L’aufrany: un voltor que retorna a la Catalunya oriental

Article extret de la revista informativa del Parc Natural del Cadí-Moixeró El Picot negre, número 24, desembre 2014. Autors: Joan Real (EBC-UB), Helena Tauler (EBC-UB) i Jordi Baucells (Grup de Naturalistes d’Osona).

		L’aufrany (Neophron percnopterus), amb una envergadura alar de 165 cm, és el més petit dels voltors europeus. És de color blanc amb la cara i les potes grogues, i en vol es pot diferenciar fàcilment pel contrast del blanc del cos i la cua amb el negre de les rèmiges. Es tracta d’una espècie carronyaire molt generalista, ja que és capaç d’aprofitar gairebé qualsevol recurs que troba disponible. Prospecta el territori cercant restes de la ramaderia, i també d’animals salvatges, principalment de mida mitjana i petita, ja siguin mamífers, ocells o rèptils.
Exemplar d’aufrany en vol. Foto: Ramon Faura Cunill

L’aufrany és un migrador transsaharià, és a dir, passa l’hivern a l’Àfrica al sud del Sàhara entre els mesos de setembre i febrer. A partir del mes de març, les parelles que crien a Catalunya arriben per reproduir-s’hi, i, un cop volen els polls, se’n tornen a l’Àfrica. Cria en penya-segats i roquissars de muntanya mitjana aprofitant coves i lleixes naturals per aixoplugar-se i fer-hi el niu. Acostuma a situar-se en zones properes a espais oberts i a assentaments humans, on cerca aliment. És territorial, així que els nius de les diferents parelles solen distar entre 1 i 5 km com a mínim.

		Es distribueix des de l’Àsia fins a l’Orient mitjà, la regió circummediterrània i algunes parts del sud del Sàhara i illes atlàntiques com les Canàries. La població mundial està considerada per la comunitat científica en la categoria d’amenaça “En perill” a causa que en gran part de la seva àrea original de distribució l’espècie s’ha extingit o ha disminuït dràsticament. La península Ibèrica concentra una de les poblacions més nombroses del món, però ha disminuït un 25% entre els anys 1987 i 2000. Per aquest motiu, a Espanya està classificada “En perill”, i a més és inclosa en l’annex I de la Directiva europea d’aus. A Catalunya, l’aufrany va patir una forta disminució durant les dècades dels 60 i 70 i a la Catalunya oriental pràcticament es va extingir (Ripollès, Garrotxa, Berguedà). Aquesta tendència va canviar a partir dels 80, quan l’aufrany va començar a recolonitzar antics territoris, cosa que n’ha augmentat el nombre de parelles reproductores. Aquest increment de l’espècie a Catalunya s’ha donat en un context recent de canvis importants en les activitats humanes, com l’increment de residus urbans i ramaders (abocadors), canvis en els paisatges (ramaderia semiextensiva, incendis), i canvis socials (augment de la consciència de conservació).
Exemplar adult d’aufrany. Foto: Ramon Faura Cunill

Per estudiar el fenomen d’expansió d’aquesta espècie amenaçada, l’Equip de Biologia de la Conservació de la Universitat de Barcelona, el Grup de Naturalistes d’Osona i naturalistes berguedans van iniciar un projecte conjunt de seguiment del nucli d’aufrany al Pirineu oriental i les comarques de la Catalunya central i oriental amb el suport dels parcs naturals de Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Zona Volcànica de la Garrotxa i Cadí-Moixeró. L’objectiu d’aquest seguiment és conèixer l’estat de la població en aquesta àrea geogràfica a fi d’estudiar l’evolució de la població i els factors que incideixen en la seva expansió.

		Les tasques realitzades han consistit en el cens dels territoris ocupats, l’estudi de les taxes reproductores de la població, l’anellament dels polls i l’estudi de les condicions físiques dels polls i llur dieta. L’objectiu del cens era conèixer l’evolució demogràfica d’aquesta població i la seva viabilitat a llarg termini, i també els factors ambientals i ecològics que en determinen l’expansió. L’anàlisi de la qualitat dels polls i llur dieta permetrà conèixer la dependència que tenen de les activitats humanes (ramaderia, abocadors, etc.) i la seva influencia en la supervivència i l’estat sanitari dels individus. Finalment, l’anellament dels polls servirà per donar informació sobre llurs moviments i supervivència i sobre si retornen a les àrees on han nascut, cosa que ajuda a incrementar-ne la població.
Anellament d’un poll d’aufrany. Foto: Kiku Parés

L’any 2014, es va dur a terme el seguiment d’un total de 23 territoris, 19 dels quals van criar amb èxit i van fer volar polls, mentre que 4 territoris no van criar o van fracassar. De tots aquests territoris, 7 estaven situats dins el Berguedà i van fer volar un total de 5 polls.

Entre les amenaces que s’han detectat, algunes de les més rellevants són les molèsties a les àrees de cria, en alguns casos a causa probablement de la presència de parapents que es llançaven a prop dels nius, en d’altres per la presencia d’escaladors o construccions properes. En el cas d’algunes parelles que fracassen reiteradament, se’n desconeixen les causes. En el futur, es planteja la continuïtat del seguiment de les parelles per conèixer l’evolució de la població, i, si la tendència a augmentar continua, la seva dependència envers les noves formes d’usos territorials (ramaderia extensiva, abocadors...); també per conèixer en profunditat quins són els factors que en condicionen la conservació.

Les tasques de seguiment dels territoris, anellament dels polls i presa de mostres han estat possibles gràcies a la col·laboració de diversos naturalistes, tècnics, guardes de parcs i agents rurals com P. Aymerich, J. Bermejo, J. Fort, P. I. Isern, G. de Jesús, J. Santandreu, J. Calaf, G. Lampreave, T. Mampel, A. Peris i J. Montserrat. Agraïm el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró, del Parc Natural de Montserrat gestionat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat, del Parc de Sant Llorenç del Munt gestionat per la Diputació de Barcelona, del Consorci dels Espais Naturals del Ripollès, del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa i dels Agents Rurals, concretament del Grup de Suport de Muntanya. El suport i les autoritzacions del Servei de Biodiversitat de la Generalitat de Catalunya han estat també importants per a les tasques de recerca. Finalment, agraïm també a l’Institut Català d’Ornitologia haver donat suport al projecte. Ha estat un exemple de com la col•laboració entre diverses entitats permet crear sinergies en benefici d’una espècie amenaçada.