Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

La necessària i difícil transició cap a un sistema editorial en accés obert

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Lluís Anglada
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)


Johnson, Rob; Fosci, Mattia; Chiarelli, Andrea; Pinfield, Stephen; Jubb, Michael (2017). Towards a competitive and sustainable open access publishing market in Europe: a study prepared for the OpenAIRE 2020 project, on behalf of the European Commission. [S. l.]: Research Consulting: OpenAIRE.  Disponible a:
https://blogs.openaire.eu/wp-content/uploads/2017/03/OA-market-report-28.... [Consulta: 16/04/2017].


Des de la seva primera formulació, el 2001, en forma de carta oberta en la qual es demanava suport als científics, el moviment de l’accés obert no ha deixat de guanyar adeptes. El que llavors podia semblar una petició ingènua per a eliminar les barreres per accedir a la producció científica mundial s’ha consolidat com un dret (que la recerca finançada públicament pugui ser usada públicament) i una necessitat (la de millorar la qualitat de la recerca a través de l’accés universal als seus productes).

El que semblava una utopia ha passat a ser desitjat per la majoria dels agents que intervenen en la cadena de disseminació de la ciència, i perseguit per una bona part dels seus finançadors. I el que semblava un assumpte tècnic sobre com millorar la disseminació de la ciència ha passat a ser un problema econòmic de com aconseguir-ho. Crec que en el canvi de la visió va ser determinant l’informe encarregat per la Comissió Europea el 2006 Study on the economic and technical evolution of the scientific publication markets in Europe, estudi que encara val la pena llegir i que assenyalava que el mercat de les publicacions científiques –les revistes– és un mercat inelàstic.

En una, al nostre entendre, molt encertada comparació, l’informe que ressenyem situa el coneixement científic al costat del subministrament elèctric (p. 38-39): la disseminació dels dos es considera un servei públic. En els dos casos, el subministrament no el fan les administracions públiques sinó empreses privades que, com que són poques, controlen el mercat en forma oligopolística, mentre que a l’administració no li queda més remei que intervenir-hi per aconseguir ampliar el màxim possible l’accés a un bé que es considera públic.

Sigui més o menys vàlida aquesta comparació, serveix per situar la intenció de l’informe que ressenyem, el qual parteix de la premissa de mantenir (amb correccions) l’statu quo dels editors actuals, alhora que suggereix una vigorosa intervenció pública de cara a aconseguir que la disseminació dels outputs de la recerca es faci de forma oberta.

No m’estalviaré la feina de fer la ressenya per als fidels seguidors del Blok de BiD, però recomano als interessats la lectura de l’excel·lent resum executiu de l’informe (p. 11-15) o l’informe que en fa Gwen Franck a l’OpenAIRE blog. L’informe està fet per membres del Research Consulting per encàrrec del projecte europeu OpenAIRE i promet ser continuat per un full de ruta que serà preparat per a un workshop d’experts que se celebrarà a La Haia el 20 d’abril de 2017.

L’informe té sis capítols i un parell d’apèndixs. El capítol primer contextualitza l’informe i n’explica la metodologia i l’estructura. No ens hi aturarem gaire més que per assenyalar que la finalitat de l’estudi és considerar “els factors econòmics que contribueixen a la situació actual del mercat editorial en accés obert, i avalua[r] –per als agents polítics europeus– el potencial de millorar la competència i sostenibilitat del mercat alhora que se n’incrementa l’accés”.

El segon capítol explica l’estat del mercat de l’accés obert, el qual se situa en el context més ampli del mercat de l’edició científica. Es fa una breu però clara panoràmica històrica de l’edició de revistes i s’assenyala el que han estat tendències determinants en les darreres dècades: la gestió de l’edició científica passa, en bona part, per editorials privades, el cost no para de créixer, hi ha una forta concentració editorial i la disseminació del resultat és altament dependent del recompte de citacions i del procés de revisió d’experts. Es divideix aquí l’accés obert en quatre grups: arxiu (via verda), daurat-híbrid, daurat-APC (amb pagament de cost per publicar) i daurat no-APC; una classificació que fa uns anys no haguéssim fet però que –avui– s’imposa per raó de la importància que està prenent el fet de trobar models vàlids de negoci per a l’accés obert.

El capítol tercer tracta de la competència i la sostenibilitat del mercat de l’edició en accés obert, i s’inicia assenyalant que la competència en el mercat de l’edició científica “està inhibida pel fet que [els títols de] les revistes no són substituïbles per altres, per la falta de transparència i per l’alta concentració del mercat”. Assenyalem que els autors de l’informe assumeixen de partida el que entenc és una premissa de la Comissió Europea: que la liberalització dels mercats contribueix a la millora i abaratiment dels productes.

El capítol quart fa un panorama de l’accés obert als diferents estats d’Europa del qual no se’n desprenen models clars. S’assenyala que, malgrat que quasi la meitat de països de la Unió Europea són ‘verds’, aquests països només són els responsables d’una cinquena part de la producció científica europea. Això indica que les polítiques afavoridores de l’accés obert són molt dependents de la posició de cada país en el context de la recerca (i, en correlació o no, amb el PIB de cada país). Es fa un estudi en detall de les polítiques d’Hongria, Noruega, Portugal i el Regne Unit. El capítol acaba amb una molt interessant descripció del panorama als Estats Units d’Amèrica.

El capítol cinquè (probablement el més interessant) dibuixa un camí cap a un mercat de l’accés obert competitiu i sostenible. A l’inici del capítol, s’assenyala el que possiblement sigui la contradicció clau, en aquest moments, i que és que els objectius d’incrementar l’accés obert de forma immediata i el d’aconseguir un mercat sostenible i competitiu no són forçosament assolibles alhora. Part de la solució de tenir un accés obert universal depèn del marc temporal dins del qual vulguem la solució.

S’identifiquen aquí les principals barreres per a l’accés obert. Aquestes són: la manca d’incentius per als autors per a publicar en obert, la inexistència d’un camí clar per als editors per passar a publicar en accés obert, la falta de transparència del mercat, la diversitat de contextos nacionals des dels quals operar, unes infraestructures no òptimes, i sistemes de monitorització inadequats. Alhora, es fan recomanacions per eliminar aquestes barreres: creant incentius per a autors i editors.

Les conclusions de l’informe són que la intervenció del mercat és essencial si Europa vol assolir els objectius que té marcats en l’accés obert. Alhora, es propugnen accions col·lectives i flexibles, i un esforç econòmic addicional per incrementar el nivell d’open access de forma immediata, al mateix temps que es creen les condicions per a un mercat totalment d’accés obert que sigui competitiu i sostenible.

L’estudi és clar, informatiu i fàcil de llegir. La seva orientació és poc ‘revolucionària’ ja que opta per la via daurada (en qualsevol de les seves opcions) en detriment de la verda (la qual és vista més com un sistema de pressió als editors que com una alternativa en si mateixa).

A més de recomanar-ne la lectura, jo afegiria tres comentaris. El primer, que ni en aquest ni en molts d’altres estudis sobre les revistes científiques a mi no em queda clar de quin univers estem parlant. Una cosa és cenyir l’edició científica a les revistes indexades a WoS o a Scopus (que no sobrepassen les 25.000) i una altra referir-se a les més de 75.000 que complirien els requisits de ser una revista científica viva segons l’Ulrich’s.

El segon, que sempre que hi ha un canvi de model hi ha perdedors i guanyadors i una transició difícil de realitzar. Les diferents opcions (arxivat, daurat-híbrid, daurat amb APC i daurat pur) tenen diferents implicacions econòmiques depenent de si les institucions/països són més productors nets que consumidors nets de literatura científica. És difícil propugnar un model equitatiu quan triar aquest pot suposar haver de pagar més.

Per acabar, sembla molt encertat indicar que si no hi ha una intervenció decidida dels poders públics no transformarem l’actual mercat ‘barrat’ de la comunicació científica en un d’obert. Les entitats editores de revistes (empreses privades però també societats científiques) o no veuen necessari canviar (perquè el model actual ja els va bé), o no veuen com fer-ho. Cal, doncs, una empenta, i aquesta necessita uns principis guia ‘fair’: que qui produeix la recerca recuperi part del que va cedir a les entitats editores, que no hi hagi pagament doble (per subscriure i per publicar en obert), que el model resultant s’assoleixi amb els diners actualment esmerçats en el mercat, que l’escenari final no sigui una mera còpia (en accés obert) del panorama actual de la publicació científica, sinó que en corregeixi alguns dels seus defectes i que incorpori algunes millores, avui clarament possibles donades les possibilitats tecnològiques actuals.