El maig de 1994, Sud-àfrica era una festa. Nelson Mandela i el seu Congrés Nacional Africà havien vençut a les primeres eleccions multi-racials, i plenament democràtiques, de la història del país. S'acabava el malson de la segregació legal i, per a molts, arrencava el somni de la llibertat i la igualtat de drets. En aquella hora d'esperances desfermades, semblava que des de l'extrem meridional del continent s'emetia un missatge inequívoc de canvi històric. La democràcia, el parlamentarisme a l'estil occidental, arrelava per primer cop en un espai africà, i amb garanties d'èxit.
És probable que les il·lusions de la majoria dels sud-africans no passessin per la democràcia formal com a prioritat. Certament, després de votar, l'arquebisbe anglicà Desmond Tutu va manifestar que se sentia com «caminant entre els núvols». El Sowetan, diari de lectors majoritàriament negres, proclamava en titulars «Lliures a la fi!». El clima d'eufòria i de joia era palpable a tots els carrers de Sud-àfrica. Però la celebració tenia més a veure amb el final del sotmetiment i la recuperació de drets i dignitats que no pas amb l'establiment d'un nou patró participatiu –que, d'altra banda, era inèdit per a la majoria de la població.
 

Sud-àfrica: cap a l'africanitat

Els darrers anys han demostrat que el gruix dels sud-africans no estan tan amoïnats pels defectes del sistema polític, pels abusos de les majories, per fenòmens de corrupció o pel culte a certes personalitats com per afers més tangibles, socials i econòmics. Part de la minoria blanca, sens dubte, ha explotat els mals usos de l'actual govern per a presentar-se, sobretot davant la comunitat internacional, com a garant indispensable i menystingut de les llibertats democràtiques. Aquesta percepció ha estat promoguda també per la premsa liberal, que ha avisat dels perills d'africanització de la política de Pretòria.
L'africanització és usada com a terme clarament pejoratiu i alarmista, que denuncia el contagi de males pràctiques associades al conjunt del continent. La corrupció generalitzada, la deriva cap al monopartidisme i el presidencialisme, la feblesa de les institucions i el recurs a la força per a sostenir-se en el poder, la manipulació de les identitats ètniques... són fenòmens que s'emboteixen en un mateix sac i que es pensa que devaluen, en conjunt, la legitimitat dels sistemes africans.
Semblant desqualificació té un aire clarament occidentalitzant. No tant perquè sigui poc o molt important per al conjunt dels africans, sinó perquè confon causa i efecte. Per als governs europeus i nord-americans, per a certs sectors sensibilitzats del Nord, per a algunes elits africanes estrangeritzants, el principal origen del problema africà resideix en la manca d'una ètica democràtica i en l'encaix impossible dels models occidentals. Com si la política africana estigués afectada per una immunodeficiència congènita, un virus que la converteix en víctima indefensa de totes les malalties de la cosa pública.
Quan va començar la transició sud-africana, una preocupació obsessiva de la minoria blanca local i dels observadors internacionals era impedir el contagi del virus. Calia evitar a tota costa allò que havia succeït a la resta del continent, sense tenir gaire en compte que hi havien succeït moltes coses i en latituds molt distintes. Sud-àfrica havia de ser l'excepció, una illa d'administració exemplar, d'aplicació impol·luta de l'estat de dret, i sobretot, de processos electorals lliures i justos.
Era inevitable que, en pocs anys, aquesta visió s'estavellés contra la realitat i portés més d'un incondicional de la democràcia parlamentària a la frustració. En primer lloc, perquè Sud-àfrica forma part del continent africà, i concretament de l'entorn austral, amb el qual comparteix trets culturals, històrics, geopolítics i econòmics. Ni tan sols la presència d'una poderosa minoria d'origen extra-africà converteix Sud-àfrica en un illot. Amb diferents intensitats, aquesta és una característica comuna a tota la regió austral i fins i tot oriental, marcant distàncies amb l'Àfrica central i occidental.
Si voleu, té delicte que els antics poders colonials i els vells supremacistes acusin ara els polítics africans de males pràctiques i de manca de sensibilitat democràtica. Però no deixa de tenir la seva lògica, ja que es tracta de grups hereus d'aquells que, històricament, han maldat per construir una Àfrica a costa dels africans o al marge dels africans. No tenir en compte aquesta premissa quan es parla de processos democràtics a la zona austral equival, pel cap baix, a un exercici de miòpia històrica.
La segona premissa bàsica que cal contemplar és que la zona austral –Sud-àfrica inclosa– procura emergir d'un període especialment devastador del seu passat. No estem parlant de l'impacte de la colonització, que constitueix sens dubte un llegat extensible a la resta del continent. Al damunt de la pèrdua continuada de sobirania, des dels anys seixanta hem d'entendre l'efecte de guerres continuades, de confrontacions ideològiques al redós de la guerra freda, o de la prostració material de la majoria en contrast amb els privilegis d'una minoria, i no sempre en clau exclusivament racial.
En els darrers trenta anys, l'escenari de l'Àfrica meridional ha estat un teatre explosiu. La transició cap a la democràcia, per tant, no pot ser llegida simplement com un esforç per a substituir un govern autoritari per un de participatiu. No estem parlant del cas xilè o del cas coreà. Que finalment s'estigui a punt de desactivar els conflictes australs, que els governs de la regió treballin seriosament per a l'estabilitat i la conciliació, és condició prèvia a qualsevol experiment participatiu. Si bé l'argument de la democràcia no ha avançat tant com voldrien alguns, també és cert que el seu pròleg és a punt de ser completat.
En aquesta perspectiva, es comprèn que les dues prioritats del govern de Nelson Mandela s'assemblin prou a les dels seus veïns. I vet aquí la confusió de la qual parlàvem abans: com que la vida política és un reflex del seu entorn, si hi ha africanització és un efecte dels mals socials i econòmics, i no la seva causa principal. Com que l'entorn sud-africà no és tan diferent del dels seus veïns australs, és lògic que l'escena política, lliure ja de miratges blancs mantinguts a la força, s'assembli prou a l'escena dominant en la regió. I és natural que, més enllà de l'èxit de les formes democràtiques i del funcionament de l'estat, les prioritats apuntin cap a la reconstrucció material i els processos de conciliació. Més cap a les arrels que cap a les manifestacions dels problemes. La pau social, vingui amb la disfressa que vingui, és l'objectiu immediat.
Des de la caiguda del mur blanc a Sud-àfrica, a partir de les reformes iniciades per Frederik De Klerk el 1989, la veritable obsessió dels mandataris del país ha estat aquest binomi de reconciliació/represa econòmica. Sobretot d'ençà de la victòria a les urnes de l'ANC, l'engreixament dels mecanismes democràtics (procés electoral, parlamentarisme, alternància, transparència, etc.) ha passat a un segon pla.
De fet, ja en els comicis de 1994 es va acusar a Mandela i els seus de manipular el recompte per a produir els resultats ideals: 63% per l'ANC (majoria absoluta, però insuficient per modificar la constitució); 20% per al Partit Nacional (prou per a aconseguir una vice-presidència al govern d'unitat); 10% per al partit zulú Inkatha (prou per a entrar al govern); i les escorrialles per als radicals blancs o negres. Semblava un còmput fabricat en un laboratori polític, un joc d'equilibris que introduïa canvis decisius però sense espantar ningú. Si hi va haver frau electoral, aquest va ser motivat per l'ànsia de trobar equilibris i de superar velles confrontacions –un objectiu que tenia tant de lamentable com de noble.
Al llarg del període constituent (1994-99), que es tanca amb la retirada de Nelson Mandela, aquesta aposta per l'estabilitat abans que l'escrupolositat, pel pre-cuinat abans que el socarrim, domina l'arena pública. La feina de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, que tanta polseguera va aixecar, no va portar ningú a presidi. Es va remoure el passat per a acontentar a uns, i es va perdonar per a tranquil·litzar els altres. En el balanç final de la Comissió, es va admetre que els crims dels supremacistes havien estat més greus i amplis que els dels militants opositors, però uns i altres hi van sortir retratats.
En realitat, la construcció de la nova Sud-àfrica passava tant per la dissipació de fantasmes del passat com pel model de desenvolupament econòmic adoptat, i totes dues urgències deixaven enrera el desenvolupament democràtic. En això, Sud-àfrica també s'aproximava als camins dels altres països australs. El model de reconstrucció triat havia de combinar l'aixecament de les limitacions imposades al mercat i la superació de l'abisme social heretat. Una via que, ja des de l'aprovació del Programa de Reconstrucció i Desenvolupament (RDP) el 1994, mostrava contradiccions serioses.
Al cap de pocs anys, ja estava clar que l'executiu de Mandela no assoliria, en el primer mandat, cap de les seves promeses electorals. Els plans de construcció d'habitatges, de reducció de l'atur i de prestacions socials es quedaven més que curts. El govern va haver de reconèixer que el RDP havia fracassat estrepitosament, i el ministeri responsable de la seva aplicació va ser desmantellat. El revés va suposar, segurament, el cop més dur contra les expectatives desvetllades per l'equip de Mandela, més enllà de les acusacions de frau o els afers de corrupció airejats per la premsa.
Mentrestant, les privatitzacions van continuar a bon ritme: el març de 1997, la companyia de comunicacions Telkom va ser desnacionalitzada, en l'operació d'aquest estil que més magnitud ha revestit mai a l'Àfrica sub-sahariana. El govern va aconseguir rebaixar la inflació i contenir el dèficit, el qual va permetre aixecar les barreres al canvi de divises. Semblant orientació conservadora va provocar les protestes irades de l'esquerra sindicalista i africanista, tot donant fe de quines eren les prioritats del moment per al gruix de la població.
Com dèiem més amunt, Sud-àfrica potser era l'escenari extrem i crític en el context regional, però no n'era l'excepció. El que passava a Pretòria era seguit amb atenció a les capitals veïnes, des d'on s'entenia que les fortunes sud-africanes marcarien l'èxit o el fracàs de processos similars arreu de l'Àfrica austral. El desmuntatge de l'Apartheid era alhora la culminació del procés descolonitzador i de la mediació en disputes sorgides de la guerra freda. Havia de ser, també, el camp de proves decisiu per a comprovar si la conciliació era factible en un entorn d'austeritat, de buidatge del sector públic i de mesures neo-liberals.
 

Les transicions tranquil·les

La recerca de l'entesa i l'estabilitat, associada a les receptes financeres de contenció, era general a tota la zona austral, com també ho era l'ajornament de l'excel·lència democràtica per a una fase ulterior més feliç. En alguns casos, fins i tot podem pensar que certes societats s'havien prestat a fer de banc de proves anticipats. L'exemple de Namíbia sembla obvi: Pretòria li va concedir la independència el 1990, i l'entramat d'acords tàcits i explícits del moment es reproduïrien, poc després, en la transició sud-africana.
A Namíbia, la SWAPO de Sam Nujoma va accedir al poder quan va admetre els privilegis de la minoria blanca i va abraçar el lliure mercat. La represa econòmica només podria activar-se en el marc d'unes normes de joc determinades. L'establiment d'una democràcia participativa semblava adoptar un paper secundari en el joc, i quan Nujoma va arrassar a les presidencials de 1994 amb un 70% dels sufragis, la incomoditat va ser mínima. D'alguna manera, l'experiment namibi havia servit de fòrmula màgica a Mandela. Mentre l'africanització política contribuís a la calma dels mercats i dels mercaders, aquests –els de dins i els de fora– no passarien de la denúncia acadèmica.
L'altre satèl·lit estable de Sud-àfrica, Botswana, va viure la transició sud-africana en un notable clima de tranquil·litat. Amb una població escassa i recursos abundants, la bonança econòmica va produir un superàvit que va permetre augmentar les dotacions en sanitat i ensenyament. Al llarg de la dècada dels noranta, Botswana es va convertir en el millor paradigma de les fórmules regnants: acceptació de les normes de mercat, atracció d'inversions en mineria i turisme, absència de grans conflictes polítics i reactivació sota el signe del conservadorisme.
EL pas va ser més complicat a Malawi, estat on fins als noranta hi havien dominat el nonagenari president vitalici Hastings Banda i el seu Congress Party. La reconversió política va arrencar el 1994, amb la retirada de Banda i el seu posterior encausament per corrupció. L'ex-President era l'únic de la zona que havia mantingut bones relacions amb Pretòria durant l'Apartheid, i el seu procés va revestir un cert aire revisionista.
A més, les restriccions econòmiques adoptades pel nou govern de Bakili Muluzi van desencadenar fortes protestes, i van provocar el boicot parlamentari dels incondicionals de Hastings Banda. Aquests van saber capitalitzar el record d'una època més proteccionista i menys austera, però la mort de Banda va facilitar que el 1997, el govern i l'oposició pactessin la fi del boicot. Tancat el període de desestabilització, la normalització de la vida parlamentària va facilitar el retorn a l'habitual complacència dels dirigents de Malawi amb els organismes financers internacionals, i d'uns esquemes de funcionament econòmic que mai no havien festejat amb patrons revolucionaris.
Per a tancar el grup de transicions tranquil·les a l'Àfrica austral, podem esmentar el cas menys serè de la sèrie, tot i gaudir d’una envejable manca de violència social i política. Seria l'exemple de Zimbabwe, on la guerra contra el règim racista de Ian Smith havia quedat vista per a sentència el 1980, i un govern de majoria negra liderat per Robert Mugabe s'havia instal·lat al poder. El règim de Mugabe i la coalició ZANU-ZAPU no van constituir mai, des d'aleshores, un exemple modèlic de participació ciutadana.
De fet, amb raonaments molt semblants als de l'actual govern sud-africà, Mugabe havia imposat unes pràctiques molt més intervencionistes i autoritàries. La conciliació amb la minoria blanca va passar pel manteniment dels seus privilegis econòmics i una relativa llibertat de premsa, combinats a una retòrica marxista i redistribuidora per a calmar els electors negres i obtenir, una rera l'altra, majories absolutes a les urnes. Les acusacions de monopartidisme fàctic no es van fer esperar: i entrada la dècada dels noranta, les peripècies de Mugabe van entrar en crisi.
La caiguda dels sistemes socialistes al món i els canvis esdevinguts al sud del Limpopo van obligar Mugabe a iniciar un tímid festeig amb l'onada neo-liberal. A finals de 1996, el partit governamental va abandonar oficialment el marxisme-leninisme. Això no va suposar, però, la retallada de la despesa pública: el funcionariat era l'eina de poder i de control principal del règim, i Mugabe pretenia acontentar els seus patrons internacionals sense reduir el pes de l'estat. El creixement del dèficit va provocar la suspensió de l'ajut del Fons Monetari Internacional, la inflació es va disparar, la producció va davallar i l'esperada revifada econòmica no acabava de despuntar.
Mugabe no es va encongir i va recórrer a la seva proverbial ampul·lositat: el 1997 va anunciar una ambiciosa reforma agrària, que contemplava l'expropiació de terres dels grangers blancs –els conreus més productius del país– per a distribuir-les entre pagesos negres. El ministre d'agricultura, un dels dos membres blancs de l'executiu, va dimitir. Els governs occidentals, que havien de garantir l'operació amb donacions i crèdits per a cobrir les expropiacions, van declinar la invitació a prendre part en tan singular iniciativa.
Podem observar com a Zimbabwe, dues dècades després del final de la guerra d'alliberament, els grans contenciosos no estaven resolts. En la qüestió de la terra, la superació d'antics litigis racials i la recuperació econòmica tornaven a coincidir i aflorar gràcies a les arts del principal mandatari. La gestió de Mugabe podia ser encertada o imprudent, i només el temps ho podria verificar. Però el més notable era com els esmentats contenciosos encara passaven per davant dels dèficits democràtics, que eren molts i visibles. Les majories absolutes del partit al poder, la renovació quasi automàtica dels mandats de Mugabe, les històries constants de corrupció, frau i nepotisme... tot això no semblava formar part de les urgències dels zimbabweans.
 

Els quadres inestables

A finals dels vuitanta, semblava que la fortuna de Zàmbia havia de seguir els passos marcats per Mugabe al sud del Zambezi. El president Kenneth Kaunda portava més de vint anys al poder i vivia encara de les rendes de la independència, sota la bandera d'un particular socialisme africà que feia equilibris en el marc d'una economia exportadora. Semblava que els tràngols del passat colonial havien quedat resolts amb l'alliberament, ja que l'escassa minoria blanca havia cedit el govern de l'antiga Rhodèsia del Nord, marxant del país i deixant les mans lliures al nou règim.
Potser l'error principal de Kaunda va ser pensar que el seu model de desenvolupament no havia de sotmetre's a gaires condicionants externs. Les principals empreses mineres van ser nacionalitzades, i l'estat va assumir amb alegries pròpies del moment la seva tasca de regeneració econòmica i social. Però si bé era cert que el capital intern no li era indispensable per a l'estabilitat política, l'extern li era bàsic: les oscil·lacions en el preu del coure i una desastrosa gestió empresarial van enfonsar el país en una galopant crisi econòmica i financera.
Quan, a principis dels noranta, va estendre's l'onada de canvis a la regió, Kaunda va haver de fer front als disturbis interns provocats per la crisi i a les pressions externes. Es van convocar eleccions plurals i Frederick Chiluba va derrotar el candidat presidencial amb un programa de reajustament econòmic i d'obertura democràtica. Però si la reconstrucció sota el paraigües del sector públic s'havia revelat difícil, la represa en el marc de l'estretor financera va resultar encara més difícil. Chiluba va haver de recórrer a la força i l'ofec dels seus detractors.
El 1996, Frederick Chiluba va tornar a guanyar les eleccions presidencials, amb un 70% dels sufragis. Però el boicot massiu, auspiciat per l'ex-president Kaunda, va desvaloritzar les eleccions. Les protestes per frau, a càrrec de l'oposició i algunes ONGs, van provocar desordres, arrestos polítics i la declaració de l'estat d'alerta. A principis de 1997, Kaunda va llançar una campanya de desobediència civil contra Chiluba. La rivalitat entre els dos dirigents va motivar l'atemptat policial contra Kaunda –del qual va sortir-ne il·lès–, i també un cop d'estat militar fallit al mes d'octubre.
El malestar contra el nou govern reflectia, en bona mesura, el rebuig de certs sectors contra els plans d'austeritat de Chiluba. Els retalls en la despesa pública afectaven el funcionariat i l'exèrcit, així com la població urbana, que deixava de gaudir de les subvencions de l'època de Kaunda. Mentrestant, l'acceptació de la política econòmica millorava a l'exterior. El febrer de 1997 es va consumar la privatització de les Mines de Coure Consolidades, la firma minera més important al sud del Sahara. La creixent estabilitat i la reconciliació amb interessos que semblaven ombres del passat es consumaven a costa de l'estat de dret democràtic.
Lesotho i Swazilàndia, petits enclaus sotmesos des de la independència a la presència abassegadora del gegant sud-africà, van haver de viure processos supeditats al que dictava la política de Pretòria. Si durant l'Apartheid havien mantingut monarquies oligàrquiques, amb una molt discreta participació de la ciutadania, amb l'entrada en escena de Mandela i l'ANC van embarcar-se en una vertiginosa transició forçada.
L'oposició de Lesotho, alentada per l'ANC sud-africà, va denunciar la falta de garanties democràtiques, associades als usos autoritaris del règim monàrquic. La vella classe política, que havia fet el joc als governs racistes de Pretòria, es va trobar amb una contestació forta que se sumava a l'alt nivell d’atur -provocat en part per les restriccions migratòries a Sud-àfrica. El malestar es va barrejar amb reivindicacions corporatives, i el 1997 l'exèrcit va intervenir per a esclafar un motí dels cossos policials. La situació es va deteriorar fins al punt que, l'any 1998, Sud-àfrica va enviar-hi tropes per a restablir l'ordre. No era el millor pròleg per a una esperada democratització de la vida política basotho, però segurament la intervenció era necessària per a reconduir l'estabilitat social al país.
A Swazilàndia, on mai no s'hi havien celebrat eleccions pluralistes, la teràpia de xoc va ser semblant i el cirurgià va ser el mateix. A mitjan 1990s, la mediació de l'executiu de Nelson Mandela va obligar la monarquia absoluta del país a obrir converses amb l'oposició. El procés negociador, però, no va avançar gaire, i es van succeïr una sèrie de manifestacions anti-monàrquiques a favor d'eleccions lliures. En el rerafons, però, es movien els mateixos dilemes que a altres estats de la zona. La clau radicava en superar les divisions i privilegis del passat -la major part de les terres swazi eren en mans de grangers blancs, ben conxorxats amb la monarquia tradicional-, tot conjugant-ho amb un creixement econòmic de signe neo-liberal.
En els processos històrics recents de les dues grans ex-colònies portugueses, Angola i Moçambic, hi trobem també paral·lels amb la resta dels països de l'Àfrica austral. Malgrat contextos culturals i geopolítics singulars, és obvi que els paràmetres de la reconciliació i del desenvolupament han definit en gran mesura l'evolució dels fets a aquests dos països. Podem dir que un dels grans errors de les forces triomfants el 1974, consumada la derrota portuguesa, va ser creure que el passat no calia digerir-lo –només calia oblidar-lo–, i que l'alliberament comportava plena llibertat a l'hora d'escollir les receptes econòmiques. Durant més de vint anys, angolenys i moçambiquenys han pagat la factura d'aquesta equivocació.
Moçambic es va quedar amb ben poca població blanca després de 1975, però els colons van passar a països veïns i van col·laborar tant com van poder a desestabilitzar el nou règim. La creació del principal grup guerriller, la RENAMO, o la sobtada descapitalització del país poden servir per a mesurar la nul·la confiança que les antigues classes dirigents dipositaven en el règim del FRELIMO. En aquest sentit, potser caldria revisar la tesi clàssica que Pretoria va incubar i va fabricar la guerra civil mozambiquenya. Potser seria més ajustat dir que el règim sud-africà va explotar, lògicament, el brou de cultiu al seu abast per a complicar-li la vida al govern marxista de Maputo.
Els dirigents mozambiquenys van adonar-se prou ràpid de la poca viabilitat de la seva aventura: el 1984 van afanyar-se a signar els acords de Nkomati amb Sud-àfrica, al cap d'uns anys van abandonar el marxisme, i finalment van avenir-se a negociar amb la guerrilla. Entrada la dècada dels noranta, sota l'ègida de Nacions Unides i d'una Sud-àfrica en ebullició, el govern va pactar el final de les hostilitats amb la RENAMO. I justament el mateix any que Mandela esdevenia president, el 1994, es van celebrar unes eleccions històriques que marcaven el camí de la reconciliació. Els observadors internacionals van detectar certes irregularitats en aquells comicis, els primers de Moçambic, però van coincidir en l'essencial: els resultats eren positius.
Com a Sud-àfrica, l'important era la desactivació de vells conflictes, i val a dir que l'entrada de la RENAMO i del seu líder Afonso Dhlakama en el joc parlamentari assegurava l'estabilitat política. Alhora, el país abraçava certa recuperació econòmica, sota la presidència de Joaquim Chissano (FRELIMO), i al ritme que marcaven tant els organismes financers mundials com els agents de la cooperació. Aquesta millora material en règim de dependència es palesà quan la comunitat de donants va forçar la destitució del ministre d'interior –implicat en escàndols de malversament–, com a condició prèvia per a condonar el 67% del deute exterior. Potser en un altre moment històric, s'hagués optat per la confrontació i l'afirmació de la sobirania en lloc d'aquest gest conciliador i mesell. I val la pena remarcar que les accions contra la corrupció, més que per mandat de les urnes, eren una resposta pràctica a xantatges de signe econòmic.
Angola continuava essent el país més conflictiu de la zona: s'acabava el segle i continuava sense resoldre's la confrontació que havia nascut d'una descolonització mal gestada. El governamental Moviment Popular per a l'Alliberament (MPLA) del president Eduardo Dos Santos i l'opositora Unitat Total per a la Independència (UNITA) de Jonas Savimbi seguien enfrontats en la guerra civil latent que s'havia allargat durant més de dues dècades. Més que a cap altre estat veí, parlar de democratització a Angola era una absurditat si no venia precedit d'un procés d'asserenament i estabilització productiva.
El 1994, les parts en litigi van signar els acords de Lusaka, que reclamaven la mediació de set mil cascos blaus de l'ONU i preveien la instauració d'una democràcia parlamentària. Però un any després, el govern va llançar fortes ofensives militars i el procés va quedar aturat. Les Nacions Unides van amenaçar de retirar les seves forces d'interposició i rentar-se les mans d'Angola. Finalment, el 1997, es va constituir el Govern d'Unitat Nacional i Reconciliació, amb 25 ministres del MPLA i 4 d'UNITA. L'efemèride va comptar amb la presència de mandataris africans, Mandela entre ells, però Jonas Savimbi va negar-se a assistir-hi.
El contenciós se centrava, en bona part, en el poder real que obtenia cada part al nou govern. Savimbi, que encara controlava zones riques en diamants, es resistia a cedir el control territorial a canvi de prerrogatives d'estat. El líder d'UNITA, doncs, va refusar la vice-presidència del govern i va exigir el status de cap de l'oposició. El govern li va concedir aquest rang, però aviat va contra-atacar sobre el terreny. Al mes de maig, aprofitant la caiguda de Mobutu al Zaire, va assegurar-se el suport de Kabila per renovar la seva ofensiva armada contra UNITA, i novament el 1998 en ocasió de la revolta banyamulenge al baix Congo.
Aquest gir en la correlació de forces va col·locar Savimbi en una posició molt delicada, i el va animar a protestar davant els garants internacionals. L'ofensiva governamental va ser aturada, i altra vegada el procés es va quedar encallat en un precari alto-el-foc de dubtosa vigència. Angola constituïa, doncs, la principal peça que a les acaballes de segle encara no encaixava en el trencaclosques general de fràgil, però sens dubte creixent, estabilitat i pau civil a la zona. Una peça important, que comptava amb enormes recursos miners, i que esguerrava qualsevol intent de formar un bloc regional consistent.
 
Podem dir, doncs, que el tombant de segle es presenta a l'Àfrica austral amb uns reptes que són, pel cap baix, tan laboriosos com les noves esperances. És inconcebible una normalització de la vida democràtica si abans no s'ha avançat en els terreny de la reconciliació i de la reconstrucció material. Lògicament, per als governs que van emergir de conflictes racials i ideològics, l'ordre de prioritats és força clar i l'estabilitat passa per davant d'altres consideracions, potser no de luxe però sí de culminació d'un procés molt més ampli i substancial.
No cal ser un visionari per predir que, en els propers anys, o dècades fins i tot, la regió austral farà pocs mèrits per a esdevenir una illa de perfecció democràtica en les aigües remogudes del món sub-saharià. Això no treu que la zona es pugui convertir en un bloc geopolític de característiques comunes i, per tant, excepcional en el teatre africà. Les seves singularitats impediran que es pugui desestimar el futur de l'Àfrica meridional com un altre escenari d'africanització, sense més, abocat al mal govern i a la degradació material –si és que tal desqualificació pot ser aplicada en alguna latitud.
El primer element diferencial és la urgència per a resoldre contenciosos de divisió interna. Sigui per un procés descolonitzador mal conduït, sigui per la pervivència d'una colonització domèstica sota la bandera del segregacionisme, el cert és que la reconciliació entre els antics amos –o els seus sicaris– i els antics sotmesos no està rubricada del tot. La clau de la pau social resideix, en gran mesura, en l'evolució d'aquest procés crític. I l'abolició de l'Apartheid a Sud-àfrica no significa el punt d'arribada, sinó un prometedor punt d'arrencada d'aquest treballós procés.
Fins i tot els que es mostren obsessionats per la salut de la democràcia formal, convindran en la necessitat imperiosa de trobar marcs de convivència, de caire general, que permetin fer rodar els engranatges del multipartidisme o de l'equilibri de poders. I mentre l'existència de minories colonials, al llarg del segle XX, s'ha mostrat com un obstacle a la instauració d'estats de dret o al foment de la participació, no té perquè ser sempre així. De fet, les minories poderoses de l'Àfrica austral poden obligar els respectius governs a acceptar la dissidència crònica i els fets diferencials –no únicament de pell blanca– que tan indigeribles han semblat a altres mandataris africans.
És més: les minories blanques s'havien embarcat en aventures de democràcia restrictiva que, malgrat tots els seus defectes –que eren molts–, representen a data d'avui les expressions històriques més semblants al que en diríem democràcia occidental. No es tracta aquí d'exaltar les virtuts del parlamentarisme d'Ian Smith o de Pieter Botha. Però seria bo consignar que els supremacistes a Sud-àfrica, Rhodèsia o Namíbia, van fer funcionar les institucions –racistes–, van emergir de les urnes –segregadores–, van respectar els dictamens judicials –basats en lleis injustes– i van saber controlar els estaments –repressius– militar i policial. Si els nous estadistes de la zona, un cop reformats els marcs constitucionals, encertessin a aplicar el mateix zel que els seus predecessors racistes, però aspirant a protegir el conjunt dels ciutadans, l'estat de dret hi tindria molt a guanyar en aquella part del món.
És evident que un procés polític no pot ser de mecànica tan simple, entre altres coses perquè cal un coixí social i econòmic que sustenti l'esmentada extensió del sistema a tota la població. Però hi ha referents que, altra vegada, distingeixen el conjunt de l'Àfrica austral de la resta del continent. Un zimbabweà negre, i no diguem un de blanc, té present que els tribunals poden actuar amb independència; un namibi sap que un cap de govern pot caure per escàndols de corrupció; i un sud-africà, negre, mestís o blanc, ha vist tota la vida cues de votants als col·legis electorals. Encara que sigui per òsmosi, la població negra d'aquests països coneix els rudiments de la vida democràtica.
I encara que el gruix dels ciutadans tingui prioritats materials que depassin el joc democràtic, les minories blanques li atorguen una importància cabdal. De fet, per a aquests sectors la pervivència del joc de partits no és només una manifestació cultural, un element folclòric que els acosta a les seves arrels europees: és també una garantia de supervivència i d'acceptació. És un dels privilegis, si es vol, que qualsevol poder interessat en una autèntica conciliació haurà de preservar. La consideració és interessant, perquè torna a desmarcar bona part de l'Àfrica austral de la resta del continent: al sud, hi ha col·lectius menors, però importants que s'amoïnen genuïnament per la bona salut de la democràcia. I que, gaudint com gaudeixen d'un bon nivell de benestar, són capaços de reclamar-ho com a prioritat.
Dit això, tornem a insistir que la democratització de la vida política a l'extrem sud de l'Àfrica no dependrà d'aquests col·lectius. Hi poden influir, però el factor determinant a llarg termini residirà en la situació, les frustracions i les ambicions de la majoria dels ciutadans. I com dèiem més amunt, les aspiracions de la majoria estaran indissolublement lligades al context econòmic. Més concretament, a la capacitat dels governs per a remuntar la crisi actual, per a curar economies devastades per la guerra, la mala gestió i el conflicte social.
Suposant que les fonts més importants de destrucció siguin desarmades, i que es confirmi l'actual tendència a l'estabilitat, no és impensable que es pugui restablir o fins i tot reactivar la producció. De fet, en alguns països ja està ocorrent, amb creixements anuals del PIB per sobre del 5% (Moçambic, Zàmbia, Botswana) o situacions de renda molt per damunt de la mitjana africana (Sud-àfrica, Botswana, Namíbia, Zimbabwe). La incorporació de Sud-àfrica a la Comunitat de Desenvolupament de l'Àfrica austral (SADC), segurament li farà assumir el rol natural de locomotora econòmica i empènyer el comerç de la zona cap a un veritable mercat comú.
Les fronteres econòmiques entre països són enormes –Moçambic disposa d'una renda per càpita trenta vegades inferior a la sud-africana–, i es fa difícil pensar, per exemple, en la lliure mobilitat laboral. Però la regió austral fa molts anys que funciona com una unitat de destí productiva: ho feia en temps de l'Apartheid i ho ha fet encara més amb la Sud-àfrica de Mandela. Eliminades les grans hostilitats del passat, agermanades totes les economies nacionals en el noble objectiu de captar més inversions, disposant d'un petit marge de capitals locals –sud-africans–, rendides davant l'evidència d'un sol sistema econòmic mundial... la via al desenvolupament pot expressar-se de forma més concertada que mai i que enlloc al continent.
És aquí on resideix la singularitat més esperançadora per a l'Àfrica austral. La reconstrucció econòmica no només és una prioritat. Sembla possible, i per a alguns fins i tot probable. Els indicis hi són com no hi havien estat fins ara, i com no es veuen a cap altra regió sub-sahariana. Un enlairament econòmic a l'estil de l'Amèrica llatina, amb grans diferències internes i entre països, però d'innegable dinamisme, podria anunciar el segle XXI a les terres meridionals. Que si això milloraria els usos democràtics i la participació política? És probable que sí, a llarg termini, en la mesura que democràcia i mesocràcia són cosines germanes.
En qualsevol cas, si bé està comprovat que la democràcia no condueix indefectiblement al benestar material, i està per veure que la prosperitat sempre desemboqui en democràcia, és evident que els experiments democràtics emmalalteixen en paisatges de precarietat. L'aposta dels dirigents actuals a l'Àfrica austral, doncs, no és ni gaire imaginativa ni gaire africana, però és rabiosament pragmàtica. Els aplaudiments, per tant, els escoltarem de part d'aquells que creuen que la pràctica és el millor camí vers l'èxit.