kabunda

Articles-colonial

GUINEA EQUATORIAL, 1883-1911: LA INVENCIÓ D'UNA IDENTITAT

Jacint Creus

Incapaç d'obtenir-ne el profit cobejat, l'Estat espanyol va desemparar els seus «territoris del golf de
Guinea» durant més d'un segle. La insistència en la seva insalubritat encobria la pròpia impotència
davant del domini britànic de les aigües i del comerç atlàntics. En acostar-se el desmembrament
definitiu de l'imperi on el sol no es podia pondre, els antics vencedors -ara vençuts- van trobar en
l'actual Guinea Equatorial un succedani de les velles glòries i un camp d'actuació inèdit per a l'«acció
civilitzadora» de la «nació catòlica». La precaució de governants i comerciants a la primera fase de la
colonització efectiva (1883-1911), contrasta amb l'empenta irreductible d'uns missioners -els
claretians- que els van desemboirar el camí. L'objectiu d'aquest article és analitzar la seva actuació,
dintre d'aquest període, a partir dels seus propis escrits.

El segle XIX és clau a la Història de l'Àfrica: És el segle del «descobriment» del continent i de la seva
submissió colonial, relacionats amb l'expansió dels imperis europeus. També és el gran segle de les
missions catòliques, cosa que representa un capgirament absolut de la política eclesiàstica envers les
terres africanes.

El progressiu coneixement del territori costaner, operat des de les expedicions portugueses del segle
XV, no havia pas estat seguit, en general, per una presència sacerdotal que anés més enllà del servei
als pocs europeus que hi vivien1. Es tracta de tres segles de pràctica inactivitat missionera, trencada de
manera esporàdica per algunes expedicions acabades en fracàs: dels caputxins bretons als actuals
Senegal i Guinea, dels dominicans a Dahomey, dels caputxins espanyols a Arrecife i Joal, i d'altres de
jesuïtes, franciscans, etc2.

És en aquesta època -marcada, d'altra banda, per una progressiva militarització del continent- quan es
crea la imatge d'un conjunt territorial i d'una gent salvatges, cruels, sotmesos a un concepte pejoratiu de
la màgia, mereixedors de tot d'expressions desqualificadores que sistemàticament comencen amb la
preposició sense: sense civilització, sense cultura, sense lleis, sense amo, sense capacitat jurídica...
algunes de les quals encara perduren. És la imatge que convenia per justificar la principal pràctica
europea de l'època en els territoris africans: la captura i el comerç d'esclaus3.

A finals del segle XVIII i començaments del XIX, tanmateix, tenen lloc tota una colla de fenòmens
polítics, socials i culturals (la revifalla de la convicció religiosa, mantinguda viva en els moments
revolucionaris; la possibilitat d'una expansió important d'alguns Estats europeus; la «descoberta» de
territoris nous, especialment a l'Àfrica; l'exaltació dels elements «exòtics» en el món científic i literari...)
que convergeixen -sobretot en ambients populars i/o contrarrevolucionaris- en una represa de l'ideal
missioner.

Aquest ideal, presentat com una contribució a «l'alliberament dels pobles salvatges», contenia factors
certament progressius. I el desig de regeneració d'aquests «altres» pobles sintonitzava perfectament
amb l'avenç de la idea colonial, que pressuposa la convicció que hi ha pobles envilits per creences
bàrbares i la creació d'un mite civilitzador basat en la pretesa superioritat de la civilització occidental.

L'Església de Roma encarna la religió que correspon a aquesta civilització «superior». El fenomen
colonial, doncs, podia ajudar a refer la secular relació Església - Estat, posada en qüestió pel procés
revolucionari. Per altra banda, la progressiva laïcització de les societats europees ja era inaturable; i
l'Església miraria de trobar, als «nous» territoris, un nou espai d'intervenció, d'afirmació i de poder.

La persona que se sentia cridada a exercir la vocació missionera podia trobar aixopluc en tot de noves
institucions que, per primera vegada, volien centrar la seva activitat en el territori africà: la Societat de
Missioners del Sagrat Cor de Maria 4, la Societat de les Missions Africanes de Lió5 i la Societat dels
Missioners de l'Àfrica (Pares Blancs)6 esdevingueren les més importants a nivell europeu7; mentre que,
a l'Estat Espanyol, seria la Congregació de Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria8 la que es
faria càrrec de la tasca.

En un primer breu moment, es pensava afirmar la presència missionera enfront de l'Islam (amb un
important conreu del mite de l'Església cristiana primitiva, fortament implantada al nord del continent
africà9) i enfront del Protestantisme (present en Estats com ara Libèria o Sierra Leone, formats a partir
de nuclis d'esclaus alliberats, i tutelats pels Estats Units i la Gran Bretanya, respectivament). La pràctica
demostrà la inviabilitat d'aquestes intencions i la facilitat d'implantació en els altres pobles negres.
L'avenç del segle comportà un desplegament continuat de la Missió i la creació progressiva
d'administracions eclesiàstiques noves: el Vicariat Apostòlic de les Dues Guinees (1842), el Vicariat
Apostòlic de Dahomey i Benín (1860), la Prefectura Apostòlica del Sàhara Occidental i del Sudan
(1868), el Pro-Vicariat de l'Alt Congo (1886), etc.10: territoris immensos, encomanats -cada un d'ells-
per la Sagrada Congregació de Propaganda Fide a un sol d'aquells Instituts missioners.

La dependència directa del Vaticà és una característica comuna a totes les Congregacions missioneres.
Una altra és la manera de pensar la missió encomanada, reflex d'un cert misticisme personal: portats
per un afany regeneracionista, busquen un retorn als orígens en consonància amb la seva tasca de
creació de nous cristians; aquesta exigència de purificació els fa mantenir una postura de despreniment
personal, de lliurament absolut a la seva missió, però també d'intransigència en qüestions morals, de
conservadorisme -a vegades, pur integrisme- i de simplisme en la predicació i en la conversió.
Finalment, els missioners de l'època tenen una concepció patriòtica de la seva actuació: els interessos
de la Missió es fan coincidir amb els interessos de l'expansió colonial de la pròpia metròpoli, i la
conversió comportarà una exigència paral_lela d'europeïtzació. Francesos, espanyols, belgues o
alemanys abans que missioners? Caldrà esperar fins al 1919, després de la primera guerra mundial, per
aclarir la diferència de papers: aleshores una encíclica papal exigirà una independència d'actuació11; i
al 1926 una altra encíclica reclamarà la formació d'un clergat «autòcton».12

El 1777, l'Estat espanyol va obtenir de la corona portuguesa les illes de Fernando Poo, Corisco i
Annobon «i el territori continental adjacent», a canvi de determinades zones de l'actual Brasil. Aquell
acord, ratificat a El Pardo el 1778, venia a esmenar la separació espanyola de l'Àfrica sentenciada pel
tractat de Tordesillas de 1494; i havia de permetre de mantenir un territori, a la mateixa costa guineana,
destinat a l'obtenció d'esclaus per a les colònies hispanoamericanes.

Significativament, l'expedició destinada a prendre possessió dels nous territoris sortia de Montevideo
aquell mateix any; i, també significativament, acabava en desastre: animadversió i resistència dels
«indígenes», febres, manca de queviures, revoltes... Només 25 dels 150 homes inicials van tornar a
Sudamèrica13. L'illa de Fernando Poo passava a la llegenda imperial com a indret malsà i perillós, i
des d'aleshores solament s'hi van acostar vaixells espanyols en ocasions ben comptades.

La realitat encara era pitjor: l'Estat espanyol vivia una crisi molt profunda que el menaria a la
decadència colonial definitiva; i no hi havia ni la capacitat ni l'experiència necessàries per tirar endavant
un negoci -el d'esclaus- que, aleshores i en aquella zona, era en mans britàniques i holandeses. Els
projectes van anar fracassant. Per acabar-ho d'adobar, el 1807 la Gran Bretanya va prohibir el comerç
d'esclaus a les seves colònies i la seva poderosa armada va erigir-se en policia de l'abolició al nord de
l'equador.

Pressionat per la gran potència, l'Estat espanyol va signar un primer tractat amb la Gran Bretanya el
1817. S'hi fixava una data per a la fi del comerç esclavista: el 20 de maig de 1820. I determinava una
colla de mecanismes per tal d'assegurar-ne el compliment: a partir d'aquella data, els vaixells de guerra
britànics podrien perseguir i inspeccionar les embarcacions sospitoses de continuar traficant amb
esclaus; en cas de trobar-n'hi, podrien apresar-les i sotmetre a judici els seus responsables davant
d'uns tribunals mixtos que es van crear a l'Havana (territori espanyol) i a Freetown (Sierra Leone,
territori britànic). Un nou tractat, signat el 1835, ampliava encara aquest «dret de visita»14.

El comerç d'esclaus passava a ser il_legal. L'objectiu previst en l'«adquisició» dels «territoris espanyols
del golf de Guinea» s'esvaïa. I, mentre l'Estat espanyol mantenia abandonats els territoris, Gran
Bretanya -prèvia autorització- fundava a l'illa de Fernando Poo la ciutat de Clarence (la futura Santa
Isabel, l'actual Malabo) com a nova seu britànica del tribunal per a la repressió del comerç d'homes:
era el 1827 i, de fet, es creava una mena d'enclavament britànic -i, per tant, protestant!- en territori
hispànic. L'Estat espanyol en va reclamar la devolució el 1841. Sense presència espanyola, tanmateix,
comerciants i missioners britànics van continuar-hi operant, igual que a l'illa de Corisco15.

Les expedicions espanyoles es van anar fent més freqüents, mentre que francesos i alemanys ocupaven
progressivament el territori costaner (com una extensió del Gabon i del Camerun, respectivament). De
mica en mica es va abandonar l'objectiu d'utilitzar els territoris africans com a lloc de producció de mà
d'obra -ara assalariada- i es va obrir pas la idea de convertir-la en una colònia de producció de model
antillà. La progressiva independització dels territoris americans feia recomanable trobar alternatives. I la
presència efectiva solament es podia assegurar, de moment, mitjançant l'actuació missionera:
fracassades les temptatives a càrrec de sacerdots regulars (1845 i 1856), es va pensar en els jesuïtes
(1858-1872) i, finalment, en els claretians.

L'Estat espanyol havia esdevingut una potència de segona categoria. La seva petita presència a l'Àfrica
(Guinea i part del Marroc), tanmateix, li assegurava dues coses: la continuïtat a a l'escena internacional
(especialment pel que fa al territori marroquí, clau estratègica del Mediterrani), i la compareixença al
repartiment del pastís colonial africà.

III

Es pot afirmar, doncs, que l'arribada dels claretians a Guinea va suposar-hi, per primera vegada, el
manteniment d'un contingent important d'espanyols amb una intenció colonitzadora clara: entre el 13 de
novembre de 1883 i el 24 d'octubre de 1911 es poden documentar 47 expedicions missioneres que
van aportar a aquelles terres un total de 231 claretians, 105 dels quals catalans 16. Cal valorar l'esforç
de la Institució, perquè aleshores encara es podia considerar la Missió guineana com una aventura
arriscada: en el període estudiat, i amb una edat mitjana en el moment de l'arribada a Guinea de 28'6
anys, van morir-hi 85 claretians (gairebé el 37% del total); d'aquests, 10 en el primer any de servei, 21
més dintre dels 3 primers anys, i encara 20 més dintre dels 5 primers17.

A la importància quantitativa del contingent cal afegir-hi una organització eficaç -distintiva de tots els
ordes religiosos, sotmesos al vot d'obediència i participants del convenciment personal (vocacional)
dels seus membres- amb una jerarquia clara i una estabilitat que es destaca d'altres estaments: així, per
exemple, durant aquests 28 anys estudiats, l'autoritat eclesiàstica va recaure en 3 prefectes
apostòlics18; mentre que, en aquesta mateixa etapa, hi van exercir 51 governadors generals 19. De fet,
fins al mandat del governador Ángel Barrera (1910-1924) la presència i l'actuació administratives en el
territori van ser francament migrades.

La importància del contingent missioner, la seva disciplina i organització, i la minsa presència i poca
estabilitat administratives, portaran com a conseqüència el predomini de l'actuació dels claretians durant
tot el període. Efectivament, el seu paper -i, per extensió, el de l'Església Catòlica- serà, a Guinea,
infinitament superior al que podien exercir a la metròpoli (o al que podien exercir d'altres institucions
missioneres en d'altres indrets). I això li fa prendre unes connotacions especials: perquè els claretians
tindran l'oportunitat, almenys fins a cert punt, d'organitzar molts aspectes de l'acció colonitzadora
d'acord amb els seus plantejaments.

Per començar, ells seran els primers a arribar a molts indrets del territori: «La bandera española ha
tremolado en muchas partes izada no por soldados sino por Misioneros»20; i, en conseqüència,
esdevindran pioners i exploradors en moltes ocasions: «Ya el P. Frígola, no obstante sus continuas
enfermedades, recorrió el Muni y sus afluentes y formó un esbozo de mapa de ese estuario que no deja
de llamar la atención. Los RR.PP. Superiores que le han sucedido, y con ellos los demás compañeros
de misión, heredaron del primero ese carácter expedicionario allí tan necesario»21. Una tasca
d'avançada que va ser especialment important a les zones sotmeses a litigi territorial per part francesa i
alemanya, i en la qual els missioners trobaven poc suport de l'Administració: «Los franceses,
aprovechándose de nuestra debilidad, o no sé cómo llamarlo, han avanzado más, levantando nuevas
estaciones en nuestro territorio, echando por tierra nuestras banderas y enarbolando la suya, y
circunscribiéndonos los límites hasta donde les ha parecido bien. Así, el territorio de Cabo San Juan,
reconocido de España y que comprendía más de 20 leguas de costa, sin que en años pasados se
hubiera visto la menor señal de dominio francés, ahora está ya plagado de estaciones, ya militares, ya
factorías para el comercio, que los franceses han levantado al ver la inacción de los españoles22. Fins i
tot en el cas d'expedicions oficials, normalment militars, la presència de missioners claretians és
constant, perquè es considera que les tasques de colonització i d'evangelització són paral·leles: «El fin
que se propuso la expedición era altamente patriótico y religioso, ya que nuestro designio era atraer al
amor de la religión y de España a los pueblos bubis, y contraer amistad con los butucus o reyes de la
isla, que serán en número de 25, y sobre todo con el gran rey de todos ellos, llamado Moca, quien se
creía hasta hoy ser invisible para los blancos, y aún para muchos negros, y esto era una realidad. El
Gobierno deseaba ganar su amistad, para así dominar la isla, y la Misión permiso y benevolencia para
establecerse en cualquiera de los pueblos bubis. Todo se consiguió como se deseaba. Te Deum
laudamus»23.

El desplaçament dels missioners a indrets allunyats els farà augmentar la sensació d'esforç, de
privacions i de perill: «Corría el mes de agosto de 1886 cuando unos pocos Misioneros, por mandato
del Rmo. P. Prefecto, se instalaron en este islote, comprando al efecto una pobre casa de bambú que
les sirviese de habitación provisional, faltos absolutamente de toda comodidad. Dios N. Sr., al igual
que hizo con las demás Misiones, acrisoló a ésta desde los principios de su fundación con la gravísima
enfermedad del Superior y muerte del Hermano director de las obras»24. El seu avenç solitari provoca
que, allà on no hi hagi una autoritat civil nomenada de manera expressa, els missioners l'assumeixin i
l'exerceixin: «Los Misioneros del C. de María hacían el oficio de Subgobernador en todas las islas y
parte del continente africano del Golfo de Guinea en que no hubiera Subgobernador civil»25. «Por
cuyo motivo, y estimulados por un nuevo oficio del actual Sr. Gobernador de Fernando Poo en que me
nombra delegado directo de Su Excelencia para cumplir y hacer cumplir todas las obligaciones y
deberes prescritos por nuestras leyes, determinamos hacer un nuevo esfuerzo para acabar con tantos
escándalos»26. En circumstàncies menys allunyades, els missioners es limitaven a actuar com a agents
del govern: «Siempre que el Gobierno daba alguna disposición sobre el trabajo de los bubis,
inmediatamente me subía a casa del jefe Lubá (es el jefe matado), en donde, reunidos todos los
principales de Balanchá, Relebó y Ambori, les comunicaba las órdenes del Gobierno, haciéndoles ver
que debían obedecer»27.

A nivell ideològic, el predomini de l'element eclesiàstic -claretià- implicarà una nova percepció de
l'africà que fonamentarà tota l'acció «civilitzadora». La cessió d'aquells territoris havia estat obtinguda
amb l'esperança de treure'n un profit important en forma d'esclaus. Però, per als claretians, els guineans
no són homes indignes que puguin ser reduïts a l'esclavatge: no són objecte de comerç, sinó
d'evangelització. Ara que aquesta possibilitat no pressuposa pas una igualtat, sinó una jerarquia
explícita en què la cultura, la religió i la moral occidentals seran predominants; i s'actuarà en
conseqüència.

Els claretians, en definitiva, no faran altra cosa que exportar a la colònia el tarannà paternalista de les
classes dirigents occidentals: els rics han d'exercir la caritat; i els pobres, agraïts, la resignació.
Igualment: els espanyols han de civilitzar els guineans, tot oferint-los afecte i protecció en l'exercici de
l'autoritat; mentre que ells, salvats del salvatgisme, han de manifestar el seu agraïment mitjançant
l'obediència i el respecte. Els escrits dels claretians ens en forneixen exemples molt clars: «Solo y tan
sólo con mi ángel de guarda íbame introduciendo en un caserío por entre fetiches, que fuera largo
historiar. El Padre era para ellos nuevo, como ellos eran desconocidos para el Padre: todos o casi
todos escapaban al momento, inclusos los animales al descubrir al Padre, sobre todo los chiquillos. Al
saludarlos cariñosamente iban apareciendo los mayores, los que, viendo era el Padre un bubi de paz,
iban apareciendo casi todos. Sólo los niños no había medio de que vinieran a darme la mano, por más
que no cesaban de atisbar y mirarme recelosos y al seguro entre sus padres. Al acercarme a ellos y
diciendo en mi corazón "Sinite parvulos venire ad me", "que de vosotros es el reino de los cielos", aquí
estaban los trabajos y el huír ellos. "¡Ah! butchucú! ne sesé atchi-ne daña...", murmuraban; y, pateando
y chillando, hacían grandes esfuerzos para escaparse de sus padres; mas éstos, quieras que no,
presentábanme a sus hijuelos. Alargaban entonces sus manecitas y, como llegasen a dar un golpecito
con la palma de la mano sobre la mía (éste es su saludo), estaban ya trabadas las amistades y se
apeaban y se venían y se colgaban de mi sotana, que antes habían insultado, diciéndome: "Sr. negro
marchar; no quiero venir..." Esto de darme la mano y venirse a mí, al fin todos lo hacían»28 ..

En conseqüència, sempre presenten les Missions -i els missioners- com a protectors dels febles: dels
«indígenes» davant dels europeus, de les dones davant dels homes... Així, menen una lluita constant
contra la servitud tradicional, especialment a l'illa de Corisco, antic dipòsit d'esclaus. És una lluita en
què solen comptar amb la complicitat de l'autoritat civil, fins al punt d'aconseguir l'organització
d'operacions militars de persecució: «S.M. [la reina regent, Maria Cristina d'Àustria] se ha servido
disponer se manifieste a V.S. y al expresado Subgobernador [d'Elobei] haber merecido su Real
aprobación la conducta digna y correcta de las autoridades de esa Colonia en la expedición de que se
trata, así por los móviles humanitarios a que ha obedecido como por la forma de llevarlo a cabo;
siendo también su soberana voluntad que esta manifestación de agrado sea extensiva a los RR.PP.
Misioneros de dicha isla, que tanto han contribuído al éxito de la expedición»29.

La sinceritat d'aquesta actitud, en canvi, moltes vegades va portar els claretians a un enfrontament
obert amb les autoritats civils. És el cas, per exemple, del P.Ramon Albanell en ocasió de la guerra
contra els bubis de 1910: «Fuí, llegué cuando estaban ya en pie, después de haber terminado la Junta.
Me dijo el P. Juanola lo que antecede; pero como yo ignoraba lo que en la Junta se trató, pregunté en
qué sentido había de ir [a l'acció militar contra els bubis]. "Para administrar los sacramentos a los
heridos y auxiliarles si era necesario". Habían decretado salieran las fuerzas disponibles de Sta. Isabel
al mando del teniente de la Guardia Colonial Sr. Rodríguez con el Gobernador. Como yo estaba ya al
tanto de lo que hizo D. J. de Salas, y completamente contrario a lo dispuesto por el Bando, me quedé
perplejo, y luego el Sr. Salas dijo: "El P. quiere pensarlo". Yo, que pensé acertar y no quería dar calor
a una campaña contra los bubis con mi presencia, dije: "Sí, quiero pensarlo"»30.

En el mateix cas anterior, i davant la injustícia de les decisions del governador contra els bubis, a qui
vol fer treballar de franc i per força, la defensa dels missioners a un grup de nois es fa seguint
escrupolosament el procediment legal, amb una instància adreçada al governador que es redacta en
aquests termes: «Fuimos todos colegiales un tiempo atrás; sabemos todos cada cual su oficio y somos
todos trabajadores. (...) No somos los que no están instruídos que se coge a la fuerza»31 . És a dir,
que la protecció paternal es fonamenta en el canvi a la cultura importada, imposada.

No es tracta d'un tracte en un mateix pla; sinó del sentiment de suficiència de la pròpia i indiscutible
superioritat. Una relació de superior a inferior, en què solament la bondat del primer permet conductes
condescendents: «En vista de lo cerrado de la noche, de lo escarpado de la montaña y de no disponer
de luz para bajar a la embarcación, juzgué más hacedero preguntar a Bonifacio si tenía algo para cenar.
Él, con sentimiento, me dijo que sólo tenía un poco de mono y yuca. "Pues trae, hijo mío", le dije, y me
supo a pascuas. Al embarcar a las once de la noche por favorecernos la marea, me preguntó Su
Rdma.: "Pero, Padre, ¿Vd. ya ha cenado bien?" "No pase pena, Rdmo. Padre, pues es el día que
mejor he comido". Y se desternillaba de risa en S. Juan cuando supo lo ocurrido» 32.

El paternalisme és una forma d'autoritarisme. Implica una negació de la capacitat de l'altre, de la cultura
de l'altre, dels valors de l'altre. La personalitat de l'africà és menystinguda sistemàticament per aquell
que solament n'espera una acceptació de les decisions pròpies. I tot l'esforç dels missioners s'orienta a
dotar els guineans d'una personalitat cultural que, suposadament, els manca. La tasca missionera és, en
part, la invenció d'una identitat: perquè la mateixa actitud paternalista justifica que el superior pugui
considerar com a insuficient i inconvenient la cultura de l'inferior estimat; i, precisament en nom
d'aquesta estimació, mirarà de desestructurar-la i substituir-la per una altra que considera com a «més
convenient», com a «més apropiada».

¿Quins havien de ser els components bàsics d'aquesta nova identitat? És una qüestió que els claretians
tenen clara des del primer moment: la llengua espanyola i la religió catòlica: «Como españoles
oficialmente autorizados y protegidos por el Gobierno de la nación para su establecimiento en aquella
colonia española, era preciso demostrar de un modo práctico su amor a la patria, haciendo de aquellos
pobrecitos indígenas unos verdaderos súbditos de España, llevando a sus morenos labios la hermosa
lengua de Cervantes, implantando en sus corazones nuestra Religión y nuestras costumbres, y a la par
en sus inteligencias las brillantes páginas en que figuran, cual preclaros timbres de grandeza, los hechos
gloriosos que han inmortalizado a España, cuna de mártires, de sabios y de valientes»33. . Aquestes
idees de fons ja apareixen al 1882, just quan els claretians accepten la proposta del Ministeri
d'Ultramar d'anar a la Missió guineana: «Los misioneros deberían catequizar e instruír en Religión y
atender espiritualmente a los nuevos cristianos y enseñar la lengua española»34.

Aquest doble objectiu no era gens nou, sinó consubstancial a tots els processos de «civilització»
endegats per l'Estat espanyol. Des d'aquest punt de vista, es pot dir que la colonització africana va ser
entesa com una continuació de la colonització d'Amèrica (que, per altra banda, es donava per bona); i
que l'articulació dels dos objectius esmentats implicava un compromís entre l'Església i l'Administració,
que els claretians no es cansaven de reclamar: «Para civilizar un país cimentando en él las buenas
costumbres, es necesario que la Autoridad civil no sólo no impida la acción benéfica de la Iglesia sino
que la apoye y ayude, consiguiendo así más pronto un excelente resultado»35. «Despierta, pues,
hermosa patria mía;(...) Tú, que supiste hacer ondear tu pabellón a través de tantos azares en tantos
sitios del mundo, despierta y sal de tu letargo: ven, y verás lo que es Fernando Poo y lo que fuera el día
que la tomaras con interés para sacarla del mísero estado en que hoy yace todavía. Empero no te
olvides de tus antiguos días, en que, al lado de tus valientes, marchaba el Misionero a civilizar también;
siendo así que aún hoy por él y con él vimos al Invisible, en provecho de la Religión y de la Patria»36.
Potser convé recordar que les Missions guineanes -totes- eren finançades per l'Administració, que en
pagava el personal i d'altres conceptes.

Sorprèn que aquesta tasca, amb un primer objectiu d'imperialisme lingüístic, la portés a terme la
Institució Claretiana, fundada per un català, amb la seva casa mare a Vic, amb un component molt
important de missioners de procedència nostrada (un 45'4% del total), quan un sector important del
clergat del Principat contribuïa decisivament al redreçament de la nostra llengua i estimulava l'inici del
catalanisme conservador37.

Cal tenir present, respecte d'això, el caràcter encara poc consolidat d'aquest catalanisme; que, per altra
banda, influïa sobretot en l'àmbit del clergat diocesà però no pas en el de la majoria dels ordes
religiosos: aquests solien tenir una estructura i una organització d'àmbit espanyol; en el seu si convivien
religiosos procedents de tot l'Estat; s'hi utilitzava l'espanyol com a llengua de relació habitual; i es
considerava l'ús del català, en presència de no catalans, com una mancança a la caritat envers els altres
(i, doncs, es relacionava amb una conducta pecaminosa).

És ben palès que els catalans que van acudir a les Missions guineanes no eren especialment sensibles
als problemes lingüístics. Així, per exemple, un dels més veterans, arribat a Guinea el 1885, raonava
d'aquesta manera, un cop retornat, una petició de trasllat fora de Catalunya: «Los motivos principales
son dos: el frío que me va muy mal y el espíritu catalanista que no me gusta» 38. O bé, es pot aportar
aquest episodi que il_lustra el tarannà lingüístic que es respirava a les Missions guineanes: «Era
portugués, y jamás hablaba de Portugal. Vinieron una vez de pasada dos Hermanos portugueses y
quisieron aprovechar la ocasión de hablar su lengua. El Hermano se negó: "En público, no. Si quieren
algo en particular, sí". Replicaron: "Si somos portugueses, ¿porqué no hemos de hablar en portugués?"
Contestó él con admiración nuestra: "Somos Hijos del Corazón de María, que es lo único que vale; lo
demás, ¿qué importa sea portugués, o español o americano? Lo oficial es el español» 39.

Aquest tractament discriminatori de les llengües s'ha d'inscriure en el to paternalista general de
l'actuació d'aleshores: les llengües locals es poden estudiar; i al començament, quan el domini de
l'espanyol per part de la població era nul, molts missioners en van aprendre; i van ser claretians els que
van elaborar un bon feix de vocabularis, diccionaris, gramàtiques, devocionaris i versions evangèliques
en totes les llengües guineanes. Però, igual que les cultures respectives, les llengües «autòctones» eren
considerades insuficients; i l'aprenentatge de l'espanyol, una condició inexcusable per poder accedir al
grau de «civilitzat», per poder obtenir la nova identitat amanida pels colonitzadors.

Com a norma general, la població va cercar la manera de fer compatibles les creences pròpies amb les
imposades. Els missioners, més que no pas a una religió assumida en el fons del cor dels homes,
donaven importància a l'assistència als actes litúrgics i d'altres senyals externs, i al seguiment d'una
moral determinada: «El último domingo llovió sin parar desde las primeras horas de la mañana; y,
aunque tocamos a Misa y empezó la mayor según costumbre a las 8_, con todo esperábamos que
ningún cristiano asistiría; y vino un niño de 10 años que estuvo un año en la Misión, y del pueblo de
este niño (media hora distante de la Misión) a las 2 de la tarde compareció un joven de unos 17 años
enteramente calado, con regular fatiga y sobresalto, el cual venía a preguntar si pecó por no haber
asistido por la mañana a Misa. Este último había estado en Banapá, reconoce la falta que cometió, y
por ahora da buen ejemplo y por su medio hemos podido ejercer alguna vez el santo Ministerio en
favor de sus paisanos aún infieles»40. «A fin de evitar el impedimento que habían puesto al P. Juanola,
tan pronto como hizo esta señal procedí a bautizarla sub conditione por ser dudoso si el bautismo que
dan los protestantes es válido. Así que concluí las palabras de la forma, salta una hija de la moribunda
oponiéndose a que la bautizásemos por instigación de los protestantes. Yo, como había conseguido mi
fin principal, que era salvar aquella alma, decía para mí: "Ara, que hi pengin un llum". Pero al volver a
casa me dice el P. Juanola: "La dificultad estará en sepultarla en cementerio católico"»41.
«Acostumbrados aquellos indígenas mal, ahora se resisten a entrar en camino, y ningún Superior o
Padre, si no da, es bueno. El querer hacer cristianos a fuerza de dar no produce buenos resultados. El
negro no es agradecido, y el regalar sin ton ni son hace que él se crea hasta con derecho a que se le
dé, si no... no rezará, etc. etc.»42.

Pel que fa a la moral, els missioners insistiran en prohibir la poligàmia i en obligar les dones a vestir-se.
En aquest darrer cas, també com una manera d'autoprotegir-se de les temptacions luxurioses: «Cuando
se ven los hombres poco menos que desnudos, hombres son y creo no es grande el peligro; pero al ver
de la misma manera a las mujeres enseñando los pechos, etc. etc., no hay por qué decir que son negras
o feas; que el demonio sabe pintarlas tan halagüeñas y hermosas a la imaginación del desprevenido,
que parece no hay en el mundo cosa que más puede llamar la atención. (...) Váyase ahora uno ya sea a
la siesta, o a descansar por la noche. ¿Qué impresiones recibirá su corazón? ¿Qué representaciones en
su imaginación?»43. Tant en aquest cas com en el de la poligàmia, s'actua «en defensa de la dona», de
la seva dignitat com a persona. I es busca per a ella un paper (= una nova identitat) que no és altre que
el mateix que es volia per a la dona europea (= mare cristiana), tot donant per descomptat que aquest
és més emancipador que no pas aquell.

L'esquema es repeteix sempre. I, també en aquest cas, no es fa altra cosa que transposar a l'Àfrica allò
que es pensa respecte d'Espanya: «Con todo, lo referido [pel governador José Barrasa] es para mí la
señal de la guerra que por su parte nos hará el tiempo que él gobierne; porque ha soltado, entre otras,
estas expresiones: "tan buen español puede ser un protestante como un católico"; "parece que
volvemos a los tiempos del siglo XVI". Todo lo cual me parece obedecer a principios masónicos que
tienen a los sacerdotes por opresores de la libertad humana»44. Protestants i masons poden
considerar-se contrincants seriosos45; no pas les religions africanes, que no són ni tan sols dignes
d'anàlisi: basten les idees preconcebudes: «Al lado izquierdo estaba el altar de los sacrificios, muy
semejante a la escalera, aunque mucho más alto. El dogal estaba en una de sus gradas, ensangrentado
todavía. ¡Cuán tristes ideas se agolpaban a mi mente y turbaban mi imaginación figurarme que en dicho
lugar se ofrecía homenaje al Demonio!»46.

Per tal d'aconseguir estendre aquesta nova identitat, els claretians no es van limitar a fundar Missions.
Van crear sobretot escoles -la majoria internats, amb la conseqüent separació dels alumnes de
l'ambient familiar i cultural propi- i «pobles cristians» per als africans, a redòs de les Missions,
organitzats d'acord amb la nova moral: matrimonis canònics, marits monògams, escolaritat obligatòria,
lliurament gratuït de parcel_les, aprenentatge de nous cultius, pèrdua de l'usdefruit en cas de mala
conducta... Aconseguir alumnes per a les escoles -nois, per a les dels claretians; noies, per a les de les
concepcionistes- era preocupació de tots els missioners: «Luego de llegados a la orilla, me interno en el
bosque; y poco faltó para dejar allí la estola y roquete, como dejé un trozo de sotana; y, para colmo
de desdichas, de vuelta a casa perdí la suela de un zapato. Cuando volvimos a S. Juan llevamos tres
niñas para las MM. Concepcionistas de Corisco»47.

I això fins al punt que hi havia el convenciment, entre els diversos pobles guineans, que els missioners
volien prendre'ls les noies per tal de portar-les als col_legis de les monges i casar-les després amb els
nois dels col_legis dels missioners: «A las puertas mismas de Moca estuvimos, yo por tercera vez, y,
como él [el cap del poble de Moka, considerat com a cap de tota l'illa de Fernando Poo] estuviese
quejoso porque los niños y aún niñas iban a la Misión, el Sr. Comandante le cantó la cartilla y le dijo:
"Él dice que si los niños y niñas van a la Misión, luego uno quiere a otra y el Padre los casa y pierdes".
"Esto" -le respondió- "es lo que debe ser, y cuidado con molestar a la Misión; si no, estas armas que
traigo para defenderte y que te respeten todos los bubis, serán para castigarte". Lo que no le gustaba
mucho, pero tuvo que callarse. Y así se hizo en todas partes: respeto al Gobierno y a la Misión. ¡Ojalá
se hiciera esto con frecuencia! ¡Cuánto ganarían la Religión y la Patria! Si no, no hay quien los saque
de los bosques. ¡Si al menos dejaran venir libres a los niños y niñas!!! Pero no hay medio... Claro está,
como la voluptuosidad de los muchucus necesita tantas mujeres y chicos para su poltronería...»48; «Su
empeño [del governador Barrera] es también de traer pamues de la costa a Fernando Poo, y por
ahora no se mueven ni que les prometan que se los dejarán con tantas hectáreas como quieran, y que
"ni los Padres visitarán sus familias o poblados donde se establezcan para que no les quiten sus
mujeres...", pues uno le dijo que no vendrían acá porque los Padres Misioneros les quitan las mujeres,
y por eso no les han de visitar» 49.

En totes les circumstàncies, el colonialisme genera violència. Qualsevol desigualtat, en genera. També el
paternalisme. Per una banda, quan aquell que es pretén salvador de l'altre no en rep el reconeixement,
l'obediència i el respecte que n'espera, es considera legitimat per al càstig: el superior paternal es creu
en el dret de tutelar i sancionar el procés de l'inferior redimit cap a la identitat «adequada». D'altra
banda, la «violència justa» és una prerrogativa del colonitzador -que encarna l'Estat- però també li és
un deure que no es pot estalviar: reclòs en un món que no es correspon amb el que l'envolta -i des d'on
exerceix l'autoritat- el superior minoritari tem l'inferior majoritari i viu una por constant a la possible
rebel_lió. L'exercici de la violència es pot presentar -cínicament- com un acte d'amor i d'emparança,
inherent al procés de «civilització». Tanmateix, és l'única manera de perpetuar la situació: la por de
l'africà ha de ser més grossa que no pas el neguit de l'europeu. La docilitat del feble s'origina en la
violència del fort; i aquest solament podrà recuperar l'actitud convenient d'afecte i protecció després
d'exercitar-la. La violència del feble, en canvi, només pot generar represàlies, de les quals serà culpat.
Igualment, la indisciplina i l'obcecació; o sigui, en definitiva, l'obstinació a romandre fidel a la identitat
«desencertada».

Protagonistes del procés durant un període tan llarg, no pot estranyar-nos de trobar -en els escrits dels
claretians- petjades d'un comportament constrenyidor del pensament i de la llibertat dels altres,
violentador de les seves voluntats: «Cogí una hacha y, con permiso del P. Superior, me fuí sosiño a
cortarla [una palmera considerada sagrada]; me costó, pero al fin el ídolo fue por tierra» 50; «Si al
presente, después de sesenta y cinco años que la Misión lleva entre ellos [a Annobon], no reparan en
andar por el pueblo como Adán y Eva, en el estado de la inocencia, júzguese cómo se presentarían
entonces, llevados de la costumbre general de andar con toda libertad. Por eso nuestro Hermano,
imitando con celo -tal vez excesivo- el del Salvador en el templo, muchísimas veces la emprendió -no
con el látigo, como Jesucristo, sino a pedrada limpia- contra los que de modo tan indecente se
presentaban a las puertas de la Misión»51; «Cierto día nos lo encontramos cadáver; y, reconocido por
la facultad de este Destacamento, procedimos al sepelio. Pero, ¿cómo hacer la sepultura? Un criadillo
que teníamos se resistía, hasta que le amenazamos con despacharle»52.

D'altres vegades, les escenes narrades són d'una violència esgarrifosa i premeditada: «Se predicó, se
exortó, se amenazó y todo en vano. Se pasó a la obra rompiendo las chozas de las segundas, terceras,
etc. mujeres. (...) Aquí comenzó el sermón mudo del Hº Coll. Toma al Jefe civil, al pregonero, dos
soldados, llevando una grande cuerda y un pozal de cal; y puesto él al frente, se dirigen a las chozas de
los culpables. De un puntapié rompe la puerta, entra dentro y no encuentra nadie ni nada; hasta la
última olla se habían llevado. Van a la 2ª, 3ª etc. y en todas pasa lo mismo. De unas 20 casas de
polígamos sólo en una hallan a una pobre vieja enferma, a la cual nada dijeron. Sólo se limitaron en
señalar su casa, así como las demás, con dos o tres pinceladas de cal, para que se supiera que la
justicia era sabedora de los crímenes que allí se cometían»53. «El P. Puichgros estuvo presente a todo,
y por la noche también el Padre le dio dos latigazos y dispuso que se dejase atada: los latigazos que se
le dieron por la noche, en presencia del Padre, no bajaría de ochenta a ciento; y cuando la dejamos a
la noche no se podía tener en pie. (...) He pensado, me dijo, que le den los dos con quien ella andaba
cincuenta palos cada uno; y concluídos éstos, un crumán otros cincuenta; y después, todos los chicos,
cada uno seis, que eran unos treinta niños»54. Aquesta darrera escena es va acabar amb la mort de la
noia castigada, acusada d'incitar els nois de l'internat de Cabo San Juan a la immoralitat, i el
processament del P.Puiggròs. La conseqüència de la primera, segons el mateix document, va ser que el
P.Vila va tenir «la satisfacción de escribir 15 proclamas que uní en Matrimonio antes de finir dicho mes.
El 22 en una misma misa de bendición casé nueve parejas y el 29 cinco, quedando aún algunas para las
dominicas siguientes»; cosa que ens retorna a la importància de les formes externes per damunt de
l'acceptació de cor.

La veritat és que de casos tan greus n'hi va haver ben pocs. ¿Per quina raó retreure'ls, doncs? Perquè,
precisament per ser greus, la documentació que s'hi refereix ens aclareix el tarannà general de l'actuació
«civilitzadora» de tots els estaments. Així, en el mateix document del germà Artieda, podem llegir que
«En S. Carlos le dieron a uno 500 [garrotades, aquest cop els militars], y eso con una cola de mono
disecada, y no murió, no: nada más cuando le dejaron hizo un poco el dormido, pero después ya se
marchó, ya». Mentre que el governador de la Puente advertia durament: «En mi comunicación de 12
de Noviembre prevenía a Va Ra recomendase a todas las Misiones Católicas de su digna Prefectura la
conveniencia de no emplear castigos corporales y de que procurasen atraer a los indígenas hacia
nuestra santa causa Católica por los medios Evangélicos recomendados por la sublime doctrina de
nuestro Señor Jesucristo. (...) Desgraciadamente mi citada comunicación no ha dado resultado ninguno
y al girar mi visita por toda la Colonia no he oído más que lamentaciones y quejas contra las Misiones
Católicas»55. Tornant a l'afer Puiggròs, el procurador general P.Josep Mata afirmava que el missioner
havia actuat «sin sospechar que pudiera peligrar la vida de la delincuente, como sucedió en casos
análogos con otras jóvenes que ni siquiera en su salud padecieron detrimento, habiéndoles impuesto las
autoridades castigos más severos»; recordava que «existen varios precedentes de otros sucesos en que
no ha tomado parte alguna la Autoridad de la Colonia»; i concloïa demanant el sobreseïment del cas
per manca d'una legislació clara56. Mentre que el governador de la Puente, malgrat la seva duresa amb
els claretians, en el document esmentat més amunt havia de reconèixer «latente todavía el castigo de
800 palos que, aunque mandados dar por el ignorante y mal aconsejado representante del Gobierno,
se dieron en el patio de la Misión en presencia del Superior de ella y amarrados a la víctima los niños
de la misma, que están en ella para aprender la mansedumbre evangélica».

Sembla, doncs, que hem de concloure una presència habitual de l'exercici de la violència, a la colònia,
per part de tots els estaments dirigents. ¿Amb quina justificació? La instància del P.Mata ens ho
aclareix definitivament: «Es cosa muy distinta presenciar o leer un hecho de esta naturaleza en un país
civilizado a leerlo o presenciarlo en países salvajes».

I això és el que fa feredat: els militars (que, per exemple, solien cremar els pobles d'una manera
sistemàtica en concepte de represàlia57) i els missioners, podien actuar a la colònia d'una manera
diferent a com ho podien fer a la Península. A la metròpoli, tot això ja no els hauria estat tolerat. Perdut
en gran part el control del poder que temps enrera havien mantingut (enfront d'una visió laica de
l'organització social i enfront d'un poder civil cada vegada més afermat), missioners i militars podran, en
canvi, lluny de «la pàtria», fer retrocedir el temps i trobar un espai de poder indiscutit. L'al·lusió del
governador José Barrasa (vegeu supra) sobre el retorn al segle XVI, doncs, potser no era
desencaminat; només que també se l'hauria pogut aplicar ell mateix; igual que no pot estranyar-nos que
el P.Ermengol Coll es queixés de les «ideas avanzadas» d'aquest governador 58.

Potser això explicaria l'obsessió dels claretians a fundar pobles i reduccions solament per a africans:
perquè d'aquesta manera podien evitar que se'ls escapés de les mans un control que solament allà
podien exercir: «Las miras del P. Llambés en colocar la Misión en Elobey grande, era para poder con
el tiempo formar una población separada de los Europeos, para impedir el que los corrompan» 59; «Al
año 1906 Vila intentó levantar una tienda en Batete. Yo se lo expuse a D. Luis [governador Luis
Ramos Izquierdo] y llamó a Vila que mientras fuese Gobernador no permitiría que ningún blanco se
estableciese. Por lo cual Vila desistió por entonces esperando que se le presentase mejor oportunidad,
como se le presentó siendo Gobernador el honrado y recto Centaño [governador José Centaño], que
con toda su honradez y rectitud se lo permitió; de cuya permisión han resultado tantos daños a la
Misión de Batete; y más mal ha hecho con su permiso Centaño a la Misión que todas las iras de
Ramos Izquierdo60.

El cercle es tancava amb una disciplina interna que reproduïa altra vegada l'esquema: els Superiors
controlaven paternalment el seu personal, que col_laborava en el manteniment d'aquest control i
-doncs- de la disciplina i de la coherència de l'activitat claretiana: «Fuera de esto, hay otra clase de
enfermedades que nos dan también que sufrir. El Hº Peloa, que desde su llegada manifestó tener algo
de lunático. (...) Veré si le puedo hacer entrar en sí; si no, amado P., creo que estará mejor en
cualquiera comunidad de la Península, porque en éstas es una pesadilla»61; «Lo que me ha pasado y
algo más que diré, y desearía tener tiempo para decirlo, ha pasado a otros: de ahí el que, aun cuando
haya individuos buenos y edificantes como en todas partes, no he visto aquel espíritu que en general me
parecía había de reinar, atendido a los sacrificios que en estos países se supone se hacen»62. La unitat
d'acció i de criteris, però, es basava sobretot en el convenciment personal dels missioners, tots ells
procedents de zones rurals63. Així, i malgrat la perillositat evident, tot el període es salda amb ben
poques desercions: «El día 1 de Enero del 87 se fugó el H. Turunei a las 7 de la noche. Había salido de
S. Juan hacía 19 días destinado para Corisco, y no quiso ir»64.

L'actuació d'aquells primers missioners, avui ens pot semblar difícilment justificable. En la perspectiva
de l'època, tanmateix, resulta comprensible: no solament van fer allò que es podia esperar d'ells, sinó
també allò que d'altres haurien volgut fer i no van gosar. Encara més: la seva dèria d'imposar a la
Guinea petita «la» religió i «la» llengua té un aspecte enormement interessant: van voler per als guineans
exactament allò que volien per als espanyols: una pàtria fonamentada en la llengua i en la fe. Tal com la
pensaven totes les classes dirigents. Tal com la pensava Torras i Bages. Només que el nostre bisbe
tenia al cap, potser, una altra pàtria.

Jacint Creus
Doctor en Antropologia Cultural

Notas

1. Anecdòticament, se sol considerar que la primera missa en territori de l'Àfrica negra es va celebrar a
Elmina (Costa de l'Or) el 1481.
Retorno al artículo

2. Stefania Nanni, «Fonti missionarie per la storia dell'Africa occidentale». In «Terra d'Africa». Milà,
Unicopli, 1992.
Retorno al artículo

3. La política de l'Església de Roma enfront del comerç d'esclaus africans va ser sempre passiva; i, en
general, les seves actuacions es van limitar al tracte donat a l'esclau ja desembarcat a Amèrica. Per la
seva banda, els esclavistes miraven de justificar per raons religioses la inferioritat del negre (Gènesi, 9:
20-27) i aquell comerç vergonyós (I Corintis, 7: 17-23). Així, per exemple, és sabut que els dubtes de
Lluís XIII pel que fa a la introducció de l'esclavatge a les colònies franceses es van resoldre amb la
consideració que aquesta era l'única manera de treure'ls de la idolatria i portar-los a la religió vertadera
(P. Lebat, «Nouveau Voyage aux isles de l'Amérique». La Haia, 1724).
Retorno al artículo

4. Fundada per un jueu convers, Jakob Libermann, el 1842; el 1848 es va fusionar amb una societat
missionera anterior, la Congregació del Sant Esperit, creada el 1703 i aleshores gairebé extingida,
prenent el nom d'aquesta darrera.
Retorno al artículo

5. Fundada el 1857 pel bisbe occità Melchior de Marion-Brésillac.
Retorno al artículo

6. Fundats el 1868 pel cardenal Charles Lavigerie.
Retorno al artículo

7. Al llarg del segle XIX, França esdevindrà la potència colonial amb més presència a l'Àfrica. Gran
Bretanya, l'altra potència decisiva, òbviament no exercirà com a «nació catòlica» i la majoria dels seus
missioners formaran part de societats protestants diverses.
Retorno al artículo

8. Claretians, fundats a Vic, el 1849, pel català Antoni Maria Claret.
Retorno al artículo

9. Recordi's, per exemple, que, en els primers temps del cristianisme hi ha haver fins a tres Papes de
procedència africana: Víctor (189-199), Milcíades (311-314) i Gelasi (492-496).
Retorno al artículo

10. André Picciola, «Missionnaires en Afrique, 1840/1940». París, Denoël, 1987.
Retorno al artículo

11. Encíclica «Maximum illud», de Benet XV. Vegeu per exemple: «Comprenent, doncs, que el Senyor
ha dit a cadascú de vosaltres: "Oblida el teu poble i la casa del teu pare" [Salm 45: 11], recordareu que
no heu pas de propagar un imperi dels homes sinó de Crist, i afegir ciutadans no pas a la pàtria d'aquí
sinó a la de dalt. I seria prou miserable que alguns dels missioners oblidessin tant la seva dignitat que
pensessin més en la pàtria terrena que en la celestial, i s'afanyessin més del compte a dilatar el seu
poder i estendre la seva glòria per damunt de tot. Els homes, per bàrbars que siguin, entenen prou bé
què busca d'ells el missioner: veuen i oloren amb gran perspicàcia si cerca un bé diferent del seu bé
espiritual. Posem per cas que un, en part o en menys, s'ocupa d'afers terrenals, i no es preocupa prou
dels negocis apostòlics sinó dels de la seva pàtria. Immediatament el seu treball semblarà sospitós a la
multitud, que tendirà a pensar que la religió cristiana s'adiu a una nació externa, i que aquell qui ha
abraçat aquesta religió ha refusat la pròpia nacionalitat i s'ha posat sota una tutela externa». In «Acta
Apostolicae Sedis: commentarium officiale», any XI, volum XI. Roma, Typis Polyglottis Vaticanis,
1919.
Retorno al artículo

12. Encíclica «Rerum Ecclesiae», de Pius XI. In «Acta Apostolicae Sedis: commentarium officiale»,
any XVIII, volum XVIII. Roma, Typis Polyglottis Vaticanis, 1926.
Retorno al artículo

13. Manuel Cencillo de Pineda, «El brigadier Conde de Argelejo y su expedición militar a Fernando
Poo en 1778». Madrid, Instituto de Estudios Africanos, 1948.
Retorno al artículo

14. Mariano L. de Castro i Mª Luisa de la Calle, «Origen de la colonización española de Guinea
Ecuatorial (1777-1860). Universitat de Valladolid, 1992.
Retorno al artículo

15. L'illa d'Annobon, situada a l'hemisferi sud, al costat de Sao Tomé i molt allunyada de Fernando
Poo (670 kms.) i de Corisco (470 kms.), va restar al marge de tot el procés.
Retorno al artículo

16. André Picciola, «Missionnaires en Afrique, 1840/1940». París, Denoël, 1987.
Retorno al artículo

17. Font: elaboració pròpia. Cal tenir present que, des del 1885, la tasca claretiana es va veure
reforçada amb la presència de les missioneres concepcionistes.
Retorno al artículo

18. Ibídem. Són freqüents notícies com ara aquesta: «Tuvo un resfriado con fiebres y fiebres. Mejoró
un poco. Quiso salir de nuevo a visitar enfermos y a dar el viático, y luego a un entierro. De aquí que
recae, y recayó con tal fuerza que al tercer día tuvo un ataque de corazón y del cerebro, en el cual
sufrió horriblemente, cayendo ya en el delirio y en agonía que duró unos tres días, muriendo al fin. Es
de notar: 1º la resignación con que padeció y murió; 2º cuánto lo hemos sentido PP., HH. y niños, y
qué falta nos va a hacer; 3º qué entierro tan solemne, sin distición de clases ni de edades: todos, todos
le amaban, todos le han llorado, hasta muchos protestantes. R.I.P». Carta del P.Joaquim Juanola
(Maià de Montcal, 1853 - Santa Isabel, 1912) al P.Climent Serrat (Gurb de la Plana, 1832 - Segòvia,
1906; va ser General de la Congregació des del desembre de 1899 fins a la seva mort), de 15 de juliol
de 1900, on refereix la mort del P.Alejandro Sanz (Riahuelas -Segòvia-, 1892 - Santa Isabel, 1900).
Arxiu General dels Missioners Claretians a Roma (AG CMF), Secció F, Sèrie N, Capsa 9, Carpeta 1.
L'accés a aquest arxiu, fonamental per al meu estudi, m'ha estat facilitat per l'arxiver, P.Jaume Sidera;
la seva investigació ha estat possible gràcies a un ajut rebut de l'«Agencia Española de Cooperación
Internacional - AECI».
Retorno al artículo

19. Ciriaco Ramírez (Alija de los Melones, León, 1833 - Banapà, 1888), Pere Vall-llovera (Cassà de
la Selva, 1847 - Banapà, 1890) i Ermengol Coll (Ivars, 1859 - Santa Isabel, 1918), tots ells claretians.
Retorno al artículo

20. Des del tinent de navili Antonio Cano, que va prendre possessió el 25 de gener de 1883, fins al
governador Ángel Barrera, que ho va fer el 15 de novembre de 1910. Font: Africa Negra, número 1.
Madrid, juliol-agost de 1992.
Retorno al artículo

21. Anònim, «Misión de Elobey», s/d (circa 1915). AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 6, Carpeta 4.
Retorno al artículo

21. Ibídem.
Retorno al artículo

22. Carta del P.Gaspar Pérez (Navalilla, Segòvia, 1862 - Elobei, 1905) al P.José Mata (Hoz, Osca,
1848 - Madrid, 1915), procurador general de les Missions guineanes, de 8 de març de 1895. AG
CMF, Secció F, Sèrie N, Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

23. P.Joaquim Juanola, «Una excursión a los pueblos bubis», 8 de gener de 1888. AG CMF, Secció
F, Sèrie N, Capsa 16, Carpeta 1.
Retorno al artículo

24. «Misión de Elobey». Doc. cit.
Retorno al artículo

25. «Datos de la causa a favor del Sr. Puiggrós», annex a una instància del P.José Mata al Ministre
d'Ultramar, de 18 de desembre de 1897. AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 7, Carpeta 3.
Retorno al artículo

26. Carta del P.Isidre Vila (Espinelves, 1847 - Annobon, 1893) al P.José Mata, datada a Annobon el
21 de novembre de 1892. AG CMF, Secció F, Sèrie N, Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

27. Carta del P.Ramon Albanell (Balenyà, 1868 - Santa Isabel, 1945) al P.Eusebio Sacristán
(Bernardos, Segòvia, 1866 - Madrid, 1923), de 15 de setembre de 1910. El fragment citat és una
transcripció d'una altra carta enviada al P.Ramon Albanell pel P.León García (Bakedano, Navarra,
1876 - Cabo de San Juan, 1915), aleshores Superior de la Missió de Batete. AG CMF, Secció F,
Sèrie N, Capsa 13, Carpeta 19.
Retorno al artículo

28. P.Joaquim Juanola, «Una excursión a los pueblos bubis», doc. cit.
Retorno al artículo

29. R.O. de 27 de novembre de 1888, citada pel P.Pere Vall-llovera en carta al P.Josep Xifré (Vic,
1817 - Cervera, 1899; va ser General de la Congregació des de l'1 de maig de 1858 fins a la seva
mort), de 3 de febrer de 1889. AG CMF, Secció F, Sèrie N, Capsa 13, Carpeta 9.
Retorno al artículo

30. P.Ramon Albanell, doc. cit.
Retorno al artículo

31. Ibídem. L'oposició dels claretians al treball forçós va ser contínua: «Ahora se ha empeñado a
obligar a trabajar a los infelices bubis mediante el bando de Ramos Izquierdo, el que está ya mandado
publicar en el Boletín Oficial que se imprime en Banapá» (...) «Si los bubis no tuvieran casi cada uno
sus fincas de cacao, pordrían quejarse de que "el bubi, que no trabaja". Pero no: aquí se busca la
particular ganancia... ¡¡¡Como si el kilo de cacao procedente del indígena bubi no valiera igual para las
aduanas del Gobierno que el del finquero blanco o negro medio civilizado!!!». Carta del P.Joaquim
Juanola al P.Eusebio Sacristán, d'1 de setembre de 1911. AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 10,
Carpeta 9.
Retorno al artículo

32. Relat de diverses expedicions a la zona del Muni, a càrrec del P.Pelai Rodríguez (Santa Coloma,
1873 - ?), datat el 20 de novembre de 1908. AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 5, Carpeta 7.
Retorno al artículo

33. [Ermengol Coll], «Memoria de las Misiones de Fernando Poo y sus dependencias»: Madrid,
Imprenta de A. Pérez Dubrull, 1890.
Retorno al artículo

34. Cristóbal Fernández, «Misiones y misioneros en la Guinea Española: historia documentada de sus
primeros azarosos días (1881-1912)». Madrid, Coculsa, 1962.
Retorno al artículo

35. P.Gaspar Pérez, doc. cit.
Retorno al artículo

36. P.Joaquim Juanola, «Una excursión...» doc. cit.
Retorno al artículo

37. El període estudiat, per exemple, s'inscriu plenament en els pontificats vigatans dels bisbes Josep
Morgades (1882-1899) i Josep Torras i Bages (1899-1916).
Retorno al artículo

38. Carta del germà Ramon Creu (Avià, 1864 - Alagón, 1941) al P.Joan (?). AG CMF, Secció G,
Sèrie C, Capsa 19, Carpeta 13.
Retorno al artículo

39. «Evangelizadores de la Guinea Española». Barcelona, Imprenta Pulcra, 1948. La cita es refereix al
germà Manuel Gonçalves(Souto, Beira Baixa, 1880 - Arizona, 1944).
Retorno al artículo

40. Carta del P.Josep Sutrias (Caldes de Montbui, 1859 - Las Palmas, 1901) al P.José Mata, de 17
d'octubre de 1895. AG CMF, Secció F, Sèrie N,Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

41. Carta del P.Ermengol Coll al P.Josep Xifré, de 10 de febrer de 1891. AG CMF, Secció F, Sèrie
N, Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

42. Carta del P.Joaquim Juanola al P.Josep Xifré, de 18 de febrer de 1898. AG CMF, Secció F,
Sèrie N, Capsa 9, Carpeta 1.
Retorno al artículo

43. Carta del P.Josep Sutrias al P.Climent Serrat, de 26 d'octubre de 1891. AG CMF, Secció G,
Sèrie C, Capsa 19, Carpeta 13.
Retorno al artículo

44. Carta del P. Ermengol Coll al P.Josep Xifré, doc. cit.
Retorno al artículo

45. «Al verme en el altar, la iglesia repleta de hombres y mujeres, niños y niñas, todos nuestros, ya mi
corazón no cabía en mi pecho. En la plática que les dirigí, de satisfacción que sentía, no sé casi por
dónde me fuí. Entre otras cosas les decía que esta cristiandad nueva me enternecía, me llenaba de
gozo, que dábamos nosotros los Misioneros por bien empleados cuantos trabajos habían costado...
que me parecía ver a un núcleo de cristianos como de los primitivos días de la Iglesia, etc... Pero un
¡ay! embargaba mi voz: ¡Ay!, si un día entra entre vosotros quien siembre mala semilla, quien os
predique malas doctrinas... ¡Ay!, ¡¡¡tened horror al protestantismo!!!». Carta del P.Joaquim Juanola al
P.Martí Alsina (Manresa, 1859 - Zafra, Badajoz, 1922; va ser General de la Congregació des del 17
de juny de 1906 fins a la seva mort), de 27 d'octubre de 1907. AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 5,
Carpeta 4.
Retorno al artículo

46. P.Joaquim Juanola, «Una excursión...», doc. cit.
Retorno al artículo

47. P.Pelai Rodríguez, doc. cit.
Retorno al artículo

48. Carta del P.Joaquim Juanola al P.José Mata, de 18 de març de 1892. AG CMF, Secció F, Sèrie
N, Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

49. Carta del P.Joaquim Juanola al P.Eusebio Sacristán, d'1 de setembre de 1911. Doc. cit.
Retorno al artículo

50. Carta del P.Julián Escudero (Boada, Burgos, 1899 - ?) al P.Eusebio Sacristán, de 24 de febrer de
1909. AG CMF, Secció F, Sèrie N, Capsa 9, Carpeta 3.
Retorno al artículo

51. «Evangelizadores de la Guinea Española», ob. cit. L'anècdota es refereix al germà Melitón Huici
(Estella, Navarra, 1864 - Annobon, 1886).
Retorno al artículo

52. P.Pelai Rodríguez, doc. cit.
Retorno al artículo

53. P.Isidre Vila, doc. cit.
Retorno al artículo

54. Carta del germà Antonio Artieda (Cáseda, Navarra, 1868 - ?) al P.Josep Xifré, s/d (circa 1894).
AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 7, Carpeta 3. El germà Artieda va acabar fugint de la Missió,
anys més tard, per causes que no he sabut escatir.
Retorno al artículo

55. Carta del governador José de la Puente al P.Ermengol Coll, de 15 de gener de 1895. AG CMF,
Secció F, Sèrie N, Capsa 8, Carpeta 8.
Retorno al artículo

56. Instància del P.José Mata al Ministre d'Ultramar, doc. cit. El P. Puiggròs va ser trobat culpable
d'homicidi amb atenuants el 1902, va romandre reclòs des del moment dels fets (començaments de
1894) fins al maig de 1903, i finalment va ser expulsat de la Congregació i sotmès a la jurisdicció del
bisbe de Solsona. AG CMF; Secció G, Sèrie P, Capsa 40, Carpeta 11.
Retorno al artículo

57. Per exemple: «En Arrebola, pueblo bubi de 1.300 almas, ha habido un regular desorden. Como es
natural, nosotros al fin, contra... la voluntad de algunos, hemos tenido que intervenir. Si antes hubiese el
Sr. Gob. consultado, antes se hubiese arreglado, y sin quemar 45 casas y destrozar otras dos, y otros
sustos que han ellos llevado». Carta del P.Joaquim Juanola al P.Climent Serrat, de 24 de febrer de
1901. AG CMF, Secció F, Sèrie N, Capsa 9, Carpeta 4.
Retorno al artículo

58. Carta del P.Ermengol Coll al P.Josep Xifré, doc. cit.
Retorno al artículo

59. Germà Salvador Puig Codina (Barbastre, 1864 - Cervera, 1911), «Historia de la Casa de
Elobey». AG CMF, Secció F, Sèrie P, Capsa 6, Carpeta 4.
Retorno al artículo

60. Carta del P.Antoni Aymemí (Almoster, 1870 - San Carlos, 1941) al P.Eusebio Sacristán, de 31
d'octubre de 1910. AG CMF, Secció G, Sèrie A, Capsa 12, Carpeta 16.
Retorno al artículo

61. Carta del P.Ermengol Coll al P.Climent Serrat, de 19 de gener de 1903. Es refereix al germà
Domingo Peloa (Sangüesa, Navarra, 1863 - Aguas Santas, Jerez, 1946). AG CMF, Secció F, Sèrie
N, Capsa 14, Carpeta 3.
Retorno al artículo

62. Carta del P.Josep Sutrias al P.Climent Serrat, doc. cit.
Retorno al artículo

63. Solament 6 dels 231 (2'6%) havien nascut en capitals de província. Quant a la seva cohesió
ideològica, potser convindria considerar la importància que hi tenia el component carlí: tant per la seva
procedència geogràfica (105 catalans, 31 navarresos, 14 bascos...) com pel fet que alguns dels més
veterans, entre els quals el mateix prefecte apostòlic P.Pere Vall-llovera, havien servit de més joves a
les files dels exèrcits del rei Carles. De fet, les característiques que hem vist als capítols inicials es
corresponien, a casa nostra, amb aquesta adscripció ideològica, àmpliament seguida pels claretians
primerencs. Observi's, finalment, la coincidència entre els objectius missioners i el mot d'ordre carlí
(Déu - Pàtria - Rei).
Retorno al artículo

64. Germà Salvador Puig Codina, doc. cit. Es refereix al germà Josep Turonell (Rupit, 1859 - ?). Cal
afegir-hi solament, a part dels casos mencionats del germà Artieda i del P. Puiggròs, l'expulsió del P.
Francisco Ayneto (Monzón, 1863 - ?), esdevinguda, sembla ser, per les seves relacions amb noies
negres.