Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

Seguint l’evolució de l’accés obert

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Ignasi Labastida
CRAI
Universitat de Barcelona


Monitoring the transition to open access (2017). London: Universities UK. Disponible a: <http://www.universitiesuk.ac.uk/policy-and-analysis/reports/Pages/monito.... [Consulta: 21/03/2018].


L’any 2012 es va publicar a la Gran Bretanya l’informe Finch. En aquest informe, comissionat pel Govern britànic a un grup d’experts liderats per la sociòloga Janet Finch, s’apostava clarament per la via daurada com a estratègia preferent per assolir l’accés obert, deu anys després de la Declaració de Budapest. Recordem que la via daurada proposa, per una banda, la creació de noves revistes d’accés gratuït que facilitin la lliure reutilització dels continguts publicats sense haver de demanar cap permís i, per altra, la transició de les revistes existents cap aquest model. El principal repte de la via daurada ha estat el de trobar un model de negoci per assumir els costos de publicació i molts cops ha estat, injustament, identificada com l’opció de pagar per publicar. Aquesta identificació és pel fet que les revistes d’accés obert més rellevants utilitzen aquest model de negoci, tot i que la majoria de revistes no el fan servir, segons les darreres dades del DOAJ (Directory of open access journals).

La principal crítica a l’informe Finch va ser, justament, el cost que suposaria aquesta elecció per al sistema de recerca. Un cost estimat d’uns 60 milions de lliures esterlines anuals durant el període de transició. Tanmateix, les institucions i els organismes de finançament van adoptar les recomanacions de l’informe Finch i van fomentar que els investigadors publiquessin en accés obert en lloc de seguir la via verda que proposa l’autoarxiu de qualsevol publicació en un repositori.
 
La principal conseqüència d’aquesta opció cap a la via daurada ha estat l’enfortiment de l’anomenat model híbrid, que és aquell que ofereixen les editorials perquè els autors obrin individualment les seves publicacions en una revista d’accés restringit. En general, aquest model té un cost superior a publicar en una revista d’accés obert complet, quan cal pagar per publicar.
Per tal de fer un seguiment de la transició cap a l’accés obert, l’organització Universities UK va crear un grup de coordinació que ha publicat un parell d’informes: el primer a l’agost de 2015, i el segon a final de 2017 amb resultats força interessants.

L’informe de 2017 s’estructura en sis parts: una introducció, on es presenten els principals resultats de l’estudi, i cinc capítols. Els dos primers estan dedicats als autors. En el primer es mostren les opcions disponibles per publicar en accés obert mentre que en el segon s’analitza el comportament dels autors respecte a la tria d’aquestes opcions. En el tercer capítol es recullen les dades de l’ús dels articles en accés obert, mentre que en el quart s’analitza el cost que ha suposat la publicació en accés obert. Finalment, en el cinquè capítol es fa una anàlisi de l’impacte que ha tingut l’accés obert en les societats científiques.

A partir de dades obtingudes d’Scopus, es pot veure com han variat les revistes on publiquen els autors britànics. Mentre que al 2012 les revistes que només ofereixen accés restringit suposaven el 38 % del total, al 2016 aquest percentatge ha baixat fins el 27 %, mentre que les revistes que ofereixen el model híbrid representen el 57 %, deu punts per sobre del que representaven al 2012. Aquesta tendència també es veu a globalment tot i que els percentatges són diferents. Si només es miren els 40 editors on més publiquen els autors britànics, el percentatge de revistes «híbrides» augmenta fins el 73 %, mentre que les revistes d’accés obert representen el 18 %. Quan se separen aquestes dades per disciplines es veu com a ciències socials i ciències experimentals les revistes que només ofereixen accés restringit són residuals.
Pel que fa al preu que cal pagar per publicar, l’informe ens ofereix dades de les revistes d’accés obert i de les revistes «híbrides». En el primer cas, un 15 % de revistes no cobren per publicar, un percentatge que ha disminuït lleugerament en els darrers dos anys, mentre que un 30 % té una tarifa inferior a les 500 lliures. Tanmateix, hi ha una tendència a incrementar aquestes tarifes, tot i que pràcticament no hi ha cap revista que demani més de 2.000 lliures per publicar. Pel que fa al model híbrid, un 70 % de les revistes demana entre 1.500 i 2.000 lliures per obrir un article. Aquest percentatge ha disminuït des de 2015 a favor de la franja de 2.000 a 2.500 que supera ja el 10 %.

Finalment, hi ha un parell de dades interessants respecte a les polítiques de les revistes. Per una banda, es generalitza l’opció de permetre l’ús de la llicència de Reconeixement de Creative Commons (CC BY), que permet una reutilizació sense restriccions dels continguts sempre que se’n reconegui adequadament l’autoria. L’ús d’aquesta llicència ja estava força generalitzat a les revistes d’accés obert però no a les «híbrides». I per altra banda, és rellevant veure les polítiques editorials pel que fa a la via verda, és a dir les polítiques d’autoarxiu que marquen el que es pot dipositar i oferir en un repositori quan es publica en una revista. El principal element de les polítiques d’autoarxiu és el període d’embargament, és a dir el període de temps que cal esperar per oferir accés al públic després de ser publicat. Recordem que la majoria de finançadors han establert períodes de sis a dotze mesos com a màxim per posar a disposició del públic el text complet. En canvi, amb les dades de l’informe veiem que les editorials, en un 80 %, estableixen períodes superiors als dotze mesos. Un percentatge que ha augmentat en els darrers anys. Aquesta diferència entre el que demanen els finançadors i el que permeten els editors fa que els investigadors triïn la via híbrida, que generalment és finançada a través dels projectes.

Un cop vistes les opcions que tenen els investigadors, en el segon capítol de l’informe trobem les dades referents al comportament dels investigadors a l’hora de publicar en els darrers cinc anys (del 2012 al 2016). Globalment, s’ha passat del 12 % al 19 % pel que fa al percentatge d’articles que es troben en accés obert immediat, és a dir que s’han publicat en una revista d’accés obert o s’ha optat pel model híbrid. Aquest increment és molt més pronunciat al Regne Unit ja que ha passat del 12 % al 30 %.

Pel que fa a l’accessibilitat dels articles en els repositoris, també s’observa un increment notable al Regne Unit, comparant amb la resta del món, sobretot pel que fa a la versió enviada o preprint i la versió de l’autor, que és la que majoritàriament autoritzen les editorials que publiquen revistes en accés restringit. Tanmateix, és rellevant observar que la versió final publicada es troba en percentatges força significatius (per sobre del 25 % fins i tot abans dels 12 mesos després de la publicació) però cal assenyalar que, majoritàriament, aquesta versió es publica a ResearchGate, que darrerament ha tingut algun conflicte amb les editorials respecte a la infracció de drets de propietat intel·lectual. Finalment, d’aquest darrer capítol és important indicar que més d’un 50 % de les publicacions d’autors britànics es troben disponibles en accés públic (ja sigui perquè s’han publicat en obert o perquè estan dipositades en un repositori) dotze mesos després de la seva publicació. Globalment, aquest percentatge supera lleugerament el 30 %.

En el tercer capítol s’ofereixen les dades respecte l’ús dels articles. Cal destacar que, de mitjana, els articles en accés obert es descarreguen més que els articles publicats en accés restringit, segons dades ofertes per les biblioteques universitàries britàniques. També augmenten les descàrregues dels documents disponibles en els repositoris institucionals i a PubMed central, com a exemple de repositori temàtic.

En el quart capítol s’entra en el terreny més controvertit: l’econòmic. Tal com apuntava l’informe Finch, la transició cap a l’accés obert té un cost important i l‘informe de seguiment recull dades rellevants. Prenent una mostra de deu universitats britàniques es veu que el nombre d’articles pels quals s’ha pagat per publicar s’ha quintuplicat des de 2013 assolint la xifra de 4.200 articles anuals al 2016. D’aquests 4.200, uns 3.000 són articles publicats segons el model híbrid. També és remarcable comparar les xifres del cost mitjà per publicar un article, que en el cas de l’híbrid és de 2.095 lliures mentre que en les revistes d’accés obert baixa a les 1.640. Amb la mateixa mostra de deu universitats s’ofereix una anàlisi de despesa en publicacions, incloent-hi la despesa d’accés als recursos i la destinada a la publicació. L’increment total ha estat d’uns cinc milions de lliures anuals (de 14 a 19 milions). Aquest increment ha estat donat per una pujada del 20 % en la despesa d’accés als recursos i del 350 % en la despesa per publicar.
 
L’informe finalitza amb un capítol dedicat a la situació de les societats científiques, algunes de les quals tenen un paper rellevant en l’àmbit de la publicació. En els darrers anys ha augmentat el nombre de societats que mostren pèrdues per raó del major increment en les despeses de publicació que en els ingressos.

Com a conclusió m’agradaria destacar que és fonamental la publicació d’aquests tipus d’informes per analitzar l’evolució de l’accés obert en un determinat país o una determinada àrea geogràfica. Si quan va aparèixer l’informe Finch molts vàrem demanar la realització d’un informe similar al nostre país, ara, novament, em sumo a la petició de fer un seguiment similar al que es fa al Regne Unit respecte de l’accés obert. De fet, en moltes institucions ja estem recollint dades per poder analitzar el comportament dels nostres autors i poder fer un seguiment de l’evolució al llarg del temps. La majoria d’universitats catalans tenen polítiques d’accés obert però, en general, ens ha mancat fer-ne el seguiment, cosa que és fonamental per valorar si la política assoleix els objectius perseguits. Aquest document britànic ens pot servir com a model per elaborar un informe similar i poder-nos comparar amb altres països.