Articles-

L'ART D'AMA ATA AIDOO
L'engendrament d'una literatura africana

Esther PUJOLRÀS

I

Ho veus, Wekumei,
quan la gent es creu
que ets el seu esclau
el teu passat els pertany
...
I espera, que l'Home intentarà
fer-se amb el nostre futur també.
El deixarem?
"Imatges d'Àfrica a finals de segle", Ama Ata Aidoo1

El sis de març de 1957, Ghana s'independitza del Regne Unit. Aquesta data marcarà el començament d'una sèrie d'independències anunciades que, amb coratge i àvides de canvi, s'estendran per tot el continent africà. Després d'anys d'ocupació occidental, Àfrica té finalment el dret de governar-se ella mateixa; el període colonial dóna pas al període postcolonial. La tant desitjada independència obre les portes a un futur, que, si bé indubtablement es presenta més favorable que el de l'època colonial, també es presenta incert. I és precisament enmig d'aquesta incertesa, d'aquest futur desitjable a la vegada que insegur que es desplega per tot el continent, on les primeres veus literàries africanes es van definint. La tasca i repte que es presenta a l'escriptor africà és el d'expressar una experiència, l'experiència africana, la qual, a l'igual que el continent, ha estat colonitzada en diversos graus de cruesa per una literatura canònica dominada per una perspectiva clarament "blanca" i, com més tard analitzarem amb més profunditat, "masculina".2
Elleke Boehmer en La literatura colonial i postcolonial, 3 un estudi de la literatura originada en llengua anglesa en el temps comprès entre l'apogeu de l'Imperi britànic i les manifestacions actuals de literatura postcolonial, recull la tasca de l'escriptor africà en una frase: "imaginar la nació".4 Segons Boehmer, el que es produeix durant l'època colonial és un trencament amb la Història, entesa aquesta com la història canònica, és a dir, la història d'occident, que deixa al continent africà en un estat de buit històric. No està de més emfasitzar el fet de que aquest buit històric es complementa perfectament amb el buit natural que les successives explotacions dels recursos naturals que el continent africà va sofrir per part de les potències europees. Mentre els europeus avançaven per terres africanes, Europa es veia intel·lectualment envaïda per una modernitat que cada vegada feia més palesa l'estat d'entropia que s'anava apoderant del vell continent. En la ment europea, Europa apareixia com una entitat que comptava amb una gran història antiga, però que malauradament oferia poques possibilitats de fer més gran història dins del propi territori, saturat i erm com descriu el poema de T. S. Eliot.5 Així doncs, Àfrica aparegué davant dels ulls dels europeus com una possibilitat factible de continuar la història occidental.6 Però per a continuar fent història occidental, era indispensable que la història africana s'obviés i/o desaparegués. En altres paraules, la gran història occidental només podia seguir el seu camí gloriós d'expansió en detriment de la història africana. Àfrica, en relació a Europa, va passar a significar estasi, suspensió en el temps, endarreriment. En contraposició a la història marcadament entròpica en que se sumia Europa, el nou imperi que s'obria pas als ulls de l'occidental es presentava com una àrea atemporal que la seva arribada va "temporalitzar". D'aquesta manera, Àfrica, temporalitzada dins d'unes coordenades clarament occidentals que negaven el passat africà, assegurava la continuïtat de la història d'occident. Durant l'època colonial, els africans patiren el que Boehmer anomena "la destrucció del cordó umbilical que els unia a la història".7 El continent africà era doncs una terra nullius mancada de traces històriques.8
Pels escriptors africans, imaginar la nació representa, doncs, omplir aquesta terra nullius amb històries que els permeti re-inscriure-la adequadament en les pàgines de la història, o millor dit, d'un plantejament d'història que oferirà una visió essencialment diferent del món. En un estat d'angoixa permanent, l'escriptor africà lluita en els seus escrits per trobar aquest passat que ha estat esborrat impunement per Europa i, d'aquesta manera, temporalitzar Àfrica dins de la seva història. La seva obra és una cerca d'arrels que el porten a escatar un passat mític en un intent de restablir la pèrdua de lligams comunals els quals, l'apropiació del continent per part d'occident, va desvirtuar i rompre.9 El poema introductori d'Ama Ata Aidoo capta incissivament l'esperit de l'escriptor africà quan la veu del poeta, erigint-se com a oracle premonitori, adverteix a la seva gent del perill de que l'esfinx, amb uns llavis molt gruixuts i un nas molt xato, esdevingui una imatge europea amb un nas recte, llavis prims i ulls blaus.10 Els últims versos revelen de manera punyent l'angoixa de l'escriptor africà: veient com s'apoderen del nostre passat, la nostra història, deixarem que s'apoderin del nostre futur també?
El legat d'escriptors/es africans/es com Chinua Achebe, Ngugi wa' Thiongo, Elechi Amadi, Buchi Emechetta, Flora Nwapa, Bessie Head, Ayi Kwei Armah, Ben Okri, d'entre molts d'altres, demostren clarament que lluiten perquè no s'apoderin del seu futur, i la seva és una lluita definida pel llenguatge. Però posar un punt i apart a l'afirmació de que la lluita de l'escriptor africà està definida pel llenguatge és infravalorar la complexitat i lluita dialèctica que es desenvolupen en el si de les seves històries. Perquè si la seva tasca és expressar l'experiència africana des del punt de vista africà, el mitjà lingüístic utilitzat és vital a l'hora d'aconseguir aquest objectiu amb èxit.
Així doncs, la creació literària de l'escriptor africà es veu amarada d'una complexitat i tensió lingüística que posa de manifest l'angoixa que el posseeix en el seu intent per trobar aquest llenguatge que li permeti expressar lliurament l'experiència africana. L'ocupació occidental va significar una ocupació lingüística on la llengua colonial es va imposar sobre llengües autòctones. De manera similar a la geografia recentment descolonitzada, el llenguatge colonitzat s'ha de descolonitzar.11 Aquest fet de colonització lingüística fa que la primera precupació de l'escriptor africà sigui descolonitzar el llenguatge que es va apropiar de l'experiència africana de tal manera que qualsevol destell d'identitat africana va acabar per desaparéixer del tot.12
La cerca d'arrels, la re-unió amb el cordó umbilical de la història es converteix, doncs, en una cerca de llenguatge que ha de desafiar les contradiccions inherents que perfilen una realitat imbuïda d'un legat colonial, un rerefons africà i un desig postcolonial. De cares a la història, l'escriptor africà es veu obligat a negociar entre el legat de la tradició africana i el legat de la modernitat colonial, de cares a la literatura, aquesta negociació entre tradició i modernitat es tradueix com una negociació entre un llenguatge africà i un llenguatge colonial. I en la confluència d'aquesta negociació, més o menys aconseguida, es va perfilant una veu genuïnament africana que s'enfronta a la perillositat d'un llenguatge que tant es pot manifestar com a força esclavitzant o com a força llibertadora.

II
He estat feliç
essent jo mateixa:
una africana
una dona
i una escriptora

Simplement treu el teu racisme
el teu sexisme
el teu pragmatisme
de sobre meu;
manifest
secret o
internalitzat.
I
a fer punyetes!
"An Angry Letter in January", Ama Ata Aidoo13
Com a escriptora i africana, Ama Ata Aidoo, nascuda a Ghana a l'any 1942, expressa la seva preocupació per engendrar una literatura que ompli el buit històric que l'època colonial va provocar i que, a la vegada, reflecteixi l'experiència africana des d'una perspectiva africana. Mes Ama Ata Aidoo, com a dona que escriu a Àfrica, mostra en les seves obres, -la seva particular recerca individual d'un llenguatge africà- una inquietud cap a l'experiència de la dona africana. L'obra literària d'Aidoo és, en el seu conjunt, una cerca per aquest llenguatge "africà". La continuïtat de la seva obra, però, ve delineada per la figura de les seves heroïnes, les quals coloregen en femení l'experiència africana que articulen en diferents moments de la història del continent. Ama Ata Aidoo, mitjançant la veu de les seves heroïnes, dóna un nova apreciació a la paraula "generar" al inscriure-hi el significat de "gènere". D'aquesta manera, l'acció de crear, de produïr que "generar" implica s'ha de concebre junt amb una sensibilitat cap a la qüestió del gènere. En altres paraules, "gener-ar" una literatura africana vol dir crear un legat literari en el qual a l'experiència africana, a la cruïlla de les coordenades "colonial" i "postcolonial", se li sobreposen unes altres coordenades que apunten cap als valors "masculí" i "femení". La descolonització lingüística que Aidoo proposa en les seves obres exigeix una consideració dels valors "masculí" i "femení" junt amb els de "blanc" i "negre" per a poder assolir amb èxit la tasca creadora d'un llenguatge que expressi l'experiència africana.
Mitjançant una anàlisi lineal de les obres més significatives d'Ama Ata Aidoo, vull demostrar com la ressolució de la negociació entre tradició i modernitat que s'estableix en la literatura africana, en el si de la qual resta aquest llenguage africà en creació, no arriba a realitzar-se profitosament a menys que la qüestió "gènere" surti a la superfície. Un viatge per El dilema d'un fantasma, Anowa, La nostra germana Killjoy, i Canvis. Una història d'amor, ens permetrà observar com el llenguatge que s'està gestant en el si de la negociació entre tradició i modernitat, s'està , en realitat, gener-ant.14 En la cerca de la veu africana que Aidoo inicia en El dilema d'un fantasma la qüestió "gènere" va sorgint progressivament, i, a l'igual que l'obra que la succeeix, Anowa, l'essència lingüística del dilema de l'experiència africana contemporània es deixa intuir però no s'ataca de forma directa. És en La nostra germana Killjoy, on Aidoo situa el llenguatge en el centre de l'experiència africana i així, mitjançant la mirada profunda i furtiva de la protagonista, comença una anàlisi de colonització lingüística que pren una ressolució en Canvis. Una història d'amor, on obertament arriba a afirmar-se que no hi ha canvi, no hi ha llenguatge africà, no hi ha una nova Àfrica si no s'observa la realitat africana des de la perspectiva deflectida que engendra el concepte de "gènere". Amb Canvis. Una història d'amor, queda ben clar que, d'acord amb Aidoo, imaginar la nació significa gen-erar-la. Abans d'arribar a aquest punt, però, va jugar amb dues peces teatrals que prepararen el camí i que, d'alguna manera, també ens el preparen a nosaltres, al marcar-nos el punt de partida: El dilema d'un fantasma, publicada al 1965 i Anowa, publicada al 1970.

III

Avui dia seuen.
Els homes africans seuen.
Cosos forts i ments despertes i tot el que vulguis,
vigilant propietats privades o
mirant a res en particular. Mentre
les dones africanes en diferents formes
d'esclavitud civilitzada encara treuen
i treuran per sempre
els mocs de les criatures i la porqueria dels adults:
ja sigui de la burgesia negra o de l'imperialista blanc.
A qui li importa?
"Parlant d'huracans", Ama Ata Aidoo15

La protagonista de la peça teatral El dilema d'un fanstasma, Eulalie Yawson, de soltera, Ramson, és afro-americana. Arriba a Àfrica acompanyada del seu marit, Ato Yawson, el qual va conéixer a la universitat a Estats Units. Així doncs, tenim una parella protagonista en la que tots dos podem tatxar de "been-to", el terme que s'utilitza per a designar aquells africans que han anat a occident a educar-se i que es podria traduir com "ha estat". Tant l'Eulalie com l'Ato "han estat" a occident, però una diferència primordial els separa: mentre que l'Ato es pot considerar un "been-to" comú, l'Eulalie és una "been-to" històrica, ja que els seus avantpassats varen ser portats com a esclaus a terres americanes. Si per l'Ato la tornada a Àfrica és un retrobament amb la família que va deixar temporalment per a adquirir una educació a Amèrica, la tornada de l'Eulalie porta una càrrega històrica que converteix la seva arribada a Àfrica en un retrobament mític: l'africà forçat a abandonar la seva terra torna a recuperar-la. Tal com les seves paraules demostren "He arribat a l'origen. He arribat a Àfrica"16, a l'Eulalie la mou un impuls mític de retrobament amb la mare-Àfrica que vol fer factible mitjançant la família africana del seu marit. Just abans d'abandonar Amèrica, l'Eulalie pregunta a l'Ato: "La teva mare, no podria ser una mena de mare per a mi també?", al que Ato respòn "És clar que sí."17 Més endavant, ens assabentem de que la seva mare biològica és morta, fet que reforça el desig de l'Eulalie de restablir una unió amb la figura de la mare. Malauradament, però, tant l'Eulalie com l'Ato es deixen portar per una ingenuïtat i innocència que s'esberla en contacte amb terra africana. L'Eulalie i l'Ato es poden permetre el luxe de ser innocents a Amèrica i somiar el continent africà, però un cop a Àfrica, la realitat del continent s'imposa i tots dos es veuen forçats a fer el pas cap a l'experiència.
La innocència de l'Eulalie es posa de manifest en les seves descripcions paradisíaques del continent africà el qual s'imagina amb "palmeres, mar blau, sol i platges daurades..."18, mentre que la innocència d'Ato és la de creure que en la tradició d'Àfrica hi ha lloc per la modernitat d'occident, representada en aquest cas, per la decisió de la parella d'utilitzar mètodes anticonceptius i tenir fills quan ambdós creguin que estan preparats. Quan, encara en terres americanes, l'Eulalie expressa la seva preocupació en aquest afer a l'Ato, aquest respon ingènuament que "L'Eulalie Rush i l'Ato Yawson seran lliures d'estimar-se. Això és tot el que has d'entendre o hauries d'entendre sobre Àfrica"19. Evidentment, i com ens mostra l'obra, el fet d'estimar-se no és tot el que importa.
L'Eulalie topa amb una realitat africana que ben poc té a veure amb el paradís de la seva imaginació. Les cases són petites i sempre estan plenes d'oncles, ties i cosins diversos, el que dificulta enormement el trobar un espai per a si mateixa i veure realitzat el seu desig de privacitat. En comptes dels seus somiats cocos, es troba que la gent menja cargols i bestioles semblants, i per si encara no fos prou la família del seu marit, especialment la mare i la germana de l'Ato, no acaben d'acceptar-la. El seu occidentalisme l'allunya cada vegada més de l'enyorada mare Àfrica, fet que evidencia el seu creixent distanciament de la mare de l'Ato, la que havia somiat com la seva nova mare. Una veritable barrera lingüística separa a l'Eulalie de la família de l'Ato, el que fa la seva comunicació impossible. Cal ressaltar que aquesta barrera lingúística no ve donada pel fet de que parlin llengües diferents, sinó que simplement no es diuen res. I es que l'Eulalie i la família de l'Ato no es dirigeixen la paraula directament, els seus són casos de comunicació indirecta que s'efectua mitjançant l'Ato. L'Ato és el missatger, de fet, és ell el punt decisiu que pot convertir la relació entre l'Eulalie i la seva família en comunicació directa, però n'és del tot incapaç. L'Ato, o més aviat la inhabilitat de l'Ato per negociar entre la tradició que representa la seva família i la modernitat inherent en la seva esposa afro-americana, és el que provoca aquest distanciament cada vegada més gran entre l'Eulalie i la seva família, per una banda, i el seu propi distanciament tant de la seva família com de la seva esposa, per l'altra.
Al final de l'obra, l'Eulalie, després d'una baralla amb l'Ato, i cansada dels intents funestos per part de la família de l'Ato d'aconseguir que s'avingui a participar en les seves pràctiques ancestrals a fi de quedar prenyada, decideix marxar. L'absència de l'Eulalie no es pot amagar com l'absència de futura descendència, el que provoca que l'Ato, davant les preguntes de la seva mare sobre on es troba l'Eulalie, es vegi obligat a respondre-li, per primera vegada, la veritat. Primer confessa que l'Eulalie ha marxat, i seguidament confessa la raó per la qual no tenen fills. És aleshores quan la seva mare, Esi Kom, que al principi havia acusat a l'Eulalie de l'allunyament del seu fill de la tradició i valors africans, lliura a l'Eulalie de tota culpa, perque al capdavall "qui pot culpar-la? No es pot dir que un estranger infringeixi la llei,"20 però, per contrapartida, enfronta a l'Ato amb la seva culpabilitat en dir-li que "no t'has portat bé amb nosaltres. I tampoc t'has portat bé amb la teva esposa."21 Tan bon punt l'Esi Kom acaba de parlar, entra l'Eulalie pel pati, que, cansada, es deixa caure abans d'entrar a la casa. L'Ato la veu arribar però no es mou. Esi Kom, seguint la mirada del seu fill, se n'adona de l'arribada de l'Eulalie, i, immediatament corre a ajudar-la.
La immobilitat de l'Ato, el seu silenci, posa de manifest, una vegada més, la seva inhabilitat de portar a bon terme el paper de mediador, de negociador entre tradició i modernitat que se li dóna al començament de l'obra i que suposa l'inici de la comunicació, de la confluència de realitats oposades que defineix l'experiència africana. L'Ato, com el fantasma de la cançó tradicional africana a què fa referència el títol, resta indecís al bell mig de l'encreuement d'Elmina, anant amunt i avall sense saber què fer, a on anar: "vaig cap a Ciutat del Cap? / vaig cap a Elmina? / No ho sé / Què faig?/ No ho sé / No ho sé / No ho sé..."22
Al contrari de l'Ato, l'Esi Kom, no solament es mou, aproximant-se a l'Eulalie, sinó que també, per primera vegada, li parla directament i ho fa amb tendresa, com una mare, tal com les seves paraules corroboren "Vina, filla meva."23 L'Eulalie finalment troba la mare Àfrica que anhelava. Amb el "Vina, filla meva," l'Esi Kom, la veu de la tradició dóna la mà a la modernitat que representa l'Eulalie, i aquesta l'accepta. El camí s'està construïnt per a que l'experiència africana, confluència d'experiències diverses i contradictòries, vagi trobant una forma d'expressió.
Irònicament, aquest retrobament símbolic de l'afro-americà amb Àfrica es produeix mitjançant les figures femenines de l'obra, l'Eulalie, per una banda, i l'Esi Kom, per l'altra. Dic que aquest fet és irònic, si tenim en compte que tant la identitat de l'Eulalie com la de l'Esi Kom ve representada per la seva relació amb l'Ato; una és l'esposa de l'"home" i l'altra n'és la mare. No obstant, l'Ato -l'home-, el punt convergent entre les dues, resulta ser la barrera que les separava.
Queda clar, doncs, que En El dilema d'un fantasma la negociació entre modernitat i tradició s'efectua mitjançant les figures femenines, l'Eulalie i l'Esi Kom. L'Ato, igual que feia quan era petit, segueix preguntant-se "què feia el fantasma allà, a l'encreuament. ... què va fer al final ... va anar a Elmina o a Ciutat del Cap,"24 sense adonar-se que el fantasma és ell i que no va anar ni a Elmina ni a Ciutat del Cap, i que, solitari, segueix a l'encreuament, atrapat per les mateixes preguntes.
Amb modernitat i tradició agafades de la mà, El dilema d'un fantasma, ens ofereix una imatge final d'esperança que contrasta amb la desolació i aïllament de l'Ato, que com el fantasma de la cançó, es troba eternament immobilitzat en l'encreuament de passat i futur. La promesa de continuïtat resideix en els personatges femenins, però com s'efectuarà i a on ens portarà, són qüestions que Aidoo deixa obertes, assegurant així, la continuïtat de la seva producció literària.
Com a lectors, esperem que Anowa, l'obra que segueix El Dilema d'un fantasma, ens obri la porta del futur que es perfilava en la imatge de l'Eulalie i l'Esi Kom agafades de la mà, de tal manera que ens sorprenem i immediatament veiem una possible contradicció en el fet de que la següent història que crea Aidoo es desenvolupa en el segle XIX, en plena època colonial. És que Aidoo mira al futur anant-se'n directament al passat? Què significa aquesta cerca de continuïtat en el passat? Una anàlisi d'Anowa ens demostrarà que continuïtat literària no implica necessàriament seguiment cronològic. En altres paraules, el passat ens pot portar al futur.
Com hem dit anteriorment, amb Anowa, Aidoo ens trasllada a Ghana durant l'època colonial. El primer contacte amb la protagonista fa que immediatament reconeguem la força subversiva que mou a l'autora al viatjar al passat: Anowa, que pel seu valor de figura mítica podria perfectament classificar-se dins dels mites de feminitat africana existents que defineixen a la dona com essencialment passiva, es rebel·la contra aquesta mitificació i amb l'activitat i intel·ligència que desprèn al llarg de tota l'obra, ofereix un nou significat al mite de feminitat africana. La crítica literària Tuzyline Jita Allan defineix la figura d'Anowa com un "desafiament als mites existents sobre feminitat africana," ja que "l'espontani esperit de rebel·lió de la protagonista" desacredita "el més arrelat d'aquests mites, el que defineix la feminitat africana com congènitament passiva."25 Però en què consisteix exactament la rebel·lió d'Anowa?
Desafiant la tradició, Anowa es casa amb l'home que ella mateixa escolleix. Per aquesta raò, es veu obligada a abandonar el seu poble i la seva família. Al començament de l'obra, l'home que ha escollit com a marit, Kofi Ako, se'ns presenta també com un desafiador de la tradició al negar-se a convertir-se en camperol i viure del camp. Mentre que a l'Anowa, diferent des de petita "diuen que des de molt petita, ja tenia els ulls llampeguejants i els peus lleugers d'una que ha nascut per ballar pels déus"26 se la tatxa de poc femenina, a Kofi Ako, del que "diuen que es pentina massa sovint,"27 se'l tatxa d'afeminat. El seu matrimoni representa, doncs, la unió d'aquests dos rebels que desitgen buscar més enllà de la vida predeterminada que els ofereix la tradició. Així doncs, tots dos abandonen la llar familiar i es dediquen a viatjar pel territori africà i a fer del comerç de pells la seva font de supervivència.
Malauradament per tots dos, el comerç els introdueix a les transaccions capitalistes del món colonial. Kofi Ako, enlluernat per l'adquisició de riquesa que el comerç de pells li ha ofert, opta per millorar les condicions de vida, primer comprant una casa i roba nova, per acabar comprant esclaus que li facin la feina. L'Anowa, al contrari del seu marit, veu en l'adquisició de riquesa en general, i d'esclaus en particular, el perill del colonialisme que, instigant el sentit de possessió, deshumanitza fins al punt de mesurar l'ésser humà en proporció al que pot comprar. Però més significativament encara, Anowa, mitjançant el seu rebuig del colonialisme, revela l'alienitat d'un sistema al que, com africans, no pertanyen.
La sortida d'Anowa i de Kofi Ako del colonialisme, un cop aquest s'ha endinsat a Àfrica, es fa impossible. El matrimoni, que els havia alliberat del pes de la tradició, ara, institucionalitzat dins de la modernitat colonial, els esclavitza. Colonitzat per les seves activitats capitalistes, Kofi Ako colonitza el seu poble adquirint esclaus. És dins d'aquest capitalisme frenètic que Kofi Ako defineix la seva masculinitat, i és també dins d'aquests recentment adquirits paràmetres colonials que vol definir la feminitat de la seva esposa. Atrapat en la institució matrimonial, Kofi Ako, per primera vegada, al·ludeix a la poca feminitat de l'Anowa quan aquesta el contradiu i es nega a cuidar de la casa i a "ser la" seva "esplendorosa esposa... i la satisfeta mare dels" seus "fills."28
L'associació entre "masculinitat" i "poder" que la colonització de Kofi Ako deixa entreveure, posa de manifest la masculinitat inherent en el discurs colonial que, com Lacan afirma, situa al fal·lus al centre de tot, erigint-lo en el significant per excel·lència.29 Segons Kofi Ako, Anowa pot recuperar la seva feminitat convertint-se en mare. El rebuig d'Anowa a rendir-se a les expectatives del seu marit s'ha d'entendre no com la seva negació al fet de tenir fills en sí, sinó al seu refús del significat institucional que s'amaga en la maternitat. En altres paraules, Anowa es resisteix a entrar en el joc colonialista, -patriarcal, tot sigui dit- de la mateixa manera que es va resistir a entrar en el joc de la tradició. Per mitjà d'Anowa, Aidoo expressa la situació singular i perillosa de la dona africana dins del cercle de la tradició africana i la modernitat colonial. Mentre que Anowa veu aquesta perillositat i es nega a prendre part en el colonialisme que s'obre davant dels seus ulls, Kofi Ako es converteix al colonialisme, fet que els condemna a tots dos, perquè ni un ni l'altre pertanyen a aquest món.
La identitat tant d'Anowa com de Kofi Ako ve definida per la seva condició de "viatgers" i, com a tals, són lliures tant de les constriccions de la tradició com del món colonial. És durant la seva vida nòmada quan troben la felicitat. Irònicament, el no pertànyer enlloc és el que els fa ells mateixos, és a dir, el seu nomadisme és la seva essència. Cal ressaltar el fet que, al començament de l'obra, l'Anowa i en Kofi Ako recorren el territori africà, però que a mesura que l'obra avança i que l'esperit capitalista de Kofi Ako es desenvolupa, passen a ocupar, posseïr aquest territori en el que abans deambulaven lliurement. L'Anowa pateix en la ocupació que es veu forçada a exercir i se n'adona de la futilesa dels intents africans de definir-se en el món colonial, perquè, al capdavall, és un món aliè a Àfrica. Arribat aquest punt, ens podem formular la següent pregunta: perquè Anowa és capaç de llegir el significat del colonialisme i Kofi Ako no? Per contestar a aquesta pregunta, em vull referir a les paraules d'Anowa qui, arran d'una confrontació lingüística amb el seu marit, estableix una analogia entre ella i els esclaus d'en Kofi Ako:
"... Quina és la diferència entre qualsevol dels teus homes i jo? Exceptuant el fet de que ells són homes i jo una dona? Cap de nosaltres pertany."30
Efectivament, cap d'ells, com a africans, pertany al món occidental. Però aquests homes són esclaus, i ella, com a esposa del senyor, no és esclava. Tanmateix, com a dona, és tan esclava com ells. Aquesta analogia que Aidoo posa en boca d'Anowa toca de ple la qüestió del gènere al revelar la masculinitat del món colonial. Anowa, i aquest és el motiu que la va portar a desafiar la tradició, és, per damunt de tot una dona que es resisteix a definir-se en relació a paràmetres sexistes, perquè "un pot pertànyer a un mateix sense pertànyer a un lloc."31 Aquesta defensa de la seva individualitat adopta un significat clarament feminista -del que ni ella mateixa n'és conscient- i que contrasta amb la complaença masculinista de Kofi Ako quan accepta definir-se pel colonialisme. Al capdavall, Kofi Ako, com l'home que és, ni en el seu paper de senyor ni en el d'espòs és esclau. El sistema colonialista, de moment, ja li va bé.
Malgrat tot, i això és el que Aidoo apunta incissivament mitjançant el desenllaç final, el nomadisme, aquesta "identitat" alliberada de les constriccions de la tradició no es pot mantenir. Per una banda, i com l'obra ens demostra mitjançant Kofi Ako, el colonialisme s'infiltra i acaba amb el seu nomadisme: el territori no solament es recorre sinó que es posseeix. Per l'altra, veiem com Anowa, incapaç, un cop va haver abandonat el seu poble i la seva família, de tornar a la tradició africana que l'esclavitzava, i incapaç de pertànyer a aquest món colonial que, com a dona, també l'esclavitza, no té sortida. Es troba a l'encreuament del fantasma del dilema, i, en comptes d'anar amunt i avall, se suïcida. Kofi Ako, esclavitzat en un món colonial que li és aliè -encara que ell mateix no en sigui conscient- i al que no pertany, també se suïcida. Anowa, al segle XIX, en plena època colonial, condicionada pel fet de ser dona, no té un altre lloc per anar en aquest món terrenal, pel que opta per la mort. La dona que Anowa representa no té futur en un segle XIX colonial. Com expressen les seves pròpies paraules, "... quan llenço els meus ulls al futur, no m'hi veig."32 Però qui sap si aquest futur hagués estat possible si com les veus corals de la tradició diuen "no haguessim estat el que som."33 Amb aquest si condicional en la nostra ment, ens traslladem a La nostra germana Killjoy.

III

Estic farta d'Europa, Clara. Vull tornar a casa. A la teva petita cabana i penya rosada de Georgian Bay. Agafaré un autocar fins a Parry Sound. I des de terra ferma enviaré un missatge per ràdio en direcció als Pancakes. I t'esperaré, esperaré fins que vegi la teva silueta en la canoa que ve a rescatar-me d'aquest lloc on tots vam entrar, traicionant-te. Què és el que et va fer tan llesta? Què és el que et va fer tan decidida? Com és que no et vares deixar enganyar com nosaltres?
El pacient anglès, Michael Ondaatje34

Amb La nostra germana Killjoy canviem de geografia i temps: ens traslladem a Europa i tornem a l'època contemporània. La protagonista, Sissie, africana, se'n va a Europa, primer a Alemanya, després a Anglaterra, a completar la seva educació. Així doncs, abandonem Àfrica geogràficament i descobrim Europa mitjançant els ulls del colonitzat. La Sissie és una noia "moderna" que, donant la volta a la pràctica habitual -el colonitzat va a la terra colonial-, observa i analitza el territori occidental. Al llarg d'aquesta obra narrada novel·lísticament, poèticament i epistolarment, Aidoo ens endinsa a un conflicte lingüístic. L'experiència postcolonial, la lluita de forces contradictòries que amaga la negociació de tradició i modernitat, es presenta com una lluita de discursos oposats que es barregen i complementen per articular aquesta veu africana que l'escriptor busca en les seves obres. Però, a més a més, en aquesta obra, Aidoo situa temptativament el conflicte lingüístic dins del contexte d'una història d'amor, la de la Sissie i en Kunle, context que adquireix centralitat en la novel·la següent, Canvis. Una història d'amor. D'amors impossibles n'hem tingut tant en El dilema d'un fantasma com en Anowa, mes és en La nostra germana Killjoy on Aidoo lliga de manera indissoluble la història d'amor entre la protagonista i el seu amant amb el problema del llenguatge, fins al punt que arribem a la conclusió de que el fracàs de la seva relació és degut a un conflicte lingüístic.
Si agafem l'última part de la novel·la, "Una carta d'amor," veiem com la protagonista immediatament ens introdueix al conflicte lingüístic: "Estimat meu, en primer lloc, hi ha aquest llenguatge. Aquest llenguatge."35 Després d'una inquietant estada a Europa i encara confusa pel fracàs d'una història d'amor que va acabar abans de la mort súbita del seu amant, la Sissie torna a Àfrica. I és en el camí de retorn, en l'avió que la porta a casa, que la Sissie escriu aquesta carta d'amor. Cal ressaltar que en el seu camí de retorn, la Sissie necessita reconciliar-se amb el que deixa enrere, Europa i el seu amant, i ho fa mitjançant l'escriptura. Aquesta és una carta d'amor especial en molts sentits, i el que més ens sorprèn d'entrada és el fet de que el destinatari, l'amant, és mort. El que tenim davant nostre és una carta escrita tant per a en Kunle, l'amant, com per a ella mateixa. De la mateixa manera que, en el context de la carta d'amor, destinatari i remitent es dilueixen en la figura de la Sissie, el passat que es recorda en la carta és tant una història d'amor fallida entre la Sissie i el seu amant com una història d'amor fallida entre la Sissie i Europa.
La negociació entre tradició i modernitat que es començava a dibuixar en la simbòlica imatge de les mans unides de l'Eulalie i l'Esi Kom d'El dilema d'un fantasma, es porta a judici a La nostra germana Killjoy. Aquí tenim dos negociadors que, a l'igual que l'Ato, són "been-to", el que significa que la seva experiència neix de la confluència de tradició i modernitat. Tanmateix, però, la seva lectura de la negociació és molt diferent, i de fet, les postures oposades que adopten quant al futur d'Àfrica són el resultat d'interpretacions distintes: mentre la Sissie creu firmement que els professionals joves africans han de treballar per la seva terra en la seva terra, en Kunle pensa que els africans poden treballar perfectament per la seva terra en territori occidental. Com són les lectures que els porten a adoptar aquestes postures diferents? Contestarem aquesta pregunta mitjançant les interpretacions dissemblants de la Sissie i en Kunle en relació al primer transplantament de cor.
En Kunle és un defensor fervent de qualsevol manifestació de progrés i, per ell, el transplantament de cor suposa un pas endavant per tot el món. En la seva qualitat d' avenç científic, el transplantament de cor és un bé per si mateix. Quan la Sissie li pregunta si creu que aquest progrés significa un pas endavant per a tot el món, incloent en la idea de "món" la part no-occidental del globus, ell respon afirmativament. El fet de que l'operació tingués lloc a la racista Sud-àfrica, de que el receptor fos blanc i el donant negre és íngenuament interpretat per Kunle com un exemple de que en la ciència no hi ha races. Va més lluny i suggereix que la ciència pot acabar amb el racisme, afirmant que aquest és "el tipus de desenvolupament que pot / solucionar la qüestió de l'apartheid / i lliurar-nos, 'negres africans / i tots els altres negres' del / problema del color en la seva totalitat."36 La lectura d'en Kunle defineix la colonització com una conquesta lingüística: imbuït dels significants i significats occidentals, és incapaç de copsar la vessant colonialista de la idea de "progrés". El significat del transplantament de cor se li escapa, perquè, com la Sissie assenyala "hi ha aquest llenguatge" que els esclavitza i que fa que "els missatgers" de la seva "ment sempre vinguin encadenats."37 I és que aquest llenguatge està fet per a que els significats se'ls hi escapin. Com a africans, no poden "posseïr" res, se'ls deixa que metafòricament deambulin sense una llar, ja que la seva llar, la seva terra, està ocupada. En altres paraules, se'ls priva de la seva pròpia terra de la mateixa manera que se'ls priva del seus propis cors. L'observació escrutadora de la Sissie li permet llegir en el transplantament de cor efectuat pel "doctor cristià"38 un exemple més d'ocupació colonial, delineant una confluència entre territori-Àfrica i individu-cos. Igual que la seva avantpassada Anowa, la Sissie, desde les seves reflections escrutadores llegeix entre les línees d'aquest llenguatge occidental , mentre que en Kunle, igual que en Kofi Ako es deixa colonitzar.39
Seria erroni interpretar el rebuig de la Sissie a acceptar la linearitat i ingenuïtat de la lectura d'en Kunle com una negació per la seva part de la necessitat de negociar entre la tradició africana i la modernitat colonial. La protagonista, com l'autora, és conscient de que a Àfrica, actualment, la tradició més purament africana coexisteix amb residus colonials deixats per la "mare pàtria."40 La mateixa Sissie confessa els seus lligams -i sentiments contradictoris- amb aquesta "mare pàtria" quan, després de la seva estada a Alemanya, va a visitar Anglaterra:
Si algú li hagués dit abans que voldria passar per Anglaterra perquè era la seva mare pàtria, se li hagués rigut a la cara. Generalment es considerava massa llesta com per a manifestar aquestes debilitats.41
I és que "Alemanya és l'estranger / Estats Units és l'estranger / però Anglaterra és una altra cosa", encara que "el que aquesta altra cosa significa no està clar per ningú."42
Amb La nostra germana Killjoy, Aidoo dóna una volta a la truita que conforma la història de la literatura. Els punts de vista s'inverteixen -és el colonitzat que ens ofereix una lectura d'occident- i les conexions entre passat i futur, per una banda, i Àfrica i Europa, per l'altra, s'intercanvien. És a dir, fins aleshores hem relacionat Àfrica amb tradició i passat, mentre que occident (Europa) es relacionava amb modernitat i futur. El que ens ofereix Aidoo amb el seu viatge invers és una visió d'Àfrica com a futur i d'Europa com a passat, visió que reforça amb el viatge de retorn que és l'última part de la novel·la. Convé fixar-nos en el fet de que la reconciliació que es duu a terme és entre el que deixa enrere, el passat colonial representat per Europa i Kunle, i el futur que s'estén davant d'ella, el continent africà. El discurs colonial, marcadament racista -i sexista- d'Europa no té cabuda en la nova realitat postcolonial. Europa en tant que blanca i masculina està morta, igual que Kunle és mort. El futur resta més enllà, al "vell i boig continent"43 africà o a les terres salvatges de Canadà que Hannah al·ludeix al final d'El pacient anglès.
L'alleujament que l'envaeix a l'albirar el continent africà dibuixar-se davant dels seus ulls coincideix amb l'acabament de la carta. L'escriptura, representada per la carta d'amor, és el mitjà que la salva espiritualment en permete-li expressar i així, resoldre, les ambigüitats i conflictes que conformaven la seva experiència postcolonial. I és que la visió d'Àfrica la sent com un respit lingüístic, "... tornava a Àfrica. I això tenia el gust de mel fresca en la llengua: una barreja de dolçor ... i aspror."44 Aidoo es val de la sinècdoque per a relacionar els elements que conformen el viatge de retorn: les paraules -llenguatge- s'apropen a la llengua, l'alleujament lingüístic se sent a la boca, les paraules tenen gust, i tot això íntimament lligat a la visió d'Àfrica. En un intent d'evitar la intel·lectualització de l'aspecte lingüístic, Aidoo ressalta l'experiència tàctil que aquest retrobament amb Àfrica comporta revifant els sentits, la vista -la visió d'Àfrica- i el gust -de mel fresca, i cal no oblidar, barreja de dolçor i aspror.
En la carta d'amor aquest llenguatge africà que busca l'escriptor comença a prendre forma i el que Aidoo, amb l'ajuda de la Sissie, deixa clar és que al cor d'aquest llenguatge conflueix un discurs d'arrels africanes amb un discurs colonial, testimoni dels anys d'ocupació occidental, que no es pot esborrar, perquè, malgrat tot, forma part del passat d'Àfrica. La mirada escrutadora de la Sissie actua com agent descolonitzador. En altres paraules, la Sissie, al contrari d'en Kunle, dissecciona els significants occidentals en comptes d'empassar-se'ls, el que li permet arribar a altres significats. És en la formació d'aquests altres significats on resta el futur d'Àfrica. Però, una altra vegada més, i arribat el final de la novel·la, noves preguntes referents al futur literari d'Àfrica -llenguatge africà- ens assetgen: per una banda, sembla que comença a perfirlar-se una assimilació entre la Sissie i Àfrica, i per l'altra, ens n'adonem que les històries d'amor estàn delineades, circumscriptes en un contexte primari, el de la experiència de la Sissie a Europa, però que, d'alguna manera, l'autora evita traslladar-les a la primera plana. Ambdues qüestions, tant l'assimilació del personatge femení amb Àfrica com el fet de portar la història d'amor a la primera plana, els desenvolupa Aidoo en la novel·la següent, Canvis. Una història d'amor, i veurem com en el si d'aquestes qüestions resta -i valgui la redundància- la qüestió de "gènere".

III

Hi ha algunes paraules europees que no pots traduir
adequadament a cap altra llengua.
El pacient anglès, Michael Ondaatje45

Les incerteses a les que al·ludia Sissie en la seva arribada a Àfrica, es concreten en Canvis. Aquí tenim una protagonista "moderna" que està -aparentment- ben arrelada en el continent africà. Com fent cas de les veus corals del final d'Anowa, Aidoo optimitza les condicions de la protagonista de Canvis, Esi, i la converteix en una funcionària del govern Ganià, sociòloga de feina i vocació, que es divorcia del seu marit al començament de la novel·la i que posseeix una casa de la seva propietat. A aquesta dona independent li busca un amant a la seva altura, Ali, un home de negocis d'èxit, que, com ella disfruta de la seva feina. Tots dos són "been-to", però a diferència de la Sissie i en Kunle, tots dos, després d'acabar els seus estudis a Europa, decideixen tornar a Àfrica. Amb la història d'amor dels dos "moderns" protagonistes, Aidoo s'endinsa en les tribulacions de les negociacions entre tradició i modernitat que es porten a terme en el si de l'Àfrica postcolonial, analizant amb el seu ull escrutinador l'envergadura dels canvis que, incissivament, al·ludeix el títol.
Quan l'Esi inicia la seva relació amb l'Ali, ella és lliure -ja s'ha divorciat del seu marit- però l'Ali està casat, és pare de tres fills i no té la menor intenció d'abandonar la seva família. A l'Esi aquesta situació ja li va bé. Una de les queixes que tenia del seu matrimoni anterior era que les obligacions familiars -maritals i maternals ja que té una filla de sis anys- li treien temps per a dedicar-se al que ella de veritat disfrutava: la seva feina. Així doncs, amb cadascú a casa seva, la relació entre ells es va arrelant. Tanmateix el desig d'estar junts, l'enamorament progressiu que senten l'un cap a l'altre fa que l'Ali li proposi matrimoni a l'Esi i que aquesta accepti. El matrimoni que ofereix l'Ali és perfectament consistent amb la tradició africana que accepta la poligàmia. L'Esi, per la seva part, almenys al principi, es preocupa poc del significat en sí de la poligàmia, al que a ella li interessa és, per una part, continuar la seva relació amb l'Ali i, per l'altra, disfrutar de la seva independència. La intenció de l'Ali de seguir vivint amb la seva primera esposa, la Fusena, i la seva família, tranquil·litzen enormement a l'Esi que, per res del món, vol abandonar la seva casa. Però, a l'igual que els va passar a l'Anowa i en Kofi Ako en el passat, tant bon punt institucionalitzen la seva relació mitjançant el matrimoni, aquesta relació es fa insostenible. Per què? Què és el que els separa?
L'exaltació dels sentits que significa la història d'amor entre l'Esi i l'Ali no és suficient per impedir que el llenguatge, el conflicte de discursos divergents que conflueixen en l'experiència postcolonial, s'infiltri en la seva relació. En altres paraules, la seva relació es transforma en una dialèctica divertida i dolorosa que, al final, permetrà a l'Esi visionar i articular la seva experiència com a dona africana. Un exemple revelador de la primera confrontació dialèctica entre ells es produeix en el moment en que l'Ali, després de que l'Esi hagi acceptat convertir-se en la seva segona esposa, li ofereix un anell. Davant l'inesperat regal, l'Esi, primer, esclata a riure -al capdavall l'anell no és un símbol africà sinó que clarament evoca un costum colonial- després, intenta esbrinar quin és el significat que s'amaga darrera el significant "anell" en un intent de comprendre la seva creixent angoixa. Quan confronta a l'Ali amb el fet de que la seva esposa Fusena "ja porta el teu anell", Ali, enfurismat, reitera que "el que vols dir és que porta un dels meus anells."46 La defensa de la poligàmia des del "punt de vista indígena" que segueixen les paraules d'Ali no convencen a l'Esi:
"Doncs, sí, quan ho poses d'aquesta manera, estem cometent un crim. Poligàmia. Bigàmia. Per la gent que va crear aquests conceptes tot això són crims. Com homicidi, violació... Perquè ens hem acostumat tant a descriure la nostra dinàmica cultural amb el to condemnatori de les veus dels nostres amos? Existeix el matrimoni a l'Àfrica, Esi. A l'Àfrica musulmana. A l'Àfrica no musulmana. I en els nostres matrimonis un home pot triar tenir una o més d'una esposa."47
Un home pot triar, però, on deixa aquesta afirmació a la dona africana? Al nivell de "territori ocupat" com punyentment assenyala l'Esi. Ara, el significant "anell" esdevé un significat molt clar per a ella: territori ocupat, l'espai femení envaït per l'espai masculí, l'home inscrivint la seva marca masculina en la dona. Quina diferència hi ha entre la inscripció de l'Ali en l'Esi i la inscripció occidental en el continent africà? A on deixa la lectura de l'Esi la força revolucionària del discurs de l'Ali? Malgrat tot i encara que l'Esi hagi apuntat cap a l'aspecte "femení" del seu contracte heterosexual, rep l'explosió descolonitzadora de l'Ali amb un riure estrident perquè "tot plegat sonava tant absolutament llunàtic i tant 'contemporàniament africà' que va pensar que si no intentava entendre-ho, preservaria millor la seva lucidesa."48 I així és com es casa amb l'Ali.
Mes l'Esi no és el tipus d'individu que pot deixar les coses sense entendre-les. És precisament com un intent de preservar la seva lucidesa que l'Esi, just abans de casar-se, visita la seva mare i la seva àvia al poble, amb l'esperança de que aquestes interpretin -articulin- les forces contradictòries que sent a dintre seu. Espera que la seva mare i la seva àvia li donin aquest llenguatge que està buscant o, en altres paraules, recorre a la tradició a buscar aquest llenguatge. I és que el llenguatge és especialment enganyós quan discursos d'ànim descolonitzador xoquen amb la qüestió de "gènere", ja que en el gènere, els significants en moviment de Derrida no segueixen un objectiu determinat, -independentment de la impossibilitat d'aconseguir fer-se amb el significat- sinó que es desplacen per un camí multidireccional més o menys dibuixat per quatre coordenades: Àfrica, occident, masculí i femení.49 La convergència d'aquestes quatre coordenades en l'individu és el que defineix l'experiència postcolonial. Així doncs, es delinea un camí cap al futur immers en múltiples bifurcacions en el si del qual es formulen preguntes perturbadores sobre la relació entre tradició i progrés, entre el passat i el present. L'individu que segueix aquests significants es troba en un estat de confusió i angoixa, perquè, enmig d'aquest laberint, no pot estructurar els seus pensaments d'una manera entenedora. És justament amb aquest estat de confusió que l'Esi visita la seva àvia, Nana, i la seva mare, Ena, i és allí, a casa d'elles, que sent una conversació entre la Nana i l'Ena que revela una proximitat entre mare i filla que ella sap perfectament que mai experimentarà amb la seva pròpia mare. Sense aquest comfort maternal i amb un sentiment fort de culpa, comença a atacar-se ella mateixa llançant-se preguntes que sap que no pot contestar:
Perquè la varen enviar a escola?
Què esperaven guanyar de tot això?
Què esparaven que guanyaria ella de tot això?
Qui va dissenyar el sistema educatiu que va produir gent com ella?50
Les preguntes de l'Esi revelen una assimilació entre ella, com a individu, i Àfrica. L'estat de confusió en el que es troba és l'estat de confusió en el que es troba Àfrica. La intimitat que mai experimentarà amb la seva mare biològica és també la intimitat que mai experimentarà amb Àfrica. Ha estat desposseïda de la seva llengua materna. El seu distanciament és lingüístic. Les seves preguntes amaguen un intent descolonitzador dirigit tant cap al seu ésser femení com a Àfrica. Aquesta assimilació de discursos descolonitzadors ens mostra que el 'nou' discurs africà, el llenguatge que esdevé la cerca de l'escriptor africà, no podrà florir a menys que s'accepti la centralitat de la qüestió del gènere. Tanmateix, com ens mostren els intents inútils de l'Esi per respondre les seves pròpies preguntes, aquest nou discurs africà no és la responsabilitat d'un sol individu, sinó de "tota una gent". La veu narradora captura els pensaments de l'Esi en les següents paraules:
Dona ganiana, divorciada, sociòloga funcionària, mare d'una filla, preparant-se per a convertir-se en la segona esposa i tot el que això implica, era conscient d'aquestes i d'altres preguntes, igualment serioses, personals i no personals. Però també seria el suficientment humil com per a admetre que ella, un individu, no tenia les respostes. Esperava, però, que molt aviat tota una gent trobaria les respostes a aquestes preguntes. De moment, seguiria els consells de la seva àvia. No tindria pena d'ella mateixa. Descansaria i creixeria en la pau de la seva mare i de la seva àvia.51
I la pau de la seva àvia i de la seva mare no és, també, la pau d'Àfrica? De manera similar, l'Eulalie de El dilema d'un fantasma retroba Àfrica en la figura de la mare del seu marit, l'Esi Kom. El que tenim davant nostre és un retrobament de l'individu amb Àfrica que es porta a terme mitjançant una assimilació: la d'Àfrica amb la mare, ja sigui la mare del marit com en el cas de El dilema d'una fantasma o la mare i l'àvia com en el cas de Canvis. Una història d'amor. Aquesta essencialització d'Àfrica com a femenina ens porta a la teoria del desenvolupament del jo en nens formulada per Kristeva. Kristeva, partint de la teoria de la psicoanàlisi de Lacan, reconeix dues fases en el desenvolupament del jo en els infants: la primera fase, que anomena semiòtica, està caracteritzada per una relació de l'infant amb el món a partir d'imatges, mentre que la segona fase, que anomena simbòlica, defineix la relació de l'infant amb el món a partir del llenguatge. Però Kristeva va més enllà en suggerir que la fase simbòlica, dominada pel llenguatge, està directament relacionada amb la imatge del pare i, específicament, a la Llei que el pare representa. La fase semiòtica, pel contrari, està directament lligada a la mare, a aquest món pre-lingüístic d'imatges que s'oposa a la Llei. Segons Kristeva, l'existència humana ve marcada per una lluita constant entre el semiòtic i el simbòlic, entre l'inconscient i el conscient, entre el desig i la llei, ja que els éssers humans mai abandonen totalment la fase semiòtica en la seva entrada a la fase simbòlica.52 Arropats per Kristeva, podríem interpretar aquest retrobament amb Àfrica per part de l'Eulalie i de l'Esi com un acostament, una revivificació del semiòtic, d'aquesta fase pre-lingüística dominada per les imatges i el desig. En altres paraules, estem definint Àfrica com semiòtica. En aquest punt convé reviure la sensació de plaer, d'exaltació dels sentits de la Sissie de La nostra germana Killjoy quan veu dibuixar-se el relleu d'Àfrica des de l'avió: el seu retrobament es manifestava d'una manera eminentment tàctil, el llenguatge el sentia a la llengua, l'assaboria a la boca, i el que veia en aquest instant de sentir al màxim, era la imatge d'Àfrica. D'una manera més plàcida, la Hannah de El pacient anglès, evoca la imatge de la mare quan decideix tornar a Canadà, després de la seva experiència desoladora a Europa. Hannah espera el Canadà salvatge que la vindrà a buscar amb una canoa, per l'aigua, en la figura de la Clara, la companya del seu pare que, a l'igual que l'Eulalie, no és la seva mare biològica. Les seves últimes paraules deixen ben clar que la cerca del seu pare a Europa -allà només troba la mort, la del seu pare, i la de milions de persones que es troben enmig de la guerra- no l'han portada a res; és en la seva mare, representada per Clara i la imatge més primitiva de Canadà, on la promesa de recuperació anímica comença a dibuixar-se.53
Malgrat l'aproximació reveladora de l'Esi cap a Àfrica en la figura de la seva mare i la seva àvia, en aquest moment, encara no ha assimilat l'envergadura del seu reconeixement femení. És al final de la novel·la, davant el fracàs de la seva relació amb l'Ali, que sent el significat femení del nou llenguatge, que es manifesta dolorós però a la vegada alliberador. Després de passar el Nadal tota sola, a l'Esi l'espera una revetlla d'any nou igual de solitària. Preparada per a afrontar de nou la solitud, l'inesperada arribada de l'Ali amb un cotxe nou per a ella, l'agafa per sorpresa. Il·lusionada davant la perspectiva de passar la revetlla acompanyada, immediatament se n'adona de la futilesa de la seva esperança: l'Ali pensa passar la revetlla a casa seva, amb la seva família, i això vol dir la Fusena, la seva primera esposa, i els seus fills.
Quan l'Esi s'ofereix a portar-lo a casa seva amb el cotxe nou, ell accepta, però en ple trajecte li demana que el deixi a l'hotel "Twentieth-Century" (Segle XX). L'Esi comprèn perfectament el que això significa: Ali deixa clar que ella no té dret a posar els peus a la seva llar -la casa de l'Ali no és casa seva-. Per a ella, la casa de l'Ali és territori prohibit. Tan bon punt la figura de l'Ali desapareix per la porta de l'hotel "Segle XX", l'Esi lluita interiorment per trobar una paraula que descrigui el seu estat d'ànim. I la troba, "flabberwhelmed", la combinació de dues paraules angleses "flabbergasted" i "overwhelmed". "Flabbergasted" és una paraula que descriu l'estat d'una persona que ha estat sotmesa a algun tipus de sensació que l'ha deixat tan absolutament esbalaïda que es queda sense paraules, sense poder expressar allò que sent. "Overwhelmed" és l'estat en què et deixa una experiència tan íntimament profunda i insondable que d'alguna manera et supera, et sents inundada per ella, el que sovint provoca un sentiment de devastació interna i personal. Sentim ara les paraules del narrador descrivint el significat de "flabberwhelmed" a partir de l'experiència de l'Esi,
L'Esi estava "flabberwhelmed"! Aleshores, va riure suaument per si mateixa i va recordar aquesta paraula anormal i monstruosa. Fia-te'n dels ganians. Varen decidir crear a partir de la combinació "overwhelmed" i "flabbergasted" una nova paraula per a descriure un estat d'ànim que varen decidir que els anglesos no estaven capacitats d'experimentar i, que per aquesta raó, no existia eixa expressió en el seu llenguatge.54
El ser capaç de donar forma i expressió al que sent mitjançant la paraula "flabberwhelmed", és el que li permet seguir endavant. A l'igual que la Sissie de La nostra germana, l'Esi sent el llenguatge, la seva experiència lingüística es manifesta també com una experiència dels sentits, però, al contrari de la Sissie, el seu retrobament és, en aquest moment, dolorós. Però és que la Sissie tot just arribava al vell continent, i l'Esi ja fa anys que hi està vivint. Mes la paraula l'il·lumina i li dóna força per a poder formular la pregunta que ha estat evitant des del dia que l'Ali li va proposar matrimoni: "de quina manera la seva situació és diferent del que hagués estat si simplement hagués seguit sent l'amant de l'Ali?."55 Casant-se amb ella, l'Ali va institucionalitzar la seva relació amorosa, però la institucionalització de la seva relació adúltera només afavoria a l'Ali. Al capdavall, era l'Esi la que esdevenia "territori ocupat" i no ell, com les seves diverses i públiques aventures amoroses, conegudes per tota la ciutat, demostren.
La història d'amor de l'Esi i l'Ali és exactament això: una història amb un començament i un final, generada dins d'un complicat laberint lingüístic. La seva història està condemnada des del principi: hi ha una àrea d'incomunicació que els separa, la mateixa incomunicació que separava la Sissie d'en Kunle en La nostra germana Killjoy, l'Anowa i en Kofi Ako a Anowa, i l'Eulalie de l'Esi Kom a El dilema d'un fantasma. En aquesta última obra de l'enunciació -primera dins l'obra literària d'Ama Ata Aidoo- l'Ato, el fill i espós de l'Esi Kom i l'Eulalie repectivament, era la barrera que s'interposava entre elles. Tenint en compte la figura de l'Ato, veiem com Aidoo, ja en la seva primera obra, dibuixa la barrera que dificulta la transacció de significats com a masculina. Així doncs, el llenguatge africà que s'està gestant, ho fa desde l'encreuament del gènere i la postcolonialitat. En cas contrari, l'escriptor es veurà obligat a romandre a l'encreuament, aïllat, sense poder avançar. El fracàs de la relació amorosa, del contracte heterosexual, és un fracàs lingüístic, "la impossibilitat de fer l'amor amb les paraules", com la Sissie assenyala incissivament. Jugant amb el doble significat de la paraula "intercourse", que tant vol dir orgasme com comunicació (intercanvi) Lacan diu que "no hi ha tal cosa anomenada orgasme."56 L'afirmació de Lacan dins del context d'aquesta història d'amor, ens permet asseverar que no hi ha tal cosa amomenada orgasme sexual perquè no hi ha un orgasme lingüístic. Perquè, com la Sissie va escriure en la seva carta d'amor "el llenguatge de l'amor no ha de ser audible. Resideix més enllà de l'Akan, o l'Ewe, o l'anglès o el francès ... però hi ha algunes coses que s'han de discutir amb paraules" 57 Hi ha algunes coses que s'han de discutir amb paraules. I per això, la literatura africana continua generant-se, omplint d'històries aquell buit que va deixar l'època colonial, reafirmant el seu lloc dins la història i desenvolupant aquell llenguatge que permeti captar i donar forma a l'experiència africana. Ama Ata Aidoo, per obra dels seus personatges femenins, s'apropa cada vegada més a aquesta veu africana que, com a escriptora, li permeti fer l'amor amb les paraules. D'alguna manera, és Aidoo la que dóna la mà a l'Esi Kom a El dilema d'un fantasma i és també ella la que dolorosament assenyala l'esclavitud inherent de la seva condició de dona en Anowa. I encara més reveladorament, és ella la que, mitjançant la carta d'amor, dóna forma als seus sentiments i gaudeix instintivament, primitivament del seu retrobament amb Àfrica. Finalment és ella, la que troba la força per seguir endavant en la creació lingüística, en una paraula "flabberwhelmed". A partir d'aquí, la masculinització dels noms sota el sol etern de l'imperi que transforma un Kojo Kuma Srako en G. K. Shillingson, topa amb la força descolonitzadora d'una dona que, desafiadorament, no solament opta per preservar el seu nom de soltera en casar-se, sinó que porta amb orgull l'africanitat del seu cognom, rebutjant obertament l'anglicitat del Shillingson del seu futur marit. I estem parlant d'un toli, una simple història exagerada?58
1. You see, Wekumei, / when folks figure / you are their slave / your past belons to them. / And mind you, / The Man will try / to grab our future too. / Shall we let him?
Ama Ata Aidoo, An Angry Letter in January and Other Poems (Sydney, Dangaroo Press, 1992), pàg. 17.
2. Els termes "blanc" i "masculí" són traduccions literals dels termes anglesos "white" i "male" respectivament, que apareixen assíduament en l'àmbit de la crítica literària postcolonial i feminista i estudis culturals per a referir-se a les dues coordenades que han produït la perspectiva racista i sexista que defineix el discurs occidental al llarg de la història. Cal remarcar que en les primeres manifestacions crítiques que atacaven el discurs canònic, normalment es posava l'èmfasi en una de les dues coordenades, o bé "blanc", o bé "masculí". Però a finals dels anys 70 i sobretot a partir dels anys 80, amb l'expansió del feminisme a grups de dones pertanyents a les anomenades "minories", és a dir, dones que no eren de raça blanca, és quan els termes "blanc" i "masculí" passen a formar part de la mateixa realitat. Així doncs, és possible apreciar dintre de les obres d'un mateix crític, un desenvolupament en aquest sentit. Un exemple és Edward Said, el qual si bé obvia el terme "masculí" en Orientalism, publicat el 1978, en Culture and Imperialism, mostra una sensibilització, encara que molt tènue, cap a la "masculinitat" inherent del discurs colonial.
Com a exemple de l'acoblament de les coordenades "blanc" i "masculí", vegeu Patricia Hill Collins, Black Feminist Thought: Knowledge, Consciousness, and The Politics of Empowerment (New York: Routlege, 1990), Angela Davis, Women, Race and Class (New York: Columbia University Press, 1984), Mary Evans (ed.), Black Women Writers (1950-1980): A Critical Evaluation (Garden City, NY: Anchor Doubleday, 1984), Henry Louis Gates Jr, Loose Canons. Notes on the Culture Wars (New York and Oxford: Oxford University Press, 1992), Barbara Harlow, Resistance Literature (New York: Methuen, 1987), Bell Hooks, Ain't I a Woman: Black Women and Feminism (Boston, MA: South End Press, 1981), Bell Hooks, Yearning: Race, Gender and Cultural Politics (Boston, MA: South End Press, 1990), Toni Morrison, Playing in the Dark: Whiteness and the Literary Imagination (New York: Vintage Books, 1992).
3. Elleke Boehmer, Colonial and Postcolonial Literature (Oxford: Oxford University Press, 1995).
4. Ibid., pàg.194.
5. T. S. Eliot, "The Wasteland", Collected Poems 1909-1962 (London: Faber and Faber, 1963). "The Wasteland", del poeta americà nacionalitzat britànic T. S.Eliot, publicat al 1922, és considerat l'epítom de l'essència modernista. La visió d'Europa que es desprèn de la lectura de "Terra erma" és una de desolació tant física com espiritual. Quant a la interpretació de l'arribada de la pluja del final del poema, es barregen diferents opinions. La més estesa, defensa una lectura optimista, entenent la pluja, l'arribada imminent d'aigua, com un signe de renovació. Curiosament, una mena de crida a les forces de la natura en sànscrit precedeix l'arribada de la pluja, el qual ens instiga a plantejar-nos la pregunta següent: el vell continent busca renovació i continuïtat en l'orient?
Vegeu T. S. Eliot, "The Wasteland," Collected Poems 1909-1962 (London: Faber and Faber), 1963, pàgs. 61-80.
6. Encara que conscient dels perills inherents en la simplificació, per a alleugerir l'anàlisi present, cauré en la simplificació i sovint em referiré a Europa i occident com a identitats intercanviables.
7. Boehmer, Colonial and Postcolonial, pàg.195.
8. Ibid., pàg.195.
9. Un exemple de recuperació d'un passat mític, el trobem en la novel·la The Famished Road del nigerià Ben Okri, on l'autor utilitza elements procedents de la mitologia Yoruba. Veurem com també Ama Ata Aidoo, l'autora que és la base de la dissertació present, viatja al passat al rescatar una figura mítica dins de la història ganiana en una obra teatral, Anowa, el títol de la qual al·ludeix significativament al nom d'aquesta figura del passat, protagonista de l'obra.
10. Ebusuafo,/ durant anys / l'esfinx romangué / massiva eterna / sabiduria misteriosa i tot això / de llavis ben gruixuts / i amb un nas ben xato./ Mai no l'hem vista fotografiada de cara / Però a l'any 2020 / es descobrirà la nova esfinx / tot el semblant a la vista / el nas recte aixecat / els llavis apretats / i fins i tot, podria ser, d'ulls blaus /
Ebusuafo, / for years / the Sphinx stood / massive eternal / riddled with wisdom and all / very thick-lipped / very flat-nosed. / We never saw him photographed head on./ But in the year 2020 / The New Sphinx would be unveiled / full visage on view / straight nose raised / thin-lips tight / and even, may be, blue-eyed./
Ama Ata Aidoo, "Images of Africa at Century's End", An Angry Letter in January and Other Poems (Sydney: Dangaroo Press, 1992).
11. La idea de "descolonitzar" el llenguatge no s'ha d'entendre com una novetat de la literatura africana. De fet, la primera defensa de descolonització lingüística té un clar caire feminista i es manifesta en l'obra d'escriptores que, com a dones, s'enfrontaven a un terreny, el literari, definit per l'experiència masculina i envoltat per una llenguatge masculí que els impedia expressar la seva experiència com a dones. L'obra d'Emily Dickinson, poetessa americana del segle XIX, expressa un esperit descolonitzador -encara que en cap moment utilitzi el terme "descolonització"- en referir-se a la infecció o més concretament a la "frase infectada" que produeix la seva poesia, infectada perquè s'allunya de la norma en revelar la seva experiència femenina. Va ser la crítica feminista dels anys 70 la que es va encarregar de formalitzar el terme "descolonització del llenguatge".Vegeu Sandra Gilbert i Susan Gubar, "Infection in the Sentence,"The Madwoman in the Attic: The Woman Writer and the Nineteenth-Century Literary Imagination (New Haven: Yale University Press, 1979), pàgs. 65-74.
12. Arribat aquest punt, cal remarcar que alguns escriptors africans, convençuts que la llengua colonial sempre els esclavitzarà i mai podrà formular de manera honesta l'experiència africana, opten per les llengües autòctones com a vehicle d'expressió literària. Un exemple d'aquests escriptors que opten per la llengua autòctona és Penina Muhando de Tanzània que escriu en Swahili. El cas de l'escriptor kenià Ngugi wa' Thiongo és lleugerament diferent: va començar escrivint les seves obres en anglès, en un moment determinat de la seva vida literària compaginà l'anglès amb el Gikuyu per a finalment escriure únicament en Gikuyu.
13. I have been happy / being me: / an African / a woman / and a writer / Just take your racism / your sexism / your pragmatism / off me; / overt / covert or/ internalised. / And/ damn you!
Ama Ata Aidoo, An Angry Letter in January, pàg. 25.
14. Jugant amb la paraula anglesa "en-gender", utilitzo un terme català semblant "gener-ar" per a fer referència a la inclusió del "gènere" en l'obra d'Ama Ata Aidoo. Tanmateix cal fer alguns aclariments. El terme anglès "en-gender" es diferencia de "engender" -sense guió i que es podria traduir com generar, crear, originar ...- per posar èmfasi en el procés pel qual els individus es classifiquen -i s'espera que actuïn- com a "home" o "dona". Evidentment, la lectura feminista inherent a "en-gender", denuncia una diferenciació entre "home" i "dona" que només beneficia un dicurs masculinista que, pel bé de l'estructura social a la que serveix, estableix una definició de "dona" particularment aliena a l'experiència femenina. Seguint l'exemple re-definidor de la filòsofa feminista americana Mary Daly, recupero el terme "en-gender" i, amb l'obra d'Ama Ata Aidoo com a testimoni, li dono un altre significat: en comptes de designar el procés -de caire colonial- mitjançant el qual "homes" i "dones" són definits sota la perspectiva masculinista, l'utilitzo per a designar un procés -de caire postcolonial- que re-defineix l'experiència femenina i la posa al centre de la literatura africana, de la cerca d'aquest llenguatge africà.
15. These days, they sit. / African men sit. / Able bodies strong minds and all, / gurading private property or / staring at nothing at all. While / African women in various forms of / civilised bondage are / still and forever wiping / baby snot and adult shit: / bourgeois black or imperial white. / Who cares?!
Aidoo, An Angry Letter in January, pàg. 27.
16. "... I've come to the very source. I've come to Africa..." Ama Ata Aidoo, The Dilemma of a Ghost (Essex, England: Longman African Classics,1987), pàg. 24.
17. "Can't your Ma be sort of my Ma too?" / "Sure she can" Ibid., pàg. 9.
18. "... palm trees, the azure sea ... and golden beaches" Ibid., pàg. 9.
19. "... Eulalie Rush and Ato Yawson shall be free to love each other, eh? This is all that you understand or should understand about Africa." Ibid., pàg. 10.
20. "... who can blame her? No stranger ever breaks the law..." Ibid., pàg. 51.
21. "You have not dealt with us well. And you have not dealt with your wife well" Ibid., pàg. 51.
22. "Shall I go to Cape Coast / Shall I go to Elmina?/ I can't tell / Shall I?/ I can't tell/ I can't tell / I can't tell..." Ibid., pàg. 52-3.
23. "Come, my child" Ibid., pàg. 52.
24. "... what the ghost was doing there at the junction... what it did finally... Did it go to Elmina or to Cape Coast?" Ibid., pàg. 29.
25. Tuzilyne Jita Allan, "Afterword" a Ama Ata Aidoo, Changes. A Love Story (New York: The Feminist Press, 1993), pàg. 195.
26. They say from a very small age, she had the hot eyes and nimble feet of one born to dance for the gods."
Ama Ata Aidoo, Anowa (Essex, England: Longman African Classics, 1987), pàg. 80.
27. "... they say he combs his hair too often..." Ibid., pàg. 80.
28. "... be my glorious wife... and the contended mother of my children." Ibid., pàg. 99.
29. Lacan ressalta en tot moment la preeminència del llenguatge en el procés de desenvolupament del jo. Segons Lacan, l'entrada del l'infant a la societat ve marcada per l'adquisició per part d'aquest del llenguatge social. Tanmateix, el llenguatge social -o de la societat-, el llenguatge al que fa referència la teoria Lacaniana és, en definitiva, el llenguatge patriarcal, gestat en la "Llei del Pare" i, com Lacan assenyala, definit pel significat per excel·lència, el "fal·lus." Així doncs, quan Lacan allibera al "penis" de la teoria freudiana de la pura fisiologia masculina en substituir-lo pel concepte de "fal·lus," aconsegueix que la qualitat essencialista i metafísica del nou concepte faciliti la inflitració i expansió generalitzada del discurs occidental.
Vegeu Jacques Lacan, "The Signification of the Phallus," Ecrits: A Selection, trans. Alan Sheridan (Tavistock and Norton, 1977) i, per una lectura feminista del "fal·lus" lacanià, vegeu el capítol 2 "Of Phallic Proportions: Lacanian Conceit" de Jane Gallop, The Daughter's Seduction. Feminism and Psychoanalysis (Ithaca, NY: Cornell University Press), 1982.
30. "... What is the difference between any of your men and me? Except that they are men and I am a woman? None of us belongs."
Aidoo, Anowa, pàg. 97.
31. "One can belong to oneself without belonging to a place." Ibid., pàg. 97.
32. "... when I throw my eyes into the future, I do not see myself there." Ibid., pàg. 96.
33. La cita completa és la següent: "Qui sap si l'Anowa hagués estat una dona millor, una persona millor si no haguessim estat el que som?"
"Who knows if Anowa would have been a better woman, a better person if we had not been what we are?" Ibid., pàg. 124.
34. I am sick of Europe, Clara. I want to come home. To your small cabin and pink rock in Georgian Bay. I will take a bus up to Parry Sound. And from the mainland send a message over the shortwave radio out towards the Pancakes. And wait for you, wait to see the silhouette of you in a canoe coming to rescue me from this place we all entered, betraying you. How did you become so smart? How did you become so determined? How were you not fooled like us?
Michael Ondaatje, 1992, The English Patient (London: Picador, 1993), pàg. 296.
35. My Precious Something / First of all, there is this language. This language. Ama Ata Aidoo, 1977, Our Sister Killjoy or Reflections from a Black-eyed Squint (New York: Longman African Writers), 1994, pàg.112.
36. ... that he was sure it is the/ type of development that can/ solve the question of apartheid/ and rid us, 'African negroes/ and all other negroes' of the/ Colour Problem. The whole of the/ Colour Problem.
Ibid., pàg. 96.
37. "... there is this language... a language that enslaved me, and therefore, the messengers of my mind always come shackeld." Ibid., pàg. 112.
38. Aidoo juga aquí amb el nom de pila del Dr. Barnard -pioner en el camí dels transplantaments de cor-, Christian. En anglès, "christian" tan fa referència a un nom propi com a l'adjectiu "cristià." Les implicacions colonialistes de l'adjectiu "cristià" estan presents en el text d'Aidoo. Recordem que una de les formes més eficaces de l'expansió colonial va ser el cristianisme, i que el procés de cristianització portat a terme per tot el continent africà s'interpretava com un intent de civilitzar, en nom del bé i de la bondat divina, uns individus que, a l'igual que la terra que habitaven, es consideraven salvatges.
39. Arribat aquest punt, és necessari fer referència al títol complet de l'obra, Our Sister Killjoy or Reflections from a Black-eyed Squint. Primer de tot convé fixar-nos en que a "la nostra germana" se l'anomena "killjoy", literalment "que mata l'alegria", és a dir, una que li agrada cridar al mal temps. En la segona part del títol, veiem la paraula "squint". "Squint" fa referència a un tipus concret de mirada no directa, oblíqua, en la qual intentem veure alguna cosa que no està a simple vista i que es podria traduir com una mirada de cua d'ull. És una mirada escrutadora que intenta anar més enllà del que tenim davant nostre, que intenta, en definitiva, llegir entre línees. I la mirada, "squint", del títol prové d'uns ulls negres, "black-eyed." És una mirada negra, com la pell de la protagonista, que escrutina Europa des d'una perspectiva i una experiència negra, africana. I el que veu i diu sovint crida al mal temps.
40. Cal remarcar que en anglès el terme "colonial home", que he tradu|it com a "mare pàtria", no té cap implicació de gènere femení. De fet, com veurem més endavant, dins el context de La nostra germana Killjoy i Canvis. Una història d'amor, una millor traducció per "colonial home" seria "pare pàtria."
41. If anyone had told her that she would want to pass through England because it was her colonial home, she would have laughed. She generally considered herself too smart to exhibit such weaknesses.
Ibid., pàg. 85.
42. Germany is overseas./ The United States is overseas./ But England is another thing./ What this other thing is, has never been clear to anyone.
Ibid., pàg. 85.
43. "... Crazy, old continent..." Ibid., pàg. 132.
44. She was back in Africa. And that felt like fresh honey on the tongue: a mixture of... sweetness and... roughage. Ibid., pàg. 132.
45. There are some European words you can never translate properly into another language.
Ondaatje, The English Patient, pàg. 170.
46. "Ali, Fusena already wears your ring" / "What you mean is that she wears one of my rings." Aidoo, Changes, pàg. 90.
47. "When put like that, yes, we are committing a crime. Polygamy, bigamy. To the people who created the concepts, these are all crimes. Like homicide, rape... Why have we got so used to describing our cultural dynamics with the condemnatory tone of our masters' voices? We have got marriage in Africa, Esi. In Muslim Africa. In non-Muslim Africa. And in our marriages a man has a choice -to have one or more wives." Ibid., pàg. 90.
48. Esi was thinking that the whole thing sounded so absolutely lunatic ans so 'contemporary African' that she would save her sanity probably by not trying to understand it. Ibid., pàg. 91.
49. Els significants en moviment de Derrida és una referència a l'afirmació de l'esmentat filòsof francés de que "els significats són significants en moviment." Amb aquesta afirmació, Derrida assenyala la impossibilitat de tancar les paraules -significants- en un o uns significats determinats. El significat, segons Derrida, sempre se'ns escapa, sempre apunta més enllà, perquè en el fons, és una simple il·lusió que els éssers humans han inventat per por a enfrontar-se a les conseqüències d'una concepció materialista del llenguatge.
Vegeu Jacques Derrida, 1978, Writing and Difference, trans. Alan Bass (London: Routledge and Kegan Paul), pàg. 25.
50. Why had they sent her to school?/ What had they hoped to gain from it?/ What had they hoped she would gain from it?/ Who had designed the educational system that had produced her sort? Aidoo, Changes, pàg. 114.
51. Ghanaian woman government statistician divorcee, a mother of one child, getting ready to be a second wife and the rest, she was aware of these and other equally serious personal, and not so personal, questions. But she was also going to be humble enough to admit that the anwers to them could not come from her, an individual. Hopefully a whole people would soon have answers for them. In the meantime she would listen to her grandmother. She would not pity herself. She would just relax and flourish in her mother's and her grandmother's peace. Ibid., pàg. 115.
52. Vegeu Julia Kristeva, 1974, Revolution in Poetic Language, trans. Margaret Waller (New York: Columbia University Press, 1984) i de la mateixa autora Desire in Language: A Semiotic Approach to Literature and Art, trans. Alice Jardine, Thomas Gora and Leon Roudiez (Oxford: Blackwell, 1980).
53. En El pacient anglès, la Hannah, una noia de vint anys, abandona Canadà per a anar a Europa a buscar al seu pare. Per a lluitar a la segona guerra mundial, el seu pare les va abandonar a ella, i a la Clara, la seva companya sentimental. A Europa, la Hannah, en la seva qualitat d'infermera, viu de primera mà la desolació i destrucció de la guerra provocada, no cal oblidar, pels poders colonials. La cerca del seu pare i el posterior descobriment de la seva mort, la porta a cuidar d'un home al llindar de la mort, cremat i sense memòria, a qui inconsciementment converteix en el seu pare. És al final de l'obra, però, que la Hannah se n'adona de la futilesa de buscar res a Europa. Europa, com el seu pare, com el pacient del títol -que irònicament resulta ser hongarès-, està morta. Ara, l'únic que ha de fer és girar els ulls envers Canadà i veure la figura de la Clara, emblema del Canadà de canoes i rius, la mare que la va a buscar i que, a diferència d'ella i del seu pare, no es va deixar enganyar pel discurs colonial i va preferir quedar-se a Canadà, a la seva terra salvatge, a la seva cabana de les muntanyes.
54. Esi was flabbergasted. Or rather, 'flabberwhelmed'! Then she laughed softly to herself as she remembered the freakish word. Trust Ghanaians again. They had decided to create out of 'overwhelmed' and 'flabbergasted', a new word to describe an emotional state which they had decided the English were not capable of experiencing, and therefore had had no expression in their language for... Aidoo, Changes, pàg. 149.
55. "... in what way was her situation different from what it would have been if she had simply stayed as Ali's mistress..." Ibid., pàg. 149.
56. Lacan, Ecrits, pàg. 134.
57. "... the language of love does not have to be audible. It is beyond Akan or Ewe, English or French... But there are some matters which must be discussed with words." Aidoo, Our Sister, pàg. 113.
58. El canvi de noms al que faig referència és un conte que Ama Ata Aidoo va escriure per una col·lecció de contes que, sota el nom, Unbecoming Daughters of the Empire (Filles indecoroses de l'imperi), recollia les diferents experiències de dones que varen créixer en diferents parts de l'imperi britànic. Aidoo, per l'ocasió, va escriure un conte al que li va donar el revelador títol de "Male-ing Names in the Sun" (Masculinitzant noms sota el sol), assenyalant la força masculinitzadora del període colonial -sota el sol és una referència a la famosa dita de que el sol mai es posa en l'imperi britànic-. La història, anomenada "toli", una clara referència a les arrels africanes, ja que "toli" és la paraula "pidgin" per "història," -normalment fa referència a una història simple que s'exagera- relata, senzillament, la història d'un canvi de nom, o de com Kojo Kuma Srako, fill gran d'una humil família de pescadors esdevé, amb el temps i l'educació adequada, colonial, evidentment, G. K. Shillingson. Un fill de G. K. Shillingson, Dr. Kwesi Shillingson es casa amb una jove arquitecte, Achinba, qui, davant l'estupor de la seva futura sogra decideix conservar el seu propi cognom que resulta ser molt africà. Aquest conte és un intent descolonitzador a la manera africana d'Aidoo: els noms s'alliberen de l'empremta colonial, blanca i masculina.
Vegeu Ama Ata Aidoo "Male-ing Names in the Sun" a Shirley Chew i Anna Rutherford, eds., Unbecoming Daughters of the Empire (Sidney: Dangaroo Press, 1993), pàgs. 29-36.