Facultat de Belles Arts

LIBERXINA – MNAC

Del 16 de noviembre de 2018 al 22 de abril de 2019

 

Las propuestas artísticas que se produjeron en Cataluña durante la segunda mitad de la década de los años sesenta del siglo xx y que compartían los ideales de renovación generacional y revolución que estallaron en diversos núcleos internacionales. Raoul Vaneigem, en su Tratado para saber vivir para uso de las nuevas generaciones (1967) hablaba de la entrada en “una era completamente nueva”. El hombre unidimensional (1964), Herbert Marcuse explicó la emergencia del “gran rechazo” como inicio de una revuelta de orden cultural que tenía que transformar la sociedad de arriba a abajo. La muestra retratará un momento de tensión y entusiasmo que abrió las puertas a una nueva sensibilidad.

Este periodo ha sufrido hasta ahora una cierta indefinición por parte de la historiografía, que no siempre lo ha sabido encajar, entre el ocaso del informalismo y la irrupción de lo conceptual. Es el momento de la emergencia del Pop Art y la Nueva Figuración, que superaba los posicionamientos existencialistas de la postguerra para ensayar formas de resistencia en las que la homologación con los modelos culturales internacionales es fundamental. Quizás contradictorio y efímero, el arte de estos años muestra la conexión con la modernidad internacional ligada a los nuevos paradigmas de libertad y revolución. Estos artistas se mueven entre la militancia política y el individualismo hedonista, entre la reivindicación de la pintura figurativa y las nuevas prácticas expandidas o inmateriales. Pacifismo, revolución sexual, crítica al capitalismo, exploración sin límites de la creatividad individual son algunos de los retos fundamentales que pusieron de manifiesto estos artistas, a los cuales se añade la resistencia al contexto específico del franquismo.

Francesc Artigau o Robert Llimós, acompañados de los valencianos de Equipo Crónica, utilizan la figuración con una clara intención política y crítica con la sociedad de consumo y el poder. La iniciativa de Estampa Popular refleja algunos temas conflictivos del momento, como la política exterior de los Estados Unidos de América. Paralelamente, algunos se aproximan a las visiones de la psicodeliacomo Antoni Porta (Evru). Otros, como Antoni Llena, en un camino de renuncia radical, exploran el arte pobre. El llamado por Cirici “Grup del Maduixer” realiza experimentos fundamentales, como la primera obra de vídeoarte del Estado, Primera muerte (1969). En París, Antoni Miralda, Jaume Xifra, Benet Rosell o Joan Rabascall exploran el lenguaje de la performance y preparan formas de conceptualización en las que los rituales y los símbolos son utilizados de manera desmitificadora y crítica. Aparece una nueva generación de artistas que tienen referentes y aspiraciones muy diferentes a los de la inmediata postguerra (la de Dau al Set y el informalismo) pero entre estos encontramos algunos casos que asumen los nuevos problemas sociales y estéticos, como Norman Narotzky o Amèlia Riera.

Los lugares del arte son también determinantes en estos años, no solo las galerías sino también los domicilios particulares, como la Casa del Maduixer, o los jardines, como la casa de Vallvidrera de Arranz-Bravo-Bartolozzi, entre otros.

Esta será la primera de una serie de exposiciones-foco que se proponen investigar fenómenos y marcos temporales concretos con el objetivo de realizar una lectura analítica del arte catalán de la postguerra.

#Liberxina #Avantguarda

Catálogo de la exposición

INAUGURACIÓ de l’exposició “SABERTÉS PER PICASSO PER SABART’ES” – MUSEO PICASSO

 

Exposició «Sabartés per Picasso per Sabartés », fins al 24 de febrer de 2019

Cinquanta anys després de la mort de Jaume Sabartés, fundador, amb Pablo Picasso, del Museu Picasso de Barcelona, l’arxiu personal que custodia el Museu podrà ser consultat pels investigadors. Aquest esdeveniment és el punt de partida de l’exposició i que vol reivindicar la figura de Sabartés no només com l’amic i confident de Picasso sinó també com a agent de tota una trajectòria personal: biògraf, escriptor, traductor, professor i intel·lectual compromès políticament amb el seu temps.

Picasso va fer el primer retrat de Sabartés l’any 1900 i, al llarg dels més de seixanta anys d’amistat, va seguir dibuixant-lo, tot sovint en forma de caricatura. Sabartés va escriure més de vint textos sobre Pablo Picasso, amb un treball, sostingut en el temps, d’estudi i divulgació de la biografia i dels processos de treball de l’artista, i amb la ferma convicció que Pablo Picasso era i seria en el futur el geni més gran i polièdric del segle XX.

El títol de l’exposició es refereix a aquest cercle que dibuixen les trajectòries de Sabartés i Picasso: escrits pictòrics i retrats literaris de tota una vida compartida.

EXPOSICIÓ “MEMOIRES JUMELLES” de JAUME PLENSA – MACBA

01 des. 2018 al 22 abr. 2019

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un artista de materials, sensacions i idees. Les seves referències abracen la literatura ―en especial la poesia―, la música, la religió i el pensament. Ell es considera, abans que res, escultor, tot i que el seu procés creatiu ha transitat per múltiples disciplines. Les seves obres s’adrecen a la condició mateixa de l’ésser: la seva essència física i espiritual, la consciència de si mateix i del seu passat, els seus codis morals i dogmes i la seva relació amb la natura. El que no podem explicar és, precisament, allò que ens explica com a persones. El seu objectiu no és fer objectes, sinó desenvolupar relacions i incloure’ns-hi a tots.

L’exposició del MACBA comptarà amb obres des de la dècada de 1980 fins a les més actuals, en un recorregut que mostrarà el diàleg que es produeix entre les obres que representen la figura humana i les obres abstractes. Aquesta tensió és el fil conductor que travessa el conjunt del seu treball, un corpus que posa en relleu la força dels binomis com lleuger/compacte, llum/foscor, silenci/so, esperit/matèria i vida/mort.

L’exposició individual de Jaume Plensa al MACBA planteja un ampli recorregut pel treball d’un dels escultors catalans amb més projecció internacional. Guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1997), el Premio Velázquez de Artes Plásticas del Ministeri d’Educació i Cultura (2013) i el Premi Ciutat de Barcelona (2015), entre d’altres, és reconegut mundialment per la seva obra pública a ciutats com Chicago, Londres, Mont-real, Niça, Tòquio, Toronto o Vancouver.

Vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició en un museu de Barcelona (Fundació Joan Miró, 1996), l’obra de Plensa es tornarà a veure en un museu de la ciutat. En paral·lel, el Museo Reina Sofía de Madrid presentarà un nou projecte de l’artista al Palacio de Cristal durant les mateixes dates.

INAUGURACIÓN de la exposición “IMATGE I SEMBLANÇA” de SALVADOR JUANPERE – MUSEO DE MONTSERRAT

La voz de fondo de la escultura

La larga trayectoria escultórica de Salvador Juanpere está marcada por fuertes interrogantes sobre la razón de ser de la escultura, que combina con un gran respeto por los escultores atrevidos que le han precedido, de los que extrae pensamientos, comparte ideas sobre cuál sería el origen de la forma y especula con ellos, con filósofos y escritores sobre las complejidades de este oficio. Con el objetivo de relativizar la supuesta genialidad del quehacer artístico, ha trazado un mapa conceptual de todo lo que le rodea y hace aparecer un interesante mundo subyacente al hecho escultórico, que deja de ser secundario para crear imágenes poéticas. Juanpere consigue dar categoría escultórica tanto a los soportes materiales como a los conceptuales al tratarlos como a sujetos representables. El trabajo de Juanpere es un elogio permanente a la dualidad, intelectual y procesual, intrínseca al trabajo del taller.

Esta exposición pone el acento en el acto iniciático, de confluencias indefinibles, que tiene que ver con la disposición para crear y sus problemáticas inherentes. En la obra De massa unde fuit plasmatus Adam (1238) el artista nos recuerda que la forma más primigenia para cualquier creador es el molde de la propia mano. En la obra Et requievit die septimo, concebida hace casi tres décadas, la mitología religiosa de los seis días de la creación y el séptimo para descansar se funde con cada uno de los seis elementos (los quarks, elementos básicos de materia observados en los túneles de aceleración de partículas), sugiriendo que los nombres puestos por los científicos podrían haber marcado, día a día, el guion de la creación, en un intento de hacernos notar la vertiente espiritual de la ciencia.

La instalación realizada para esta exposición con catorce piedras de la propia montaña de Montserrat, Aquél que talla esculturas no hace sino acelerar el desmenuzamiento de las montañas, evoca unas palabras que Marguerite Yourcenar pone en boca del escultor renacentista Miguel Ángel. La mirada de Juanpere sobre la sierra de Montserrat no podía quedar ajena a sus frecuentes disquisiciones sobre la doble condición destructiva-constructiva respecto a la naturaleza que contiene el acto de la creación. Las placas de acero con la frase explícita se incrustan dentro de cada piedra; parece que sierran la montaña en un curioso juego metalingüístico con la denominación mont-serrat (“monte serrado”) y, sobre todo, apelan a la idea de poner la primera cuña y abrir la piedra para abordar la acción creadora.

El proceso creativo en sí mismo comporta un debate permanente entre deseos y renuncias, retos y fracasos, empatías y soledad vividos por el artista. La obra Berufung (que significa “llamada” o “vocación”, tanto religiosa como artística), reproduce fielmente cinco veces la piedra que la conocida escultura del David de Bernini tiene bien visible en la mano. Según la Biblia, llevaba cinco piedras en la bolsa para enfrentarse al gigante, al que venció al primer intento. Estas minúsculas piezas de mármol, como Juanpere explica, “evocan una reserva disponible de proyectiles, puestos al alcance para ser lanzados”. Simbolizan la actitud ejemplar de superación y la posibilidad de acertar, a veces contra todo pronóstico.

Una doble coincidencia ontológica acecha desde siempre en el trabajo de Salvador Juanpere. Por un lado, referida a la materia. La finca del campo tarragonés donde desarrolla su trabajo artístico, al pie de la imponente sierra de la Mussara, donde tiene sus raíces familiares, le ha legado una especial creencia en la fuerza telúrica del territorio, de donde emana una vena táctil vinculada a una fuerte intimación con las piedras. Una segunda conciencia ontológica le ata estrechamente a la historia del arte. En la obra Hurtos (Puso Dios en el mundo la belleza para que fuera robada), extraída de Ortega y Gasset, Juanpere desplaza el sentido de la belleza de los antiguos cánones estéticos a las nuevas relaciones con materiales aportadas por artistas como Penone, Tàpies, Cragg, Buren, Laib o Beuys. Cada caja contiene un elemento escultórico específico junto al nombre de su autor, escrito en minúscula para manifestar que aquello que parecen hurtos, objetos apropiados de cada escultor, en realidad son más bien semillas que pueden haber germinado en él. Los escultores con quien comparte complicidades, como dice el propio artista, “proveen al mundo de posibilidades latentes que erran como un polvo”.

Al inicio de su carrera artística aparece el interés por Caravaggio, a quien ya rindió homenaje en una pintura de 1977. En esta exposición retoma este interés con una cita sobre la pintura San Jerónimo penitente del Museo de Montserrat. Juanpere extrae de la oscuridad barroca el esquema esencial de la imagen con un pequeño dibujo transferido en medio de un fondo blanco impoluto del tamaño de la famosa pintura. A los pies del dibujo, una espada emergente de un gran bloque de mármol lleva la inscripción Nec Spe Nec Metu (“sin esperanza, sin miedo”), un lema de Isabella de Este que el artista hizo suyo y que da nombre a la obra. El artista mira al hombre en pequeño que hay tras las grandes figuras del pasado. De San Jerónimo pone énfasis en las manos sabias surcadas por el trabajo al sol, como serían las de un agricultor, y en los dos cráneos como recipientes de vida y muerte de las ideas. Del gran pintor barroco rescata una herramienta personal, más mundana: la espada que Caravaggio usaba para defenderse en las múltiples contingencias de la vida cotidiana. Al entender de Juanpere, la frase inscrita en la hoja de la espada “alienta a encarar causas difíciles, pese a que cada hombre es un pequeño átomo dentro del universo”.

Teresa Blanch
Comisaria de la exposición

 

+INFO

INAUGURACIÓ de l’exposició “NAVIGARE” de RAFAEL ROMERO – MUSEU ENRIC MONJO (VILASSAR DE MAR)

Navigare, l’exposició de l’artista plàstic Rafael Romero, s’estrena aquest diumenge

Vaixells, mars, peixos, ciutats costaneres… elements mariners que conformen l’univers creatiu de l’artista plàstic Rafel Romero que, fins el proper 15 de gener, exposa al Museu Monjo de Vilassar de Mar. En un entorn privilegiat, aquest professor de Belles Arts, mostra la seva exposició Navigare. Un recull que recrea paradisos onírics i que busca el contacte constant amb l’espectador. La inauguració, aquest diumenge a les 12 del migdia.

Romero està molt satisfet de poder exposar al Museu Monjo. Per a ell, el millor en el qual ha ensenyat la seva col.lecció de pintures. Aquest professor de Belles Arts està encantat d’establir contactes amb la ciutadania i despertar la consciència de l’espectador. Defensa que tots tenim el nostre potencial creatiu. Romero, autor de Navigare, és feliç quan la gent gaudeix i es fa seva les obres que ell crea. En definitva, obres plàstiques sobre el mar, sorgides de la creativitat d’un Rafael Romero que es defineix com a artista eclèctic.

Navigare, una trentena d’obres, exposades al Museu Monjo fins el proper 15 de gener.

INAUGURACIÓ de l’exposició “VELAZQUEZ I EL SEGLE D’OR” CAIXAFORUM

 

UNA OPORTUNITAT MAGNÍFICA PER VEURE L’OBRA DE VELÁZQUEZ AL COSTAT DE LA D’ALTRES GENIS DEL SEU TEMPS, COM ARA TIZIANO, RUBENS, GIORDANO, RIBERA, BRUEGHEL EL VELL, VAN DYCK, DE LORENA, ZURBARÁN O MURILLO.

L’obra de Diego de Velázquez (1599-1660) s’inscriu en un ampli context a causa del caràcter global de la monarquia espanyola, que regnava a la península Ibèrica però també a Flandes, a territoris d’Itàlia i en algunes zones d’Amèrica i Àsia, com a les Filipines. Aquest cosmopolitisme es reflectia en les col·leccions del rei, molt riques en pintures d’artistes d’aquests territoris. És dins d’aquest marc internacional on s’entén millor l’art de Velázquez.

La mostra ens acosta a aquest món de Velázquez a través de set obres del mestre sevillà i cinquanta obres més de grans artistes relacionades amb ell mateix. Obres d’artistes internacionals contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l’originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals.

 

+INFO

INAUGURACIÓ de l’exposició “DRAW_RAW_GRAPHIC INTERCHANGE FORMAT 03” al MNAC

 

DRAW_RAW_GRAPHIC INTERCHANGE FORMAT 03

28.10 – 28.11.2018

 Antiga Llibreria. Museu Nacional d’Art de Catalunya. 

 

 

L’EXPOSICIÓ

Draw_Raw_Graphic Interchange Format 03_2018

Idea del projecte: Lídia Górriz i Montse López Paéz

Artistes participants

Violeta Cabeza Trigg · Emili Codina Català · Júlia García Vernet · Míriam Garibaldi Martínez · Moisés Garriga Goscán · Ariadna Núñez Tudó · Noemí Rodríguez  Navarro · Esther Sánchez Sosa · Mireia Serrano Grané · Begoña Terradas Rodríguez · Amira Tlimat

Comissariat

Montse López

Disseny de l’exposició

Lluís Pera. Conceptualització i disseny d’espais efímers

Gràfica de l’exposició

Lali Almonacid

Col·labora 

Secció PAC_ Departament d’Arts Visuals i Disseny (http://www.ub.edu/avd/)

Vicedeganat de Cultura i Estudiants

Facultat de Belles Arts (http://www.ub.edu/InfoBBAA/belles-arts/)

Aquest projecte compta amb el reconeixement de RIMDA. Professorat responsable del projecte Draw_Raw_Graphic Interchange Format 03_ 2018: Lídia Górriz, Jordi Dalmau, Carlos M. Falgueras, Montse López i Mercè Ubalde

Institucions d’acollida del projecte

Museu Nacional d’Art de Catalunya (enllaç logo del museu i les instruccions d’aplicació: http://www.museunacional.cat/ca/imatge-corporativa/

BIG DRAW’2018. Museu Picasso de Barcelona

 

L’exposició Draw_Raw_Graphic Interchange Format 03_2018 aplega una selecció d’obres, desenvolupades dins l’àmbit dels Tallers de Creació del Grau en Belles Arts, impartits a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El títol de l’exposició fa referència als conceptes de reversibilitat interpretativa en relació als processos en la creació artística actual i la societat que els acull.

De manera similar a les edicions anteriors, les obres responen a works in process, material en cru i sense subterfugis i que, a través de l’ús indiscriminat de mitjans gràfics múltiples, apunten observacions, reflexions i pensaments envers els posicionaments enfront del nostre entorn, igualment diversificats en extrem. L’intercanvi de formats i l’entrecreuament entre medis/realitats resulten doncs constants destacables de les noves maneres de fer art en la contemporaneïtat.

Així l’exposició presenta obres que apel·len al pretès coneixement de la realitat i de-construeixen els relats sobre els quals aquest s’assenta: el relat acadèmico-cultural, com fa l’Ariadna Tudó en la videoinstal·lació Si sabem que no sabem res, ho podem tot (2017);  el relat de poder d’un estat, com en la videocreació de l’Amira Tlimat AGITPROP. Agitación y propaganda o propaganda de agitación (2018) i inclús el relat de les autobiografies, com fan la Violeta Trigg en Verismos (2018) o la Mireia Serrano en Flowers from (2018), respectivament. Hi ha una obra que literalment ens crida a despertar, l’animació del Moisés Garriga Despierta (2018) i d’altres que ens plantegen la reflexió/acció envers els nostres hàbits (el projecte de la Míriam Garibaldi The real food, 2018) i els nostres comportaments (la sèrie fotogràfica de la Júlia Garcia Herència, 2017). I, finalment, trobem propostes que ens suggereixen capgirar o reinventar la nostra posició amb l’entorn, el geogràfic o els dibuixos de la Noemí Rodríguez Colonitzacions. Deconstruccions topogràfiques (2018); el local o les imatges de l’Emili Codina Collserola Peri-urbana (2018) i el domèstic o privat o els dibuixos de la Begoña Terradas A casa (2018) i l’animació de l’Esther Sosa Vínculos con interiores (2018).

El fet expositiu esdevé imprescindible per a la visibilització de l’obra del nostre alumnat per part el públic espectador i la culminació del procés de creació. També, en aquest cas, la seva inclusió dins un discurs comú, el de l’exposició col·lectiva, brinda l’oportunitat a l’alumnat de revisitar llur producció i cercar-ne noves derives.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, en la seva voluntat d’apropar la creació d’artistes joves al públic espectador, acull aquesta tercera edició que, a més, tot coincidint amb el BIG DRAW’18 i amb la complicitat del Museu Picasso de Barcelona, inclou un Taller vinculat a les obres exposades que contribueix a ampliar les derives de cada una d’elles, en particular, i del fet expositiu en el seu conjunt.

 

Llistat d’artistes i d’obres

Violeta Cabeza Trigg, Verismos, 2018. Dibuix tèxtil

Emili Codina Català, Collserola Peri-urbana, 2018. Imatge digital

Júlia García Vernet, Herència, 2017. Fotomuntatge digital

Míriam Garibaldi Martínez, The real food, 2018. Projecte gràfico-digital

Moisés Garriga Goscán, Despierta, 2018. Animació

Ariadna Núñez Tudó. Si sabem que no sabem res, ho podem tot , 2017. Video-instal·lació

Noemí Rodríguez  Navarro. Colonitzacions. Deconstruccions topogràfiques, 2018. Projecte gràfico-digital

Esther Sánchez Sosa. Vínculos con interiores, 2018. Animació

Mireia Serrano Grané. Flowers from, 2018. Fotografia digital

Begoña Terradas Rodríguez. A casa, 2018. Dibuix

Amira Tlimat. AGITPROP. Agitación y propaganda o propaganda de agitación, 2018. Video-creació

 

Exposició Ossos: Un viatge a l’època medieval de la mà de l’antropologia física.

Del 3 d’octubre al 10 de desembre de 2018
 
Sant Cugat del Vallès

 Exposició Ossos: Un viatge a l’època medieval de la mà de l’antropologia física

 

Una mostra arqueològica que ens apropa a les condicions de vida de les poblacions catalanes entre els segles VIII i XV a través de l’estudi de les restes d’esquelets localitzades en jaciments arqueològics bàsicament de la Catalunya Central, però també del jaciment sabadellenc de Sant Pau de Riu-sec. Producció del  Museu d’Arqueologia de Catalunya (Generalitat de Catalunya), a través de l’ Arqueoxarxa, i de la  Diputació de Barcelona. El muntatge ha comptat amb el suport de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació, en el marc de les accions de cooperació dins la Xarxa de Museus Locals de Barcelona.

L’exposició explica com vivien i morien els nostres avantpassats. L’exposició es divideix en vuit  grans àmbits:

Introducció a l’època medieval

El llarg camí que transcorre entre la caiguda de l’Imperi Romà el 476 i la desfeta i la consegüent desaparició de l’Imperi Romà d’Orient l’any 1453 és un període, anomenat edat mitjana, al llarg del qual Europa experimenta importants transformacions territorials, polítiques i socioeconòmiques.

Què ens expliquen els ossos

Els ossos i les dents són els materials més durs de l’organisme humà i per aquest motiu podem recuperar ossos i dents d’individus que van viure o morir fa milers d’anys. Amb l’estudi d’aquest material podem esbrinar l’edat en què van morir, si erenhomes o dones, l’alçada que tenien, les malalties que van patir en vida, com era la seva alimentació i el seu estat de salut i, en molt comptades ocasions, fins i tot es pot establir la causa de la mort.

L’alimentació

“Som el que mengem”, així doncs estudiant el contingut isotòpic de l’organisme podem esbrinar quin tipus d’alimentació tenien els nostres avantpassats: si es basava principalment en productes d’origen vegetal o animal, la importància que hi tenien els productes làctics, la proporció que hi havia d’aliments d’origen marí o terrestre, etc.

Els oficis i l’estil de vida

De vegades, en l’estudi dels esquelets trobem marques en els ossos que ens indiquen la realització d’una activitat física repetitiva, i altres ens parlen de certs moviments musculars concrets que podem associar a determinades professions.

Medicina i Salut

L’edat mitjana és un període que es caracteritza per una escassa aplicació dels hàbits d’higiene en la vida quotidiana de les persones.
Aquest fet, juntament amb la convivència amb animals, va afavorir la ràpida expansió d’epidèmies devastadores.

L’estudi de les malalties que van patir els nostres avantpassats és complicat, ja que no totes les malalties deixen traces en els ossos i, per tant, no podem detectar-les totes.

La justícia

La jurisdicció de l’estat corresponia a la justícia reial, aplicada pel rei i els seus oficials per delegació.

Violència i guerra

En els esquelets són fàcilment identificables els episodis de violència, ja que les fractures solen deixar marques evidents en els ossos tot i que, de vegades, no podem diferenciar aquestes fractures de les produïdes per accidents fortuïts.

L’experiència de la mort

L’estudi del tipus d’enterrament i de les tècniques funeràries aporta dades de la classe social de l’individu i també ens ajuda a situar l’enterrament cronològicament.

 

 

“TOULOUSE-LAUTREC I L’ESPERIT DE MONTMARTRE” – CAIXAFORUM

 

DEL 18 D’OCTUBRE DE 2018 AL 20 DE GENER DE 2019

Montmartre no és tan sols l’escenari de moltes obres del polifacètic Toulouse-Lautrec, sinó el motor social i cultural que en va definir l’estil modern i el caràcter bohemi.
A través de pintures, dibuixos, cartells i il·lustracions, “Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre” mostra la producció de l’artista en sintonia amb la dels artistes contemporanis en el París de finals del s. XIX.

 

MONTMARTRE VA SER EL DENOMINADOR COMÚ GEOGRÀFIC PER A MOLTS DELS ARTISTES QUE S’INCLOUEN EN AQUESTA EXPOSICIÓ.

Els carrers, els cabarets i els cafès del barri de Montmartre van ser l’escenari d’una explosió creativa, marcada per la bohèmia i l’avantguarda de la mà de joves artistes i intel·lectuals que van desafiar l’ordre establert. Henri de Toulouse-Lautrec (Albi, 1864 – Château Malromé, 1901) i altres artistes com Vincent van Gogh, Jean-Louis Forain, T. A. Steinlen, Pierre Bonnard o Édouard Vuillard van contribuir a aquesta florida d’un moviment trencador al marge de la burgesia.

L’exposició, que consta de més de 350 obres amb préstecs internacionals de col·leccions públiques i privades, representa un viatge pel París bohemi d’entre segles. Una mostra pluridisciplinària per comprendre el paper fonamental que l’esperit de Montmartre va tenir en el desenvolupament de l’art modern, i la manera en què Toulouse-Lautrec i els seus contemporanis van influenciar en l’evolució de la producció artística efímera: cartells, il·lustracions, impressions i dissenys, que van expandir a nous públics l’esperit bohemi i les creacions artístiques.

 

UN BARRI TRANSFORMADOR

L’any 1880, Montmartre era una zona marginal i perillosa apartada de París que va començar a atraure nombrosos joves creadors. Els artistes Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Signac, Pierre Bonnard i Henri-Gabriel Ibels, els intèrprets Aristide Bruant i Yvette Guilbert, els escriptors Émile Goudeau, Alphonse Allais i Alfred Jarry, i els músics Erik Satie, Vincent Hyspa i Gustave Charpentier s’hi van traslladar. Tots ells volien viure gastant poc, treballar en el París bohemi i evitar el centre burgès de la capital francesa. Montmartre va ser el denominador comú geogràfic de molts artistes, que van contribuir activament a definir l’estètica avantguardista de l’època.

Els carrers de Montmartre mateixos i l’entreteniment que es trobava als cabarets, els teatres, els cafès concert i els circs era una forta inspiració per als artistes. No tan sols van assistir als espectacles i hi van participar, sinó que van empatitzar amb els vagabunds o les prostitutes, i es veien ells mateixos al marge de la societat establerta. El costat més fosc de la vida de fin de siècle va quedar plasmat en l’obra de nombrosos talents. Toulouse-Lautrec representa una figura clau per enllaçar els artistes i intel·lectuals que van situar Montmartre en el punt de mira de la transgressió i l’avantguarda de finals del s. XIX.

 

+INFO

EXPOSICIÓN “GALA SALVADOR DALÍ. UNA HABITACIÓN PROPIA EN PÚBOL” en el MNAC

Del 6 de julio al 14 de octubre de 2018

 

Gala (7 de septiembre de 1894 – 10 de junio de 1982), nacida en una familia de intelectuales de Kazan (Rusia), vivió su infancia en Moscú. Instalada en Suiza, conoció a Paul Éluard, con quién se trasladó a París y contactó con los miembros del movimiento surrealista, como Max Ernst.

En 1929 viaja a Cadaqués, dónde conoce a Dalí, de quién se enamora y con quién comienza una vida en común. Se exilian ocho años en los Estados Unidos y a la vuelta viven entre Portlligat, Nueva York y París.

La exposición explorará la vida de esta mujer enigmática e intuitiva, que se relacionó con muchos artistas e intelectuales. Mundialmente conocida por ser la mujer de Salvador Dalí, su musa y la protagonista de algunas de sus pinturas, asistiremos a la transformación de Gala en artista de pleno derecho, ya que la pareja inició una cooperación artística, que significó la autoría compartida de algunas obras.

 

+INFO