[Versión castellana]


Carme Renedo i Puig

Subdirectora General de Biblioteques
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

carmerenedo@gencat.cat



Resum [Abstract] [Resumen]

El sistema de lectura pública i el sistema bibliotecari de Catalunya presenten situacions desiguals, qualitativament i territorialment, segons el punt de vista que s'adopti. En general, emperò, la diagnosi convida a l'optimisme.


Els instruments existents —nascuts per iniciativa o amb el suport de la Generalitat de Catalunya— possibiliten una articulació i coordinació del conjunt que satisfaci els interessos col·lectius. Si les eines principals hi són, l'èxit depèn del grau de compromís i de generositat dels professionals i de les administracions.


1 Panoràmica general

Una mirada objectiva i àmplia al món bibliotecari del nostre país, una mirada que abraci els diferents tipus de biblioteques en la diversitat i l'amplitud de la ubicació pot, sense necessitat de ser generosa, obtenir una fotografia amable de la nostra realitat.

Si aquesta mirada, a més, s'enriqueix pel coneixement de la història de les biblioteques catalanes del darrer segle, i serva el record de les transformacions que han modelat el nostre paisatge bibliotecari, pot —a més— reconèixer quins són els trumfos de la baralla, quines les peces que poden facilitar els processos simbiòtics entre els agents bibliotecaris. Només des de l'articulació de sistemes, des de la responsabilitat, des de l'ètica i la coordinació professionals, polítiques i administratives, ens serà possible donar resposta a les necessitats i als reptes de la nostra societat.

Dit d'una altra manera, ni el sistema bibliotecari de Catalunya (SBC) ni el sistema de lectura pública (SLP) no tenen, ara com ara, l'articulació d'altres sistemes del país, ni la coherència, ni la maduresa, ni els resultats. Cal que els esforços que s'hi estan esmerçant es vertebrin, perquè es multipliquin i perquè donin el salt qualitatiu pendent. Amb tot, tenim bon joc i cal saber jugar amb les cartes que tenim a les mans.

"Assolir una ordenació (…) basada en la racionalització i coordinació dels recursos existents que permeti una major i més eficaç atenció (…) ha estat una vella aspiració de la societat catalana", diu la Llei d'ordenació sanitària de Catalunya. Hi ha idees que impregnen també la legislació bibliotecària vigent del nostre país:

En aquesta mateixa Llei d'educació hi ha principis organitzatius que serien extrapolables al sistema bibliotecari català: "El sistema (…) es regeix pels principis organitzatius següents: el funcionament integrat i la gestió descentralitzada; la flexibilitat suficient per anar-se adaptant a les necessitats canviants de la societat; l'autonomia (…); la participació (…); la programació de les necessitats educatives territorialment i socialment equilibrada que emmarca tots els centres sostinguts amb fons públics; la col·laboració, la cooperació i la coresponsabilització amb els ajuntaments i altres administracions públiques."

Tots aquests passatges, doncs, podrien figurar perfectament i coherentment en el corpus de la legislació bibliotecària catalana. S'ha de tenir sempre present que la Llei 4/1993 del sistema bibliotecari de Catalunya es va concebre amb la voluntat de definir un sistema que interrelacionés la totalitat de la infraestructura bibliotecària per corregir els desequilibris territorials. Aquesta mateixa voluntat del legislador —es pot veure en els exemples— impregna les normes que ordenen el sistema sanitari, l'educatiu o el dels serveis socials, i s'explica pels principis d'eficiència i eficàcia que han d'impregnar la prestació de serveis a la ciutadania.

I és precisament el marc legal bibliotecari vigent el que ens propicia el joc: tant la Llei com l'únic Decret que la desenvolupen, amb tots els encerts, els desencerts, i la innegable i parcial obsolescència, mostren una realitat prou ordenada i prou permeable.


2 El sistema de lectura pública

Les persones tenim necessitats variades d'informació, tant per la temàtica com per la complexitat que poden presentar. La nostra biblioteca pública, la que tenim com a referent, ha de poder-nos ajudar i ha de ser la nostra clau d'accés a l'SLP i a l'SBC.

La legislació catalana, sobretot pel que fa a la lectura pública, dibuixa un marc competencial basat en la coordinació de les diferents administracions: local (ajuntaments, consells comarcals, diputacions) i autonòmica (govern nacional).

Què tenim ara mateix? Quina seria la fotografia de la nostra situació? Les 341 biblioteques que integren l'SLP (a data de setembre de 2009) esquitxen el territori coherentment i de manera força mimètica a com ho fa la distribució de la població. Probablement si s'apliqués un model matemàtic a la realitat de la lectura pública al nostre país s'obtindria un fractal, una imatge gràfica que representaria adequadament la simetria d'escala. Els serveis de lectura pública es donen, arreu del país, en condicions de qualitat força homogènies, tot i que s'observen algunes diferències entre territoris, i es mantenen segons quins dèficits.

El territori de Barcelona és l'únic que presenta una ràtio de document per habitant (1,31) per sota de la mitjana catalana (1,52), i destaquen les Terres de l'Ebre, amb 2,61 documents per habitant.

Barcelona i Tarragona són també per sota de la mitjana pel que fa als metres quadrats per a cada 1.000 habitants: 32,45 per a Barcelona i 28,58 per a Tarragona, davant els 47,40 de Lleida.

Tot i aquestes condicions, Barcelona destaca amb un 95,83 % en el percentatge de població atesa per serveis bibliotecaris, enfront als casos més extrems de les Terres de l'Ebre i de Lleida, que només tenen cobert el 71,10 % i el 72,62 % de la població, respectivament.2

El mapa de la lectura pública (MLP) només té en compte els serveis bibliotecaris en poblacions de menys 3.000 habitants i els redueix als que eren integrats en les antigues xarxes públiques de biblioteques amb anterioritat a la Llei de 1993.3 Segurament, si el Pla < 3.000 tira endavant, es podrà disposar d'un coneixement més exacte de la situació real i es podran articular també aquests punts de servei en l'SLP, prestant-los un suport de què ara estan mancats.

Ara bé, si la nostra mirada compara el que hi ha amb el que hi hauria d'haver segons l'MLP, es comprovarà que només el 36 % dels equipaments existents són adequats a Girona i Barcelona, i que el percentatge es redueix fins al 21 % a les Terres de l'Ebre, per citar les dues posicions més allunyades.

Les diferències i els desequilibris territorials responen, probablement i principalment, a causes estructurals del nostre país (densitats de població polaritzades, per exemple); a l'assumpció desigual de les responsabilitats de les administracions competents implicades, i al desinterès i les reticències a superar estretes visions territorials per treballar des d'un pensament sistèmic.


2.1 De les xarxes al sistema

Si s'adopta una mirada diacrònica de la realitat bibliotecària catalana, es pot veure que es dóna el nom de xarxa al treball que s'inicia amb la Mancomunitat i també a totes les estructures successives —públiques o privades— fins a la Llei de 1993. Els autors opinen, en tots els casos —sigui quin sigui el titular: una caixa, el govern, una diputació—, que el que s'intentava construir eren sistemes: diferents funcions segons un repartiment de competències, una constel·lació de biblioteques —en aquell temps sota la mateixa titularitat—, sota la tutela i la coordinació d'uns serveis centrals. Aquests mateixos serveis centralitzaven determinats processos (formació, adquisicions, polítiques de col·lecció, etc.) i són els qui decidien quan, com i on es creaven serveis nous.

No es podien anomenar sistemes perquè la teoria general de sistemes sorgeix amb els treballs de Ludwig von Bertalanffy publicats a mitjan del segle xx. A partir d'aquesta metateoria, la paraula sistema entra, amb força, en el pensament i la literatura científica (biologia, matemàtiques, etc.) i, durant els anys seixanta i setanta, en el de les ciències socials (filosofia, sociologia, política, etc.).

La Llei del sistema bibliotecari de 1993 va introduir la paraula sistema per definir una estructura força més complexa que les estructures precedents i va repartir competències entre els diferents —i no pas pocs— àmbits administratius. Aquesta Llei, a més, va partir de la idea central que el titular dels serveis havia de ser l'ajuntament (aplicació elemental del principi de subsidiarietat). La resta d'administracions havien de prestar serveis de suport i el Govern català havia d'exercir la coordinació necessària per a l'equilibri en aquest delicat mapa de competències.

Des d'aleshores, des de 1993, l'avenç ha estat extraordinari. Seria interessant que algú documentés com s'ha dut a terme el procés i quin és avui el grau de municipalització dels equipaments. Una fotografia sincrònica de la situació actual segurament podria donar moltes pistes per comprendre, més endavant, l'evolució que esdevindrà a curt i mitjà terminis.

Des de 1993, doncs, amb el nom de xarxa només perviu la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona i és també el territori on es mantenen més centralitzats els processos de suport a les biblioteques municipals (també és el de gestió més complexa pel nombre i la mida de les biblioteques). La nomenclatura, emperò, no ens hauria d'enganyar: la xarxa —com d'altres de creació més recent— actua com a sistema, distribueix funcions i es basa en un principi d'autoritat.

Sistemes dins de sistemes. Aquesta és una de les bondats, si es permet l'expressió, de conceptualitzar els serveis com a integrants d'un sistema més que no pas d'una xarxa. El sistema —parlem de sistemes oberts— admet la gestió de la complexitat i interioritza altres possibles sistemes, admet i facilita la diferenciació, no presenta limitacions d'amplitud (com a sistema social supera l'estructuració del que serien només objectes físics) i s'accepta com la via més rendible per a les organitzacions per aconseguir sinergia (el resultat final del retorn del cost esmerçat pels components ha de ser sempre superior a la inversió individual).

La foto estàtica de l'SLP dóna, doncs, força informació però no abasta la complexitat de la realitat. El sistema és, ha de ser, canviant, orgànic. "Si un observador se situés en els seus vèrtexs, sempre [el] veuria diferent, construint-se i reconstruint-se cada dia. Per això, és una organització caòtica, perquè el caos es connecta subtilment amb l'atzar i la creativitat" (Salas, 2002).

Segurament el que hi ha no és el que voldria tothom. A través del diàleg, de la consulta —com el procés "Imagina la biblioteca pública del segle xxi"—, s'hauria de construir un sistema ideal al qual acostar-se. Un ideal plantejat com a pauta, que guiï els comportaments per afinar, tant com sigui possible, la realitat. Si perseveren determinades actituds d'obviar l'ideal de sistema, els seus principis legals, racionals i solidaris, difícilment ens hi acostarem (Mihura, 2001).

En aquest sentit, no es descobreix res de nou si s'evidencia que darrere el "meu" territori o els "meus" usuaris, sovint hi ha l'excusa perfecta per no assumir responsabilitats col·lectives. Els criteris usuals de les administracions (eficiència, productivitat, indicadors estadístics, etc.) només afecten, ben delimitat i concret, el nucli principal del servei que es presta o l'exercici de la competència que s'exerceix. Poques vegades la mirada s'eixampla al context en què es treballa. L'exercici de mirar ha de ser capaç d'observar com els components de qualsevol sistema mantenen les interrelacions i la interdependència, i ha de ser capaç d'actuar en conseqüència per avançar en el projecte social que ultrapassa el "nostre" model de negoci (els "meus" usuaris, les "meves"” biblioteques) i que satisfà l'interès col·lectiu. Totes les administracions públiques, sense excepció, participen del projecte comú de l'Estat social i de dret per facilitar les condicions perquè la ciutadania pugui exercir els drets i pugui desenvolupar lliurement la personalitat i les capacitats personals, tal com preveu l'Estatut de Catalunya en el títol primer.

No es parla de superar els àmbits de competència. Es parla de valors intangibles (ètica pública, responsabilitat social, sentit de país, esperit de servei als interessos col·lectius) que poden traduir-se, simplement, en una altra manera de fer les coses.

Tot amb tot, s'ha avançat.


2.2 Reconeixement de carnets, catàleg col·lectiu i préstec interbibliotecari

Ara mateix es tenen instruments i projectes nous que comencen a possibilitar serveis bàsics que mai no s'havien donat a escala nacional. Es pretén millorar no només els serveis que reben els ciutadans, sinó també la mateixa manera de prestar el servei. Es vol aprofundir en l'equilibri territorial i en la vertebració del sistema: si amb la targeta sanitària serem atesos —ben atesos— en qualsevol servei del sistema sanitari (ambulatori, hospital, centre d'atenció continuada, etc.), per què el carnet de la biblioteca ha de funcionar diferent?

Aquesta tardor passada, es va començar a treballar el protocol que establia el reconeixement de carnets entre els cinc catàlegs4 de lectura pública existents. Amb un únic carnet, emès pels titulars d'algun d'aquests cinc catàlegs, la ciutadania ha de poder fer servir qualsevol biblioteca de l'SLP: els estudiants que durant la setmana viuen en una altra ciutat; els qui estiuegen o treballen fora del seu lloc habitual de residència; els qui temporalment es desplacen a altres localitats per motius familiars, laborals, sanitaris; etc. Tots aquests col·lectius han de poder utilitzar els serveis d'un sistema d'abast nacional.

El reconeixement de carnets pot representar el pas previ —no se sap si necessari— a un únic carnet que podria ser possible en aconseguir-se —també, finalment!— el catàleg únic amb la implementació del nou programa Millenium. Aquest programa ha de permetre (per mitjà del programa comercialitzat com a INN-Reach, que ha adquirit la Generalitat), de manera automàtica i virtual, compartir la informació de fons i d'usuaris entre els dos catàlegs físics que es mantenen (titularitat de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, respectivament). El catàleg únic i un carnet únic podrien ser realitat la primavera de 2010, si hi ha voluntat política. No falta gaire per saber-ho.

I aquest catàleg únic naixerà ja enriquit: al catàleg de totes les biblioteques públiques del país s'hi sumaria, per l'ús de la mateixa tecnologia, el catàleg de la biblioteca nacional, la Biblioteca de Catalunya. Amb un sol clic, es tindrà a l'abast les gairebé 350 biblioteques públiques i la biblioteca nacional. Alguna cosa sembla que comença a prendre forma.

La Biblioteca de Catalunya s'ha incorporat també, i des de l'inici, al Servei Nacional de Préstec Interbibliotecari. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha anat avançant també en el disseny i la configuració d'aquest altre servei nacional. En el moment d'escriure aquest article, Girona, Lleida i Tarragona tenen garantida la connexió territorial del préstec interbibliotecari i la incorporació del territori de Barcelona s'hauria d'haver iniciat abans d'acabar l'any 2009.


2.3 Altres instruments i serveis

Per no allargar l'article, s'esmenten només els instruments —els altres trumfos— de què disposa, o ha de disposar a curt termini, l'SLP i que poden servir per enfortir i articular el sistema, fer-lo més eficaç i avançar en la cohesió i els equilibris territorials.

Serveis nacionals que es presten —o en curs de prestar-se— a totes les biblioteques públiques del sistema:

També vol fer sistema la iniciativa "Imagina la biblioteca pública del segle xxi", un procés de reflexió obert a professionals, ciutadans i agents polítics i administratius. Les conclusions del procés —accessibles al web <http://www.imaginalabiblioteca.cat/>— proporcionen pistes sobre quines són les prioritats que es demana que establim tots plegats. En un estat de dret, actualment, l'Administració pública no pot decidir unilateralment quin és l'interès públic. A l'Administració li cal el contacte amb els agents socials, li cal percebre on són els interessos col·lectius per poder definir les seves polítiques.


3 El sistema bibliotecari de Catalunya

Segurament si, de la lectura pública, es passa a analitzar l'orografia del sistema bibliotecari en la totalitat, el panorama és, aparentment, més complex.

Es disposa, en l'àmbit de país, d'una biblioteca nacional, la Biblioteca de Catalunya, amb una llarga tradició i que trena un fons ric amb projectes tecnològicament avançats; es disposa d'unes biblioteques universitàries —amb eines de treball cooperatiu a través del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC)— que han estat, durant molt de temps, un revulsiu per a tot el sistema; es disposa d'un ventall ampli, tot i que de desenvolupament i d'accessibilitat desiguals, de biblioteques, públiques o privades, patrimonials, especialitzades, etc., algunes d'incorporades al Catàleg col·lectiu de les universitats, d'altres amb catàleg propi accessible des de la xarxa i d'altres sense catàleg o amb catàleg propi no accessible en línia.

Algunes d'aquestes biblioteques treballen aïlladament, d'altres col·laboren en xarxa o per projectes, i n'hi ha que formen diferents sistemes (biblioteques judicials, d'associacions o de col·legis professionals, de centres de recerca, etc.).

El sistema bibliotecari del nostre país té, probablement, un gruix i una amplitud que resulten difícils de copsar. L'articulació a partir d'un únic catàleg, a partir d'un servei de préstec interbibliotecari, per exemple, pot semblar una tasca hercúlia. Però si s'afina la mirada, si s'afina l'esguard, és possible descobrir quins són els estris que hi ha. Aquests instruments poden ajudar a superar la primera impressió de desordre i poden servir per treballar la composició del conjunt.


3.1 Instruments de la Generalitat de Catalunya

Només l'Estat de dret assegura "l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular" (al preàmbul de la Constitució espanyola) i cap Administració —de fet, cap ciutadà— no pot obviar-ho. La Llei del sistema bibliotecari dóna un marc per disposar les peces i definir les estratègies del joc.

— Aquesta Llei dissenya un espai de diàleg amb els agents públics i els socials: el Consell de Biblioteques. Les administracions locals, els professionals, els departaments en matèria d'educació i universitats, per exemple, i les associacions o federacions de municipis tenen en el Consell una via per fer arribar les inquietuds o per tractar els temes que creguin que cal incorporar en les agendes polítiques. Possiblement, més que un repàs de les activitats i dels projectes del Govern, ens cal un nou enfocament i utilitzar-lo com a espai de debat i de reflexió.

— El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació va crear, el 2008, la Comissió Mixta Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Diputacions i Entitats Associatives d'Ens Locals per consolidar el sistema de cooperació ja iniciat mitjançant la creació d'un òrgan permanent de col·laboració. D'aquesta Comissió en depèn una Subcomissió exclusivament de biblioteques.

— El 2009, per complir l'imperatiu legal de la Generalitat de reunir en un únic catàleg col·lectiu la referència bibliogràfica dels diferents fons de les biblioteques que integren el sistema bibliotecari de Catalunya i per determinar prèviament els requisits que ha de complir el catàleg esmentat, es va crear —per ordre del conseller— una Comissió per assessorar sobre el model més adequat i per determinar les directrius generals de funcionament. Aquesta tardor de 2009 previsiblement s'haurà organitzat la primera trobada per avançar en un únic catàleg de país, el Catàleg col·lectiu de Catalunya.

— Ja s'ha mencionat el préstec interbibliotecari nacional que ha nascut en el si de l'SLP i amb la participació de la Biblioteca de Catalunya, però que té vocació d'estendre's a la resta de l'SBC, amb la coordinació dels altres serveis en funcionament. Aquest servei, ara com ara, és l'embrió d'un sistema nacional que ha d'arribar a totes les biblioteques del país que hi vulguin participar i superar, doncs, les limitacions geogràfiques, de titularitat o de tipologia bibliotecària.

— L'Enllaç unificat als recursos electrònics de Catalunya (EURECA) és un cercador de col·leccions digitals de la Direcció General de Cooperació Cultural que ha nascut també amb vocació d'erigir-se com una eina per als professionals i per a la ciutadania, per superar la multiplicitat de repositoris digitals i oferir un únic accés. L'EURECA és una bona metàfora del paper que vindica per a si mateixa la Subdirecció de Biblioteques: des del respecte a les iniciatives del sistema o dels components del sistema (en aquest cas, la multiplicitat de dipòsits digitals de tota mena dels centres documentals i de les institucions del país) fins a la dotació d'eines que donin unitat al conjunt, que n'afavoreixin l'ús i la visibilitat, multipliquin l'esforç de les iniciatives i acabin revertint en el conjunt. Es preveu que aquest cercador estarà en explotació abans d'acabar el 2009.


3.2 Altres iniciatives amb el suport de la Generalitat de Catalunya

— La Garantia d'espai per a la preservació de l'accés (GEPA) va néixer, sota el lideratge del CBUC, com un magatzem cooperatiu de les universitats per conservar i preservar els documents de baix ús, garantint-ne l'accessibilitat immediata. Ja des de l'inici, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha fet una aposta (va contribuir de manera important en la creació i ara ho fa en el manteniment) per convertir el GEPA en un recurs de sistema, de la totalitat del sistema bibliotecari.

— Les Revistes catalanes amb accés obert (RACO), projecte del CBUC i del Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA), o la Memòria digital de Catalunya, projecte cooperatiu del CESCA i del CBUC per facilitar la consulta de fons digitalitzats del patrimoni cultural català, han d'actuar com a repositoris "de país", són projectes en benefici dels interessos col·lectius i com a tals tenen el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.


4 Conclusions

La cooperació neix del principi de voluntat. La coordinació, del principi de competència.

La Catalunya de fa vint anys desconeixia, en termes generals, què era la coordinació5 i coneixia poc què era la cooperació. D'aquí ve que vint anys enrere resultés difícil destriar i identificar les estructures i superestructures; fos impossible analitzar i aplicar la teoria de conjunts a una situació que no responia a cap lògica política o administrativa, o que la complexitat de connexió eficaç de les peces dels diferents trencaclosques obligués a plantejar la necessitat d'una nova llei.

En aquestes dues dècades, l'SLP i l'SBC han crescut i s'han configurat en una composició prou més ordenada. La Llei de 1993 ha tingut, en aquest sentit, un paper regulador important, sobretot pel que fa a les biblioteques públiques. Amb tot, en altres àmbits, concretament en el de les universitats, ha estat segurament més important la voluntat de cooperació.

Probablement, la cohesió que manca al sistema bibliotecari respon a més d'un factor. S'ha parlat —per a la lectura pública— d'assumpció desigual de les responsabilitats de les administracions competents, i del desinterès i la reticència a superar estretes visions territorials per treballar des d'un pensament sistèmic. Es podria parlar també del pes excessiu de la mateixa història, un pes que va condicionar prou la Llei de 1993 i que en condiciona encara la interpretació.

Com deia el conseller Joan Manuel Tresserras en la inauguració d'unes jornades, cal que es retin els homenatges necessaris a les persones i institucions que han actuat subsidiàriament durant tants anys. Cal ser agraït i valorar, en la justa mesura, el que se'ns ha llegat i ens arriba de l'esforç de les generacions precedents. És part del bon joc que tenim a les mans.

Tenim tradició i història. I tenim eines i instruments.

Els diferents sistemes (amb la pròpia organització i el propi repartiment de competències) i les diferents xarxes (basades en la cooperació) que coexisteixen o poden coexistir en el si de l'SBC poden contribuir o han de contribuir a la riquesa del sistema bibliotecari, que és sempre una manera de contribuir a la riquesa i al desenvolupament d'un país.


5 Bibliografia

Comas, Montserrat (2008). Biblioteques en temps de guerra: el front cultural de la rereguarda. Tarragona: Llibres de Matrícula.

Diego Bautista, Óscar (2007). "Ética y política: valores para un buen gobierno". Encuentros multidisciplinares, n.º 27 (septiembre-diciembre). <http://www.encuentros-multidisciplinares.org/Revistan %C2 %BA27/Oscar %20Diego %20Bautista.pdf>. [Consulta: 10/09/2009].

Espanya. Constitució espanyola. <http://www.parlament.cat/activitat/constitucio.pdf>. [Consulta: 25/11/2009].

García Martínez, Ana Teresa (2003). "El concepto de sistema bibliotecario en el contexto de la política pública". Boletín ANABAD, n.º 3, p. 161–173.

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (2008). Mapa de la lectura pública de Catalunya. <http://www20.gencat.cat/docs/Biblioteques/Tematic/Documents/Arxiu/mapa.pdf>. [Consulta: 25/09/2009].

Generalitat de Catalunya (1981). Llei de Biblioteques de Catalunya. <http://ca.wikisource.org/wiki/Llei_de_biblioteques_de_Catalunya_1981>. [Consulta: 25/11/2009].

Generalitat de Catalunya (1990). Llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya. <http://www10.gencat.cat/catsalut/archivos/ql23_LOSC.pdf>. [Consulta: 08/09/2009].

Generalitat de Catalunya (2007). Llei 12/2007, d'11 d'octubre, de serveis socials. <http://www.gencat.cat/diari/4990/07284064.htm>. [Consulta: 08/09/2009].

Generalitat de Catalunya (2009). Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació. <http://www.gencat.cat/diari/5422/09190005.htm>. [Consulta: 08/09/2009].

Generalitat de Catalunya (1993). Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya. <http://cultura.gencat.cat/redir.asp?codipag=197>. [Consulta: 30/09/2009].

Institut d'Estudis Territorials (2001). Laboratori virtual per experimentar la complexitat territorial. <http://www.mcrit.com/complexity/lab_virtual.htm>. [Consulta: 10/09/2009].

Mayol Fernández, M. Carme (2005). "La Xarxa de Biblioteques 1915-2004: una història que mira al futur". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny). <http://bid.ub.edu/14mayol.htm>. [Consulta: 12/11/2009].

Miguel, María de, et al. (2007). "El buen gobierno en la administración pública española: principios incluidos y excluidos". En: XV Congreso Nacional de Ética de la Economía y de las Organizaciones. Barcelona: IESE Business School. <http://www.eben-spain.org/docs/Papeles/XV/deMiguelRibesdeMigueldelVal.pdf>. [Consulta: 22/09/2009].

Mihura Seeber, Federico (2001). "La ética y la política: reflexiones sobre uno de los temas de mayor actualidad". <http://www2.uca.edu.ar/esp/sec-pigpp/esp/docs-estudios/revista/tp8/etica-politica.pdf>. [Consulta: 09/09/2009].

Rodríguez-Arana Muñoz, Jaime (2007). "La dimensión ética de la Administración pública. Reflexiones a partir de la Constitución española de 1978". Revista de fomento social, n.º 248 (octubre-diciembre), p. 571–588.

Rodríguez-Arana Muñoz, Jaime (2005). "La ética en la administración pública". <http://www.bibliojuridica.org/libros/4/1632/27.pdf>. [Consulta: 09/09/2009].

Salas i Bertran, Isabel (2002). "Per què la UOC es pot concebre com una organització fractal?". <http://www.uoc.edu/web/cat/art/uoc/isalas0902/isalas0902.html>. [Consulta: 09/09/2009].

Vives i Gràcia, Josep (2008). "El sistema bibliotecari de Catalunya, una perspectiva en construcció". Item: revista de biblioteconomia i documentació, núm. 48 (gener-juny), p. 13–29.


Data de recepció: 3/10/2009. Data d'acceptació: 19/11/2009.




Notes

1 Aquest text —amb algunes ampliacions i actualitzacions— recull la intervenció en la taula rodona "Del present al futur", dins el Tercer Seminari de l'Aula Jordi Rubió i Balaguer (curs 2008−2009): Catalunya fa 100 anys: les biblioteques en la construcció d'un país.

2 Cal fer explícit que el mapa de lectura pública considera població atesa tant la que disposa d'una biblioteca oberta, per exemple, 35 hores setmanals, com la que només disposa d'una visita, quinzenal i de dues hores, d'un bibliobús.

3 "Les biblioteques públiques de titularitat pública que estiguin en funcionament a l'entrada en vigor d'aquesta llei s'han d'integrar d'ofici en el sistema de la lectura pública de Catalunya" (disposició addicional cinquena de la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya).

4 Els catàlegs col·lectius de titularitat de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona i els tres catàlegs de les tres biblioteques públiques de l'Estat que gestiona el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

5 Amb la  Llei de Biblioteques de Catalunya de 1981, coexistien a la província de Barcelona dues xarxes públiques de biblioteques, per no citar les xarxes de les caixes d'estalvi que es podien estendre arreu de la geografia catalana. Es podia donar el cas que, en un mateix municipi, hi hagués dues biblioteques públiques de diferent titularitat pública. Aquest fet, amb tot, no representava cap novetat: l'any 1936 a Vilafranca, hi havia dues biblioteques públiques de diferent titularitat: de la Caixa i de la Generalitat de Catalunya (Comas, 2008).