Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

Accés obert, crítica oberta: sobre «Ecosistemas del acceso abierto»

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Jesús Tramullas
Departamento de Ciencias de la Documentación
Universidad de Zaragoza


Merlo Vega, José Antonio (ed.) (2018). Ecosistemas del acceso abierto. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca. 391 p. (Aquilafuente; 228). Disponible a: <https://gredos.usal.es/jspui/bitstream/10366/138566/8/978-84-9012-774-2.pdf>. [Consulta: 26.11.2018].


He de reconèixer que, d’un temps ençà, cada cop que sento o em parlen d’accés obert, immediatament desconnecto i m’oriento a d’altres tasques acadèmicament més interessants. Es tracta d’un d’aquells temes sobre els quals la comunitat professional i investigadora porta insistint-hi de forma reiterada bastants anys, i sobre la qual s’amunteguen periòdicament un bon nombre de treballs, la major part dels quals no aporten res de nou al coneixement ja disponible.

Tècnicament, un repositori no es més que un tipus especialitzat de sistema de gestió de documents, els fluxos de treball del qual són molt limitats, i el producte final del qual és sempre el mateix. Teòricament, poc es pot aprofundir sobre un servei tan limitat, amb un concepte bàsic i sense gairebé possibilitat de desenvolupament. Políticament i social, no hi ha molt a tractar, més enllà dels compromisos i polítiques institucionals, dels esquemes de llicències, i de la percepció i ús que puguin fer-ne les comunitats d’usuaris. En aquest context, es pot plantejar quin interès pot tenir un altre treball col·lectiu sobre accés obert. A priori, sembla que aquest pot ser escàs.

Sorgeix aleshores la necessitat de plantejar alguna cosa més, aproximacions que permetin aprofitar el patrimoni documental que s’ha anat conformant en els repositoris. Amb una perspectiva més avançada, podria dir-se que es tracta de generar valor afegit amb i en el repositori. Es tracta de creativitat. I en una part de les aportacions de l’obra que ens ocupa s’aplica aquest principi, basat simplement en la superació del model tradicional de repositori i en l’aplicació del sentit comú, aportant nous serveis i funcionalitats que enriqueixen l’àrid món dels repositoris.

José Antonio Merlo-Vega ha desenvolupat una notable activitat de coordinació per aconseguir que Ecosistemas del acceso abierto tiri endavant, i proveeixi al lector d’un panorama actualitzat de les perspectives de l’accés obert. La major part del contingut procedeix de les presentacions realitzades a les jornades Ecosistemas del Conocimiento Abierto (ECA 2017), celebrades a Salamanca entre els dies 25 i 27 d’octubre de 2017. Donada la quantitat de treballs presentats en el complet programa de les jornades, resulta lloable que les seves actes hagin estat publicades en un termini de temps tan curt, cosa que demostra que les llargues latències en processos d’edició acadèmica no tenen justificació avui dia.

Merlo-Vega assenyala en la introducció al volum que «El libro que presentamos refleja de manera determinante las diferentes caras del conocimiento abierto, ya que en sus distintos capítulos se pueden observar tanto enfoques teóricos, como tecnológicos, de procedimientos y de servicio.» (p. 11). Es tracta, al meu entendre, d’una aproximació i estructura organitzativa més que encertada, que pretén establir quasi un estat de la qüestió. No obstant, aquest afany només s’ha aconseguit parcialment, per raó dels diversos enfocaments i els diferents nivells de qualitat que ofereixen els textos reunits a l’obra.

El volum s’organitza realment en quatre blocs, si s’exclou el text inicial, que detallo en el següent paràgraf. En primer lloc, un bloc sobre Contexto, format per dos treballs, al qual segueixen blocs més amplis sobre Investigación i sobre Servicio. El bloc dedicat a Innovación ha estat el que m’ha semblat més interessant, perquè obre noves perspectives basades en productes o serveis d’ús immediat pels usuaris. El volum acaba amb un bloc sobre Desarrollo, que recull experiències de creació i implementació de repositoris institucionals. Sis és el número màgic de l’obra, atès que tots aquests apartats recullen aquell nombre de treballs.

El primer text, redactat per M. L. Kennedy, citant un bon elenc de fonts, incideix en la necessitat de superar les aproximacions tradicionals de dipòsit, per incidir en la creació d’entorns d’informació per a investigadors: «the use of digital evidence and method, digital authoring, digital publishing, digital curation and preservation, and digital use and reuse of scholarship» (p. 19), per a continuació cridar l’atenció sobre quatre àrees: descobriment, integració, aplicació i ensenyament. És un text que paga la pena llegir, donat que emfasitza el que està evolucionant en els processos d’edició col·laborativa en l’entorn acadèmic, que no acostuma a ser el que molts bibliotecaris creuen que passa.

Pel que fa a la resta del volum, el nivell de contingut i qualitat és desigual. Podem trobar capítols que són meres posades al dia de l’estat de la qüestió, de caire generalista, algunes amb grandiloqüents afirmacions sense més suport que el discurs mateix. En d’altres casos, hi ha investigacions la metodologia de les quals és manifestament millorable, quant als objectius plantejats no coincideixen amb les conclusions obtingudes, o bé aquestes conclusions són generalistes i no estan argumentades en profunditat. El lector també pot trobar estudis de cas, alguns dels quals aporten idees interessants, mentre que d’altres es queden en la mera descripció de repositoris de tipus tradicional, sense cap altre interès que documentar el cas de torn. Si em veiés obligat a recomanar algun dels treballs recollits, m’inclinaria per:

  • El text de Ferreras Fernández sobre repositoris institucionals a España (p. 39-84), perquè delinea aspectes sobre evolució i estat actual, i és imprescindible per comprendre els processos de la darrera dècada.
     
  • El text de García-Hidalgo i García-Peñalbo sobre gestió de coneixement obert amb open source (p. 147-160), que planteja un model d’avaluació per a les eines de programari. Per bé que considero que li manquen paràmetres d’avaluació més funcionals, ofereix una aproximació interessant.
     
  • Els textos de Ribes-Llopes, Pardo-Gómez i Martínez-Galindo sobre accés obert (p. 213-228) i de Martínez-Galindo, Pérez García i Ribelles Aguilar (p. 285-297), sobre integració de publicacions, ambdós a la Universitat Politècnica de València (UPV), atès que mostren bons exemples d’integració dinàmica de publicació acadèmica i gestió del repositori.
  • El text de Mañez Sánchez, Prats Prat, Prieto Jiménez i García Martínez, de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) sobre la combinació amb geolocalització (p. 243-253).
     
  • I, finalment, el text de Malo de Molina, Fernández del Pino i Rasero sobre l’UC3M Research Portal (p. 299-310), que integra el contingut del repositori en un portal sobre recerca.

Des d’una perspectiva metodològica, i personal, sens dubte, una de les conclusions que en trec de la revisió del text és que resulta necessari aprofundir en els mètodes i tècniques de recerca en repositoris, i aplicar-les amb una aproximació més propera a les ciències experimentals que a les humanístiques. Una altra qüestió no tractada seria la predilecció de diferents grups d’investigadors pels repositoris temàtics internacionals davant dels institucionals, el que sembla ser un tema que pocs estan disposats a abordar. Tampoc s’ha entrat en els models emergents de xarxes socials acadèmiques, que permeten desenvolupar treball col·laboratiu, incloent integració amb repositoris, i gestió de documents de treball. Una reflexió final: no deixa de resultar curiós que diversos dels treballs del volum, que han recopilat i organitzat volums de dades, no hagin predicat amb l’exemple i dipositat aquells conjunts com a dades obertes per al seu ús i comprovació per d’altres investigadors...