Cap a un projecte d'estatut: la lluita en favor de la renovació educativa i l'autonomia universitària
El sistema educatiu espanyol no es caracteritzava pas pel seu dinamisme ni pel seu grau d'eficiència, i patia d'importants llasts i mancances que dificultaven el progrés de l'educació a tot el país. Fent front a l'immobilisme institucional, ja el 1876 es va crear la Institución Libre d'Enseñanza en resposta a un decret marcadament integrista, el "decret Orovio", que limitava la llibertat de càtedra si es qüestionaven dogmes de fe. El sector més progressista de les universitats va reaccionar apostant per la renovació pedagògica i educativa.
Altres fronts de modernització van prendre la forma de congressos i assemblees, com el Primer Congreso Pedagógico Nacional (Madrid, 1882), seguit amb un segon congrés a Barcelona el 1888; l'assemblea de 1902 a València on es va plantejar per primer cop obertament la necessitat de l'autonomia universitària, i novament el 1905 en Barcelona, amb les aportacions de personalitats rellevants de la Institución Libre de Enseñanza, com Miguel de Unamuno.
Aquest nou apartat de l'exposició vol mostrar el context i els documents que ens parlen de com es va concretar a la Universitat de Barcelona el projecte d'aquell que va ser, malgrat la seva vida efímera, un dels antecessors de l'estatut actual.
Pel que fa a la Universitat de Barcelona, al llarg de la dècada 1910-1920, s'havia produït la incorporació d'una nova generació de professors joves ben preparats amb figures com Bosch Gimpera (esdevé catedràtic al 1916), Serra Hunter i Rubió i Balaguer, entre d'altres, que van afavorir un clima més propici a la renovació i la modernització de la institució, que s'estava quedant desfasada enfront dels canvis i les necessitats de l'època.
El segon Congrés Universitari Català, 7 al 14 d'abril de 1918
Amb l'antecedent del primer Congrés Universitari Català que havia tingut lloc a Barcelona quinze anys abans, les associacions d'estudiants i un sector del professorat promouen la celebració d'un nou congrés. Es constitueix una Junta Permanent presidida pel catedràtic de Fisiologia August Pi i Sunyer, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, que continuarà vigent encara durant els anys posteriors al congrés.
Es van establir tres seccions per abordar la problemàtica universitària. Les ponències, que van tenir lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona al llarg d'una setmana d'abril de l'any 1918, van comptar amb la participació de personalitats com Eugeni d'Ors i Francesc Layret. Les conclusions del congrés es van aprovar i publicar, adoptant el format d'un text amb vocació d'estatut d'autonomia.
A la dreta, el document amb les conclusions aprovades per la Junta Permanent del Segon Congrés Universitari Català.
El text autonòmic del 14 de gener de 1919
La publicació de les conclusions del Segon Congrés Universitari Català ja mostraven en la seva forma unes aspiracions clares a esdevenir un futur estatut de la Universitat de Barcelona. I, més enllà de les jornades del congrés, la seva Junta Permanent va continuar les seves activitats pel període dels tres anys posteriors.
Al 2 de desembre de 1918, desenvolupant les conclusions del congrés, els membres de la junta van elaborar una proposta d'estatut, i al 14 de gener de 1919 aquesta proposta va estar publicada i signada per vint-i-sis catedràtics de la Universitat de Barcelona, amb el títol de "Projecte d'estatut de la universitat catalana".
Amb aquest document, que es pot llegir íntegrament a la imatge de l'esquerra, els seus impulsors es van avançar per uns mesos al decret del ministre d'Instrucció Pública que posaria en marxa de manera oficial a les universitats espanyoles l'elaboració dels respectius estatuts.
El "Pla Silió" i l'estatut de 1921
Amb data 21 de maig de 1919 es publica a la Gaceta oficial un reial decret inèdit, que, a la seva exposició, declara:
"Se reconoce a la Universidad y a las Facultades y Centros que formen parte de ella la consideración de personas jurídicas y se respeta la variedad de organización y funcionamiento, encomendando a todas y a cada una de las Universidades la redacción de su Estatuto que, una vez aprobado por el Gobierno, será la ley interna que defina, delimite y regule sus derechos y su actuación."
Aquest text signat pel ministre d'Instrucció Pública César Silió aconsegueix per primer cop allò que prèviament ja havien tractat d'aconseguir alguns intents que s'havien estat produint per part de diverses personalitats i que un gran sector de l'opinió pública reclamava: l'autonomia universitària.
Tot i tractar-se d'un ministre del conservadorisme catòlic, Silió considera preocupant la manca d'estímul i de competitivitat a les universitats i l'atribueix a la intervenció constant del poder públic en el seu funcionament, segons indica a l'exposició de motius del text.
Oberta aquesta via per a l'elaboració del seu estatut, la Universitat de Barcelona s'aplica amb diligència a la tasca i, així, el 27 de maig de 1919, només uns dies després de l'aprovació del reial decret, crea una comissió del claustre que s'encarregarà de redactar el projecte en un termini molt curt.
Al juny, es redacta la proposta de l'estatut; a continuació s'obre un període d'informació pública en què es difon el projecte i s'accepten propostes d'esmenes a la totalitat o a algun dels articles; finalitzat aquest període al setembre, durant la primera quinzena d'octubre tenen lloc les sessions del claustre per debatre les 335 esmenes recopilades i el 16 d'octubre s'aprova el document definitiu.
A la galeria accessible a través de les imatges que acompanyen aquest text es mostra una selecció de la documentació custodiada a l'Arxiu Històric relacionada amb aquest procés.
El Projecte d'Estatut arribà a mans del ministre i la seva aprovació restà aturada: al novembre, César Silió feia l'exposició i projecte de llei relatiu a l'autonomia a les universitats de l'Estat, com a pas següent per a la consolidació de la mateixa, però no se'n va sortir.
El 9 de setembre de 1921, el ministre signa un reial decret per a l'aprovació sense objeccions dels estatuts de les universitats de Zaragoza, Santiago i Oviedo; i amb diverses modificacions de caràcter tècnic, els de les universitats de Barcelona, Granada, Madrid, Múrcia, Salamanca, Sevilla, València i Valladolid.
El "Pla Silió", però, sense una norma de rang de llei i sense dotació econòmica suficient, malgrat els esforços que els centres hi van dedicar, estava abocat al fracàs. Poc abans del cop d'estat de Primo de Rivera, el Reial Decret de 31 de juliol de 1922 deixa en suspens l'autonomia universitària i restableix el règim legislatiu anterior (Llei de 1857, coneguda com a "Llei Moyano"), fulminant les aspiracions autonomistes i finalitzant el breu període de vigència d'aquest estatut gairebé anecdòtic (9 de setembre de 1921-31 de juliol de 1922).
L'Estatut no només va estar un text rellevant en el seu propòsit primer d'esdevenir el marc de funcionament i organització de la vida universitària; a l'actualitat, el seu contingut ens proporciona molta informació sobre com era la universitat aleshores i per això ha estat un bon punt de partida en aquest recorregut. Entrarem amb més detall amb altra documentació de l'arxiu que incorporem en la següent secció.
Fonts consultades i més informació:
• Ponències de la II Assemblea Universitària (Barcelona, 1905): Dipòsit Digital UB
• Ponència d'Albert Balcells (Consell de Govern de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC) a la Jornada preparatòria IV Congrés Universitari Català 2014: “El context històric" Vídeo i pdf sobre els congressos universitaris catalans
• "La autonomía universitaria en el Decreto de César Silió (1919)", per Alfonso Pozo Ruiz (Comisariado del V Centenario de la Universidad de Sevilla) Article
📧 expos.ah@ub.edu Bústia per a l'enviament de comentaris, suggeriments, troballes i consultes sobre l'exposició
CC BY-SA 2020 Gestió Documental i Arxiu - Universitat de Barcelona
Aquesta exposició ha estat elaborada íntegrament per l'equip de Gestió Documental i Arxiu de la Universitat de Barcelona, a partir de la documentació del seu fons i a l'empar de la legislació de protecció de dades personals.