Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

Citation Capture: models de citacions per a repositoris d’arxius, biblioteques i museus

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Xavier Agenjo Bullón
Director de projectes
Fundación Ignacio Larramendi


Citation Capture: enhancing understanding of the use of unique and distinct collections within academic research and the research outputs produced as a result: final report.  delivered in partnership with Research Libraries UK, The National Archives and Jisc (2018). The Research Base. 54 p. Disponible a: <https://www.rluk.ac.uk/wp-content/uploads/2018/11/Citation_Capture_Report_2018.pdf>. [Consulta: 08/04/2019].


A l’hora de redactar una ressenya sobre aquest projecte que porta a terme les RLUK (Research Libraries UK), els TNA (The National Archives) i el JISC (Joint Information Systems Committee) m’envaeix un cert neguit perquè després d’un estudi molt prolix, per bé que no molt extensiu com ja diu l’informe, al final s’advoca per un nou model de citació per a un tipus concret de repositoris,1 els que contenen col·leccions úniques i diferents (UDC). Un tem, per descomptat, que es tracti d’una nova proposta a afegir a la nombrosa llista de formes de citacions, però s’ha de reconèixer que l’Informe final (en endavant l’Informe) del projecte Citation Capture afronta dues qüestions: l’absència d’anàlisi de citacions sobre els materials conservats en arxius, biblioteques i museus i, afegim nosaltres, la baixa presència de citacions sobre els instruments de cerca i descripció de les institucions culturals en publicacions acadèmiques i científiques.

El que ha cridat la meva atenció del projecte Citation Capture no és tant el problema de com se citen i analitzen els fons consultats d’un arxiu, sinó en la possible extensió a la citació de qualsevol tipus de repositori, ja siguin físics i comparables a arxius com en aquest informe, o repositoris en el sentit de bases de dades, catàlegs o d’altres instruments d’arxius, biblioteques i museus.

L’Informe final de Citation Capture senyala una qüestió molt important per als arxius, biblioteques, museus i institucions culturals de tot tipus: com saber què se cita, quants cops se les cita, qui les citen, i de quins mitjans poden disposar per saber quin ús es fa dels seus fons.  Ja hem senyalat en un altre lloc el costum estès dels usuaris d’aquests instruments de no citar-los en absolut o de citar-los molt per sota del seu ús. Al seu dia, ens referíem a com no és freqüent citar obres tan importants como l’Espasa, els catàlegs bibliogràfics, els instruments de descripció dels arxius, els repositoris institucionals o tot tipus de repertoris elaborats per arxius, biblioteques i museus al llarg dels seus molts anys d’existència i en els quals han participat centenars, si no milers, de bibliotecaris, arxivers o museòlegs. Sic vos non vobis…, però no tant.

L’interès de l’Informe radica no tant en la proposta que realitza sinó en un altre suggeriment que hi és implícit com és el fet de considerar un model de citació per tal que els repositoris d’arxius, biblioteques i museus puguin ser citats a les publicacions acadèmiques i que, posteriorment, es puguin quantificar, analitzar i avaluar aquestes citacions de la mateixa manera que es comptabilitzen les citacions d’articles, comunicacions, llibres, revistes (o d’altre tipus de publicacions) en l’àmbit científic. 

L’Informe fa sis recomanacions, essent la primera, el model de citació, la més concreta, i per això mateix també la més qüestionable, mentre que les altres cinc descansen sobretot en desitjables i possibles futures accions conjuntes de diversos actors que calculo que difícilment es faran realitat. 

El model de citació de Citation Capture
La major part de l’Informe s’estén pels apèndixs que descriuen les anàlisis realitzades sobre les pràctiques més habituals de citació de repertoris; una enquesta en línia sobre models en ús, eines, oportunitats i reptes i sobre el possible suport a un model de citació normalitzat, com també els factors més importants que s’haurien de tenir en compte per al disseny i implementació d’un estil de citació;… i les discussions d’un workshop especialitzat. 

Un gran aparat documental per finalitzar en una proposta que es debat entre utilitzar un codi de tres lletres, un codi de quatre lletres o els codis ja establerts per ARCHON.2 A l’Informe no es mencionen d’altres possibilitats, suposem que és el preu de centrar-lo en el Regne Unit, com serien la MARC code list for organizations o la norma ISO 15511:2011 Information and documentation – International standard identifier for libraries and related organizations (ISIL).

El codi de tres lletres permetria als acadèmics citar de forma natural, estaria més d’acord amb la pràctica actual i no necessitaria la consulta de llistats, directoris, registres o d’altres per establir aquell codi. Cal tenir en compte que el 67 % dels entrevistats a l’enquesta diuen que no utilitzen cap aplicació per gestionar les seves citacions. Així, The National Archives s’abreujaria com TNA. Òbviament, un codi d’aquest tipus tindria l’avantatge de la seva senzillesa i la facilitat d’aplicació cridaria a la seva ràpida extensió, però presenta el gran desavantatge de la duplicitat de sigles, donat que com es diu al mateix informe Bath Record Office, Berkshire Record Office i Bristol Record Office estarien representats pel mateix codi de tres lletres BRO, dins del mateix Regne Unit. En un àmbit internacional aquesta proposta seria simplement inviable.

El codi de quatre lletres tindria l’avantatge de disminuir el nombre de duplicitats, però el desavantatge que no s’utilitza molt en la pràctica habitual de citació dels acadèmics, del que es dedueix que no s’utilitzaria àmpliament i no serviria per a les comptabilitzacions posteriors.

El codi ARCHON (UK National Register of Archives), anàleg al Censo-Guía de Archivos Españoles e Iberoamericanos, si bé és únic i el manté The National Archives, requereix un instrument de consulta (directori, registre, base de dades, etc.) i la seva utilització en el marc d’un text no és natural. Consegüentment, també tindria un menor ús. Presenta, a més, el problema que ARCHON no recull els repositoris d’institucions amb material imprès per la qual cosa en un futur no seria extensible a aquests materials.

Encara que l’Informe analitza d’altres formes de citació com URL, que cada cop estaran més esteses, no acaba advocant per elles, tot i saber que en un futur proper s’haurà de modificar el model de citació proposat per donar cabuda als dominis, URL i URI de les institucions de memòria. 

Les recomanacions de citació dels arxius mateixos ens donen una idea de la dificultat de plantejar una anàlisi de citacions posterior:

  • Archivo General de Simancas, Registro del Sello de Corte, Sign. RGS,LEG,149310,6. 1493, octubre, 24. Barcelona. Accés en línia a http://pares.mcu.es (DD/MM/AAAA).3
     
  • The National Archives (TNA): C 139 Chancery: Inquisitions Post Mortem, Series 1, Henry VI.4

Per descomptat, els autors són conscients dels punts febles de les opcions, per la qual cosa l’intent de racionalitzar un model de citació d’arxius s’ha de veure en l’interès que té la proposta mateixa, però les concrecions semblen molt poc convenients, especialment si tenim en compte la part del món que no és el Regne Unit. De tots els requisits, el més valorat a l’Informe és la facilitat del seu ús, donat que es considera que el risc més greu per a una proposta d’aquest estil serà el grau de la seva aplicació. De poc valdrà qualsevol codi si per als qui l’han d’utilitzar és una complicació afegida a la tasca d’escriure. De sobres sabem que un gran percentatge del temps que porta un article o una comunicació està a citar conforme al model Chicago, a l’MLA, al de Harvard o a qualsevol altre. 

Limitacions de la proposta
L’Informe final no amaga d’altres restriccions o limitacions de la proposta. La primera és que se centra en les «col·leccions úniques i diferents», cosa que és una forma d’acotar el problema a resoldre, començant per una part molt concreta dels repositoris, encara que amb un enorme volum d’informació, els que contenen col·leccions úniques i diferents (llegiu majoritàriament arxius). Com s’ha mencionat, la citació de repositoris que continguin materials reproduïts, com és el cas de les col·leccions bibliogràfiques o dels arxius amb agrupacions de materials impresos, plantejaria el problema que la citació no seria unívoca. És a dir, referir-se a un catàleg bibliogràfic per citar un material reproduït en una edició amb una tirada de milers d’exemplars i susceptible de ser present en nombroses col·leccions no podria donar lloc a una anàlisi clara de l’ús d’aquell repositori sinó, com a molt, el d’un document o material concret. Òbviament, es redueix l’amplitud del problema, en un intent de donar-li una solució viable, acotant-lo a les col·leccions amb documents únics i diferents. 

Tampoc no planteja l’Informe la forma de citació que s’hauria d’emprar per a documents digitals o digitalitzats que s’han consultat a través d’un servei d’agregació de metadades. Aquest és el cas de documents únics que poden ser presents en diferents plataformes com ara Europeana o l’Archives Portal Europe. O, per seguir amb el focus al Regne Unit, The Archives Hub o data.gov.uk.

Simplificar el problema, limitant el seu àmbit és una forma d’apropar-se a la seva resolució, no obstant, al meu entendre, deixa tantes qüestions fora que penso que serà difícil que aquesta proposta arribi a bon port.

Així doncs, la primera limitació del model de citació que es planteja és el seu ús per a col·leccions amb materials únics, llegiu majoritàriament arxius. La segona limitació és que el model de citació haurà de ser utilitzat voluntàriament pels investigadors d’una forma senzilla que no requereixi la consulta addicional de directoris, repertoris o llistats on consultar els codis a utilitzar per a aquestes citacions. Per això, el codi per a citar hauria de ser fàcil de construir sense necessitat d’utilitzar cap repertori, llistat, relació, etc., i hauria d’ocupar poc per tal que no s’extralimitessin els límits d’espai que habitualment marquen els editors.

En algun moment l’Informe fa una anàlisi de les eines de Google Scholar i les de JSTOR per a investigadors per proposar el desenvolupament d’una eina de captura de citacions. 

Com he dit abans, tinc també cert escepticisme sobre que aquesta nova eina que es proposa desenvolupar sigui capaç de millorar el que ja està disponible a Google Scholar i JSTOR. Jo hauria advocat, en lloc de fer una cosa nova, per proposar millores a les eines que ja estan desenvolupades. Segurament, això és perquè soc un reformista i no un revolucionari. 

Citation Capture: Recomanacions
En qualsevol cas, cal fixar-se en les altres recomanacions d’aquest Informe dirigides als socis del projecte i que tenen a veure amb la posada en pràctica del model de citació que finalment es proposi: 

  1. Una pàgina web amigable amb una guia centralitzada de l’ús del model de citació per a arxivers i acadèmics que contribueixi a consolidar el seu ús.
     
  2. Període de consulta per valorar fins a quin punt els equips professionals dels repositoris tenen el coneixement i la perícia necessària per millorar les pràctiques de citació i de captura de citacions. No puc resistir-me a copiar aquest paràgraf que transmet de forma immillorable l’estil de tot l’Informe: «This consultation process would focus on identifying clear strategies to successfully embed best practice within these institutions».
     
  3. Augmentar el coneixement i la consciència a través d’una àmplia campanya pública entre els usuaris potencials del model de citació: acadèmics, investigadors, editors, institucions educatives i associacions professionals. 

Resumint, a la campanya de publicitat cal afegir una sèrie de guies de bones pràctiques sobre com adoptar el model en els diferents repositoris i relacionar-los amb d’altres guies de bones pràctiques nacionals. D’altra banda, s’ha de proporcionar al personal dels repositoris les eines i la formació per a l’actualització de la seva perícia. L’Informe diu que això és clau, i té raó, que no és fàcil assegurar que els repositoris petits puguin tenir capacitat tècnica per proporcionar aquelles guies d’usuari, així com reunir i analitzar dades de citacions capturades. 

L’Informe té també tota la raó en un altre punt, quan es menciona l’interès dels plug-ins de programari de referències com ara EndNote o d’altres per a aquella minoria, però significativa, d’acadèmics que utilitzen aquelles plataformes. I el que em sembla ja gairebé un brindis al sol és concitar el suport dels editors. Com molt bé diu l’Informe és un punt crucial per determinar les pràctiques de citació dins de les publicacions acadèmiques. El que no queda gens clar és com es convencerà aquells editors que estan molt acostumats a les seves rutines (tret, clar, que se’ls pagui). 

L’última recomanació engrandeix el meu escepticisme donat que es proposa fer una extensa campanya de publicitat per subratllar la utilitat del projecte de Citation Capture. És a dir, parlant cristià, s’han de convèncer els possibles usuaris, és a dir, els acadèmics, els editors i els repositoris de les bondats del model i del projecte, cosa que em sembla molt difícil. Malgrat tot, crec que és en aquest punt, a crear un model de citació normalitzat que permeti l’anàlisi de citacions dels repositoris, utilitzat en el seu sentit més ampli, on rau l’interès de l’Informe final i del projecte Citation Capture.


1. Cal tenir en compte que en el context d’aquest Informe el terme repositori té el significat d’arxiu com a entitat que conserva documentació, per bé que pot adoptar altres significats al llarg del document segons el context. 
2. El ARCHON directory el publiquen The National Archives, recull els arxius del Regne Unit i alguns internacionals. 
3. Notas de PARES 12: Solicitar copias de imágenes y Citar documentos. 3 de febrero de 2014 a las 0:59.
4. Citing documents in The National Archives.