José Luis Maya va nèixer el primer de març de 1949 a Albacete; ben aviat la seva família es va traslladar a Astúries, a la ciutat d'Oviedo, on es trobaven les seves arrels maternes. Estudià el Batxillerat al col.legi dels Maristes i el curs 1965-66 va ingressar a la Facultat de Filosofia i Lletres d'Oviedo. Durant  aquest periode d'estudis superiors va entrar en contacte amb el professor F.Jordà, el qual l'inicià en els treballs d'excavació i de recerca, especialment en el castro de Coaña.
La curta estada del Dr. E.Ripoll a la universitat asturiana va fer que José Luis Maya establís un primer contacte amb l'arqueologia catalana en aconseguir una beca per participar l'estiu del 1971 en la vint-i-cinquena edició dels Cursos Internacionals d'Arqueologia d'Empúries dirigits per l'esmentat Dr. Ripoll.
Pocs mesos després d'aquesta experiència va entrar el curs 1971-72, amb només vint-i-dos anys, com a professor contractat a l'Estudi General de Lleida, llavors depenent de la Universitat Autònoma de Barcelona. A les terres de Ponent hi va impartir la seva docència durant tres cursos, que van deixar una profunda petja personal i professional en els seus alumnes i deixebles, que encara avui es reconeixen con a tals. El seu pas per les comarques lleidetanes també van tenir una forta influència en la trajectòria científica de José Luis Maya; de fet, el varen marcar "definitivament", ja que mai més no abandonà la recerca prehistòrica en aquest territori.
No obstant, tan la seva memòria de llicenciatura (xxx) com la seva tesi doctoral (La cultura castreña asturiana ) llegida l'any 1975 a la UAB varen seguir unint-lo amb les seves arrels asturianes; el món dels castros va ser el seu segon tema d'interès científic permanent, i no va deixar tampoc de conreuar-lo mai.
Els problemes de la prehistòria recent lleidetana els va començar a abordar en forma d'excavacions arqueològiques a la necròpolis de Pedrós (Serós) i al poblat de Genó (Aitona), a mitjans dels anys setanta. De fet aquestes actuacions i moltes d'altres menors varen sorgir del contacte de José Luis Maya amb l'única institució que promovia a Lleida actictivitats arqueològiques, l'Institut d'Estudis Ilerdencs, depenent de la Diputació. Com a producte del seu interès per la prehistòria lleidetana apareix l'any 1978 la primera síntesi moderna del tema, la Lérida prehistórica , obra encara avui de referència obligada.
Coincidint amb la lectura de las seva tesi doctoral, José Luis Maya passa a impartir les seves classes a Bellaterra, a la seu central de la UAB. L'any 1979 guanya, en unes oposicions a Madrid, la plaça de professor adjunt numerari de Prehistòria a la UAB.  Fins el 1991 va continuar la seva tasca docent a aquella universitat des de la que va desenvolupar diversos projectes científics com l'excavació de les sitges de la UAB, del poblat de Carretelà  i del de Genó. Igualment va impulsar la creació de la revista Estudios de la Antigüedad  i, sobre tot, va deixar un gran record com a professor i nombrosos deixebles.
La situació provocada arran de la subdivisió de l'antic departament d'Història de la UAB en dos nous departaments, i la conseqüent adscripció dels professors de prehistòria al nou departament d'Història de Societats Precapitalistes i Antropologia Social va produir un reequilibri de les forces departamentals que varen acabar perjudicant molt greument el treball quotidià d'en José Luis Maya. Aquest fet el va portar a plantejar-se la seva marxa de la UAB, i ho feu en opositar a una plaça de professor titular de Prehistòria, que guanyà l'any 1991 a la Universitat de Barcelona.
Des d'aquell moment el departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia fou el marc en el que exercí la seva professió, fins la seva mort el 21 de juny de 2001. Aquests quasi onze anys destaquen per la seva tasca de maduresa i per la seva total sintonia amb els projectes de recerca de l'àrea de Prehistòria. Des del primer moment José Luis Maya s'incorporà al SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques), en el si del qual desenvolupà noves excavacions com la de la cova de Muricecs (Llimiana, Lleida) i seguí treballant en projectes asturians com la Campa Torres de Gijón. Aquest mateix periode fou també molt fructífer quant a publicacions de tot tipus. Aparegueren obres seves de difusió com Celtas e iberos , publicada en castellà el 1998 i després traduïda al francès i a l'italià, manuals com la Prehistoria de la Península Ibérica , del mateix 1998, juntament amb I.Barandiarán, B.Martí i M.A.del Rincón, i monografies científiques com Genó, un poblado del Bronce final en el Bajo Segre (Lleida) , amb data del 1998, juntament amb J.López Cachero i F.Cuesta, i la seva darrera obra, apareguda el mateix 2001, El castro de la Campa Torres, Gijón. El periodo pre-romana , amb F.Cuesta.
José Luis Maya no oblidà tampoc el vessant de la difusió dels seus coneixements en el camp de l'arqueologia. Ho demostrà amb la insistència amb que treballà en la conversió de la Campa Torres de Gijón en un parc arqueològic accessible a tothom; no tal sols ho aconseguí, sinó que el projecte va obtenir la Special Commendation 1996, European Museum of the Year . També els treballs de recerca que es feren sobre els continguts dels vasos ceràmics del poblat del Bronze final de Genó varen tenir un enorma ressó per la descoberta de restes d'una beguda fermentada semblant a la cervesa. El projecte fou finançat per Cervezas San Miguel S.A. ; aquesta empresa no tan sols pagà el treball de laboratori, sinó que també va reproduir el procés d'elaboració i en va envasar el resultat sota el nom de Zythos . En el moment de la seva mort es trobava començant a desenvolupar un altra projecte de rehabilitació arqueològica, la del poblat ibèric de la Torre dels Encantats d'Arenys de Mar - Caldes d'Estrac.
Pel que va a la seva trajectòria acadèmica dins del nostre Departament, revitalitzà els ensenyaments sobre prehistòria recent, amb la impartició de noves assignatures com la pirotecnologia o la prehistòria atlàntica. De la mateixa manera col.laborà activament en el Consell d'Estudis d'Història, essent el representant del Departament; la tasca no era gens fàcil, i la portà amb unes grans dosis de diplomàcia i de bonhomia.
El Consell de Redacció de PYRENAE  vol retre, a través d'aquestes línies, un sentit i merescut homenatge al professor, company i amic que deixà una petja imborrable entre nosaltres en particular i en la prehistòria catalana i espanyole en general. La seva obra i els sus deixebles en són la millor garantia de conservació de la seva memòria, a la que aquesta nota vol contribuir modestament, però de tot cor.

Resenya apareguda a la Revista Pyrenae, publicació del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, nº 31-32