29. El criquet com a mitjà d’integració al barri

Presentació

Davant les dificultats d’integració d’un col•lectiu d’alumnat nouvingut i de nova incorporació, es posa en marxa una activitat extraescolar de criquet, que propicia un espai educatiu obert a la comunitat.

Síntesi del cas →

Context

El cas es desenvolupa en un institut de secundària de l’extraradi d’una gran ciutat, en un barri obrer i amb un percentatge d’immigració elevat, on un 35% de l’alumnat és nouvingut, hi ha una taxa d’atur immensa, amb situacions familiars gravíssimes en alguns casos, i amb una gran barreja de cultures (xinesos, pakistanesos, marroquins, sud-americans, gitanos, entre d’altres). El barri està bastant ben dotat de serveis: biblioteques, ambulatori, seguretat, complexos esportius privats. Però hi ha una alta densitat de població i pocs espais verds. La comunicació i el sistema de transport amb la gran ciutat són relativament bons.

El claustre del centre està format per uns quaranta docents. El personal de serveis són set o vuit persones. El percentatge d’alumnat amb necessitats educatives especials és molt elevat a 1r i 2n d’ESO, alguns d’ells segueixen un PI (Pla Individualitzat) o un PIM (Pla Intensiu de Millora). També hi ha una aula d’acollida perquè cada any, a meitat del curs, arriba alumnat estranger de nova incorporació.

Plantejament de la situació

El barri té manca d’espais per als temps de descans i els nens i les nenes viuen en unes àrees poblades amb carrers estrets i costeruts, amb molt de trànsit, excés de sorolls, espais familiars reduïts i sense tenir cobertes les condicions higièniques, sanitàries i econòmiques mínimes. Un fet aïllat és que alguns alumnes demanen alguna vegada dutxar-se a l’institut i, en ocasions esporàdiques, el centre s’ha fet càrrec d’un àpat al dia. Des de fa quatre anys s’ofereixen un seguit d’activitats extraescolars als alumnes i les alumnes gairebé gratuïtes: futbol, bàsquet, handbol, hip-hop, etc. Aquestes activitats no resulten gaire motivadores ni interessants per a l’alumnat pakistanès, per la qual cosa sol·liciten a l’institut la possibilitat de realitzar una activitat lúdica extraescolar pròpia del seu país, en concret: criquet.

Desenvolupament de l’experiència

Com a coordinador esportiu del Pla Català de l’Esport i professor del Departament d’Educació Física, rebo la petició d’un grup d’alumnes interessats a tenir un espai propi i segur on poder practicar criquet. En ser també el president de l’associació esportiva escolar (AAEE) convoco una reunió, on també hi assisteixen membres de l’AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes). S’arriba a un acord unànime: dur a terme l’activitat de criquet. Informo de la decisió a l’equip directiu. Després, inicio una campanya publicitària per animar l’alumnat a inscriure’s en totes les activitats, inclosa la del criquet. Em poso en contacte amb un exalumne interessat en coordinar l’equip. Per dirigir l’activitat rebrà 8 € setmanals, sense contracte. Els alumnes que s’inscriuen paguen 10 € l’any. Això implica que hi ha una situació laboral irregular dels monitors, i comporta que la responsabilitat recaigui en el coordinador esportiu. Si els alumnes tenen problemes sanitaris, s’utilitza l’assegurança escolar, a més de l’assegurança del Pla Català de l’Esport.

En principi, vaig pensar en la possibilitat que l’alumnat no pakistanès també estigués interessat en aprendre a jugar a criquet. No ha estat el cas, però sí que tenim un grup de set o vuit alumnes que dues vegades a la setmana fan aquesta activitat i, fins i tot, ja han participat en trobades amb altres instituts. A través de l’associació els hem comprat material bàsic (pilotes, wicket, cons) i ells l’han complementat amb el material que tenen (guants, bats, etc.).

Desenllaç

El més important, després d’aquests anys d’experiència, és que els alumnes es troben en un lloc segur, estan protegits, compten amb professorat i personal que coneixen, amb unes bones infraestructures. La repercussió d’aquesta activitat és molt positiva en la convivència del barri i fomenta el respecte cap a altres cultures.

És cert que la iniciativa encara té debilitats que s’han d’abordar. No obstant això, és de destacar que aquestes debilitats en gran part guarden relació amb la sostenibilitat o factibilitat del projecte; en contrapartida, i com a qüestió fonamental, totes dues es relacionen amb una altra característica d’aquest tipus d’iniciatives: el fet que han de ser dinàmiques i evolucionar cap a l’objectiu de la real incorporació a la institució de principis d’inclusió i connexió amb la comunitat; i la generalització i institucionalització d’aquests principis a l’institut i en el sistema educatiu.

Per a mi està suposant una motivació i estímul en la meva vida laboral, plantejant-me objectius diferents dels de 20 anys enrere. És molt encoratjador veure cada dia com un institut que estava tancat a la tarda cobra vida amb 27 alumnes al pati, de dilluns a dijous, a més d’alguns caps de setmana. Fins i tot el personal no docent fa comentaris positius i, d’aquesta manera, reconeix la tasca realitzada: “un institut sense alumnat és un institut sense vida, trist. Els alumnes i les alumnes li donen vida i alegria”.

Síntesi del cas

ContextInstitut amb alumnat nouvingut que participa en l'activitat extraescolar
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitComunitat educativa
AccióAtenció a la diversitat
Relació amb l’entorn
ParticipantsProfessorat d'educació física, AMPA, Monitors exalumnes, Alumnat
Desenvolupament• Oferta d'activitats extraescolars
• Sol·licitud d'incorporar una activitat nova: el criquet
• Implicació del Departament d'Educació Física i del Pla Català de l'Esport. Obertura d'un espai educatiu a la comunitat en horari no lectiu
• Valoració i reconeixement de la comunitat cap a l'activitat educativa de l'institut. Gratificació professional dels implicats
DuracióUn curs complet (cinc anys d'experiència, des de 2009 fins a l'actualitat)

↑ torna a dalt

icono_questions

28. El repte d’integrar i implicar a l’estudiant

Presentació

Es presenta el cas d’un estudiant amb alt rendiment, però amb una alteració funcional de la comunicació verbal; es decideix treballar amb la família i en el procés, es detecta que es tracta d’un noi  amb altes capacitats, i  se l’ubica a una classe de nivell superior.

Síntesi del cas →

Context

Aquest cas s’ubica en un barri amb una població d’uns 80.000 habitants de nivell adquisitiu mig alt i perfil treballador, amb zones tranquil·les, llars d’infants, instituts i àrees comercials. Disposa de serveis socials, escoles, centres de temps lliure i de salut, i compta amb un alt índex de voluntariat.

El centre educatiu en el que es desenvolupa el cas és confessional; està constituït per educació infantil, primària i secundaria obligatòria (ESO); la prioritat de l’equip educatiu es que s’obtinguin les màximes qualificacions amb el millor rendiment.

La secundaria s’organitza en tres nivells: A, B y C, on el nivell A acull a aquell alumnat que obté un alt nivell i rendiment acadèmic i C, a aquell que es considera d’inferior nivell acadèmic.

Plantejament de la situació

En Kevin es un noi que cursa segon d’educació secundaria obligatòria i va a la classe de nivell B. Es un alumne amb un rendiment escolar excel·lent, amb matricules d’honor de forma continuada, treballador, però caracteritzat per una profunda disfèmia, una alteració funcional de la comunicació verbal que provoca ensopecs, espasmes i repeticions en l’expressió.

El trastorn que pateix en Kevin el cohibeix i l’impedeix relacionar-se amb la resta de companys i companyes, sortir a la pissarra i realitzar exàmens orals davant la classe. Tot això li provoca distraccions i continus moviments incòmodes i badalls a classe, donant lloc a la preocupació de l’equip docent, que no sap què fer amb ell, a pesar de tractar-se d’un alumne excel·lent en quant al seu nivell d’aprenentatge.

Desenvolupament de l’experiència

Passat el primer trimestre del curs, els docents estan preocupats per en Kevin: cada cop s’exclou més de la classe i sembla no estar atent a les lliçons, escrivint sempre a la seva llibreta quelcom que no ensenya.

La seva tutora parla amb ell, però en Kevin mai contesta, es limita a escoltar. Durant setmanes, la psicòloga del centre també es reuneix amb ell, sense obtenir cap resposta.

Un dia, aquesta professional es planteja perquè en Kevin obté tan bones notes, sense prendre apunts, no dur els llibres, ni relacionar-se amb ningú. Decideix parlar amb els pares i prenen l’acord que l’escola i família realitzin un projecte en comú d’aprenentatge. Després de passar-li uns tests i del seguiment amb la família, es va resoldre que en Kevin era un noi amb altes capacitats, amb un coeficient intel·lectual superior a 130, el que explicava el seu malestar constant i el seu passotisme en horari escolar, juntament amb l’obtenció d’unes notes impecables.

En parlar amb la família de la situació, els van comentar que ja ho sabien, però volien que el seu fill fos «normal» i estudies en un centre d’educació ordinària com la resta de nois i noies, pel que no havien comentat res de la situació.

Respecte a la seva timidesa, els pares van explicar que era degut a la seva disfèmia; l’havien apuntat a una logopeda que en Kevin havia abandonat als tres mesos, perquè ho passava malament.

Desenllaç

En el centre van decidir pujar en Kevin a la classe A, el que va comportar un augment de la seva autoestima. Es va optar pels «agrupaments flexibles per alt» degut a que per primera vegada creien en ell.

En Kevin va reprendre les seves sessions de logopèdia, amb les que, encara essent un procés lent, va anar obtenint a llarg termini, una millora en la relació amb els seus companys i companyes de classe.

Encara que en Kevin necessitava altre tipus d’educació enfocada a persones amb alts coeficients intel·lectuals, la col·laboració amb la família va permetre que focalitzes el seu elevat nivell d’intel·ligència en mitjans extraescolars.

Síntesi del cas

ContextCentre confessional en un barri residencial
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitEstudiant
Equip educatiu
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsAlumne, Professorat, Psicòloga, Família
Desenvolupament• Alumne amb alteració funcional de la comunicació verbal i alt rendiment, però amb desinterès i manca d’integració en el grup
• Intervenció de la psicòloga, que decideix treballar conjuntament amb la família. Es detecta que l’alumne té altes capacitats
• Es pren l’acord de pujar-lo al nivell més alt, amb el que augmenta la seva autoestima i s’origina una millora progressiva de la seva situació
DuracióTres mesos

↑ torna a dalt

icono_questions

27. Un projecte interdisciplinari de centre

Presentació

L’Administració educativa ofereix l’oportunitat d’implementar un nou projecte globalitzador, interdisciplinari i competencial a un centre de secundària caracteritzat per la seva atenció a la diversitat. Quins nous reptes es generen? Quines són les actuacions i respostes de l’alumnat, de les famílies, del claustre i dels agents educatius externs?

Síntesi del cas →

Context

El centre es troba en una població del cinturó industrial d’una gran ciutat. La seva població s’ha ampliat i rejovenit, i durant els anys noranta i fins al final de la bombolla immobiliària ha rebut abundant nova població de mitjana edat de tipus socioeconòmic mitjà-alt.

Es tracta d’un institut de secundària amb tres grups oficials a l’ESO desdoblats en quatre, dos a primer de batxillerat i un a segon de batxillerat. El claustre està compost per 45 professors i professores. D’aquests, la meitat són definitius en el centre, una quarta part està en comissió de servei i la resta són interins.

Plantejament de la situació

El centre està involucrat en diversos projectes d’innovació educativa, ja que s’ha detectat que és el mecanisme real de canvi de les metodologies d’ensenyament-aprenentatge més tradicionals. També té una llarga tradició d’atenció a la diversitat.

La proposta de ser centre pilot es relaciona també amb els resultats no gaire reeixits en les últimes proves externes de segon cicle en l’àmbit de matemàtiques.

És, en aquest marc, en el qual fa un curs l’Administració educativa va proposar a l’institut la posada en marxa d’un projecte d’integració de l’aprenentatge de les matemàtiques i de les ciències experimentals, utilitzant mètodes innovadors i atractius. Un projecte que, a la vegada, potencia el desenvolupament i l’adquisició de les competències i un treball de caràcter interdisciplinari, i en el qual els temes ambientals i els mètodes d’indagació són bàsics.

A més dels objectius anteriors, el projecte és una estratègia més per prestigiar el centre educatiu en l’entorn i per millorar la seva dinàmica general.

Desenvolupament de l’experiència

El projecte se sustenta en tres estaments. D’una banda, l’institut, amb el suport de l’Administració educativa. De l’altra, una fundació privada que proporciona un partenariat econòmic d’accés a institucions de referència i d’externalització dels resultats. I el marc teòric pedagògic el proporciona el departament didàctic de les ciències experimentals i les matemàtiques d’una universitat catalana. Aquesta mateixa institució estableix el contacte amb altres importants organismes d’investigació científica de Catalunya.

L’objectiu inicial era la creació d’un nucli amb professorat de l’àmbit científic-matemàtic que liderés el projecte, i poder fer-lo extensiu en un parell de cursos a la resta del claustre, de manera que la nova metodologia de treball fos independent de l’àrea de coneixement i impulsés l’adquisició de les competències per part de l’alumnat.

Per aconseguir-ho, s’ha dut a terme una intensa formació, tant en el grup inicial com en el claustre, i s’estan generant sinergies de treball comú. Les activitats de formació han pres formes molt diverses (xerrades, seminaris, tallers …) per possibilitar el projecte a llarg termini.

Tot i la bona predisposició de tots els estaments, es detectava una desconfiança inicial que ràpidament va desaparèixer per originar un treball col·laboratiu molt intens. Com a resultat, s’han creat i implementat durant el primer curs quatre unitats didàctiques en 1r i 3r d’ESO.

En aquestes unitats, els alumnes i les alumnes treballen a partir d’una aposta per la interdisciplinarietat i per la funcionalitat dels aprenentatges (per poder aplicar-los en nous contextos). L’alumnat serà un dels focus d’atenció, ja que si el projecte està ben dissenyat la seva predisposició cap a la institució educativa probablement virarà, i deixarà de tenir un paper més passiu en favor d’un més actiu, en el qual construirà el seu propi coneixement i en què aprendrà al mateix temps que es diverteix.

Desenllaç

La visió de l’alumnat ha passat de la sorpresa inicial a un entusiasme final, ja que ha construït activament el seu propi coneixement, modulant-lo segons interessos, capacitats, etc. I per al professorat ha estat enriquidor deixar les classes tradicionals per una nova metodologia en la qual el seu paper és bàsicament d’orientador.

En relació amb els nivells educatius en què no s’ha posat en marxa el projecte a l’aula durant el primer curs, s’han realitzat tallers, conferències i pràctiques de laboratori lúdiques, amb l’objectiu de sensibilitzar l’alumnat i fer-li entendre que es tracta d’un projecte de centre.

En el professorat que no ha estat directament involucrat en el projecte s’ha produït, en general, una evolució positiva en el seu posicionament. S’ha passat del recel inicial a una actitud de col·laboració i de generació d’idees per a futures actuacions conjuntes entre departaments didàctics. Aquest canvi es deu, en part, a la formació rebuda des de la universitat, que tenia per objectiu últim fer de la interdisciplinarietat un tret metodològic de l’institut.

Durant l’aplicació del projecte en el primer curs, les famílies no han tingut un paper destacat. No obstant això, és evident que s’ha de produir un canvi de posicionament en el futur, i que cal crear situacions afavoridores de que puguin participar activament, ja que és un projecte de centre i elles són un dels seus estaments.

Síntesi del cas

ContextInstitut situat en el cinturó industrial metropolità d'una gran ciutat
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitCentre
AccióMetodologia
ParticipantsProfessorat i alumnat de l’institut, Universitat catalana, Fundació privada
Desenvolupament• Institut amb tradició d'innovació pedagògica i d'atenció a la diversitat. Institut amb resultats millorables en l'àmbit de les matemàtiques
• Implementació d'un nou projecte multidisciplinari centrat inicialment en l'àmbit científic-matemàtic
• Extensió de la nova metodologia a tot el currículum i participació de tots els departaments didàctics
• Creació de sinergies entre l'institut, les institucions externes, els recursos de l'entorn i les famílies
DuracióTres cursos escolars amb el partenariat

↑ torna a dalt

icono_questions

26. Aprenentatge cooperatiu: quan l’alumne ensenya

Presentació

El cas exposat presenta com una professora de matemàtiques descobreix el potencial de l’aprenentatge cooperatiu entre l’alumnat en una accidentada trobada amb un estudiant amb baix rendiment acadèmic.

Síntesi del cas →

Context

Ens situem a Xile, en un liceu (centre educatiu públic d’ensenyament secundari) d’alta exigència, d’alumnat exclusivament masculí. En aquest centre educatiu es cursa des del 7è bàsic fins al 4t mitjà (aquest equival al segon de batxillerat espanyol), normalment en classes de 45 estudiants, amb 40 hores presencials a la setmana.

Plantejament de la situació

En Carlos és un adolescent amb bons amics, respectuós, que ha desenvolupat la seva vida estudiantil al liceu des dels primers anys al costat del seu grup classe. No obstant això, se’l reconeix com un jove introvertit, amb baixa autoestima i de baix rendiment acadèmic, especialment en matemàtiques. S’observa en ell un escàs esforç i poca motivació a les classes. L’any anterior, en Carlos va suspendre el 2n mitjà (equivalent a 4t d’ESO) i es troba novament en risc de fracassar si suspèn l’assignatura de matemàtiques. D’acord amb la normativa del centre, un suspès per segona vegada és motiu d’expulsió. De les set avaluacions del semestre, té una mitjana molt baixa i necessita una nota de 5,5 (d’un màxim de 7,0) en l’examen global, que mesura tots els continguts cursats durant l’any.

En l’examen, en Carlos obté una puntuació molt per sota del que s’esperava, sent l’únic alumne suspès en la seva classe. Un grup de companys de curs, sabent la situació personal d’en Carlos, va sol·licitar en defensa d’ell una nova oportunitat d’examen extraordinari. La docent empatitza amb el noi, li ha atorgat reiterades oportunitats de millores durant l’any i el noi no les ha aprofitat. A més, les possibilitats de suport per la seva part són mínimes, ja que atén a més de 180 alumnes, no existeix una xarxa de suport psicopedagògic i la situació d’en Carlos obeeix a circumstàncies de llarga durada, alienes al context escola.

Desenvolupament de l’experiència

La professora sap que en Carlos és molt valorat com a persona per un gran nombre de companys i intueix que aquí hi ha una oportunitat. Desafiant i amb la mirada fixa a la cara del noi, sentencia amb veu enèrgica davant les demandes del curs: «Carlos, tens l’última oportunitat! i si aproves el curs, jo estic disposada a tenyir-me els cabells de ros!».

A l’instant salten crits esvalotats d’alegria. Per a la mestra no cal afegir res, ella sap que darrere de Carlos estarà el suport dels seus companys, però també sap que hi ha molt poques possibilitats que el noi aconsegueixi un repte tan gran.

Dues setmanes després, aquí estava assegut en Carlos amb paper i llapis. Un grup d’amics esperava fora, al passadís. La prova va durar hora i mitja i tot seguit va començar la revisió. Van analitzar la prova junts i, per a sorpresa de la professora, en Carlos estava superant bé aspectes mecànics en les primeres respostes. A la meitat de la sessió, els seus companys van demanar permís per participar en la revisió. Van començar a sumar punt per punt, victorejant i defensant cada encert d’en Carlos en les seves respostes, mentre consultaven la taula d’equivalències de notes. Llavors la docent va començar a veure seriosament que aquella aposta amenaçava amb la decoloració dels seus cabells.

En Carlos va aconseguir superar bé aspectes mecànics com les definicions, resolució d’exercicis i en menor mesura va enfrontar la resolució de problemes, però no va ser capaç de realitzar demostracions d’hipòtesis, reduccions i contradiccions. Era evident que la maduresa d’aquest tipus de raonaments no es podria aconseguir en tan curt termini. No va completar la puntuació, però per molt poques dècimes.

Novament els companys van advocar. Aquesta vegada la docent li va dir a en Carlos: «Hi ha algun motiu perquè jo hagi de considerar aquestes dècimes que et falten?». Sense treure-li els ulls de sobre i modulant lentament la veu, en Carlos va respondre: «Que ara sí que ho he entès». La docent va saber que aquells companys es van ajuntar a estudiar amb ell a casa seva, totes les tardes. Li van explicar de totes les formes possibles, van buscar múltiples estratègies per ensenyar-li, li van exigir i ell no es va rendir.

Desenllaç

La docent no es va tenyir els cabells, però va donar per aprovat a en Carlos. Ell va continuar sent el «fluixet» de sempre, però va poder descobrir una nova mirada de si mateix a través dels seus companys. Anys més tard, en Carlos li va escriure una nota d’agraïment a la docent, explicant-li que cursava el segon any d’universitat.

Síntesi del cas

ContextAula de 2n d’ensenyament mitjà de un liceu en Xile, equivalent a 4t d’ESO en un institut espanyol
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessora de matemàtiques, Alumne amb problemes de rendiment, Companys de curs
Desenvolupament• Desafiament a les capacitats d’un alumne amb implicacions cooperatives, per part dels seus companys
• Compromís d’alumnes amb bon rendiment acadèmic en ensenyar a un alumne amb dificultats d’aprenentatge
• Valoració de la docent en termes d’assoliment concret de l’alumne
• Valoració de la docent sobre l’aprenentatge entre iguals
• Comprensió d’un nou àmbit d’investigació-acció: l’aprenentatge col·laboratiu
DuracióTres setmanes

↑ torna a dalt

icono_questions

25. Reforç per a l’autosuperació

Presentació

Els premis concedits als millors estudiants de la classe, i que tenen com a objectiu motivar la superació, no sempre generen aquest efecte. Contràriament, poden provocar desànim i desmotivació, per la frustració que causen en aquells que pensen que mai aconseguiran un reconeixement. En canvi, el reconeixement a les millores individuals de cada estudiant pot potenciar i motivar l’autosuperació, des de la percepció que tots poden millorar, no només els millors.

Síntesi del cas →

Context

Aquest cas se situa en una ciutat de la zona centre de Xile, en un col·legi científico-humanista que acull més de 2.000 estudiants, distribuïts en cursos des de preescolar fins a ensenyament secundari i, concretament, en un curs de segon any d’aquest últim nivell, que equivaldria a quart curs de l’ESO a Espanya.

El nivell acadèmic i disciplinari general és bo. Cada curs té un professor o professora cap que, durant dos anys, és el tutor o guia encarregat d’orientar els estudiants en la formació humanista i en valors que l’escola proposa clarament en el seu projecte educatiu institucional, basat en les lleis educatives del país, que protegeixen el desenvolupament de les persones, a més del desenvolupament acadèmic.

Plantejament de la situació

A les escoles de Xile, és una pràctica habitual premiar determinats estudiants en cada curs. És un reconeixement d’aquells estudiants que obtenen la millor mitjana semestral o anual, i de l’alumne integral, que és aquell alumne que destaca acadèmicament i que participa en gran quantitat i varietat d’activitats extracurriculars. Aquests premis tenen l’objectiu de reconèixer l’esforç i el compromís dels estudiants en el seu desenvolupament acadèmic, i motivar altres estudiants a lluitar per aconseguir-los.

En aquest context i en la meva tasca de professora cap, havia de triar l’«alumne integral» del segon any mitjà, per al primer semestre. Va ser una comesa difícil, ja que tenint en compte les característiques del curs hi havia més d’un estudiant que reunia els requisits exigits. Davant d’aquest dilema, vaig decidir triar una alumna que, tot i no tenir l’acompliment acadèmic més alt, sí destacava pels seus millors rendiments en la constància mostrada al llarg de la seva trajectòria escolar, pel seu elevat compromís amb les activitats del curs, i pel seu destacat acompliment esportiu, artístic i literari a l’escola.

Després de lliurar la distinció en un acte públic, vaig tenir una entrevista amb la mare d’aquesta estudiant, que volia donar-me les gràcies pel premi de la seva filla, que després de deu anys d’estudis a l’escola, d’esforç constant i de participació activa, per primera vegada havia vist reconegut el compromís significatiu amb el seu propi desenvolupament i amb el centre. Vaig entendre en aquell moment que aquest reconeixement havia generat un gran impacte, no només en l’estudiant, sinó en tota la seva família.

Desenvolupament de l’experiència

El gran impacte que havia provocat el premi en el cas d’aquesta alumna i la seva família em van fer plantejar un seguit de preguntes: Aquests premis provoquen l’efecte desitjat? Què passa amb aquells estudiants que mai aconseguiran els rendiments que els permetin ser premiats? El reconeixement els motiva a continuar esforçant-se?

Vaig voler saber-ne més, i vaig decidir parlar amb l’estudiant premiada. Ella em va confessar que havia estat una gran sorpresa ser elegida per aquest premi, ja que sabia que sempre era concedit a determinats estudiants (val a dir que aquests premis havien rotat històricament entre tres estudiants que sempre obtenien les millors mitjanes).

L’alumna mai va deixar d’esforçar-se, perquè volia arribar a la universitat. A més, els seus pares li feien costat en tot el que es proposava, i havien reconegut sempre els seus assoliments. Vaig parlar també amb altres estudiants que mai havien rebut cap d’aquestes distincions. Tots coincidien a afirmar que aquests premis no tenien importància per a ells, ja que mai els aconseguirien, malgrat el seu esforç: «sempre els rebrien uns altres, els millors». Tot plegat em va empènyer a cercar alguna cosa que provoqués un canvi d’actitud, pensar en la manera d’ajudar-los a entendre el significat de l’esforç, de la superació, i de ser millor.

La idea va ser molt senzilla, però amb efectes sorprenents i fabulosos. Vaig buscar els registres acadèmics de l’any anterior de tots els estudiants, amb la finalitat de contrastar-los amb els resultats parcials en aquell moment i determinar les millores del seu rendiment en totes o algunes de les assignatures. Amb aquests antecedents, vaig redactar una carta per a cadascun dels meus estudiants amb l’objectiu de felicitar-los per l’esforç que havien fet i que els havia permès superar el seu nivell d’aprenentatge, i els vaig convidar a continuar en aquest camí de superació.

Desenllaç

La carta va ser lliurada en un claustre, amb l’assistència dels estudiants i els seus pares. Van rebre aquestes agradables notícies que, sens dubte, van generar molts bons moments familiars i que van provocar millores en tot el curs durant el semestre següent.

Síntesi del cas

ContextCurs de segon any d’ensenyament mitjà, equivalent a quart d’ESO espanyol
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessora cap o tutora, Alumnat de segon any, Pares i mares
Desenvolupament• Selecció d’estudiant per concedir el premi a l’alumne integral
• Agraïment de la mare i de l’estudiant
• Anàlisi de l’efecte d’aquests premis en els estudiants no premiats
• Reconeixement a tot el grup per l’esforç de superació
DuracióUn curs escolar

↑ torna a dalt

icono_questions

24. La integració d’alumnes de la USEE

Presentació

El cas que exposem presenta la integració d’una Unitat de Suport a l’Educació Especial (USEE) en un institut i com els seus alumnes formen part activa de la comunitat educativa del centre.

Síntesi del cas →

Context

El centre es troba en un municipi del cinturó industrial d’una gran ciutat. La seva població s’ha ampliat i rejovenit, i durant els anys noranta i fins al final de la bombolla immobiliària, ha rebut molts nous habitants de mitjana edat, de tipus socioeconòmic mig alt i provinents de Barcelona ciutat, amb més possibilitats econòmiques i amb inquietuds socials.

Es tracta d’un institut de secundària amb tres grups oficials a 1r, 2n i 4t d’ESO, dos a 3r d’ESO, dos a 1r de batxillerat i un a 2n de batxillerat. El claustre està format per 45 professors, dels qual la meitat són definitius al centre, una quarta part està en comissions de serveis i la resta són interins. L’institut es defineix per uns principis generals adaptats als de l’escola pública catalana.

Plantejament de la situació

El centre es troba encara llastrat pel fet de ser l’institut de la zona més marginal de la localitat i, al llarg de la seva història, ha dedicat grans esforços a l’atenció a la diversitat. Així, es fan els següents desdoblaments:

  • Els grups de 1r i 2n ESO es desdoblen en totes les matèries de 3 a 4.
  • A més, a 1r i 2n ESO hi ha grups de diferent ritme d’aprenentatge a les matèries instrumentals.
  • A 3r ESO hi ha dos grups heterogenis i un grup d’aula oberta.
  • A 4t ESO hi ha dos grups heterogenis i un grup que segueix un programa de diversificació curricular amb hores d’estada en empreses.
  • A banda, hi ha l’equip de psicopedagogia i un tècnic d’integració social.

Desenvolupament de l’experiència

El curs 2008-2009, es va establir al centre una Unitat de Suport a l’Educació Especial (USEE) amb dos psicopedagogs i una educadora social, i des del febrer del curs 2009-2010 s’ha mantingut el mateix equip docent. Aquest espai acull nois i noies del centre, però també d’altres instituts de la població i de pobles propers. Per tant, no és un servei diferenciat del centre ni un tipus d’atenció individualitzada propi. L’institut és la seu física, l’alumnat de la USEE fa la integració a les aules del centre i és d’on parteix tota la documentació acadèmica i burocràtica. Tampoc correspon a l’institut decidir quin alumnat hi accedeix, sinó que aquest hi va destinat per l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) de la zona, amb un informe previ.

Hi ha hagut una evolució en el nombre d’alumnes que hi assisteixen: curs 2008-2009: 5 alumnes, 2009-2010: 6; 2010-2011: 6; 2011-2012: 7; 2012-2013: 9. La USEE acull alumnes de tots els nivells de l’ESO (durant el curs 2012-2013 hi va haver 4 alumnes de 1rESO, 2 de 2n ESO, 2 de 3r ESO i 1 de 4t d’ESO) amb gran variabilitat en les síndromes que pateixen (síndrome d’Asperger, síndrome negativista desafiant, comportament disruptiu, trastorn del desenvolupament i TDAH en diversos casos). Durant els dos primers cursos, la majoria de nois i noies presentaven problemes de conflictivitat educativa i social.

Desenllaç

La integració d’aquest alumnat és importantíssima, si volem ser una escola inclusiva. Per tant, ha de participar-hi tota la comunitat educativa, i això es pot aconseguir vinculant aquests alumnes amb un grup classe de referència i no només al grup USEE. Per això assisteixen a les classes amb els grups estàndard gran part del seu ho- rari. Per fer-ho, en moltes ocasions, van acompanyats del professorat de la USEE que els dóna suport durant el desenvolupament de les sessions.

El professorat de la USEE té unes funcions i unes tasques cabdals, ja que guia l’alumnat en l’acompanyament durant el procés d’inclusió en el centre i és el seu referent adult. Aquest professorat també és l’encarregat d’establir els criteris d’organització horària, del seu agrupament, dels nivells d’aprenentatge, de realitzar una proposta d’horari (revisable) i del seguiment individual continu.

Cal tenir en compte que aquest alumnat té més llibertat de moviment pel centre que la resta. En ocasions, quan es veuen desbordats per la situació viscuda durant el desenvolupament d’una classe, aquests nois i noies poden sortir de l’aula per anar a l’aula USEE, on sempre hi ha professors de guàrdia que els ajuden a tranquil·litzar-se o a entendre les vivències viscudes (especialment en el cas d’alumnes amb síndrome d’Asperger).

S’ha detectat en aquest alumnat una major taxa de conflictivitat, especialment durant l’esbarjo. De vegades, s’atribueix a la seva manca de recursos personals per poder resoldre els problemes (no emprant únicament la violència!), i en d’altres ocasions al fet de no prendre la medicació corresponent. En aquestes situacions, no sempre és estrictament aplicable el reglament de règim interior en l’apartat disciplinari: és aconsellable la mediació entre els membres de la comunitat, i els resultats obtinguts fins a l’actualitat en aquest sentit han estat satisfactoris

Síntesi del cas

ContextInstitut d’una gran ciutat que es caracteritza per l’atenció a la diversitat del seu alumnat
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitCentre
AccióRecursos i serveis
Atenció a la diversitat
ParticipantsProfessorat de l’institut, Professorat de la USEE, Alumnat del centre
Desenvolupament• Integració d’una aula USEE en el funcionament d’un institut
• Integració dels alumnes de la USEE en els grups d’un centre de secundària
• Tipus d’interaccions entre centre educatiu, recursos psicopedagògics de l’entorn i famílies
DuracióDiversos cursos escolars

↑ torna a dalt

icono_questions

23. Internet: el problema forma part de la solució

Presentació

Mai com ara l’alumnat ho havia tingut tan fàcil per accedir, contrastar, copiar i gestionar informació. Això planteja un repte interessant pel que fa a identificar i evidenciar els processos d’ensenyament-aprenentatge presents en aquestes accions, els coneixements que ha de tenir l’alumnat, i com poden ser avaluats aquests coneixements.

Síntesi del cas →

Context

Un institut d’una gran ciutat, que imparteix els cursos d’educació secundària obligatòria (ESO) i de batxillerat. El claustre de professorat és estable i experimentat, de tarannà més aviat clàssic i amb certes ganes de posar-se al dia. S’han introduït les pissarres digitals interactives i els ordinadors portàtils com a eina de treball habitual a les aules. Combinen de forma desigual aquestes eines més actuals amb els llibres de text de tota la vida. La seva metodologia és normalment transmissiva, però comencen a introduir pràctiques més col·laboratives i comprensives.

Plantejament de la situació

Una docent detecta que un alumne de segon d’ESO ha copiat en un examen. Normalment, els exàmens són en paper i no s’utilitzen els portàtils mentre es realitzen. La professora intueix que l’ha fet utilitzant Internet. En l’examen, l’alumne utilitza paraules tècniques que, verbalment, és incapaç d’explicar de forma coherent i raonada quan se li pregunta posteriorment.

Un altre alumne assegura que el seu company ha utilitzat el mòbil, connectat a Internet, durant l’examen. En qualsevol cas, l’ús dels mòbils està prohibit en tot moment i en tot el centre. El company afegeix que no és una cosa nova, que aquest alumne també copia en l’elaboració dels treballs d’aula. I no és l’únic, és una pràctica estesa a les aules, i molt difícil de detectar en certs casos.

Es genera al centre un debat al voltant del fet de copiar i de fer-ho aprofitant eines que l’alumnat té al seu abast. Una estudiant explica que, en la vida real, fora de l’institut, tothom utilitza Internet, i troba injust que ells no puguin fer-ho.

Desenvolupament de l’experiència

Normalment, el noi manifesta bona predisposició pels aprenentatges i treu bones notes. És espavilat, potser una mica mandrós. En el seu sentit de justícia, no veu malament això de copiar textos i imatges de llocs públics. Si la informació hi és… per què no aprofitar-la? Altres companys donen suport a la seva postura públicament, amb el mateix raonament.

La docent ho comenta amb una companya i aquesta veu el problema de manera més global. No és la primera vegada que arriba a les seves oïdes un cas com aquest en el centre. En el seu departament, estan d’acord que és un problema més ampli. Decideixen portar-ho al claustre, amb l’acord de l’equip directiu, i aprofitar-ho com debat pedagògic.

Ho discuteixen en un claustre pedagògic. En aquest, afloren moltes qüestions: prohibició total de la tecnologia en el centre, replantejament del tipus d’avaluació que es vol dur a terme, pèrdua de la cultura de l’esforç, com afecten els canvis socials al centre, enduriment de les sancions, falta d’exercitació de la memòria, excés de continguts del currículum, treball per competències, necessitat de canviar la normativa del centre, que aquest sigui un tema de la revista escolar…

El fet que generi tant debat i opinions diverses fa palès que es tracta d’un tema que involucra tots. Així doncs, atès que no és un problema individual, la resolució de la situació s’aborda de manera globalitzada.

Desenllaç

El claustre decideix fer una prova pilot a segon d’ESO, una proposta d’examen amb accés a Internet en què hi haurà preguntes de reflexió i altres de contrast de la informació que poden trobar a la xarxa. Així doncs, es podrà consultar Internet.

Pel que fa a la primera part, l’accés no aportarà gran cosa, perquè la reflexió serà molt personal; en la segona, hauran d’aplicar de forma pràctica criteris de selecció, contrast i recomanació d’informació útil i interessant.

Síntesi del cas

ContextInstitut d’una gran ciutat
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitCentre
AccióCurrículum
Metodologia
Avaluació
ParticipantsAlumne, Professorat, Claustre
Desenvolupament• Detecció d'un cas de còpia d'Internet en el curs d'un examen
• Recollida i contrast d'informació amb els estudiants
• Reacció contradictòria i plena de dubtes
• Reflexió i debat per part dels equips docents i el claustre
• Utilització de les noves tecnologies en situació d'avaluació
DuracióUn mes, des de la detecció del problema fins a la proposta de la prova pilot

↑ torna a dalt

icono_questions

22. Una mateixa estratègia: dues respostes diferents

Presentació

El cas presenta els resultats pedagògics en dos grups d’estudiants d’un mateix nivell i davant d’una mateixa activitat d’aula. Aquests resultats van ser radicalment diferents, motiu pel qual es va analitzar la situació amb els mateixos estudiants. Així, es va generar una activitat alternativa que va obtenir resultats semblants en tots dos grups.

Síntesi del cas →

Context

Aquest cas s’emmarca en les classes de biologia electiva de la unitat de recerca científica de quart d’ensenyament secundari (equivalent al segon de batxillerat espanyol), en un centre concertat de Xile. L’escola es troba en una ciutat de la zona centre-sud del país, amb una gran quantitat de centres educatius que abasten des del nivell bàsic fins a l’universitari. El centre és científic humanista, amb una matrícula de 1.000 estudiants (des del nivell prebàsic fins a l’equivalent al batxillerat espanyol), que són seleccionats per al seu ingrés i que, en general, pertanyen a un estatus socioeconòmic mitjà-alt.

Plantejament de la situació

La classe inicial d’aquesta unitat em sembla clau per a motivar els estudiants i interessar-los per un tema complex, molt avorrit per a la majoria. Durant aquell any, vaig tenir dos grups formats per estudiants que van triar l’assignatura, provinents de diferents cursos. Vaig planificar una activitat d’introducció a la unitat per als dos grups, consistent en un joc (suggerit pel Ministeri d’Educació), amb la finalitat d’ensenyar la planificació d’un projecte de recerca. En el joc, hi havia un cub, a les diferents cares del qual figuraven noms, nombres i lletres, connectats per una determinada lògica; a més d’altres materials, com ara regles, mi- ralls, lupes, llapis i fulls blancs.

La idea era que, mitjançant l’observació, el registre de notes, la discussió i el treball col·laboratiu, l’alumnat pogués, en primer lloc, suposar què hi havia a la cara inferior del cub (per tant, era imprescindible no aixecar-lo). Després, havia de proposar una possible actuació per verificar el seu primer supòsit, a partir dels materials lliurats. El joc no tenia resposta, ja que els alumnes també havien de tenir en compte la incertesa com a part de la investigació científica.

Desenvolupament de l’experiència

En el cas del primer grup, tot va rutllar. Els estudiants van seguir les instruccions, van reflexionar i van fer propostes finals molt entretingudes; van entendre la planificació i el sentit d’una recerca científica. El tancament de la classe va ser molt participatiu i els alumnes van manifestar el desig de continuar aprenent i investigant.

En el cas del segon grup, l’activitat va ser un desastre. No els va motivar gens i, malgrat que van escoltar, van acabar aixecant el cub i llançant-lo d’una banda a l’altra de la sala. Vaig decidir suspendre immediatament l’activitat i utilitzar algunes comunicacions de recerques que ja havia recopilat per a la classe següent, a fi que hi treballessin. El tancament de la classe, el vaig fer jo, motivant-los a respondre preguntes que permetessin arribar a les mateixes conclusions que amb l’altre grup.

Era la primera vegada que em passava una cosa així, i va significar un treball de reflexió personal i amb altres professors, que em van aportar diverses opinions; una d’elles va ser que aquesta unitat s’havia de treballar amb una guia que els estudiants havien de llegir, comentar i estudiar, i avaluar-la posterior ment amb una prova escrita. Jo continuava amb interrogants i dubtes, i el que és pitjor, havia de pensar amb rapidesa, perquè ja tenia al damunt la classe següent. La solució no era una guia, i molt menys oblidar el tema.

Finalment, vaig decidir dur el cub a la classe següent, i parlar tant del cub com de l’activitat amb els estudiants. He de reconèixer que vaig aprendre dels meus alumnes i de la sinceritat dels seus relats. Van valorar que allò no era per a joves de la seva edat i, a par tir d’aquesta afirmació, van començar a crear i plantejar un projecte. Van proposar fer una mostra per als cicles bàsics en la qual plantejarien, mitjançant jocs, com es podia desenvolupar una recerca científica i la seva importància en la història de l’ésser humà. Estaven planificant un gran projecte que els ensenyaria molt més del tema que els continguts de la unitat….

Desenllaç

Aquell any, la unitat va acabar sent un gran èxit, i fins i tot vam aconseguir visitar alguns centres de recerca d’universitats d’altres ciutats, on els estudiants van poder veure com es fa recerca en temes que són del seu interès, a més de conversar amb els investigadors i conèixer les seves vivències  científiques.

Síntesi del cas

ContextEscola concertada ubicada en una ciutat de la zona centre-sud de Xile. Aules de 4rt d’ensenyament mitjà (equivalent a 2n de batxillerat espanyol)
Nivell educatiuSecundària postobligatòria
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsProfessora de biologia, Alumnat agrupat segons opció personal d’assignatura científica
Desenvolupament• Realització d’una mateixa activitat inicial per a l’estudi d’una unitat didàctica amb dos grups d’estudiants
• Reacció molt desigual entre els dos grups
• Anàlisi de la situació amb el grup que va rebutjar l’activitat inicial
• Alternativa de treball diferent en aquest grup
DuracióUna sessió de classe (activitat inicial) i una sessió per a l’anàlisi de la situació creada

↑ torna a dalt

icono_questions

21. Incrementar la matrícula al batxillerat

Presentació

El cas presenta la situació produïda en un centre de secundària durant el període de preinscripció de batxillerat, atesa la manca de demanda i les sinèrgies socials del passat de la població i de l’institut, que condicionen el present i el futur del centre.

Síntesi del cas →

Context

El centre es troba en una població del cinturó industrial d’una gran ciutat, amb un fort creixement demogràfic i urbanístic a partir dels anys cinquanta. Durant els anys noranta, i fins a la fi de la bombolla immobiliària, el barri ha rebut nova població de mitjana edat de tipus socioeconòmic mig alt provinent de la capital. La població de la zona s’ha rejovenit i ampliat amb gent amb més possibilitats econòmiques i majors inquietuds socials.

Fins al curs 2006-2007, l’institut estava situat en un barri amb una forta problemàtica social i econòmica. El trasllat a la ubicació actual (2007) ha significat una millora inqüestionable dels recursos, les possibilitats educatives i l’entorn socioeconòmic i cultural.

Al centre hi ha tres grups oficials de1r, 2n i 4t d’ESO, dos grups de 3r d’ESO, dos grups de 1r de batxillerat i un grup de 2n de batxillerat.

El claustre està format per 45 professors, del quals aproximadament la meitat és professorat definitiu, una quarta part és professorat en comissions de serveis i la resta són professors interins. Des del trasllat a la ubicació actual ha augmentat el professorat definitiu i ha disminuït considerablement el professorat interí.

Plantejament de la situació

A la població hi ha quatre centres de secundària, dos dels quals són públics (l’altre centre ofereix, a més del batxillerat, cicles formatius de grau mitjà i superior) i els altres dos són concertats religiosos, però només un d’ells té batxillerat. La distància entre els dos centres públics i el concertat només d’ESO no és gaire gran.

El nostre centre es troba encara llastrat pel fet d’estar a la zona més marginal de la localitat. Sota la seva visió de l’educació, l’equip docent ha dedicat grans esforços a l’atenció a la diversitat. Així, es fan una sèrie de desdoblaments en els grups següents:

Els grups de 1r i 2n d’ESO es desdoblen en totes les matèries de 3 a 4. A 1r i 2n d’ESO hi ha grups de diferent ritme d’aprenentatge a les matèries instrumentals.

A 3r d’ESO hi ha dos grups homogenis  «estàndards»  i  un  grup d’aula oberta.

A 4t d’ESO hi ha dos grups homogenis «estàndards» i un grup que segueix un programa de diversificació curricular amb algunes hores d’estada en empreses.

A banda, hi ha l’equip de psicopedagogia i el tècnic d’integració social.

En arribar el període de preinscripció de l’ESO i el batxillerat, es comença a respirar un cert neguit al centre.

Desenvolupament de l’experiència

Tradicionalment, l’institut no omplia les places que oferia a 1r d’ESO i es nodria d’alumnat que l’escollia en segona opció o per comissió d’escolarització. Ara bé, des de fa tres cursos ençà, hi ha hagut un augment espectacular de la demanda. Cosa que no es produeix en les preinscripcions del batxillerat, on hi ha moltíssimes dificultats per poder tenir dos grups de 1r.

Les famílies de la població coneixen el centre i valoren molt positivament la tasca realitzada amb els seus fills i filles a l’ESO. Consideren que l’atenció a la diversitat és variada i adequada a les necessitats dels diferents perfils d’alumnat. Tanmateix, aquesta opinió canvia respecte del batxillerat. Les famílies consideren que el batxillerat és poc exigent i que els seus fills i filles tindran dificultats en les proves d’accés a la universitat (PAU). A més, l’orientació que es fa a la famílies des del centre concertat que només ofereix ESO és esbiaixada: es considera que a aquest institut hi ha d’arribar l’alumnat dels grups de reforç que no vol fer un cicle formatiu.

D’altra banda, molts dels alumnes que acaben 2n de batxillerat opten per cursar un cicle formatiu de grau superior, ja que veuen una sortida laboral més ràpida. Això fa que l’interès per les PAU sigui escàs.

Desenllaç

Davant d’aquesta situació, tant l’equip directiu com l’equip de professors decideixen considerar certes mesures, algunes d’elles són:

  • Dur a terme una campanya més intensa amb l’alumnat de 4t d’ESO dels grups estàndards del centre, per potenciar l’opció del batxillerat. Donar una atenció més individualitzada als alumnes de batxillerat amb dificultats, però sense oblidar els objectius terminals de l’etapa.
  • Donar més i millor publicitat als resultats positius obtinguts a les PAU, encara que hi hagi pocs alumnes.
  • Durant la jornada de portes obertes, donar una atenció preferent al possible alumnat de batxillerat.

Amb les actuacions anteriors, durant el curs 2012-2013 hi ha hagut un increment en el nombre de matrícules de 1r, però es dubta de si és un canvi puntual o es perpetuarà en el temps.

Síntesi del cas

ContextInstitut situat en el cinturó industrial metropolità d’una gran ciutat
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitCentre
AccióRelació amb l'entorn
ParticipantsProfessorat del centre de secundaria, Famílies de la població
Desenvolupament• Percepció docent i percepció de les famílies
• Percepció de l’entorn educatiu
• Tipus d’interaccions establertes entre les famílies, el claustre i els agents socials de la població
DuracióAlguns cursos escolars

↑ torna a dalt

icono_questions

20. Una necessitat educativa emmascarada

Presentació

La intervenció educativa davant de dificultats d’aprenentatge originades per determinats trastorns emocionals es reorienta, sovint, cap a una atenció més psicològica, deixant en segon pla els aprenentatges més conceptuals i procedimentals.

Síntesi del cas →

Context

És un institut de quatre línies, des de 1r fins a 4rt d’ESO, i amb 2 línies de batxillerat. Els trets d’identitat que el defineixen són els següents: pluralisme, coeducació i integració. La seva línia metodològica respecta la diversitat de ritmes evolutius i de capacitats intel·lectuals. Acull una població escolar multicultural i plurilingüe de nivell socioeconòmic baix.

Compta amb diferents recursos i suports específics; entre ells, el psicopedagog de centre, grups de reforç en les matèries instrumentals, desdoblaments en els tallers creatius…

Plantejament de la situació

En aquesta realitat educativa, trobem a un alumne que cursa 4t d’ESO, moment en què se li diagnostica dislèxia.

Des què els pares es van separar i la mare el va abandonar, el noi ha estat sota la tutela legal dels avis, però ha viscut sempre amb els seus oncles, que tenen dos fills. Manifesta alguns problemes en la relació familiar, ja que es veu al marge de la dinàmica familiar. La família sempre s’ha mostrat interessada per col·laborar amb el centre en el que se li demani.

Al llarg de la seva escolaritat, el noi ha manifestat sentiments d’abandó i regressió, i des de molt aviat (1r d’educació primària) ha assistit al centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) del municipi. Des d’aquest servei, sempre s’ha prioritzat la intervenció de caràcter emocional per sobre de les seves dificultats de llenguatge.

Des de l’escola d’educació primària, es va observar una manca de fluïdesa i dificultats en les seves possibilitats comunicatives, que han afectat el seu procés d’aprenentatge. Sempre va rebre atenció individualitzada a l’aula d’educació especial.

Actualment s’està observant un estancament i es pretén que, quan finalitzi 4t, aconsegueixi superar les dificultats de parla i de lectura, per a passar a batxillerat, tal com desitja la família.

Desenvolupament de l’experiència

El noi manifesta molt bona predisposició pels aprenentatges, tenint presents les seves mancances. Sovint manifesta un comportament variable, motivat per la seva situació familiar.

Pel que fa a les seves expectatives escolars, té una baixa autoestima, però es veu compensada per la bona acceptació i relació amb els companys i amb el professorat.

Ha participat en grups reduïts de suport de llenguatge, on s’han observat dificultats en el comportament lector: omissió i canvi de sons, canvis en el sentit de la paraula, lentitud exagerada, etc.

Sent conscients del moment educatiu, el centre sol·licita la intervenció de l’EAP (equip d’assessorament i orientació psicopedagògica).

Des del EAP es procedeix a realitzar una descripció del comportament comunicatiu i lingüístic per justificar la sol·licitud al CREDA (centre de recursos per a deficients auditius) i valorar l’atenció educativa necessària. En aquest sentit, es destaca que a nivell d’expressió oral no manifesta problemes significatius. En general, el contingut de la seva comunicació és molt bàsic, i es refereix al seu entorn més immediat i a interessos molt concrets.

Un cop valorades les seves necessitats educatives especials pels diferents serveis específics, es defineix el comportament comunicatiu i lingüístic de dislèxia, originat per un trastorn emocional i per l’adquisició d’un mal hàbit lector.

Desenllaç

Per això es pren la decisió d’incorporar-lo a la UAC (unitat d’adaptació curricular) durant els dos últims trimestres, rebre atenció individualitzada per part de la logopeda del CREDA, i la intensificació de tutories per orientar la seva formació personal i professional.

Els dos últims mesos, el comportament del noi davant l’aprenentatge és positiu, mostra interès i s’esforça en la mesura de les seves possibilitats. Donada la manifestació de les seves preferències professionals en l’àmbit de la jardineria, es considera la possibilitat d’accedir a un PQPI (programa de qualificació professional inicial) de jardineria i horticultura el proper curs.

Síntesi del cas

Context4rt d’ESO d’un Institut. Aula ordinària
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitEstudiant
AccióRecursos i serveis
Atenció a la diversitat
ParticipantsAlumne, Família, Psicòleg extern, Professorat, Professionals específics
Desenvolupament• Dificultats d'inclusió a l'aula ordinària d'alumnat amb necessitats educatives
• El noi manté una relació familiar complexa
• Rep atenció psicològica del CSMIJ des dels 4 anys
• A l’escola d’educació primària rep atenció individualitzada per part de la mestra d’EE. En l’educació secundària assisteix a grups de reforç de llenguatge
• L’EAP i el CREDA valoren les necessitats educatives del noi i se li diagnostica dislèxia. Es reorienta la continuïtat d’estudis, atenent a les seves possibilitats i expectatives
DuracióPeríode d’escolaritat obligatòria

↑ torna a dalt

icono_questions