Article
|
Article |
|
|
| Editorial | CREACIÓ: Joan Brossa. La transgressió de la poesia |
||
| Mania | |||
| Acefal | |||
| Col·laboracions | |||
| Subscripció | |||
| Creació | |||
| Enllaços | |||
|
"Marquèting
és una paraula que per a mi és diabòlica. Capgira el cervell de la gent." Joan Brossa ha estat, sens dubte, un poeta que ha sabut transgredir els límits de la poesia, que ha sabut dur les paraules fora del paper, per instal.lar-les en els objectes per tal que aquests s'elevin a la categoria de poemes. I és aquest esforç de transgressió allò que l'ha dut a desvincular-se de tota "normalitat" poètica i literària; però, alhora, ha estat l'obstacle que li ha barrat el pas per a entrar en algun moviment o tendència o en els cercles del mercat. Tanmateix, ha estat això un impediment per a ell? Ha suposat cap trauma al llarg de la seva extensa trajectòria? No, de cap manera. Ben al contrari, ha sabut reaccionar contra això amb la perseverança d'aquell que està més enllà de l'èxit, d'aquell que intenta que la seva pròpia obra convenci, per damunt de tot i qualsevol esdeveniment, a ell mateix. I no només amb perseverança, sinó també amb ironia i joc, dos elements que remarquen enormement la seva poesia; amb l'originalitat de dur allò establert fins a l'extrem que frega la burla però sense arribar-hi, ja que també aporta noves mirades a allò convencional. No es queda en la simple destrucció -tan sols cal esmentar les rimes d'alguns sonets o sextines, on és la paraula sencera allò que rima. Poeta que, malgrat tot això, ha parlat del temps, de la mort, de l'amor, de la pàtria coaccionada; temes de sempre però amb l'element de la prestidigitació, amb metamorfosis sorprenents, amb imatges que suplanten les paraules tot parlant per si mateixes, amb la immediatesa de la parla quotidiana i dels refranys, amb nous recursos en definitiva. Nous recursos que fan dur la poesia, repetim-ho, més enllà del paper, fins a l'acció damunt d'un escenari, fins als objectes: Brossa no ha fet teatre, sinó "poesia escènica"; ni escultura, sinó "poesia visual". No només ha fet que la seva poesia sigui llegible d'una altra manera -eliminant el personatge, si ha calgut, el subjecte- sinó que l'ha fet visible i representable. Tal vegada per això ell anomena la poesia "art de síntesi". I, tot recorrent els límits de la poesia, queda palès com en són de confosos; i, amb això, els horitzons dels mitjans d'expressió queden oberts. I, no obstant, en la societat del marquèting, de la qual ell n'està tan clarament desvinculat, aquesta poesia no és ni llegible, ni visible, ni representable. No existeix. Així ho decideixen els prejudicis i el mercat, el qual estableix què és normal i qué no ho és havent creat prèviament aquestes normalitats. Potser, però, això és degut al fet que Brossa no ha volgut entrar en aquest joc fals i ha preferit posar-se al servei d'una subtil reacció contra aquest, dedicant-se a la simple creació i la recerca de quelcom més primigeni, més autèntic, menys engalanat i gens farcit de pura formalitat buida. En veure'l a ell, n'hi ha suficient: Vet aquí el poeta que ha fet de la seva persona un poema. M. Egea |
||
|
|||
| Alguns membres de MANIA van fer una
entrevista a Joan Brossa, el 3 de juny de 1995 a Sant
Cugat del Vallès. El que segueix són uns moments de la
mateixa. Mania: És un risc definir l'art? Joan Brossa: Bé, art és el que tu vols que sigui. Allò que deia Duchamp. Ma.: Duchamp, per exemple. J.B.: A mi m'agrada Duchamp. Trobo que és un individu... Jo me'n recordo d'una exposició que van fer a París, de Picasso. Deien que era el pintor del futur. Jo trobo que Picasso és el pintor que acaba una època. I l'acaba d'una manera brillant. Qui obre l'etapa és Duchamp. Dóna un concepte nou a l'art. Ma.: I sobre l'art conceptual? J.B.: El trobo molt interessant. Tot això és el que ha vingut després. És com el cinema. Jo sempre dic que hi ha dos grans artistes: Buster Keaton abans de Freud i Harpo Marx després de Freud. Això és una mica igual: Picasso i Duchamp. El Duchamp és el Harpo Marx. Bé, fins i tot hi ha Joan Miró, que també és un gran pintor, però el que passa és que Miró és una altra cosa; Picasso és un pintor que conquereix terrenys, en canvi Miró fa el forat fondo. A mi, per exemple, m'agraden els Ready Made, però jo no en faig. Jo faig metàfores. Hi ha qui fa metàfores amb paraules i jo en faig amb objectes. Perquè, com deia Cirici, les coses són les paraules i les paraules les coses. Ara, trobar una cosa i dir que és art, reconec que deriva de Duchamp, com l'art conceptual. Però hi ha una gran diferència. Peculiaritats diferents. El poeta és un senyor que pot fer versos però que també pot expressar-se amb altres mitjans: en la societat nostra, on es dona tanta importància la imatge, el poeta creador té moltes opcions. Hi ha poetes que no tenen res a dir. Posant lletres una darrera l'altra sempre surten frases. Jo no veig cap noi "avantguardista" d'ara que sigui interessant. Es repeteixen molt. Abans repetien un idioma i ara en repeteixen un altre. És una mena d'academicisme igual. Jo crec que les acadèmies han fet molt mal. Aquestes acadèmies que t'ensenyen a retallar un paper. Una vegada em va venir a veure un noi que em volia conèixer. Em va dir si a mi m'agradava Miró. Jo li vaig dir que sí. Va dir: "Doncs jo el Miró l'he superat. Perquè un dia vaig anar a la Fundació i hi vaig veure un quadre amb dues taques. Jo n'he fet un amb una sola taca". Aquest noi era deixeble d'una acadèmia d'aquestes. Miró tenia tota una obra darrera per fer un quadre amb dues taques. I aquest noi va començar pel terrat. Ma: La valoració de la seva obra, com va? J.B.: Bé, no sóc jo qui ho ha de dir. Ma.: No, vull dir que hi ha èpoques en què sembla que ningú no li ha fet mèrit... J.B.: No és un problema meu. Ma.: ...ara com ara és una obra bastant valorada. J.B.: És com un viatge. Si tu vas en un vehicle i el vehicle es mou, el paisatge canvia. Ma.: Però realment no li importa que la seva obra no s'hagi valorat prou? J.B.: No. Home, jo crec que l'obra l'has de fer que et convenci a tu. Si et convenç a tu, convencerà d'altres. Ara, que això que fas sigui autèntic i profund, que t'obri la personalitat. Perquè si vas a modes... Què es porta ara, cabell amunt? Doncs et fots el cabell amunt. Veus? Això no passa si toques fons. Ma.: La defineix com tot poesia, la seva obra? J.B.: Sí, jo sóc poeta. El que passa és que té molts registres, la poesia. Però la gent es pensa que només en té un. De poesia literària sempre se'n farà, però jo crec que actualment el poeta pot assajar moltes cartes. El concepte de poesia és il.limitat. Fer versos està molt bé, i et pots passar la vida fent versos, però arriba un moment que... És com si tu cada dia mengessis el mateix i no sabessis menjar una altra cosa. Jo veig els poetes joves molt limitats i estèrils. Mireu, jo sóc enemic de la cuina francesa. Perquè l'impressionisme, en cuina, no m'agrada. A mi m'agrada més en pintura. La cuina francesa és una cuina impressionista. No saps què menges: salses, pastes... Demanes un ou ferrat i te'n fan un que sembla un moc, una cosa deliqüescent. Com la poesia catalana actual! Jo sempre dic que la manera de vèncer la tradició no és repetir-la, és continuar-la, fer-ho d'alguna altra manera. És clar, crec que en el fons una originalitat total al segle XX potser tampoc no hi és. El que interessa és -i crec que Goethe deia una cosa semblant- un renaixement oportú. I ara fer romanticisme és oportú. Aquests poetes d'ara prenen un to de confessió, de "pobre de mi", de "jo qui sóc?", de "jo què faig?", de queixa. No agafen el romanticisme de Schiller, per exemple. (...) J.B.: Crec que la persona rica no és la que té diners sinó la que sap passar amb menys. Jo he estat d'aquest corrent, una mica influència oriental, zen. Això ho crec i crec que els senyors que tenen la veritat són aquests. Em sembla que ells aconsegueixen l'equilibri. En la vida has de buscar l'equilibri. La persona que té gana, l'equilibri el tindrà menjant. I el que té set, bebent. En canvi ve una religió i diu: "No, la sola Veritat és menjar!" Oh, per al qui té gana, sí! El fotut és el dogma. És com dur les ventalles dels cavalls. Hi ha una sola veritat, però hi ha vegades que "es desplaça". Això ja ho deia Êsquil. L' ateu que s'equivoca és el que no creu en ell mateix. Has de creure en l'únic que tens, en el teu jo profund. El budisme allibera de molts prejudicis. Si poguéssim obrir el cervell de la gent, veuríem que tots som iguals, que som el mateix. Ara, hi ha la constitució de l'individu, aquesta identitat teva. Què és allò que ha de fer el poeta? El poeta, si té alguna cosa a fer en el món, és salvar la identitat de l'home davant de tota aquesta farsa del marquèting a preu fet. Ma: Vostè està influenciat pel zen? J.B: La meva poesia n'està molt, del zen. Hi ha aquell exemple d'un home que vol conèixer el zen. Va a veure un gran mestre d'aquests i li demana que li expliqui què és el zen. El mestre diu: "Primer, agafa un cistell, te'n vas en aquell arbre i culls totes les pomes que hi hagi. Després t'explicaré què és el zen". El deixeble ho fa i li diu: "Ara expliqui'm què és el zen". I el mestre li respon: "És això". (...) J.B.: Allò que ho modifica tot és el temps. És com si tinguessis una forma sense espai. Com seria una forma sense espai? Estàs canalitzat en el temps. Però ara imagina't que no hi ha temps. Canvia molt la cosa. Per exemple, que després de la mort poguessis tenir la consciència però eliminessis temps. Passaries a una altra galàxia. El temps diuen que no existeix, que només és una referència. Ma.: Des del teatre és molt interessant tractar el temps. J.B.: Sí, en canvi en la novel.la no. Perquè tu t'ajeus en un balancí i t'hi pots estar tres anys. En el teatre no pots estar tres anys assegut en una butaca: és un art de síntesi. Ma.: I, en la novel.la, no creu que es poden experimentar altres coses? J.B.: Jo crec que la novel.la és d'un altre segle. De quan la gent tenia més temps. Ma.: No ha intentat mai d'escriure'n? J.B.: No. La poesia és l'art del llenguatge: talla més. Ma.: Sí, la poesia va directa. J.B.: Exacte. I en canvi la poesia no es llegeix gaire. Però, com ensenyen la poesia a l'escola? Comencen amb Ausiàs March. Tu creus que un individu a qui no li agrada la poesia ha d'entrar-hi llegint Ausiàs March? Per què no comencen amb Salvat-Papasseit i li ensenyen que la poesia és a tot arreu i després arriben a l'Ausiàs March? Ma.: Vostè va conèixer el Foix, oi? J.B.: A casa d'en Foix es reunien cada diumenge. Ell era molt egocèntric. Quan llegia, tothom havia de callar. Llegia molt bé, però. Jo recordo que hi anava i li feia molta gràcia, en aquella època, que li parlés de Miró i de tot això, perquè aquestes coses estave mal vistes. Llavors li vaig ensenyar el que jo feia, i em va dir: "Tu, Brossa, ets més avantguardista que en Salvat." "Per què?" "Home, perquè en Salvat-Papasseit és un fals avantguardista, i ,en canvi, això que tu fas són imatges hepmagògiques." És clar, això em va frepar. En aquell moment jo era molt revolucionari i considerava que la mètrica era posar una cotilla. I llavors ell deia que se n'havia d'aprendre. "Brossa, aprèn la mètrica, i després oblida-la." I, cony! Vaig fer sonets i em van agradar força. Per això li dec molt a Foix. Llavors, quan jo anava a veure'l, el poeta Sindreu em preguntava: "Qué, Brossa, has fet algun sonet?" I llavors en Foix deia: "Us en llegiré un de meu". I ja no em deixava llegir! Foix té anècdotes sensacionals. En té una que és molt bona: Ell era propietari de dues pastisseria, i deia que allà era com un més. I un diumenge que estava a la botiga arriba un senyor i li demana un tortell. Li va despatxar el tortell. "Li embolico i vaig notar que em mirava molt. Se'n va, i quan és a la porta, torna i em diu: 'Escolti senyor, vostè es diu Foix?' 'Sí senyor, per a servir-lo.' I em diu: 'El fill de vostè, és el millor poeta del món!'. Jo no el vaig voler contradir..." En una altra ocasió, ell va fer una lectura a l'Ateneu. Hi vaig anar. Al final de la lectura, tot baixant les escales, em diu: "Què, t'ha agradat la lectura?" "Sí." Diu: "Doncs he trobat dues noies que estaven comentant la lectura, i n'hi havia una que plorava. I saps de què plorava? D'emoció estètica! " Ell era així, saps? Ma.: A vostè la prestidigitació li interessa molt, oi? J.B.: Sí, tinc escrits sobre la prestidigitació. M'agrada molt. És l'únic art on la persona intel.ligent es deixa enganyar. Perquè a la persona intel.ligent li fas un joc de mans i gaudeix. Ara, qui no és intel.ligent vol descobrir el joc. És com si anessis al cinema i diguessis: "Això no existeix, això és una fotografia. No us deixeu enredar." Veus? Això en el cinema no ho fan; amb els jocs de mans sí. Ma.: Com veu vostè el teatre català? J.B.: Si el transport estigués al nivell del teatre català, encara aniríem amb tartana. De fet, aquí el teatre mai no ha estat una cosa sensacional. Com el cinema. El cinema és horrorós. En el teatre, per a mi, la palla no són els actors. Perquè no pot ser que hi hagi molta gent que vol fer teatre i tots siguin dolents. Ma.: I no hi ha tradició, potser. J.B.: Manca autocrítica, una gran autocrítica. Ma.: No hi ha referents d'altres llocs i d'altres moments? J.B.: No. Bé, sí. Mira, jo recordo una vegada d'un noi que prometia. Això era a l'època del franquisme. Llavors van decidir donar-li una beca perquè marxés a París per aprendre direcció durant un any. Aquest senyor se'n va a París i al cap de mig any torna. "Bé, però no havies d'estar-hi un any?" "Sí." "I per què cony has tornat?" "Perquè ja ho sé tot." Aquesta és la tònica dels directors i tècnics del teatre. I a més, el públic en general no és exigent. L'únic que vol és passar l'estona. Ma.: Però no és una mica que en el teatre català hi ha cercles molt tancats i no es deixa entrar ningú? J.B.: D'acord. Cops de colze. La cultura catalana es mou per cops de colze. I això ha estat sempre així. Tinc revistes antigues -més o meys antigues- i sempre és el mateix. Es veu que és el karma de la cultura catalana. Ma.: Té alguns dramaturgs com a referència? Beckett, Brecht... J.B.: Brecht devia de ser un murri terrible. Bé, jo de Brecht només sé una cosa: que havia estat en assajos de Meyerhold, el gran Meyerhold. I ell no ho havia dit mai. La concepció de Brecht devia molt a Meyerhold. Meyerhold, el trobo acollonant. El trobo un gran director i un gran creador. A París es va editar el seu llibre El teatre teatral que és molt maco. En morir-se l'Stalin, van treure aquest llibre. Té una frase molt maca que diu: "El teatre no és la realitat del carrer, és la realitat teatral que fa sentir uns sentiments veritables". Hi va haver un moment que va caure malament a l'Stalin per un fet: que li van encarregar un Hamlet i, llavors, ell va agafar el Hamlet i el va esmicolar. Aleshores totes les escenes les va ficar en un barret i les anava traient a l'atzar. Va quedar un Hamlet com un quadre cubista. Això va emprenyar l'Stalin. Fixa't si anava lluny aquest director. Li tinc una gran admiració. Ma.. I el seu teatre? J.B.: Tinc sis volums de teatre. Ma.: I totes les obres s'han estrenat o no? J.B.: No! Algunes. És que el fotut és això: quan tens una obra molt extensa, per una part està bé, perquè vol dir que has treballat, però per l'altra queda immobilitzada. Perquè si tingués tres obres de teatre, es coneixerien. I jo en tinc cent. Bé, cent no, noranta. És clar, llavors, qui es posa a triar entre tanta obra? La gent de teatre no té gaire curiositat. D'aquestes obres se n'han fet algunes, però d'una representació o dues. I, a més, mal fetes. Per exemple, van fer una al Villarroel. És una obra que el segon acte passa a una botiga que venen objectes de festa, focs artificials i coses d'engany. Obren el teló i entren una sèrie de clients i, al final, acaba l'acte quan entra l'amo de la botiga i té un diàleg amb la dependenta. Llavors, el director em vesteix l'amo de la botiga de dimoni. "Òndia! -dic- Però, per què?" "Com que són focs artificials." Poc talent que tenen els directors. El joc teatral el porto d'una altra manera que ells no entenen. Jo no maquillo els personatges. Els personatges els faig molt reals. Tots els personatges que visiten aquesta botiga han de ser profundament normals, perquè jo el que maquillo no és el personatge sinó el diàleg. Llavors, la gràcia rau en què entra l'amo de la botiga i tu et penses que es posarà a enraonar d'un tema quotidià amb la dependenta. Però el que fan és una lliçó de gramàtica d'un idioma que no existeix. És clar, això és el que sorprèn. T'esperes una cosa i te'n surt una altra. Ara, si maquilles el diàleg i maquilles els personatges, és una olla. Jo li vaig dir a aquell director que si hi hagués volgut un dimoni, aquest dimoni hauria parlat com el Samaranch. Llavors sí que hi hauria un contrast. Doncs això no ho entenen. I, és clar, com que el meu teatre va una mica més lluny, requereix un director que li doni un ritme. Els meus personatges hi ha vegades que diuen una cosa i en pensen una altra. De les poques representacions que m'han fet, no n'he estat gaire content. Tinc obres de teatre molt divers. El Ionesco aquí el representaven perquè el feien a fora. Si el Ionesco hagués estat català, s'hauria trobat com jo. I si jo hagués estat francès, és a mi a qui haurien representat. Ara, després passen trenta anys, ve la Pina Bausch aquí i la gent es queda parada: Clar, la Pina Bausch fa una cosa que jo havia fet als anys cinquanta, que és introduir els géneres para-teatrals en el ballet. Quan ho vaig fer ningú no ho va entendre; ve la Pina Bausch i a tothom els cau la baba. Doncs això, si ho haguessin fet abans, haurien pogut portar la davantera. Ma.: S'han traduït les seves obres? J.B.: No; bé, alguna. No m'he mogut . Cadascú té un defecte, jo no m'he promocionat. Jo he treballat. Ma.: I això és un defecte? J.B.: Sí. Home, per a mi no, però en la societat on vivim, sí. La prova és això de la Pina Bausch: Ella ha muntat les obres, ben muntades. Jo ni he intentat muntarles: no sóc director. Jo les he fetes. Perquè quan acabava una obra ja tenia ganes de fer-ne una altra. En tinc una de molt bonica, on potser em vaig passar de rosca, que no s'ha fet, naturalment. Us l'explicaré, encara que és difícil, perquè és una cosa visual. És molt simple: S'aixeca el telò i es veu tota una ràfega de fulles que passen de dreta a esquerra. Shiuuuum! Llavors se sent una olor de menta, molt forta i cau el teló. I això, què és? Ni la Pina Bausch no hi ha arribat, aquí. Ara imagina't això ben fet, ben cronometrat. Jo no sé com fer-ho. Meyerhold sí que ho hauria aconseguit. (...) J.B.: Si em preguntes com està la poesia mundial, no ho sé. A mi la veritat és que no em preocupa gaire. Perquè no sóc crític. Hi ha creadors que en són, de critics. Però jo no. El crític és a l'altra banda. I està molt bé, són maneres de ser. Ara n'han sortit bastants de comentaris de la meva obra, i de vegades veuen aspectes en què jo no havia atinat. Un crític hauria de ser algú que digués: "Aquest senyor volia fer això i això." L'opinió del crític, no m'interessa. Que et doni una pista per a entendre l'obre, sí. I el que solen fer els crítics és dir: "A mi m'agrada aquest." I comencen a fer citacions per tal que veiem que tenen una cultura molt àmplia. Ortega ja ho deia: "Confonen la crítica d'art amb la rifa." Van a una sala d'exposicions i diuen: "Els quadres bons són el tres, el quatre, el vuit i l'onze." Els crítics haurien de ser verídics. Perquè ara els crítics emboliquen la troca. Hi ha una frase del pintor Ozenfant d'aquelles sobre la crítica. Diu: "L'art és un tema desesperant. I la crítica d'art és tan imbècil com aprendre l'esperanto". Perfecte. No es pot dir més amb més poques paraules. Ma.: Quina relació hi té, amb el cinema? J.B.: A mi m'agrada molt el cinema. Hi vaig cada dia. No tinc televisió. I hi ha amics que em diuen: "Llàstima que no tinguis televisió, perquè ahir van fer una bona pel.lícula." Jo no pregunto el títol, pregunto l'hora en què la van fer: A les tres del matí, bona pel.lícula; a les nou del vespre, merda de pel.lícula. La millor definició que s'ha fet de la televisió és d'un americà: "el xiclet de la vista". Ma.: Què li sembla l'Orson Welles, per exemple? J.B.: M'agrada més el Dreyer. Aquella èmfasi que té l'Orson Welles m'emprenya una mica. L'última de Dreyer va ser Gertrud . Sensacional! Recordo que, en l'última escena aguanta el pla porta tancada ben bé un minut, com a comiat: el seu testament. M'agrada més aquesta simplicitat. Si una cosa la pots dir amb dues paraules, no la diguis amb tres. Això Dreyer ho fa, l'Orson Welles no. De tota manera això és qüestió de gustos. Jo, ara, vaig molt a la filmoteca, cada dia. Hi ha pel.lícules que tenen un caire poètic i d'altres un caire novel.lístic. El cine novel.la a mi no m'agrada, però si està ben fet... El fotut és una cosa que no t'agrada i a més a més està mal feta. (Transcripció de l'entrevista: Daniel Ranz i Marc Egea.) |
|||
|
|||
|
|||
|
|||
[Editorial] [Mania] [Acefal] [Col·laboracions] [Subscripció] [Creació] [Enllaços] |
|||
|
|||
Comentaris: acefal@trivium.gh.ub.es Última modificació: 10 de juny de 1999 |
|||
