58. Escriure i escoltar: finestres a l’esperança

Presentació

L’enuig, l’abandó de les tasques escolars i l’aïllament d’un alumne és percebut per la seva professora, qui es disposa a escoltar-lo i li planteja escriure una autobiografia, la qual cosa crea un vincle que permet superar els problemes escolars.

Síntesi del cas →

Context

L’experiència es desenvolupa a un aula, amb quaranta-dos alumnes, del tercer any d’educació tele-secundaria a Mèxic. Les escoles tele-secundaries van ser creades a la dècada dels anys seixanta, per respondre a les necessitats educatives de joves que pertanyien a comunitats rurals, amb el propòsit d’utilitzar la televisió com a suport per a l’educació. Aquesta modalitat es caracteritza per tenir un sol mestre com a responsable del procés educatiu a totes les assignatures.

La institució va ser fundada el 1968, compta amb 350 alumnes, té un 10% de deserció i aproximadament un 15% dels alumnes viu en condicions adequades per al seu desenvolupament,  mentre que la resta prové d’ambients familiars disfuncionals.

Plantejament de la situació

En una ocasió, al final de la classe d’espanyol, un dels meus alumnes es va apropar molest per lliurar-me un exercici. La seva cara reflectia un enorme enuig, va estendre la seva mà i em va lliurar el seu quadern amb l’exercici inconclús i em va dir: “No puc acabar-ho!, Tinc moltes coses que fer a casa i a més ja no vindré a l’escola!!! I no em pregunti per què!”. Va deixar el seu quadern i va sortir de l’aula, els altres alumnes es van quedar estranyats, mentre que jo en aquell moment no li vaig dir res, només vaig mirar-lo amb afecte i li vaig dir que després parlaríem.

Desenvolupament de l’experiència

Posteriorment, vaig parlar amb la directora del centre per saber si ella sabia alguna cosa de l’alumne, li vaig comentar la situació i em va comentar que l’última setmana no havia vist a la mare anar a deixar al seu fill, com regularment feia. Li vaig comentar que tractaria d’apropar-me a ell per saber si podíem recolzar-ho en alguna cosa, la directora va quedar interessada a donar seguiment  al que esdevenia amb l’alumne.

Un altre dia, en el període de descans al pati de l’escola, em vaig acostar a l’alumne i li vaig oferir una mandarina, va accedir, em vaig asseure al seu costat a menjar-la, sense preguntar res, llavors ell va començar a comentar-me que tenia ja molts endarreriments en el lliurament de tasques, li vaig dir que si hi havia alguna forma d’ajudar-lo en els seus dubtes. Em va comentar que li costava molt parlar dels seus dubtes, en aquell moment vaig comprendre que es referia a dubtes més personals. Jo menjava lentament la meva mandarina per tractar de tenir més temps amb ell, i li vaig preguntar que si li era més fàcil escriure. Li vaig comentar que en ocasions quan havia tingut problemes m’havia ajudat escriure un text del que em preocupava i compartir-lo amb algú. L’alumne em va respondre que sí li interessava escriure la seva preocupació tenint la meva companyia, així que vam acordar veure’ns un dia abans de sortir de classe, per anar a un espai on es fan tutories i es pot comptar amb la suficient privacitat.

El dia de la trobada, l’alumne estava una mica nerviós al principi. Li vaig donar, en primera instància, les gràcies per la seva confiança i li vaig dir que m’agradava molt que estigués allí. Li vaig demanar que escrivís la seva preocupació mentre jo revisava altres documents com a mostra de respecte a la seva privacitat. Durant el transcurs de l’escriptura vaig notar que van sortir algunes llàgrimes que ràpidament va assecar; quan va acabar, el primer que em va dir va ser: “el major assoliment és estar escrivint això, perquè em costa molt parlar de mi, és per la meva mare i el meu germà petit que vull millorar i que faig tot”. En aquell moment em va estendre el full amb el que havia escrit i me’l va lliurar. Li vaig preguntar si volia que ho llegís o si preferia que parléssim sobre aquest tema. L’alumne va comentar amb veu entretallada que el seu pare els havia deixat, que no sabia exactament per què. Per això va pensar a abandonar l’escola, posar-se a treballar i cobrir les despeses de la seva mare i el seu germà petit. En aquest moment li vaig posar la mà a la seva espatlla i sense dir res em vaig dedicar a escoltar-lo atentament.

Al final d’aquesta reunió, ell em va demanar que si ens podíem reunir una altra vegada per veure si junts vèiem alguna cosa que potser ell no estava veient. A la segona reunió em va comentar que ja havia parlat amb la seva mare i que ella ja estava treballant amb uns familiars i que li havia demanat que no deixés l’escola i que estudiés molt per a tenir un millor futur.

Desenllaç

Poc temps després va venir la seva mare per parlar amb mi i demanar-me que li fes assessories al seu fill, perquè pogués recuperar les tasques endarrerides, jo li vaig respondre que no es preocupés, que ja estàvem fent un pla de treball especial perquè recuperés les tasques i no perdés el curs, ja que li faltava molt poc per concloure l’educació secundària. Al final l’alumne va obtenir una nota mitjana de 8,2/10 i a mi em va quedar la certesa de la importància d’escriure i escoltar com una finestra per a l’esperança.

Síntesi del cas

ContextAula d’escola tele-secundaria en un context rural
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsProfessora d’aula, directora del centre, mare de l’alumne i alumne
Desenvolupament• Comunicació agressiva i incompliment de tasques.
• Apropament neutral amb l’alumne.
• Reunió programada per a escriure la situació preocupant.
• Reunió amb l’alumne per a fer una escolta incondicional.
• Reunió amb la mare per acordar un pla de millora.
DuracióDos mesos i mig al final del curs escolar.

↑ torna a dalt

icono_questions

57. Treball per projectes a les aules de secundària

Presentació

El cas descriu una primera experiència d’introducció del treball per projectes en un aula de secundària d’un institut per atendre a la diversitat de l’alumnat. La supervisió d’aquesta experiència ha permès fer una síntesi de les principals oportunitats i obstacles amb els quals els docents responsables dels projectes s’han trobat i dels canvis adoptats.

Síntesi del cas →

Context

L’institut de Secundària està situat en un municipi del cinturó industrial de la ciutat de Barcelona. És l’únic centre de Secundària de la població i la tipologia de l’alumnat és molt diversa, procedent de famílies d’estrat social mitjà, mitjà-baix i amb un baix nivell d’immigrants.

La motivació de l’alumnat per als estudis és baixa, així com la implicació de les famílies en la vida del centre i en els resultats acadèmics dels seus fills, els quals tenen un ampli marge de millora.

Un canvi en la direcció del centre, una renovació parcial del claustre de professorat i una major estabilitat de la plantilla, han permès posar en marxa aquesta experiència.

Plantejament de la situació

El centre portava molts anys atenent la diversitat de l’alumnat en grups flexibles en els dos primers cursos d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i en grups d’atenció especial en els dos últims cursos de l’etapa. Els resultats en les proves competencials externes d’aquests grups d’atenció especial eren d’un nivell molt baix i la nova direcció es va plantejar realitzar un canvi en la manera d’atendre la diversitat de l’alumnat.

Es van crear grups classe amb menor ràtio d’alumnat amb la finalitat de poder atendre la diversitat dins del mateix grup. Aquesta nova distribució va permetre la creació de grups heterogenis d’alumnes i que l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge pogués tenir altres models diferents en els quals fixar-se.

Es va buscar professorat voluntari i motivat com a responsable dels nous grups i es van incloure dues hores de treball setmanal per projectes en tots els grups dels dos primers cursos d’ESO. Tot l’alumnat d’aquests cursos va participar en algun dels projectes que van tenir una durada anual. Es va informar al professorat de la metodologia del treball per projectes i es va permetre que fossin ells els que decidissin el tema general de cada projecte amb la finalitat que se sentissin el més còmodes possible davant el repte.

Es va incloure en l’horari de cada professor una hora de coordinació amb la resta de professorat responsable de projectes per compartir l’experiència, debatre les situacions que emergissin i poder buscar propostes comunes tant a nivell de metodologia com d’avaluació. Aquestes reunions setmanals han permès tenir un mapa més o menys complet del desenvolupament de l’experiència.

Desenvolupament de l’experiència

Vaig escollir, com a tema general del projecte per al grup de 2n d’ESO, la publicitat. L’alumnat havia de decidir quin producte volia publicitar. En el primer trimestre s’havia de dissenyar un logo i redactar un eslògan, en finalitzar el segon trimestre crear un anunci publicitari en paper i a final de curs un anunci televisiu.

El primer repte va ser la creació dels grups de treball. Si es deixava plena llibertat a l’alumnat, aquests quedarien molt homogenis i desequilibrats. D’altra banda, si el professor imposava la composició del grup, era probable que existissin serioses desavinences que impedirien un bon treball en grup. Per tant, vaig optar per fer una prova inicial de competències amb la qual es va poder ordenar als alumnes segons les seves habilitats. Vaig escollir els que tenien clares habilitats de lideratge i els vaig deixar escollir a un company amb habilitats gràfiques dins del grup d’alumnat que era hàbil en aquesta característica. Junts escollien a un nou company de grup entre els que tenien bones habilitats en expressió escrita i així successivament fins a formar cinc grups de cinc components cadascun.

Durant la primera part de la classe els mostrava exemples d’anuncis publicitaris amb la finalitat de generar un debat posterior sobre els missatges implícits, la sexualitat i el sexisme, l’ús del color, la música i tots aquells components que formen part de la publicitat.

En la segona part de la classe, els grups havien de coordinar-se, debatre sobre la seva proposta, arribar a acords i programar el treball de cadascun d’ells durant la setmana. Amb la finalitat de facilitar el treball cooperatiu els vaig mostrar una aplicació on line gratuïta que permet emmagatzemar i ordenar informació extreta de la xarxa i que pot ser compartida entre els membres del grup. La mala connexió a la xarxa al centre i la baixa competència digital de l’alumnat va obligar a desestimar aquesta eina. Només un grup va aconseguir fer un bon ús d’ella.

Vaig dissenyar una taula per poder avaluar les competències de cada alumne (la capacitat de treball en grup, el respecte per les opinions alienes, la capacitat d’extreure informació de fonts diverses, competència digital, etc.). Va resultar impossible valorar tots aquests aspectes durant el desenvolupament de la classe posat que en estar plantejada de manera tan interactiva, no es podien desatendre els debats que es generaven per poder anotar impressions en la taula d’avaluació. Realitzava les anotacions a posteriori i en la majoria de les ocasions, es perdia informació important. En un parell d’ocasions vaig plantejar activitats que es realitzaven a l’aula i que es podien valorar còmodament més tard, amb la finalitat de rebaixar l’estrès que provocava no tenir valors concrets amb els quals avaluar la matèria.

Abans de finalitzar el primer trimestre em vaig adonar que la majoria dels grups no funcionaven. Estaven poc cohesionats, no s’entenien, no arribaven a acords, no planificaven el treball. Els costava generar el material que se’ls sol·licitava i en els terminis acordats. Intuïa que només un o dos membres del grup havien treballat en això. Vaig invertir un parell de sessions a ensenyar com treballar en grup, com programar el treball i com repartir les responsabilitats, sense molt èxit aparent. Els altres professors, en les reunions de coordinació, feien referència als mateixos problemes en els seus grups.

Finalment vaig optar per utilitzar un mecanisme d’autoavaluació en el qual cada alumne valorava i criticava el seu propi treball i feia referència a les seves aportacions al grup i a les de la resta dels seus companys. Aquesta eina em va permetre avaluar amb més equitat el treball de cadascun dels components del grup i a partir del moment en què els estudiants es van fer conscients del treball que cadascun havia realitzat dins del seu grup, el treball cooperatiu va millorar en la majoria dels casos.

Quatre dels cinc grups van finalitzar amb èxit el projecte i van ser capaços, de manera bastant autònoma, de fer un guió d’un anunci, filmar les escenes i realitzar un muntatge final amb una qualitat acceptable i van poder presentar orgullosos el seu treball als altres grups classe.

Desenllaç

A través d’un qüestionari a l’alumnat participant en els projectes (una mostra de 160 alumnes) vam poder saber què valoraven positivament: un 78% el projecte en general, un 67% el treball en grup, un 84% la informació rebuda del professorat, un 63% els coneixements adquirits i el seu grau d’autonomia, un 57% el temps dedicat al projecte i un 78% l’avaluació del treball.

Demanen més hores de treball per projectes, elecció de temes més interessants, llibertat a l’hora de generar els grups de treball i, en algun cas, reclamen poder treballar individualment o en parelles.

Vaig poder concloure que l’alumnat està molt poc habituat al treball cooperatiu i que el principal problema del professorat és el mecanisme d’avaluació competencial d’aquest tipus de treball.

El professorat participant valora positivament l’experiència però incideix que costa que els grups de treball funcionin. Recalca la necessitat de programar molt bé cada sessió de classe i la necessitat d’avaluar cadascuna d’aquestes sessions.

Síntesi del cas

ContextInstitut d’educació secundaria
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessorat voluntari i alumnat heterogeni del grup classe
Desenvolupament-Inici del treball per projectes a l’institut
-Problemàtica de la gestió d’aula i dels grups de treball
-Discussió de la metodologia i dels mecanismes d’avaluació
-Soluciones aportades
DuracióUn curs escolar

↑ torna a dalt

icono_questions

55. L’aula competent

Presentació

El cas presenta una manera d’abordar la diversitat a una aula de Primària, d’augmentar la participació de tot l’alumnat i d’incrementar la motivació intrínseca que condueixi a un major treball a l’aula.

Síntesi del cas →

Context

Ens trobem a una escola pública catalana del Vallès d’una població força gran i amb un nivell socioeducatiu i econòmic de les famílies mig-baix, de les quals el 30% són immigrants. És una escola de doble línia en la que domina una visió tradicional del procés d’ensenyament-aprenentatge. A la classe de tercer de primària bona part de l’alumnat no està gens atent ni motivat pel treball d’aula, es mostren molts dispersos, immadurs i només pensen en treballar poc i en jugar. A més, costa que estiguin com cal en una classe (evitar picabaralles, passar-se notetes, respectar les indicacions del professorat sense gaire demora, interrupcions…).

Plantejament de la situació

Comença un nou curs escolar amb una tutora nova. És una classe amb molta diversitat tant pel que fa a dificultats d’aprenentatge, ritmes i comportament.

A banda de l’alumnat que arrossega baixa autoestima lligada en part a les seves dificultats acadèmiques (el curs anterior els treien de reforç fora de l’aula tres cops per setmana i alguns els feia sentir malament aquesta situació), ens trobem amb un altre % amb poca maduració i per tant molt poca responsabilitat, s’aixequen quan volen de classe o solucionen els seus conflictes del dia a dia de manera no assertiva.

Per un altre cantó, trobem problemes de relacions que s’arrosseguen d’altres cursos, especialment entre 4 nens i nenes, però a més, es van donar situacions en les quals l’alumnat que ostentava el lideratge social de l’aula va provocar temporades d’un cert rebuig per d’altres.

Alhora comptem amb alguns alumnes amb força timidesa, fet que els impedeix el seu complet desenvolupament a l’aula: relació amb companys/es, participació… No obstant això, en general és una classe molt poc participativa.

Una part important de l’alumnat, incloent l’acadèmicament més potent, manifesta sovint el seu desig de treballar poc, pregunten sovint quan s’acaba la feina. Fins i tot algú té un pobre rendiment en relació amb les seves capacitats per falta de motivació per les tasques escolars.

Desenvolupament de l’experiència

Per començar es va procedir a recordar el valor de les normes d’aula i a construir de manera conjunta, tutora i classe, les que consideraven que eren necessàries pel bon funcionament de la classe, resumides en treballar i conviure bé.

Es va organitzar la classe amb grups de treball cooperatius amb dos càrrecs (responsable del grup i del material) a cada grup (4 o 5 nens i nenes), per tal d’implicar-los de manera intensa en el funcionament de la classe. Els càrrecs es rotaven cada setmana (tothom els feia) però abans de canviar-los cada alumne s’havia d’autoavaluar oralment i la resta del seu grup havia de valorar com havia fet la feina. Per facilitar la convivència de tota la classe, quan tothom havia fet els dos càrrecs als grups de treball es canviaven de lloc.

També des de l’inici es va introduir la flexibilitat en el ritme de treball, explicant el mínim necessari perquè l’alumnat fos el màxim el protagonista i a treballar cadascú al seu ritme però en equip per resoldre els dubtes, permetent així a la mestra una intervenció més propera amb tot l’alumnat, especialment els que necessiten més, i mediar en els conflictes. Alhora, les tres hores de reforç amb que comptava la classe es van fer dins de l’aula.

Passades tres setmanes, un cop els grups de treball funcionaven prou bé i s’havien corregit en part aspectes que dificultaven el funcionament de les classes, a tutoria se’ls va plantejar la possibilitat de treballar fent racons, per començar només a l’àrea de matemàtiques per tal d’incrementar la seva motivació intrínseca, productivitat, implicació i amb la diversificació d’activitats arribar més i millor a tot l’alumnat. Se’ls explica que a banda de les activitats més habituals farien jocs i activitats més manipulatives. La seva primera reacció va ser de rebuig, veient que haurien de treballar massa ja que implicava fer més feina de l’habitual, i tot i que una part de l’alumat volia es va postposar la idea per més endavant.

Passats uns dies més, se’ls torna a preguntar si volen provar els racons, i aquest cop sí és un desig majoritari. Ràpidament veuen que els agrada la dinàmica, malgrat les dificultats inicials de tenir tanta autonomia i responsabilitat, ben aviat els resultats són prou bons a nivell d’implicació, treball, motivació…

Durant tot el procés, a banda de la coordinació i seguiment tutorial amb la resta d’especialistes que tenia l’alumnat, va ser necessària la col·laboració de les famílies per reconduir els aspectes conductuals més destacats, per la qual cosa des de la tutoria es va intensificar la comunicació amb elles per anar treballant de manera conjunta.

Desenllaç

Passat un parell de mesos es pot detectar que l’alumnat cada cop és més motivat, autònom i responsable, tant pel que fa al seu comportament com a l’hora de treballar. S’han anat resolent, encara no del tot, els antics problemes de relació perquè la tutora els ha assegut junts i ha estat mediant en el dia a dia. Alhora, amb diferent mesura, l’alumnat més tímid ha fet una progressió molt gran i la classe en general té una predisposició molt més positiva envers el treball.

Síntesi del cas

ContextAula de tercer d’Educació Primària d’una escola catalana
Nivell educatiuPrimària
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsTutora, grup classe, equip docent i famílies.
Desenvolupament• Augment de la participació de l’alumnat a classe per millorar el clima d’aula i aspectes personals.
• Acció tutorial per mediar en els conflictes de l’alumnat i el seu comportament.
• Coordinació equip docent i famílies.
• Treball amb ritme flexible en equips de treball que s’ofereixen suport mutu tan pel que fa a aprenentatge com a comportament.
• Increment de la motivació intrínseca amb major protagonisme de l’alumnat i racons.
DuracióDos mesos

↑ torna a dalt
icono_questions

46. Manca de motivació en una matèria optativa

Presentació

El psicopedagog del centre és l’encarregat d’impartir una de les matèries optatives de tercer de l’ESO. La matèria es distribueix al llarg del primer trimestre del curs, i des de l’inici el docent percep desmotivació i falta de predisposició en les activitats que es fan a l’aula i fora de l’aula. En resposta a aquesta situació, i després de plantejar activitats diverses a l’alumnat per tal de captar la seva atenció, el psicopedagog decideix prendre una decisió.

Síntesi del cas →

Context

El centre educatiu en el qual es desenvolupa el cas és un centre concertat d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona. El centre compta amb dues línies des d’Educació Infantil fins a Batxillerat. Per tant, un percentatge elevat d’alumnes de tercer d’ESO porten a l’escola des de primer curs d’Educació Infantil. La resta d’alumnes es va incorporar en primer d’ESO, provinents en la seva gran majoria d’un centre educatiu públic proper.

L’escola destaca per la seva atenció a la diversitat, una visió preventiva de la intervenció psicoeducativa i un departament d’orientació molt present al centre, que es defineix com un servei que ofereix el col·legi per tal d’atendre la diversitat de l’alumnat i per dotar d’eines, recursos i estratègies al professorat i a les famílies dels alumnes que necessitin un suport específic, ja sigui en un moment puntual o a llarg termini.

Plantejament de la situació

Les matèries optatives al centre són considerades com espais de lliure elecció, en els quals els alumnes poden començar a desenvolupar el seu perfil professional i començar a prendre les seves primeres decisions escolars. Es comencen a cursar el tercer any de l’etapa secundària i s’introdueixen durant el segon curs, en la classe de tutoria, moment en què escolliran les matèries de l’any següent.

La matèria on se situa el cas, concretament, s’estructura de la següent manera:

  • Són 14 alumnes a la classe, 10 noies i 4 nois.
  • Es distribueix en dues sessions d’una hora setmanal durant un trimestre.
  • No utilitza llibre de text com a eina de treball, sinó fitxes per temàtiques que els alumnes han de complimentar i d’aquí sorgeix el contingut de les classes.
  • L’avaluació és contínua, basada en: treballs en grup, les fitxes de treball esmentades i un petit projecte final.
  • Els alumnes es distribueixen a l’aula en taules individuals organitzades en quatre fileres.
  • La temàtica aborda un tema social proper a l’alumnat, per tant els docents sempre consideren la matèria atractiva i engrescadora per als estudiants.

El psicopedagog imparteix la matèria des de fa 4 anys. Ell considera que aquest ha estat l’any on percep menys motivació per part dels estudiants.

 Desenvolupament de l’experiència

Ja fa tres mesos que el curs ha començat. Des del primer dia, el psicopedagog ha observat que el grup no es mostra receptiu a la matèria: els alumnes no porten els deures fets i no cerquen informació sobre els temes que es tracten a classe. Tot i que a l’inici de curs els va dir que les fitxes de treball serien l’eina sobre la qual desenvoluparien el temari, i serien ells mateixos qui aportarien el contingut de les sessions, sembla que no els ha engrescat gaire la idea.

Ja fa uns anys que el docent utilitza les mateixes fitxes i mai li han donat cap problema, tothom les feia i creaven un debat interessant a l’aula a l’hora de posar-les en comú. El fet que els propis alumnes elaborin les respostes cercant informació autònomament, acompanyat d’una temàtica propera al seu entorn, sempre havia creat un bon ambient de treball a l’aula.

Aquest any, però, cada dia quan arriben els pregunta si han fet la feina que els va demanar el dia anterior i quan la resposta és negativa els ensenya treballs de cursos anteriors, per tal que vegin com treballaven els cursos anteriors. Malgrat això, sembla que no els crida gaire l’atenció.

Ha estat pensant què pot fer, de quina manera pot millorar la situació, però sent que ho ha provat tot. Ha passat vídeos, els ha proposat treballs en grup, els ha passat presentacions Powerpoint, etc.  Ha pensat que podria parlar amb altres professors que també fan classe amb el grup, però es tem que pot semblar una mica insegur en el seu treball o inexpert. Per tant, ha decidit oblidar aquesta opció com a possible solució.

Finalment decideix fer un examen, ja que necessita presentar unes notes a l’avaluació i no sap com sortir-se’n, perquè no té evidències del treball dels seus alumnes. Pensa que tot i que es tracta d’una matèria optativa i la resta del claustre es fa el càrrec de la manca de temps al llarg d’un únic trimestre, creu que la resta de companys considerarà que no ha estructurat bé la matèria.

Fa una setmana que va anunciar als estudiants que faria un examen de la matèria. Des d’aquell dia els veu més apàtics i encara més desanimats. Avui, el dia de l’examen, quan els reparteix, encara manté dubtes sobre la seva decisió.

Desenllaç

Ja ha acabat el trimestre, i sempre li agrada fer una petita valoració per veure de forma global com ha evolucionat la matèria. Considera que no ha anat gaire bé, pensa que podria haver fet activitats més diversificades per tal d’ajustar-se als interessos i nivells de cada alumne i que, fins i tot ell, ha perdut la motivació.

Síntesi del cas

ContextCol·legi concertat
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióMetodologia
Gestió d'aula
ParticipantsGrup de 3r ESO, psicopedagog
Desenvolupament• Un grup de tercer d’ESO en una matèria optativa
• El docent és el psicopedagog del centre
• Hi ha una manca de motivació en el grup
• El docent se sent sobrepassat per la situació
• Decideix fer un examen final que no havia proposat a l’inici del curs
DuracióUn trimestre

↑ torna a dalt

icono_questions

38. Treball en grup col·laboratiu conjunt per a diverses assignatures

Presentació

Aquest cas descriu un treball conjunt per a dues assignatures que té continuïtat en dues assignatures més del següent semestre. El treball consisteix en realitzar un diagnòstic socioeducatiu en grup col·laboratiu, amb tutories de seguiment, un informe de procés i la presentació final.

Síntesi del cas →

Context

L’experiència es desenvolupa des de fa alguns cursos a l’ensenyament d’Educació Social de la Facultat d’Educació en el tercer semestre del grau amb grups-classe d’aproximadament 60-65 estudiants. Es tracta de la realització d’un treball en petit grup al llarg del semestre conjuntament per a dues assignatures impartides per dos departaments de la Facultat. Les conclusions d’aquest treball serviran a l’estudiantat per dissenyar projectes en el següent semestre en un altre treball conjunt per a dues assignatures més. L’experiència, per tant, suposa la coordinació de quatre assignatures obligatòries, de 6 crèdits i 4 hores setmanals cadascuna (classes de 2 hores).

Aquest treball conjunt té un valor del 40% sobre el total de la qualificació, per a cadascuna de les assignatures implicades. Pel que fa a l’assignatura que imparteixo, les altres evidències d’avaluació són l’anàlisi d’un cas (30% de la qualificació) i una prova de coneixements (també un 30% de la qualificació). Mitjançant aquest treball es pretenen desenvolupar les competències transversals de treball en equip i de capacitat comunicativa, així com les competències específiques d’identificar i valorar les necessitats i els interessos dels subjectes de l’educació social, i  d’analitzar, avaluar i investigar els contextos socials, culturals i educatius.

Plantejament de la situació

En l’assignatura que imparteixo es pretén que els estudiants realitzin el diagnòstic socioeducatiu d’una institució, estudiant el seu context i les característiques institucionals i portant a terme una anàlisi de necessitats i potencialitats socioeducatives. Les conclusions del diagnòstic seran el punt de partida per dissenyar projectes d’intervenció socioeducativa en una assignatura del semestre següent.

Des de fa alguns anys, aquesta tasca la realitzen conjuntament per a dues assignatures. Aquesta opció pretén dona resposta a les següents problemàtiques:

–        Excés de treballs d’avaluació

–        Visions parcials i no sistèmiques sobre la realitat per part de l’estudiantat

–        Dificultat d’entendre la necessitat d’un projecte d’institució quan la pròpia universitat no té projectes d’aquest tipus i no mostra treball conjunt entre les diferents assignatures.

Per altra part, el treball s’ha de realitzar en grup col·laboratiu mirant de respondre d’aquesta manera a les dificultats que tenen els i les estudiants per treballar d’aquesta manera.

Desenvolupament de l’experiència

Curs rere curs l’experiència s’ha anat enfortint, gràcies a l’intercanvi i al contrast entre el diferent professorat implicat i a l’anàlisi de com ha funcionat en cada curs. L’experiència comença el segon dia de classe amb una presentació conjunta del projecte formatiu compartit per part de tot el professorat del grup-classe implicat. En aquesta presentació s’exposa la justificació del projecte i els principis en que es fonamenta, l’aportació de cadascuna de les quatre assignatures i com es concreta el projecte. Després d’aquesta presentació que sol durar una mitja hora, el professorat del primer semestre presenta les pautes del treball a realitzar en aquest semestre.

El treball consisteix en la realització i presentació oral i escrita d’un diagnòstic socioeducatiu que inclogui les anàlisis i reflexions conceptuals i teòriques que pertoquin. Aquest treball s’ha de realitzar i presentar en petit grup de 5 components (acceptem alguns grups de 4 i de 6).

El funcionament dels grups s’entén com a col·laboratiu. En aquest tipus de grups els objectius dels participants estan íntimament lligats, de tal manera que ningú pot arribar als seus objectius si els altres components del grup no hi arriben. Es tracta que el grup assoleixi uns objectius compartits, en aquest cas realitzar el diagnòstic socioeducatiu. Per tant, s’avaluarà la tasca del grup com a tal, no pas la de cada persona en particular. El repte de cada component és col·laborar i aconseguir que el grup funcioni bé i faci la seva feina. En els grups col·laboratius són els estudiants els que dissenyen l’estructura de les interaccions i mantenen el control sobre les diferents decisions que repercuteixen en el seu aprenentatge.

Aquesta concepció de treball en grup sovint xoca amb els hàbits que han anat adquirint els estudiants quan treballen en grup i, per tant, és molt important desenvolupar a l’aula aquest concepte de grup i assegurar que queda clara la seva importància per aprendre realment a cooperar amb els altres en la realització de tasques complexes. Entre altres activitats, a la classe es demana que els grups analitzin els seus punts forts i febles, tant interns del propi grup com del context, i que elaborin propostes per a millorar les febleses i aprofitar les potencialitats. Així mateix, a classe es treballa sobre els diferents rols que poden desenvolupar les persones en un grup, tant rols que faciliten la tasca a realitzar, rols que faciliten el manteniment del grup com rols individuals que dificulten la feina o la cohesió grupal.

Un cop formats lliurement els grups, cadascun d’ells cerca un centre o institució on fer el diagnòstic. Una vegada posats en contacte amb el centre i establert un acord de col·laboració, es dissenya i posa en marxa un procés d’anàlisi del context, de la institució i, posteriorment, de les necessitats i potencialitats socioeducatives. Al cap d’uns dies, el professorat penja al campus virtual una llista de control o checklist per orientar els grups, com informació complementària de les pautes inicials del treball a realitzar.

Passats uns dies des de l’inici d’aquesta activitat, es posa en marxa un calendari de tutories que es realitzen alguns dies en la primera o darrera mitja hora de classe, mentre els altres grups poden aprofitar per avançar la seva feina. Cada tutoria reuneix tres grups i el professor de l’assignatura, amb la intenció que es faciliti l’intercanvi entre els propis grups. El calendari de tutories en preveu unes amb el professor d’una de les assignatures i altres amb el professor de l’altra assignatura.

A mig semestre, cada grup ha de lliurar un informe de seguiment del treball als dos professors. Al cap d’aproximadament una setmana, es dediquen les sessions de classe de les dues assignatures a tutories de retorn de l’informe, grup per grup. Aquestes tutories les fan conjuntament els dos professors.

Al final del semestre, els grups han de presentar el diagnòstic realitzat al conjunt de la classe (15 minuts per grup) i, pocs dies després, lliurar-lo al professorat.

L’avaluació la fa cada professor prenent com a referència els indicadors d’avaluació inclosos en la pauta del treball. Aquests indicadors fan referència al procés de realització del treball,  a la presentació oral, als aspectes formals de la presentació escrita, als components d’aquesta i al seu contingut (coherència i aportacions complementàries). Cada professor avalua focalitzant l’atenció en aquells aspectes més directament relacionats amb els continguts de cada assignatura i cada professor qualifica el treball, una vegada feta una reunió entre els dos professors per contrastar les seves avaluacions.

Desenllaç

El treball conjunt per a dues assignatures (i la seva continuïtat en el semestre següent) és valorat per la majoria d’estudiants com a coherent i com a font d’aprenentatge, tot i les dificultats (o potser gràcies a elles) que han hagut d’anar superant durant la seva realització. Des del punt de vista del professorat en fem també una valoració molt positiva i constatem que la coordinació és cada curs millor, a mesura que anem compartint l’experiència.

Síntesi del cas

ContextTreball conjunt de dues assignatures obligatòries en l'ensenyament d'educació social. Grup-classe d’uns 60 estudiants
Nivell educatiuSuperior
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsEstudiants del grup-classe, Professorat de quatre assignatures
Desenvolupament• Plantejament d'un treball conjunt de dues assignatures que tindrà continuïtat el semestre següent en dues assignatures més
• Constitució de grups col·laboratius, disseny de la tasca i realització: estudi i diagnòstic d'una institució socioeducativa
• Suport tutorial en sessions de tres grups
• Informe de seguiment i devolució conjunta per part dels dos professors
• Presentació oral del treball a la classe i presentació del treball escrit al professorat
DuracióUn semestre

↑ torna a dalt

icono_questions

33. Grau de responsabilitat respecte del propi aprenentatge

Presentació

El relat correspon a una situació d’aula en la que els estudiants, d’una assignatura optativa del grau de pedagogia, han de presentar un pòster de la lectura d’un llibre d’elecció lliure, com a activitat d’avaluació individual. El mateix dia de la presentació, els estudiants porten l’activitat incomplerta o no la porten, alguns han assistit i altres no, i altres plantegen diverses interrogants. La professora utilitza la situació per treballar el tema de la responsabilitat respecte del propi procés d’aprenentatge.

Síntesi del cas →

Context

La situació està emmarcada en una assignatura optativa del Grau de Pedagogia, de 3 crèdits i que s’imparteix el primer semestre. Assisteixen a una sessió setmanal de dues hores, uns 35 estudiants de segon de carrera. A l’inici de l’assignatura es dóna compte de les diferents activitats d’avaluació entre les quals hi ha com a treball individual la lectura d’un llibre d’elecció lliure entre la bibliografia recomanada (20% de la qualificació total). A partir de la lectura, cal elaborar un pòster acompanyat d’una llegenda, on cal reflectir els continguts, objectius i competències propis de l’assignatura, com ara la capacitat comunicativa i creativa, de responsabilitat, d’adaptació i de resolució de problemes en contextos educatius i formatius grupals.

Plantejament de la situació

Els primers dies de classe es fa una presentació i explicació general del programa de l’assignatura i en les sessions de classes posteriors es dedica una estona a concretar el què, com i quan de les diferents activitats d’avaluació continua (quadre 1), facilitant un breu guió de treball per a cadascuna d’elles.

Quadre 1.Avaluació de l’assignatura

Treball individual. Activitat de lectura d’un llibre: pòster i llegenda (20%) +  Reflexió de l’aprenentatge realitzat: vídeo (20%) 40%
Treball grupal. Elaboració i presentació d’un Projecte d’animació d’un grup. 35%
Treball de síntesi. Confecció d’un recull personalitzat de dinàmiques d’animació. 10%
Assistència i participació: exercicis a l’aula i participació en les dinàmiques grupals. 15%

A l’octubre es detalla l’activitat individual de lectura, els estudiants fan l’elecció del llibre i es concreten els dies de presentació del pòster per a cadascun d’ells (18 de novembre  i 2 de desembre). Tota la informació es posa a disposició dels estudiants al campus virtual. Amb posterioritat es realitza una dinàmica anomenada “creació d’una empresa” en la que s’ha de crear un logo a partir de la informació facilitada. Aquesta activitat serveix d’exemple per a l’elaboració del pòster i la llegenda de la lectura del llibre. També es deixa un espai de treball i de consulta de dubtes referits a les activitats d’avaluació (inclosa l’elaboració del pòster), els darrers 30 minuts de classe, en dues sessions.

Desenvolupament de l’experiència

Arriba el 18 de novembre, dia de la presentació dels pòster del primer torn d’estudiants. En entrar a classe, un seguit d’estudiants em comencen a realitzar tota una sèrie de preguntes i observacions: Avui em toca a mi presentar el pòster?; Puc presentar el pòster encara que avui no em toqui?; Calia seguir el guió per a fer el pòster? Si no he seguit el guió, passa alguna cosa?; Jo no he fet la llegenda; Quina havia de ser l’extensió de la llegenda?; No he imprès el pòster; La llegenda és oral?; He posat moltes imatges al pòster, calia posar text?; He posat molt text al pòster, calia posar imatges?. En rebre tota aquesta informació aturo la classe i intento compartir amb els estudiants el malestar i neguit provocat per aquesta situació. Justifico el meu desconcert en recordar-los-hi els diferents espais en els quals s’ha donat informació al respecte, en els que s’ha exemplificat l’activitat i també la utilització del campus virtual com a recurs per a recuperar el treball que es realitza en el desenvolupament de l’assignatura.

Una estudiant s’ofereix a donar explicacions, a les que s’hi afegeixen altres companys i companyes. Algunes d’aquestes explicacions són: Tenim moltes altres coses a fer; No hem tingut dubtes fins el moment de la realització; Els que presenten el pòster el dia 2 de desembre tenen més avantatge, tenen més temps; Hagués estat millor fer les presentacions dels pòsters en dies consecutius i no alternar amb la presentació dels projectes d’animació (activitat d’avaluació grupal); Per a mi és una qüestió de responsabilitat (un únic estudiant). Un cop escoltades les intervencions els demano de seguir amb la sessió de presentació de pòster prevista, tant dels estudiants que els hi tocava com dels que no. Els dic que aquesta decisió ve motivada per: a) alguns dels estudiants que els hi tocava fer la presentació no han assistit a la sessió i, b) l’aprofitarem per aclarir-nos i millorar l’activitat d’avaluació.

Amb posterioritat a la sessió, desprès de donar voltes sobre el que havia succeït, decideixo sol·licitar als estudiants una petita reflexió per a la propera sessió i donar veu als qui no s’han pronunciat. La proposta que realitzo consisteix en definir el problema que s’ha generat, pensar possibles alternatives i considerar la millor solució. D’aquesta manera em donava l’oportunitat de posar en pràctica part del contingut de l’assignatura (la resolució de conflictes) i, sobretot, de poder modificar el plantejament de l’activitat de lectura d’un llibre (pòster) en propers cursos.

En les reflexions manifestades pels estudiants en la sessió següent diuen que la informació donada per la professora els havia arribat bé i que va ser correcta però que, en la sessió planificada per a l’exposició de pòsters, es van produir diferents situacions: 1) algunes persones sabien que els hi tocava exposar i portaven el material; 2) altres no estaven segures de que els toqués exposar però van dur el material; i 3) n’hi havia que els hi tocava exposar i no portaven el material. Davant d’aquesta realitat, els estudiants consideren que els problemes havien estat diversos i creien que havia hagut un buit comunicatiu degut a diversos factors i que es va generar un malentès. Entre aquests  factors destacaven la falta d’assistència a classe o que havien arribat tard, la falta d’atenció, el desconeixement de la tasca, poc accés o cap al campus virtual, que va haver un interval llarg entre l’explicació i la data de presentació, i també la confusió de la data i forma de presentació del pòster i llegenda.

Entre les solucions que els estudiants van plantejar destacava la d’enviar un recordatori via campus o correu. Consideraven que calia  informar-los on trobar la informació al campus, alertar-los de la necessitat de fer consultes freqüents i de captar la seva atenció, entre altres. També van dir que s’havia  de presentar el que s’ha de fer a l’inici de curs així com fer exercicis semblants a l’aula (com ja s’ha dit, això es va fer). A més que, quan s’aproximés la data de presentació, la professora hauria de preguntar a les persones quin dia els toca o llegir la llista a classe, i tornar a explicar el  treball en una data propera a l’entrega. Altres solucions apuntaven la necessitat de creació d’un sentiment d’implicació en la tasca fent que els estudiants triïn les dates de presentació i, per últim, fer primer les exposicions individuals (el pòster) i després les activitats grupals per evitar confusions. Alguns estudiants van fer referència a la seva responsabilitat i van dir que calia acceptar els errors i no posar excuses, respectar els horaris i que les tasques són responsabilitat de cadascú. També deien que havien d’estar atents i preguntar els dubtes, bé als companys o manifestar-los a classe, tot mostrant interès per la tasca.

Els estudiants deien que la millor solució implicava les dues parts. D’una banda, la responsabilitat del professor en transmetre la informació clara. Per l’altra, l’alumnat ha de ser conscient de la situació i assumir-la. En aquest sentit creien que la professora havia de repetir i recordar la presentació del pòster i la llegenda a aquells que se’ls havia assignat dia, enviant un correu o repartint un escrit, a més de deixar un dia o estona de classe per resoldre dubtes.  En el cas dels estudiants, van considerar que la informació ja s’havia donat a classe i que havien d’estar atents a les informacions i ser conscients que havia un llistat, dates, etc., i preguntar els dubtes en el moment que la professora presentava l’activitat. En definitiva, van dir que la responsabilitat és de cadascú, que la professora va fer el que tenia que fer i que caldria formular-se preguntes: he prestat atenció de tota la informació?, he estat responsable?, en que he fallat/encertat?, puc millorar?, podia preguntar?

En quant a com posar-ho en pràctica, alguns d’ells van opinar que no calia fer res diferent del que es va fer, que el problema va estar en els alumnes, bé per la quantitat de treballs, el poc temps per fer-los, o per tenir el cap en un altre lloc. Van dir que tots els alumnes són adults i calia recordar que són a la universitat, que hi ha coses que han de mirar pel seu compte i que la solució està en un mateix, que la informació ja es va donar a classe.  Malgrat tot, va haver-hi algú que concretava el que caldria fer tot posant un exemple: Explicar l’activitat la professora i demanar a l’alumnat que escrigui en un full el que ha entès; recollir els fulls i repartir-los a persones diferents de qui ha fet l’escrit per a reflexionar; posar-ho en comú; es retorna el full a qui l’ha escrit; la professora els recull per analitzar-los personalment per si cal un  altre recordatori. També va haver-hi opinions que valoraven positivament el que es va fer: Debatre sobre el tema i donar una altra oportunitat. Parlar va ser el millor per resoldre-ho i afavorir el clima de benestar, de confiança i sobretot va servir d’alerta per a possibles propers malentesos.

Desenllaç

Per part meva, crec que la informació es va donar a classe reiteradament, i coincideixo plenament amb les opinions d’un grup reduït d’estudiants que deien que tots ells eren adults i que la solució estava en un mateix. És a dir, que no cal cercar culpables ja que, al cap i a la fi, cadascú ha d’admetre la seva responsabilitat. Dit això, de cara a la programació del curs següent, he canviat el treball del pòster per l’elevator pitch (condensar un missatge en pocs segons o minuts per cridar l’atenció sobre un tema), i deixo que els estudiants determinin el dia d’exposició a classe.

Síntesi del cas

ContextRealització d’una activitat d’avaluació en una assignatura optativa del Grau de Pedagogia
Nivell educatiuSuperior
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsProfessora i un grup de 35 estudiants del grau de pedagogia
Desenvolupament• Explicació del programa de l’assignatura i de les activitats d’avaluació
• Presentació per part del primer torn d’estudiants de la lectura del llibre en format pòster
• Successió de preguntes i dubtes davant la realització de l’activitat d’avaluació
• Reflexió grupal i debat respecte a la situació creada
• Reflexió individual escrita sobre les causes, solucions i propostes de millora davant la situació donada
DuracióUn semestre (la situació concreta: dues sessions)

↑ torna a dalt

icono_questions

26. Aprenentatge cooperatiu: quan l’alumne ensenya

Presentació

El cas exposat presenta com una professora de matemàtiques descobreix el potencial de l’aprenentatge cooperatiu entre l’alumnat en una accidentada trobada amb un estudiant amb baix rendiment acadèmic.

Síntesi del cas →

Context

Ens situem a Xile, en un liceu (centre educatiu públic d’ensenyament secundari) d’alta exigència, d’alumnat exclusivament masculí. En aquest centre educatiu es cursa des del 7è bàsic fins al 4t mitjà (aquest equival al segon de batxillerat espanyol), normalment en classes de 45 estudiants, amb 40 hores presencials a la setmana.

Plantejament de la situació

En Carlos és un adolescent amb bons amics, respectuós, que ha desenvolupat la seva vida estudiantil al liceu des dels primers anys al costat del seu grup classe. No obstant això, se’l reconeix com un jove introvertit, amb baixa autoestima i de baix rendiment acadèmic, especialment en matemàtiques. S’observa en ell un escàs esforç i poca motivació a les classes. L’any anterior, en Carlos va suspendre el 2n mitjà (equivalent a 4t d’ESO) i es troba novament en risc de fracassar si suspèn l’assignatura de matemàtiques. D’acord amb la normativa del centre, un suspès per segona vegada és motiu d’expulsió. De les set avaluacions del semestre, té una mitjana molt baixa i necessita una nota de 5,5 (d’un màxim de 7,0) en l’examen global, que mesura tots els continguts cursats durant l’any.

En l’examen, en Carlos obté una puntuació molt per sota del que s’esperava, sent l’únic alumne suspès en la seva classe. Un grup de companys de curs, sabent la situació personal d’en Carlos, va sol·licitar en defensa d’ell una nova oportunitat d’examen extraordinari. La docent empatitza amb el noi, li ha atorgat reiterades oportunitats de millores durant l’any i el noi no les ha aprofitat. A més, les possibilitats de suport per la seva part són mínimes, ja que atén a més de 180 alumnes, no existeix una xarxa de suport psicopedagògic i la situació d’en Carlos obeeix a circumstàncies de llarga durada, alienes al context escola.

Desenvolupament de l’experiència

La professora sap que en Carlos és molt valorat com a persona per un gran nombre de companys i intueix que aquí hi ha una oportunitat. Desafiant i amb la mirada fixa a la cara del noi, sentencia amb veu enèrgica davant les demandes del curs: «Carlos, tens l’última oportunitat! i si aproves el curs, jo estic disposada a tenyir-me els cabells de ros!».

A l’instant salten crits esvalotats d’alegria. Per a la mestra no cal afegir res, ella sap que darrere de Carlos estarà el suport dels seus companys, però també sap que hi ha molt poques possibilitats que el noi aconsegueixi un repte tan gran.

Dues setmanes després, aquí estava assegut en Carlos amb paper i llapis. Un grup d’amics esperava fora, al passadís. La prova va durar hora i mitja i tot seguit va començar la revisió. Van analitzar la prova junts i, per a sorpresa de la professora, en Carlos estava superant bé aspectes mecànics en les primeres respostes. A la meitat de la sessió, els seus companys van demanar permís per participar en la revisió. Van començar a sumar punt per punt, victorejant i defensant cada encert d’en Carlos en les seves respostes, mentre consultaven la taula d’equivalències de notes. Llavors la docent va començar a veure seriosament que aquella aposta amenaçava amb la decoloració dels seus cabells.

En Carlos va aconseguir superar bé aspectes mecànics com les definicions, resolució d’exercicis i en menor mesura va enfrontar la resolució de problemes, però no va ser capaç de realitzar demostracions d’hipòtesis, reduccions i contradiccions. Era evident que la maduresa d’aquest tipus de raonaments no es podria aconseguir en tan curt termini. No va completar la puntuació, però per molt poques dècimes.

Novament els companys van advocar. Aquesta vegada la docent li va dir a en Carlos: «Hi ha algun motiu perquè jo hagi de considerar aquestes dècimes que et falten?». Sense treure-li els ulls de sobre i modulant lentament la veu, en Carlos va respondre: «Que ara sí que ho he entès». La docent va saber que aquells companys es van ajuntar a estudiar amb ell a casa seva, totes les tardes. Li van explicar de totes les formes possibles, van buscar múltiples estratègies per ensenyar-li, li van exigir i ell no es va rendir.

Desenllaç

La docent no es va tenyir els cabells, però va donar per aprovat a en Carlos. Ell va continuar sent el «fluixet» de sempre, però va poder descobrir una nova mirada de si mateix a través dels seus companys. Anys més tard, en Carlos li va escriure una nota d’agraïment a la docent, explicant-li que cursava el segon any d’universitat.

Síntesi del cas

ContextAula de 2n d’ensenyament mitjà de un liceu en Xile, equivalent a 4t d’ESO en un institut espanyol
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessora de matemàtiques, Alumne amb problemes de rendiment, Companys de curs
Desenvolupament• Desafiament a les capacitats d’un alumne amb implicacions cooperatives, per part dels seus companys
• Compromís d’alumnes amb bon rendiment acadèmic en ensenyar a un alumne amb dificultats d’aprenentatge
• Valoració de la docent en termes d’assoliment concret de l’alumne
• Valoració de la docent sobre l’aprenentatge entre iguals
• Comprensió d’un nou àmbit d’investigació-acció: l’aprenentatge col·laboratiu
DuracióTres setmanes

↑ torna a dalt

icono_questions

25. Reforç per a l’autosuperació

Presentació

Els premis concedits als millors estudiants de la classe, i que tenen com a objectiu motivar la superació, no sempre generen aquest efecte. Contràriament, poden provocar desànim i desmotivació, per la frustració que causen en aquells que pensen que mai aconseguiran un reconeixement. En canvi, el reconeixement a les millores individuals de cada estudiant pot potenciar i motivar l’autosuperació, des de la percepció que tots poden millorar, no només els millors.

Síntesi del cas →

Context

Aquest cas se situa en una ciutat de la zona centre de Xile, en un col·legi científico-humanista que acull més de 2.000 estudiants, distribuïts en cursos des de preescolar fins a ensenyament secundari i, concretament, en un curs de segon any d’aquest últim nivell, que equivaldria a quart curs de l’ESO a Espanya.

El nivell acadèmic i disciplinari general és bo. Cada curs té un professor o professora cap que, durant dos anys, és el tutor o guia encarregat d’orientar els estudiants en la formació humanista i en valors que l’escola proposa clarament en el seu projecte educatiu institucional, basat en les lleis educatives del país, que protegeixen el desenvolupament de les persones, a més del desenvolupament acadèmic.

Plantejament de la situació

A les escoles de Xile, és una pràctica habitual premiar determinats estudiants en cada curs. És un reconeixement d’aquells estudiants que obtenen la millor mitjana semestral o anual, i de l’alumne integral, que és aquell alumne que destaca acadèmicament i que participa en gran quantitat i varietat d’activitats extracurriculars. Aquests premis tenen l’objectiu de reconèixer l’esforç i el compromís dels estudiants en el seu desenvolupament acadèmic, i motivar altres estudiants a lluitar per aconseguir-los.

En aquest context i en la meva tasca de professora cap, havia de triar l’«alumne integral» del segon any mitjà, per al primer semestre. Va ser una comesa difícil, ja que tenint en compte les característiques del curs hi havia més d’un estudiant que reunia els requisits exigits. Davant d’aquest dilema, vaig decidir triar una alumna que, tot i no tenir l’acompliment acadèmic més alt, sí destacava pels seus millors rendiments en la constància mostrada al llarg de la seva trajectòria escolar, pel seu elevat compromís amb les activitats del curs, i pel seu destacat acompliment esportiu, artístic i literari a l’escola.

Després de lliurar la distinció en un acte públic, vaig tenir una entrevista amb la mare d’aquesta estudiant, que volia donar-me les gràcies pel premi de la seva filla, que després de deu anys d’estudis a l’escola, d’esforç constant i de participació activa, per primera vegada havia vist reconegut el compromís significatiu amb el seu propi desenvolupament i amb el centre. Vaig entendre en aquell moment que aquest reconeixement havia generat un gran impacte, no només en l’estudiant, sinó en tota la seva família.

Desenvolupament de l’experiència

El gran impacte que havia provocat el premi en el cas d’aquesta alumna i la seva família em van fer plantejar un seguit de preguntes: Aquests premis provoquen l’efecte desitjat? Què passa amb aquells estudiants que mai aconseguiran els rendiments que els permetin ser premiats? El reconeixement els motiva a continuar esforçant-se?

Vaig voler saber-ne més, i vaig decidir parlar amb l’estudiant premiada. Ella em va confessar que havia estat una gran sorpresa ser elegida per aquest premi, ja que sabia que sempre era concedit a determinats estudiants (val a dir que aquests premis havien rotat històricament entre tres estudiants que sempre obtenien les millors mitjanes).

L’alumna mai va deixar d’esforçar-se, perquè volia arribar a la universitat. A més, els seus pares li feien costat en tot el que es proposava, i havien reconegut sempre els seus assoliments. Vaig parlar també amb altres estudiants que mai havien rebut cap d’aquestes distincions. Tots coincidien a afirmar que aquests premis no tenien importància per a ells, ja que mai els aconseguirien, malgrat el seu esforç: «sempre els rebrien uns altres, els millors». Tot plegat em va empènyer a cercar alguna cosa que provoqués un canvi d’actitud, pensar en la manera d’ajudar-los a entendre el significat de l’esforç, de la superació, i de ser millor.

La idea va ser molt senzilla, però amb efectes sorprenents i fabulosos. Vaig buscar els registres acadèmics de l’any anterior de tots els estudiants, amb la finalitat de contrastar-los amb els resultats parcials en aquell moment i determinar les millores del seu rendiment en totes o algunes de les assignatures. Amb aquests antecedents, vaig redactar una carta per a cadascun dels meus estudiants amb l’objectiu de felicitar-los per l’esforç que havien fet i que els havia permès superar el seu nivell d’aprenentatge, i els vaig convidar a continuar en aquest camí de superació.

Desenllaç

La carta va ser lliurada en un claustre, amb l’assistència dels estudiants i els seus pares. Van rebre aquestes agradables notícies que, sens dubte, van generar molts bons moments familiars i que van provocar millores en tot el curs durant el semestre següent.

Síntesi del cas

ContextCurs de segon any d’ensenyament mitjà, equivalent a quart d’ESO espanyol
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessora cap o tutora, Alumnat de segon any, Pares i mares
Desenvolupament• Selecció d’estudiant per concedir el premi a l’alumne integral
• Agraïment de la mare i de l’estudiant
• Anàlisi de l’efecte d’aquests premis en els estudiants no premiats
• Reconeixement a tot el grup per l’esforç de superació
DuracióUn curs escolar

↑ torna a dalt

icono_questions

22. Una mateixa estratègia: dues respostes diferents

Presentació

El cas presenta els resultats pedagògics en dos grups d’estudiants d’un mateix nivell i davant d’una mateixa activitat d’aula. Aquests resultats van ser radicalment diferents, motiu pel qual es va analitzar la situació amb els mateixos estudiants. Així, es va generar una activitat alternativa que va obtenir resultats semblants en tots dos grups.

Síntesi del cas →

Context

Aquest cas s’emmarca en les classes de biologia electiva de la unitat de recerca científica de quart d’ensenyament secundari (equivalent al segon de batxillerat espanyol), en un centre concertat de Xile. L’escola es troba en una ciutat de la zona centre-sud del país, amb una gran quantitat de centres educatius que abasten des del nivell bàsic fins a l’universitari. El centre és científic humanista, amb una matrícula de 1.000 estudiants (des del nivell prebàsic fins a l’equivalent al batxillerat espanyol), que són seleccionats per al seu ingrés i que, en general, pertanyen a un estatus socioeconòmic mitjà-alt.

Plantejament de la situació

La classe inicial d’aquesta unitat em sembla clau per a motivar els estudiants i interessar-los per un tema complex, molt avorrit per a la majoria. Durant aquell any, vaig tenir dos grups formats per estudiants que van triar l’assignatura, provinents de diferents cursos. Vaig planificar una activitat d’introducció a la unitat per als dos grups, consistent en un joc (suggerit pel Ministeri d’Educació), amb la finalitat d’ensenyar la planificació d’un projecte de recerca. En el joc, hi havia un cub, a les diferents cares del qual figuraven noms, nombres i lletres, connectats per una determinada lògica; a més d’altres materials, com ara regles, mi- ralls, lupes, llapis i fulls blancs.

La idea era que, mitjançant l’observació, el registre de notes, la discussió i el treball col·laboratiu, l’alumnat pogués, en primer lloc, suposar què hi havia a la cara inferior del cub (per tant, era imprescindible no aixecar-lo). Després, havia de proposar una possible actuació per verificar el seu primer supòsit, a partir dels materials lliurats. El joc no tenia resposta, ja que els alumnes també havien de tenir en compte la incertesa com a part de la investigació científica.

Desenvolupament de l’experiència

En el cas del primer grup, tot va rutllar. Els estudiants van seguir les instruccions, van reflexionar i van fer propostes finals molt entretingudes; van entendre la planificació i el sentit d’una recerca científica. El tancament de la classe va ser molt participatiu i els alumnes van manifestar el desig de continuar aprenent i investigant.

En el cas del segon grup, l’activitat va ser un desastre. No els va motivar gens i, malgrat que van escoltar, van acabar aixecant el cub i llançant-lo d’una banda a l’altra de la sala. Vaig decidir suspendre immediatament l’activitat i utilitzar algunes comunicacions de recerques que ja havia recopilat per a la classe següent, a fi que hi treballessin. El tancament de la classe, el vaig fer jo, motivant-los a respondre preguntes que permetessin arribar a les mateixes conclusions que amb l’altre grup.

Era la primera vegada que em passava una cosa així, i va significar un treball de reflexió personal i amb altres professors, que em van aportar diverses opinions; una d’elles va ser que aquesta unitat s’havia de treballar amb una guia que els estudiants havien de llegir, comentar i estudiar, i avaluar-la posterior ment amb una prova escrita. Jo continuava amb interrogants i dubtes, i el que és pitjor, havia de pensar amb rapidesa, perquè ja tenia al damunt la classe següent. La solució no era una guia, i molt menys oblidar el tema.

Finalment, vaig decidir dur el cub a la classe següent, i parlar tant del cub com de l’activitat amb els estudiants. He de reconèixer que vaig aprendre dels meus alumnes i de la sinceritat dels seus relats. Van valorar que allò no era per a joves de la seva edat i, a par tir d’aquesta afirmació, van començar a crear i plantejar un projecte. Van proposar fer una mostra per als cicles bàsics en la qual plantejarien, mitjançant jocs, com es podia desenvolupar una recerca científica i la seva importància en la història de l’ésser humà. Estaven planificant un gran projecte que els ensenyaria molt més del tema que els continguts de la unitat….

Desenllaç

Aquell any, la unitat va acabar sent un gran èxit, i fins i tot vam aconseguir visitar alguns centres de recerca d’universitats d’altres ciutats, on els estudiants van poder veure com es fa recerca en temes que són del seu interès, a més de conversar amb els investigadors i conèixer les seves vivències  científiques.

Síntesi del cas

ContextEscola concertada ubicada en una ciutat de la zona centre-sud de Xile. Aules de 4rt d’ensenyament mitjà (equivalent a 2n de batxillerat espanyol)
Nivell educatiuSecundària postobligatòria
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsProfessora de biologia, Alumnat agrupat segons opció personal d’assignatura científica
Desenvolupament• Realització d’una mateixa activitat inicial per a l’estudi d’una unitat didàctica amb dos grups d’estudiants
• Reacció molt desigual entre els dos grups
• Anàlisi de la situació amb el grup que va rebutjar l’activitat inicial
• Alternativa de treball diferent en aquest grup
DuracióUna sessió de classe (activitat inicial) i una sessió per a l’anàlisi de la situació creada

↑ torna a dalt

icono_questions

19. Sense llibre de text a classe

Presentació

En un grup – classe hi ha problemes molt importants de disciplina durant la classe d’anglès. Es contracta una nova professora que canvia la manera de treballar, substituint el llibre de text com a eina principal d’aprenentatge per altres recursos didàctics.

Síntesi del cas →

Context

El centre d’educació secundària d’aquest cas s’ubica en un barri de classe mitjana de la ciutat de Morelia, a l’estat de Michoacán, Mèxic, en una zona molt comercial. És un centre que es caracteritza per ser tranquil i molt conegut al barri. El professorat és força tradicional i es regeix principalment pels llibres de text. La relació entre professorat, alumnat i famílies és cordial.

Als tres mesos d’haver començat el curs, han passat per un grup – classe tres professors diferents. Finalment, el grup es queda sense professor i, durant tres setmanes, no tenen classe d’anglès. El director del centre ha de recórrer a una professora d’anglès amb experiència amb estudiants de secundària que, en aquest moment, està cobrint una plaça de primària.

Plantejament de la situació

Un grup de tercer grau de secundària (17 nois i 3 noies) manifesta greus problemes de conducta en l’assignatura d’anglès. El professorat, en general, ha pogut controlar el grup, però la classe d’anglès ha esdevingut un problema preocupant. El grup, a més de no mostrar interès per l’assignatura, es dedica durant la classe a planificar boicots i bromes de mal gust.

Desenvolupament de l’experiència

La professora que assumeix el grup, decideix involucrar l’alumnat en el desenvolupament de la classe. Així, el primer dia, realitza una dinàmica de grup: cada alumne s’ha de descriure a si mateix, tenint en compte aspectes positius i negatius.

Per tal de conèixer millor el grup, la professora pregunta quins són els seus gustos, aficions i interessos. Durant aquest intercanvi d’opinions, detecta que l’alumnat no té gens d’interès a continuar treballant amb el llibre de text, que és el mateix que han utilitzat l’any anterior.

La professora conclou que, en aquesta situació, abans que complir amb el programa d’estudi, és prioritari dur a terme activitats que despertin novament l’interès de l’alumnat per l’assignatura.

Aquestes són les activitats que engega:

  • Jocs: la professora elabora les preguntes amb la gramàtica utilitzada en el llibre de text i els estudiants juguen en equips.
  • Dramatitzacions: treballant també en equip, els alumnes han d’elaborar una història tot utilitzant les regles gramaticals.
  • Temes de conversa: la professora tria un tema, tenint sempre present el temari del programa de l’assignatura, i es fan converses en anglès.
  • Pel·lícules i debats: l’alumnat visiona diverses pel·lícules prèviament seleccionades per la professora, tenint en compte el temari i l’interès del grup per determinats temes. Els debats (en anglès) que es fan després del visionat dels films són molt intensos.
  • Elaboració d’un còmic: per equips, els alumnes han d’elaborar un còmic en anglès, amb dibuixos i diàlegs.
  • Música: per equips, escriuen una cançó fent servir vocabulari i estructures gramaticals que s’han treballat a classe i, amb l’ajut dels companys que toquen algun instrument, posen música a les cançons.

Quan s’acosta el final del curs, cal presentar-se a un examen amb validesa oficial, que certifica el nivell d’anglès. La coordinadora de l’assignatura expressa neguit i desconfiança: la seva percepció de la classe és que els alumnes només es dediquen a jugar i fer gresca dins de l’aula durant la classe d’anglès.

La professora, tanmateix, assenyala el progrés del grup. Tot i no haver seguit el pla d’estudis de l’assignatura, ha pogut integrar el grup en la classe i han pogut treballar i revisar el temari de l’assignatura, des d’una altra perspectiva i considerant altres elements i dinàmiques d’aprenentatge. Sobretot, considera que el grup ha tornat a tenir interès per l’assignatura, es respecten entre ells i respecten la professora.

Desenllaç

Els estudiants es presenten a l’examen per poder obtenir la certificació: 8 dels 20 alumnes obtenen la nota més alta; un d’ells obté  un 7, mentre que la resta assoleix una puntuació entre 8 i 9. La professora pot continuar amb el grup i acabar el curs.

Síntesi del cas

ContextGrup-classe a l’assignatura d’anglès en una ciutat de Mèxic
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsAlumnat, Professorat, Direcció
Desenvolupament• Detecció de problemes molt importants de disciplina en un grup de secundària durant la classe d’anglès
• Canvis constants de professors i renúncia de l’últim
• Contractació d’una professora externa
• Canvi en la manera de treballar de la professora amb els alumnes durant la classe
• Substitució del llibre de text com a eina principal d’aprenentatge
DuracióUn trimestre

↑ torna a dalt

icono_questions