publicacions acadèmiques

«Cuando se jodió lo nuestro», o, de la devolució dels continguts acadèmics als acadèmics

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)


Fyfe, Aileen; Coate, Kelly; Curry, Stephen; Lawson, Stuart; Moxham, Noah; Røstvik, Camilla Mørk (2017). Untangling academic publishing: a history of the relationship between commercial interests, academic prestige and the circulation of research. [S.l.]: Zenodo. 23 p. Disponible a: http://doi.org/10.5281/zenodo.546100 . [Consulta: 17/09/17].


La novel·la de Mario Vargas Llosa, Conversación en La Catedral, comença amb el protagonista preguntant-se: «¿En qué momento se jodió el Perú?»1. L’informe que ressenyem podia haver començar de forma similar2, preguntant-se quan ‘se jodió’ lo nuestro, les revistes científiques i acadèmiques, en aquest cas.

El pas al digital ha impactat de forma disruptiva en el mercat dels continguts (llibres, revistes, pel·lícules) on les empreses comercials líders en el mercat de l’analògic han hagut de deixar pas a noves alternatives per al consum, iniciatives aquestes conduïdes o per noves formes d’accés o per noves empreses. No ha passat el mateix en el mercat de la comunicació científica on, després d’algunes compres i fusions, cinc editorials comercials (les big five), a les que cal sumar-hi no més de 30 societats científiques, publiquen la majoria de les revistes que ‘compten’ (és a dir, les incloses als índexs de Web of Science o d’SCOPUS).

La concentració de la publicació científica en empreses editorials comercials va començar els anys 70 del passat segle, però ha arribat a extrems oligopolístics amb Internet. El canvi ha estat tan gran que la premsa generalista se n’ha fet ressò i ha examinat els camins que han dut a aquesta situació (vegeu, per exemple, «Is the staggeringly profitable business of scientific publishing bad for science?» a The Guardian) i es fan ressò de la necessitat, expressada per molts científics, que el control de les publicacions científiques retorni a l’acadèmia («It's time for academics to take back control of research journals»).

Però la història de la creació d’oligopolis editorials no és la d’una apropiació, és la història d’una cessió. Una història que té les seves causes (i els seus efectes) i que té molt a veure amb la capacitat baixa d’una sola revista (o d’unes quantes) editada de forma altament voluntarista, de sobreviure (és a dir, de ser vista i de poder finançar-se) en un mercat cada vegada més global i competitiu.

L’informe (breu) que ressenyem s’ha produït en el marc d’un projecte de recerca sobre la història de Philosophical transactions (la revista científica viva més antiga) finançat per l’UK Arts and Humanities Research Council i reflecteix les idees que es van expressar a un seminari que es va celebrar a la Royal Society, l’abril de 2016, sota el títol de «The Politics of academic publishing, 1950-2016».

El text ressenyat s’inicia amb un resum de l’informe i una introducció on s’assenyala que l’informe se centrarà en els canvis en l’edició de revistes científiques a partir de la Segona Guerra Mundial i que, per entendre els canvis, no només ens hem de fixar en els desenvolupaments tecnològics, sinó també en la situació financera de les universitats i en el sistema de reconeixement del prestigi dels acadèmics. A aquest darrer tema es dedica el primer capítol («Publication and prestige before the 1940s») on s’explica que les publicacions no comencen a comptar per al prestigi científic fins a la segona meitat del S. XIX, i que fins la segona meitat del segle XX la carrera docent i el prestigi científic no tenien relació.

El gruix de l’informe es dedica als canvis en les publicacions i el prestigi després de la Segona Guerra Mundial. Els apartats en els que es divideix aquest apartat són prou clars com per indicar-ne el contingut, i són: La comercialització i consolidació de la publicació científica, Recerca i prestigi a les universitats, Revisió d’experts i el prestigi acadèmic, Els límits del model comercial, Tecnologies alternatives, Publicació científica en línia.

De forma resumida (i segurament incompleta) els elements clau del procés de canvi que s’esdevé en aquest període són tres:

  • La recerca necessita ampliar la seva difusió i això comporta la professionalització de l’edició científica. Aquesta professionalització té un cost que cal sufragar i implica que l’edició de revistes hagi de tenir una mínima economia d’escala que només poden proporcionar les editorials comercials i les societats científiques grans.
     
  • L’educació superior s’estén molt en la segona meitat del S. XX i creix també la necessitat de transparència i control (accountability), és a dir, la de tenir indicadors de resultats; creix també la importància de la recerca (més impacte econòmic i social i més finançament públic). Demanda de resultats i importància de la recerca es troben: l’ús d’indicadors associats a les publicacions creix.
     
  • El finançament de les revistes funciona prou bé fins el que s’anomena «crisi de les revistes» (segona meitat de la dècada de 1970). Des de llavors, el cost de subscriure revistes no ha parat de créixer per sobre els increments de l’IPC. Malgrat els nous desenvolupaments tecnològics, les revistes digitals no han solucionat molts dels problemes de la comunicació científica (el preu en seria un, però la capacitat de publicar un article de forma ràpida en seria un altre).

A les reflexions finals, els autors de l’informe reconeixen les aportacions de les editorials comercials a la publicació científica, però també assenyalen la seva responsabilitat en les disfuncions que actualment té. Les causes, però, cal buscar-les en un mercat sense competència (el de les revistes) i en una avaluació científica massa lligada als indicadors de publicació.

L’informe acaba amb recomanacions al Govern, a les entitats finançadores de la recerca i a les societats científiques, als dirigents universitaris i als científics. Entre les que s’hi proposa en destaco aquestes:

  • Cal conèixer realment el que costa el sistema actual de comunicació científica (això inclou els llibres i els pagaments d’APC, article processing charges).
     
  • Cal revisar i redissenyar els processos d’avaluació de forma que siguin menys dependents d’indicadors bibliomètrics.
     
  • Cal que el dret de còpia de les publicacions científiques quedi a mans dels seus autors i que no sigui transferit a tercers.

1Wikipedia. [Consulta: 17/09/17].

2 Arturo San Agustín remet al mateix al títol del seu llibre: Cuando se jodió lo nuestro: Cataluña-España crónica de un portazo. Península, 2014. 260 p. ISBN 9788499423111.

Digue'm com busques i et diré qui ets

Candela Ollé
Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya
 


Gardner, Tracy; Inger, Simon (2016). How readers discover content in scholarly publications: trends in reader behaviour from 2005 to 2015. Abingdon: Renew Training. ISBN 978-0-9573920-4-5. Disponible a: http://www.simoningerconsulting.com/papers/How%20Readers%20Discover%20Co... [Consulta: 24/05/2016]


Les dades i estadístiques que tenen els editors i bibliotecaris només són una part del complex mapa de navegació que dibuixen els usuaris a l’hora de buscar informació –moltes vegades aquests dades romanen ocultes i no es comparteixen. A més, cal sumar-hi la caixa negra de dades dels grans motors de cerca (Google i Google Acadèmic). Així que, per tal de conèixer amb més detall i exactitud com els lectors cerquen i localitzen continguts i consegüentment orientacions dels models de serveis per als usuaris, una bona opció és preguntar-los directament.

La quarta edició de l’enquesta, corresponent al 2015, (prèviament se’n van fer el 2005, 2008 i 2012), ens permet veure l'evolució i tenir una comparativa al llarg d'una dècada. En aquesta darrera onada, s’han incorporat algunes preguntes relatives als llibres electrònics per tal d’ampliar el coneixement del comportament informacional en aquest àmbit.

Em sembla interessant proposar-vos una inversió de l’ordre de lectura de l’informe, que tot i superar les 60 pàgines, bàsicament l’integren diagrames de barres i, per tant, vosaltres mateixos n’extraureu les conclusions. Crec que entendreu ràpidament per què us proposo el canvi i anar directament a conèixer quina és la metodologia utilitzada i com s’ha obtingut la mostra. Per tant, llegiu primerament el bloc 8. No vull treure importància ni rellevància a l’estudi però crec que és qüestionable –i és el punt feble– emprar una mostra no representativa basada en llistes de contactes facilitades per les plataformes editorials que s’analitzen en l'informe mateix, des del meu punt de vista una mostra de conveniència. Caldria ser més rigorosos quan l’estudi és d’abast internacional i amb resultats extrapolables; remarco aquest aspecte ja que implica una interpretació amb cautela dels resultats.

Subscriure a RSS - publicacions acadèmiques