17. Sobreprotecció familiar i dificultats d’aprenentatge

Presentació
Alumna de segon de primària, d’origen xinès, adoptada, que presenta dificultats de llenguatge i comportament. Són els propis pares de l’alumna els qui detecten i comenten amb el centre educatiu la possibilitat d’un retard en la nena, en l’adquisició del llenguatge i dificultats emocionals.

Síntesi del cas →

Context

Ens situem en una escola ordinària concertada en una població capital de comarca. És una escola de dues línies, des de P3 fins a 4rt d’ESO, que entén l’educació com un procés integral. Pretén formar els nens i nenes intel·lectual, físicament i moralment. Els seus trets d’identitat que la defineixen són els següents: confessionalitat, pluralisme, coeducació i integració. Té el català com a llengua vehicular dels aprenentatges.

La seva línia metodològica es caracteritza per potenciar un ensenyament actiu, basat en els aprenentatges significatius i fomentant l’activitat i la iniciativa com a mitjà de recerca dels coneixements. Alhora pretén educar els infants en un esperit de cooperació, solidaritat i respecte als drets humans. Respecta la diversitat de ritmes evolutius i de capacitats intel·lectuals i afavoreix la integració dels alumnes amb problemes d’aprenentatge. Es proposa educar els alumnes pel present i pel futur, capacitant-los en l’ús de les noves tecnologies i desenvolupant-los l’esperit crític, la capacitat de discussió i de decisió i la voluntat col·lectiva de transformació de la realitat social.

Plantejament de la situació

L’Aina és una nena adoptada al cap de 18 mesos provinent de la Xina. Els pares són testimonis de Jehovà. El seu nivell socioeconòmic és mig-alt. És filla única. Des de la seva arribada al nucli familiar ha estat ben acceptada i sobreprotegida. Els pares (sobretot la mare) s’impliquen en el procés d’aprenentatge de la filla. Estan molt interessats en com poder ajudar la seva filla en el context familiar, demanant bibliografia, materials, tècniques, estratègies.

L’Aina assisteix a l’escola des de l’inici de l’Educació Infantil. En general, el context educatiu és favorable en la intervenció amb l’alumna. La mestra tutora està molt predisposada a la col·laboració i ajuda a l’aula. En aquests moments l’Aina es troba en un grup de reforç d’Educació Especial (EE) amb quatre companys més amb dificultats similars.

L’Aina presenta un desenvolupament normal en les àrees cognitiva, motriu, de socialització i d’interacció social. Les dificultats més marcades es troben en el llenguatge expressiu, cosa que li dificulta la comunicació amb els altres. Tot i això, presenta una important intenció comunicativa. Altres problemes que presenta es troben en l’àrea del comportament, ja que és una nena molt moguda amb dificultats d’atenció que interfereixen en els seus aprenentatges acadèmics. A causa dels problemes de llenguatge, presenta retard en algunes de les àrees escolars bàsiques. 

Desenvolupament de l’experiència

Des de l’inici de la seva escolaritat els pares s’han mostrat molt preocupats per l’aprenentatge de l’Aina. Són ells qui detecten un retard en l’adquisició del llenguatge i dificultats d’atenció i qui, en consulta mèdica, sol·liciten una derivació al servei de neurologia pediàtrica. D’aquesta manera, es comença un tractament de logopèdia des dels 3 anys, i s’inicia un tractament amb metilfenidat (per les dificultats d’atenció) amb resultats positius.

Actualment cursa 2n d’educació primària i, tot i aprovar les assignatures, el seu rendiment acadèmic és just. Sobretot presenta problemes de lectoescriptura pels quals rep reforç tant en l’àmbit escolar com extraescolar. Assisteix a l’aula d’EE dos cops per setmana on rep atenció per part de la mestra d’EE en un petit grup d’alumnes amb dificultats semblants.

A mitjans del primer trimestre la família sol·licita una entrevista amb la psicopedagoga de l’escola en la qual li reiteren la seva preocupació pel retard de lectura i escriptura de l’Aina, i també pel seu vocabulari limitat. Es mostren angoixats davant el canvi de cicle el pròxim curs i les dificultats no resoltes de la seva filla. La psicopedagoga pren el compromís de parlar amb la mestra tutora i la mestra d’EE i alhora decideix fer-li un diagnòstic de TDAH.

En la reunió entre les mestres i la psicopedagoga, la tutora comenta que és cert que l’Aina continua tenint problemes de llenguatge expressiu i una manca de vocabulari però la seva actitud davant el seu aprenentatge és positiva i considera que va progressant. Ambdues mestres sospiten que alguns dels problemes provenen de l’excessiva preocupació de la família envers l’Aina. L’excés d’atenció i sobreprotecció per part de la família fa pensar que potser és el que està dificultant realment l’aprenentatge de la nena. Sembla que va prenent consciència de què mai aconseguirà respondre a les expectatives dels pares.

Des d’aquesta perspectiva es qüestiona l’atenció que rep per part dels diferents recursos i serveis específics, tant de l’escola com externs, i es fa un replantejament global de la intervenció educativa.

 

Desenllaç

El replantejament de l’atenció que s’ofereix a l’Aina implica revisar els acords presos per part de tots els implicats inclosa la família. És en aquest sentit que els professionals prenen com a decisió la de prioritzar la millora de la seva autoestima. Per a aquest objectiu s’acorda mantenir una actitud similar per part de tothom en relació als seus aprenentatges, com ara: ésser tolerants i tenir paciència respecte a les seves aportacions, intentar parlar en privat en situacions que la poden avergonyir davant el grup, valorar el seu nivell de respostes i anar identificant les seves fortaleses (i debilitats), promoure les activitats en petit grup, proporcionar-li la companyia de companys més tranquils, oferir-li pautes clares i ordenades per facilitar-li la comprensió, oferir-li reforç positiu. Alhora es desestima el diagnòstic en TDAH i es considera adient coordinar les actuacions establertes a la resta de professionals amb qui té relació l’Aina i amb la pròpia família.

Es confia que amb un període de temps sense exercir tanta pressió a l’Aina, aquesta pugui adquirir major confiança en les seves possibilitats. El fet de tenir tot el curs per endavant dóna espai suficient per a poder veure algun canvi i prendre altres decisions si és el cas.

Síntesi del cas

ContextEscola concertada en una població capital de comarca
Nivell educatiuPrimaria
ÀmbitAula
Estudiant
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsAlumna i família, Mestra tutora, Mestra d’EE, Psicopedagoga
Desenvolupament• Desenvolupament normal en les àrees cognitiva, motriu, de socialització i d’interacció social
• Dificultats en l’àrea de llenguatge sobretot a nivell d’expressió i comunicació oral
• Problemes de comportament i dificultats d’atenció
• Resultats d’aprenentatge poc satisfactoris en general
• Demanda de la família d’atenció específica
• Intervenció de recursos i serveis específics
DuracióUn curs acadèmic

↑ torna a dalt

icono_questions

13. Hiperactivitat

Presentació

El professor i l’equip docent d’un Institut de Secundària Obligatòria (ESO) es veuen en la necessitat de plantejar i treballar en estratègies diferents que permetin la integració d’un alumne magrebí amb un possible trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), en un aula amb problemes de conducta i dificultats d’aprenentatge.

Síntesi del cas →

Context

És una població bàsicament industrial, que ha canviat notablement durant els darrers anys, tant pel nombre d’habitants com per la seva procedència: nouvinguts d’altres països i famílies del cinturó d’una gran ciutat que s’han traslladat al poble o la rodalia buscant una qualitat de vida millor. Hi ha una certa reticència, molt subtil, a l’acceptació dels nouvinguts per part dels habitants «de sempre».

És un institut d’educació secundària, saturat d’alumnes en relació amb l’espai disponible: 500 alumnes en quatre línies d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i dos batxillerats. La ràtio és molt alta al primer cicle d’ESO. A primer es fa un grup de reforç de llengua i matemàtiques, on s’agrupa alumnat amb dificultats d’aprenentatge i alumnat amb problemes de conducta.

Hi ha un equip directiu nou, amb il·lusió i predisposició pel treball en equip. La prioritat és que es pugui «fer classe», ja que es venia d’una situació força descontrolada a les aules. S’està elaborant un nou PAT (Pla d’Acció Tutorial) per treballar a les tutories, tot i que no tothom creu que el PAT sigui un document que pugui donar resposta als problemes de comportament i disciplina existents.

Plantejament de la situació

Hamza és un noi magrebí que cursa 1r d’ESO al grup C (els grups C i D comparteixen equip docent, no es reuneixen amb l’equip docent dels grups A i B). Aquest noi parla perfectament en català i en castellà, ja que està escolaritzat des de petit, per tant, no ha d’anar a l’aula d’acollida i, per edat, tampoc pot anar a l’aula oberta. Prové d’un centre petit i arriba amb antecedents d’absentisme i problemes de conducta i autocontrol.

Desenvolupament de l’experiència

Comença el curs i Hamza, que té una gran facilitat de paraula (parla molt de pressa), comença a utilitzar-la per resoldre equívocs que ell mateix provoca, per justificar diverses coses: conflictes amb companys, no portar els deures fets, deixar-se el material, etc. En l’àmbit motriu és extraordinàriament inquiet, no pot seure una estona seguida sense moure’s. Apareix a l’altra banda de l’aula en qüestió de segons. Durant els canvis de classe s’escapa a veure amics més grans de segon cicle, això comporta problemes dintre de l’aula i fora. Sovint té baralles, amaga coses dels altres, etc. Alguns pares dels alumnes potencialment bons comencen a mostrar inquietud per la situació.

Hamza comença a acumular expulsions d’aula i se li obre el primer expedient. Ell es defensa, accepta algunes coses, però és incapaç de controlar el seu comportament.

No vol que l’expulsin i novament menteix per veure si pot salvar la situació. Tot plegat va agreujant la situació. Les relacions amb la família són gairebé nul·les, ja que no assisteix a les entrevistes i no contesta al telèfon. El nen no fa absències perquè ve en autobús i es queda al menjador; no té opció de marxar a casa com quan anava a primària.

L’equip docent es reuneix: davant dels problemes que genera l’alumne, i el grup en general, alguns professors —pocs— manifesten que el saben controlar i que no els ocasiona problemes. D’altres mostren preocupació perquè el control de l’aula es va perdent. En alguns moments es barregen conceptes, ja que aquells que diuen controlar l’aula posen en dubte si la resta té les habilitats necessàries per fer-ho. I, a l’inrevés, aquells que diuen mostrar honestament les seves dificultats posen en dubte si aquest suposat control s’utilitza perquè la seva pràctica educativa no sigui qüestionada.

En una reunió posterior, el coordinador pedagògic proposa a l’equip docent canviar el nen de grup —del C al D— i de tutora (és cap al final del primer trimestre). Els motius que justifiquen la proposta són els següents: el grup D sembla més tranquil i tindrà una tutora durant més hores, ja que li farà català, i a més, és psicopedagoga amb experiència amb alumnes difícils (l’anterior era de tecnologia i només el veia dues hores a la setmana dins l’aula). Entre les tutores hi ha acord, i l’equip ho accepta.

La tutora es posa a treballar per preparar el grup per al canvi. Intenta que l’acceptin com un company més i que valorin els seus trets positius. Hamza entra en el nou grup amb certa normalitat. S’intenta que faci alguna activitat del pla d’entorn (estudi assistit i esport), però no és possible, perquè com que no és del poble perdria el transport de tornada i la família no el pot recollir en finalitzar les activitats.

Arriben algunes queixes de pares, que es responen amb arguments pedagògics de centre i sota la base d’una escola inclusiva. No tothom ho accepta, preferien que anés a l’altre grup. Alguns membres de l’equip docent no tenen esperances que aquests canvis serveixin per a res. Hi ha suport d’una gran part de l’equip i del coordinador pedagògic.

S’ha produït l’intercanvi d’informació següent amb l’EAP: se li han passat les proves de trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), i no està clar que sigui hiperactiu.

Tot i així, des de la direcció s’envia el nen a casa després d’una expulsió i es demana a la família que el porti al metge, com a condició perquè torni al centre. La tutora s’assabenta d’això quan ja està preparant una alternativa per al noi.

A la reunió següent, la tutora presenta una proposta que prèviament ha comentat amb la psicopedagoga del centre, la de l’EAP i el coordinador pedagògic: es tracta d’oferir a l’alumne la possibilitat de sortir de l’aula unes estones al dia, anar a la sala de guàrdia (no és l’ideal, però no hi ha un altre espai), però no com a expulsió, sinó com a espai on ell tindrà un material i temps per calmar-se. L’objectiu, en poques paraules, és oferir a Hamza un espai i unes pautes per a l’autoregulació. Si supera les vegades màximes de sortida diària, aleshores sí que es considerarà expulsió. Aquesta tècnica, anomenada «temps fora» o «time out» s’utilitza per a nens hiperactius.

Alguns professors consideren que no es pot deixar sortir un nen sense expulsió i amb aquestes condicions, i pregunten d’on surt aquesta «tècnica». Malgrat que s’ha donat informació i bibliografia sobre la tècnica, fins que el coordinador pedagògic no ho explica, no ho accepten. I alguns ho accepten amb cert escepticisme.

S’aplica el «temps fora» i el noi aconsegueix estar certes estones més tranquil i treballant a l’aula. Tot i així, continua tenint moments i situacions conflictives, que es recondueixen recordant-li el seu compromís i parlant-ne. Ell té la possibilitat de sortir de l’aula, però ha d’identificar el moment en què creua la línia que hi ha entre el control i el caos. Això és difícil i no es pot fer en poc temps, ha de ser un treball a llarg termini.

La tutora pateix a les reunions, perquè no es poden esperar resultats a curt termini ni un canvi total en l’actitud del nen. Cal conviure amb aquesta actitud, intentar controlar-la i integrar-la en la dinàmica del grup amb adaptacions. Ho viu com un repte massa personal i sempre es queda amb la sensació de no haver transmès als companys allò que veritablement volia transmetre.

Desenllaç

La visita al metge dóna com a resultat un diagnòstic TDAH, amb la qual cosa és probable que el nen —com tants d’altres— hagi de prendre medicació. Es planteja la possibilitat que no vagi al centre si no la pren, però es conclou que aquest és un aspecte delicat i no suficient per no acceptar-lo a l’aula. L’equip psicopedagògic accepta els informes externs, tot i que no havien fet un diagnòstic d’hiperactivitat.

L’acord, que com a equip docent es va prendre (tots aplicaven el «temps fora»), s’aplica de manera irregular, però en general prospera. Hamza es continua sentint «tancat» i necessita moure’s… Al cap d’uns dies comença a faltar, i el centre s’assabenta que la família ha marxat del poble.

Ens queda el dubte de saber com hagués continuat aquest noi l’escolaritat, amb unes o altres adaptacions, de saber com hauria continuat el treball d’aquell equip docent. El que sí és segur és que com que es va posar sobre la taula una sèrie de qüestions, alguna cosa es va moure i alguna cosa va canviar.

Síntesi del cas

ContextInstitut saturat d’alumnes (en relació amb l’espai disponible) amb dificultats d’aprenentatge i amb problemes de conducta
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitEquip educatiu
Aula
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsUn noi magrebí, Professorat de 1r d’ESO, Equip psicopedagògic del centre, Coordinador pedagògic, Equip directiu, EAP
Desenvolupament• Escolarització a 1r d’ESO d’un alumne amb possible trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)
• Problemes amb l’alumnat a causa del seu comportament, problemes de gestió de l’aula
• Canvi d’impressions de l’equip docent respecte de la situació del grup: decisió de canviar l’alumne de grup. Proposta de tècnica específica per a l’autoregulació (temps fora de l’aula)
• Reaccions diverses davant la proposta. Intervenció del coordinador pedagògic
• Implementació de la tècnica. Informe mèdic
Duració1r i 2n trimestre del curs i part del 3r trimestre

↑ torna a dalt

icono_questions

11. Què pot canviar en la gestió i organització d’aula?

Presentació

En un institut públic, l’ambient d’aprenentatge d’una aula canvia favorablement sense variar les condicions institucionals, d’infraestructura general, ni econòmiques. La variació, que afecta diversos elements de la vida de l’aula, sembla que venen de la mà d’una professora nova.

Síntesi del cas →

Context

Característiques del barri

Es tracta d’una població (37.000 habitants) del cinturó d’una gran ciutat, amb fort creixement demogràfic i urbanístic a partir del 1950. Majoritàriament, els habitants són de segona i tercera generació d’immigració de la resta de l’Estat, poc integrada culturalment. El teixit associatiu és feble. La ciutat es dedica sobretot a la indústria i als serveis. Les famílies ocupen una gran part del seu horari en l’ocupació laboral.

El barri on s’ubica el cas és molt divers, amb un nivell sociocultural i econòmic mitjà i mitjà baix. Actualment hi ha nova immigració, sobretot sud-americana.

Característiques del centre

És un institut d’ensenyament secundari que funciona des de 1988-90. Hi ha 350 alumnes, en tres línies d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) i dues de Batxillerat. El claustre està constituït per 47 professors i professores, 30 amb plaça definitiva.

Segons les necessitats, desdobla internament un o dos cursos d’ESO. El primer cicle d’ESO té una ràtio molt alta. En el segon cicle es dóna un percentatge alt d’abandonament als 16 anys.

Els principals valors que manifesta treballar, recollits en el Projecte Educatiu de Centre (PEC) són els següents:

    • Connectar el centre amb l’entorn.
    • Contribuir a la cohesió social (acceptació de les diferències) i a l’equitat, escola inclusiva.
    • Convivència i aprenentatge.
    • Currículums dinàmics i oberts que es puguin adaptar.
    • Promoure la innovació i formació.

Aquests valors es recullen també en el Pla d’Acció Tutorial (PAT), el Projecte Lingüístic i el Pla d’Acollida d’alumnes nouvinguts.

Plantejament de la situació

L’alumnat cursa la matèria d’educació visual i plàstica a segon i quart d’ESO; és de dues hores setmanals. La professora d’aquesta matèria té plaça definitiva en aquest centre.

Des que hi ha aquesta professora, s’ha detectat un greu problema a l’aula respecte al comportament de l’alumnat. Hi ha molta disbauxa i l’alumnat es queixa que no fa res, que treballa poc i no aprèn.

Després d’un temps d’observació, la persona encarregada de fer un desdoblament a aquesta assignatura (resposta donada per l’institut per tal d’intentar reduir els problemes de comportament i disciplina) comenta que:

      • La matèria es treballa de manera molt conceptual (llibre de text, apunts, exercicis i activitats escrites).
      • L’ambient a l’aula és de total indisciplina: l’alumnat parla, s’aixeca, crida, no segueix cap norma.
      • La professora no imposa les seves normes, i com a tota resposta quan l’ambient és insuportable, aplica el protocol de disciplina a l’alumnat: expulsió de l’aula, “lletres de mal comportament”.

Després d’aquestes observacions, l’equip directiu (en concret, la coordinadora pedagògica), ha parlat reiteradament amb aquesta professora, li ha comentat aquests aspectes i li ha ofert alternatives de millora en vistes a l’organització de l’aula, l’enfocament de la matèria i el control del comportament de l’alumnat; però no s’ha observat cap millora. Per tant, el centre segueix oferint hores del professorat d’atenció a la diversitat per al desdoblament en aquesta hora.

Desenvolupament de l’experiència

A finals del segon trimestre, per un problema personal, la professora agafa la baixa, i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya envia una nova professora, fins a finals de curs. La sorpresa de tothom és que des del primer dia que arriba la nova professora s’observa un canvi importantíssim, en sentit positiu, en el comportament de tot l’alumnat. Estan contents, els agrada la professora, diuen que aprenen molt i treballen en un entorn molt calmat.

El professor que fa el desdoblament (i que a partir d’aquest moment ja no el farà més per decisió conjunta de la professora i l’equip directiu del centre) i la mateixa professora comenten com a canvis que:

      • L’aula està sempre preparada amb el material i el treball que cal fer quan arriba l’alumnat.
      • La professora explica només durant els 5-10 minuts inicials, i sempre amb un o diversos models penjats a l’aula del que demana a l’alumnat que faci, després els passa els models (uns quants a l’aula) i l’alumnat comença a treballar.
      • Hi ha material adient per a l’assignatura: colors, papers, cartolines.
      • La distribució física de l’alumnat és diferent a la de les altres aules (en forma d’U). La professora comenta que ho fa perquè és bo que l’alumnat observi que aquesta assignatura és diferent de les altres (a part que va millor per observar els models que cal fer).
      • Quan l’alumnat treballa hi ha música de fons.
      • Els treballs que fan decoren l’aula i els passadissos del centre.
      • Cada alumne té una carpeta a l’aula amb els treballs que va fent, i la professora els revisa entre classe i classe i si pot els “arregla” una mica perquè l’alumne els valori positivament quan els vegi el dia següent (sobretot els d’aquells alumnes a qui els costa més).
      • La professora, el primer dia que va entrar a l’aula, ja s’havia mirat la fotografia del tots els alumnes, havia intentat memoritzar alguns noms i comenta també que els primers dies intentà observar alguna cosa positiva de cadascun dels alumnes i comentar-los-la.
      • Considera molt important una bona relació personal, mirar-los als ulls, conèixer alguna cosa seva, comentar aspectes positius… de tots els alumnes de cada grup.
      • Comenta que els primers dies dedicava moltíssim temps a tots aquests aspectes (conèixer els alumnes, tenir el material preparat, l’aula preparada sempre), però que a mesura que passen els dies, l’esforç disminueix.
      • Evidentment, té la programació molt clara i preparada.

Desenllaç

El canvi positiu es manté fins a final de curs i, tot i que apareixen algunes dificultats, en general l’evolució és bona.

Síntesi del cas

ContextAula de l’assignatura d’Educació Visual i plàstica
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióAtenció a la diversitat
Metodologia
ParticipantsProfessora d’aula, Professor de suport a l’aula, Coordinadora pedagògica, Equip educatiu
Desenvolupament• Problemes de manca de control i d’aprenentatge en una aula d’institut
• Desdoblament de professorat en l’aula de l’assignatura (Educació Visual i Plàstica). Situació estable: manteniment de la situació
• Canvi de professora (finals segon semestre, per baixa de la titular). Amb la nova professora, nous criteris de gestió i organització d’aula. Variació positiva en convivència i aprenentatge
• Anul·lació de desdoblament. Situació de nou estable: amb variacions habituals, però valoració general positiva
DuracióUn curs escolar, especialment tercer trimestre

↑ torna a dalt

icono_questions

6. Buscant el compromís de l’estudiant

Presentació

Un professor aplica els principis del contracte didàctic amb un estudiant en dificultats. Cerca per fer-ho adaptar-se a les característiques bàsiques del contracte d’aprenentatge: que sigui un acord formalitzat, que hi hagi una relació de contraprestació recíproca, una implicació personal i un marc temporal d’execució.

Síntesi del cas →

Context

Ens situem en un institut de la perifèria de Barcelona, amb un alt percentatge d’alumnat immigrant, un 25% aproximadament. D’aquest conjunt d’alumnat immigrant, la majoria són alumnes que fa anys que viuen a Catalunya, fins i tot alguns han nascut aquí. D’altra banda, una minoria (els anomenats immigrants d’incorporació tardana) van arribant i s’incorporen al centre a mesura que avança el curs escolar.

L’organització particular de l’àrea de Matemàtiques, amb grups heterogenis a partir del 2n curs de l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), fa que la majoria d’alumnat immigrant principalment conclogui el curs amb un baix rendiment acadèmic. Aquests alumnes solen tenir un nivell més baix d’èxit, però no vol dir que tinguin un nivell inferior de capacitats, evidentment. Als alumnes d’incorporació tardana o amb baix nivell d’adquisició de la llengua se’ls assigna l’aula d’acollida.

Plantejament de la situació

En Maikel ja fa quatre anys que va arribar de l’Equador i actualment cursa 1r d’ESO. En general, podríem dir que no li agrada l’escola, ni tampoc el motiva estudiar. Aquest primer trimestre va suspendre 6 assignatures. A més de no estudiar i no treballar, últimament està prenent un paper negatiu respecte a la resta de la classe. Interromp la classe, fa massa bromes, no fa cas al professor, l’han expulsat de classe diverses vegades, no porta el material que se li demana, no té quadern de treball, etc.

Em vaig incorporar a la feina de professor de matemàtiques en aquest institut i amb aquest grup d’alumnes principalment durant el mes de desembre, concretament la tercera setmana.

La professora que feia la substitució anterior em va passar el quadern de notes i unes quantes indicacions de com era el grup i qui era en Maikel. “No serà fàcil”, vaig pensar.

Desenvolupament de l’experiència

Les primeres classes amb el grup no van anar gaire bé. Fins i tot vaig haver de fer fora alguns alumnes de la classe, entre ells a en Maikel. Jo sentia que com a professor podia fer-ho millor. L’expulsió ha de ser l’últim recurs (de supervivència) quan ja no tens més recursos (els productius). No és cap solució. Ajornar un problema és “pa per avui i fam per demà”.

El punt d’inflexió en la situació no va arribar fins al gener, fora de la classe de matemàtiques, amb una conversa. Jo estava de guàrdia i en Maikel va arribar a la sala de professors amb un Comunicat d’Expulsió de l’assignatura de Llengua Castellana. Aquests moments de comunicació, tard o d’hora, arriben; s’han de buscar i estar preparat, però no s’han de forçar.

Els elements més rellevants d’aquella conversa els escric a continuació. Li vaig preguntar què va passar, tot i que jo ja sabia que em diria que la culpa era del professor. L’important era que ell fos conscient que m’interessava per ell i que l’estava escoltant. Havia de parlar llevant tensió a la conversa. A continuació li vaig explicar anècdotes meves, de quan tenia la seva edat i també tenia problemes amb els professors de llengua o de matemàtiques. El més important no és si aquestes anècdotes són reals o mig inventades, l’important és si són adequades o no.

Vista la bona acollida de les meves paraules, vàrem continuar parlant d’algun aspecte i d’alguna ciutat típica del seu país que jo coneixia, per passar després a interessar-me per l’escola a l’Equador. Fins i tot em va explicar un mètode diferent per fer divisions, que va aprendre a l’escola primària del seu país.

Amb aquesta conversa el que estava fent era obrir una porta i crear un espai de complicitat amb en Maikel. Aquest és el pas previ si vols que t’escolti i et faci cas. A més, durant aquestes converses, sempre hi ha algun element personal de l’alumne que et pot ajudar a aconseguir els teus objectius com a professor de matemàtiques mitjançant un acord amb ell. L’element personal que faria servir en el cas d’en Maikel seria el sentiment d’agraïment que ell tenia cap al seu pare; ell sempre havia treballat molt per portar diners per la mare i els germans i s’aixecava a les 5:30 h. cada dia per anar a treballar.

Quant als objectius, calia prioritzar i, pel que fa als acords, haurien de ser realistes. En aquest cas, els objectius eren (per ordre d’importància): no ser expulsat de la classe, portar el llibre i el quadern, estar callat quan cal estar callat i parlar quan s’ha de parlar, prestar atenció a les explicacions a classe, treballar a classe, fer els deures i estudiar a casa.

L’acord va ser que en Maikel faria un esforç extra per no ser expulsat i que portaria el llibre i el quadern a classe. En Maikel va acceptar aquest acord després de sentir algunes de les meves paraules: “Al teu pare, li agradaria saber que no portes el llibre?”, “Jo no trucaré ara mateix al teu pare per dir-li el que està passant, perquè tinc confiança en tu”, “El proper dia sí que portaràs el llibre i la llibreta”, “Si no els portes el pròxim dia no em deixaràs altra opció que parlar amb ell”. Finalment ell mateix va veure que no estava fent les coses bé a la classe de matemàtiques, no ja només pel seu pare, sinó per ell mateix.

Desenllaç

Naturalment, els canvis no succeeixen de la nit al dia, sinó que és un procés amb els seus propis alts i baixos. En qualsevol cas, vaig decidir no tornar expulsar a en Maikel de la classe mai més i pràcticament cada dia portava el llibre i el material. Ell va anar progressant. A poc a poc va començar a participar d’una manera positiva en la dinàmica de la classe, malgrat les seves mancances de coneixements en matemàtiques. Fins i tot un dia va ser el protagonista positiu de la classe, perquè va acceptar el meu oferiment d’explicar a la pissarra al grup el mètode de divisió que va aprendre al seu país i que em va explicar durant la conversa que vam tenir, mesos enrere.

Síntesi del cas

ContextInstitut, a la perifèria d’una gran ciutat amb un 25% d’alumnat immigrant
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
Estudiant
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsEn Maikel i el professor de matemàtiques substitut
Desenvolupament• A en Maikel no li agrada estudiar / té problemes de comportament (interromp classes, no fa cas al professor, no porta material)
• Expulsions d'aula reiterades
• Punt d'inflexió de la situació, al marge de la classe de matemàtiques: conversa en horari de guàrdia. El professor mostra interès i escolta l'alumne
• Sobre la base de la confiança i la complicitat, s'arriba a acords sobre uns objectius realistes i assolibles a curt termini
DuracióPrimeres classes i intervenció finals del primer trimestre del curs

↑ torna a dalt

icono_questions

2. Millorant el clima d’una aula oberta

Presentació 

En una aula oberta, amb un total de 10 alumnes amb dificultats manifestes d’aprenentatge, de convivència i d’auto imatge, amb l’arribada d’un nou professor d’educació física s’implanta un projecte d’interdisciplinarietat entre l’àrea d’educació física i l’àrea d’educació visual i plàstica. El projecte es concreta en 10 sessions al voltant de diferents tècniques audiovisuals que s’adapten a les característiques de l’alumnat

Sintesis del cas →

Context

Es tracta d’un Institut d’Ensenyament Secundari (INS) de la zona metropolitana d’una gran ciutat d’una comunitat amb llengua pròpia, amb una població de majoria castellanoparlant i amb una forta influència de la cultura andalusa com els seus antecessors; també hi ha una important població de nouvinguts, majoritàriament magribins i, en menor percentatge, llatinoamericans. És un barri obrer, que ha experimentat un important creixement amb l’arribada de nous veïns que han buscat habitatge a preus més assequibles que els de la gran ciutat.

El centre imparteix Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) i batxillerats i no té cicles formatius. Abans de la reforma era un institut de batxillerat, i encara es conserven algunes dinàmiques pròpies d’aquella època.

Plantejament de la situació

El cas es centra en l’àrea d’educació física. Es tracta d’un professor amb poca experiència docent, que arriba per primera vegada al centre. Una part del seu horari la farà a l’aula oberta, amb les següents característiques:

  • Tres hores a la setmana.
  • Un grup de deu alumnes (8 nois i 2 noies) amb problemes de disciplina (7 alumnes), inadaptació al grup (1 alumne), problemes greus de rendiment (1 alumne) i un nouvingut amb diverses problemàtiques (1 alumne).
  • El currículum de l’aula oberta es desenvolupa al voltant dels audiovisuals i de la informàtica.

Es tracta d’un grup amb problemes d’auto imatge i de convivència amb la resta de companys. A més, té dificultats en l’aprenentatge. Segueixen una adaptació curricular grupal.

Desenvolupament de l’experiència

Es planteja generar un taller que combini objectius d’educació física i d’audiovisuals, i desenvolupi conductes d’autocontrol i autoconservació en els alumnes. Es planifiquen deu sessions, cadascuna amb una tècnica d’animació concreta, de manera que al final de cada sessió els alumnes arribin a una petita producció.

Sessió 1. Circuit tancat TV. S’organitza, amb els estudiants, un circuit tancat de televisió al gimnàs. Els alumnes participen en la posada en marxa, fan les connexions i algunes proves de gravació. Un cop en funcionament, cada alumne realitza una petita interpretació lliure i, finalment, fa una petita dramatització amb una única condició: no es poden utilitzar paraules.

Sessió 2: Stop motion. Primer s’explica la tècnica: no registrem el que no ens interessa veure, de manera que si no variem l’enquadrament ni la disposició dels objectes, l’espectador no tindrà noció d’aquests temps no registrats. Col·loquem la càmera davant del plínton, (aparell d’educació física) al qual hem tret les peces superiors; registrem les entrades de persones i d’objectes, però no les sortides; d’aquesta manera obtenim l’efecte de ficar dins una quantitat impossible de coses. Visionem el resultat, ho comentem, decidim un títol i busquem una música que l’acompanyi. Finalment, utilitzem la tècnica en situacions proposades pels mateixos alumnes.

Sessió 3: Angle aberrant. Es tracta de col·locar tots els elements de l’enquadrament en un pla inclinat; es fa coincidir la càmera amb aquest pla, de manera que la pantalla sembli que estigui col·locada en posició normal. En creuar el quadre, donarà la impressió que els alumnes baixen o pugen, es tracta de fer els gestos adequats per simular l’esforç que es suposa que s’està fent. Finalment, registrem, visionem i col·loquem títol i música.

Sessió 4: Pixelació. Es tracta de fer una animació de persones com si es tractés de dibuixos: fem dues fotografies de cada posició de les persones, de manera que obtenim un moviment animat. Comencem amb un exercici senzill (fer un cercle asseguts a terra i anar girant en una direcció) i fem altres animacions proposades pels alumnes. Finalment, carreguem les imatges a l’editor de vídeo i el convertim en un arxiu de vídeo amb títol i música.

Sessió 5: Càmera lenta. Organitzem un circuit amb diferents obstacles i registrem els alumnes mentre fem la gravació. Després, demanem als alumnes que ho tornin a fer simulant una càmera lenta i ho gravem. Carreguem la primera passada a l’editor de vídeo i s’alenteix digitalment. Visionem aquest darrer i el que han simulat els alumnes i ho comentem. Finalment, oferim als alumnes la possibilitat de repetir la simulació corregint el que hem vist.

Sessió 6: Càmera ràpida. Repetim la sessió anterior simulant una acceleració dels moviments i fent una càmera ràpida.

Sessió 7: Càmera inversa. Es tracta de registrar moviments, portar-los a l’editor de vídeo i aplicar-los-hi una càmera inversa. Salts, tombarelles, llançaments, etc. es veuen de manera diferent i bastant còmica. Fem unes primeres proves i després els alumnes fan diferents propostes.

Sessions 8 a 10: Videoclip. Fem una selecció dels trucs que ens han agradat més, planifiquem alguns enregistraments amb aquests trucs i portem a terme una petita edició sobre un tema musical que ens sembli apropiat. Posem títol al clip resultant i hi col·loquem els crèdits. Fem una valoració dels resultats i de les activitats.

Desenllaç

Atès que és un grup amb problemes de relació i d’imatge amb la resta dels companys, acabem el taller fent una projecció a les aules ordinàries i explicant als companys els trucs que hem utilitzat i algunes anècdotes que s’han produït. Encara que al llarg de les sessions, de vegades, ha costat que tot l’alumnat es concentrés en la tasca a realitzar, en general, s’han mostrat molt motivats.

Sintesis del cas

ContextInstitut, en zona metropolitana d’una gran ciutat, amb majoria de població immigrant
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAssignatura
Aula
AccióCurrículum
Metodologia
Atenció a la diversitat
ParticipantsProfessor novell, grup d’estudiants
Desenvolupament• L'alumnat mostra dificultats d'aprenentatge, d'autoimatge i de relació
• El professor programa 10 sessions considerant les característiques del grup d'estudiants
• Els alumnes responen positivament, encara que de vegades amb dificultats d'atenció
• El treball realitzat és presentat a alumnes de les aules comunes
Duració10 sessions de classe

↑ torna adalt

icono_questions

1. Dues formes de gestionar l’aula

Presentació 

A partir de l’observació de dues classes, una de matemàtiques i una altra de ciències socials en un Institut, es plantegen diverses realitats dins de l’aula amb els estudiants i les maneres diferents de treballar de cadascun dels professores que imparteixen aquestes assignatures.

Síntesi del cas →

Context 

En el marc de la recerca realitzada sobre les estratègies d’acollida a l’alumnat nouvingut en els instituts d’educació secundaria, s’ha sol·licitat al professorat d’un centre de les rodalies d’una gran ciutat, la possibilitat d’observar com gestionen a l’aula l’atenció a la diversitat. Un cop acceptada la petició s’estableix dia i hora per fer l’observació, i es determinen els grups classe i el professorat participant.

Plantejament de la situació

Són les 11.15 h d’un dimarts del mes de maig. Arribo a l’institut. Vaig a observar dues classes: una de matemàtiques de 1r d’ESO i l’altra de ciències socials de 4t d’ESO. Hem informat el professorat que volem fer aquestes observacions per veure com gestionen l’aula, com atenen la diversitat i en especial la diversitat que comporta l’alumnat nouvingut.

Desenvolupament de l’experiència

Quan entro a l’escola vaig cap a Consergeria i pregunto pel professor amb qui havia establert el contacte. Mentre espero, parlo amb el conserge sobre com agrupen els alumnes (m’explica que estan agrupats per nivells: bons, mitjans, dolents ), la durada de les sessions de classe, l’horari dels alumnes… Després d’uns 10 minuts se m’adreça a la professora a qui he d’observar. És una noia força jove. Sembla una mica cansada. Em diu: “Ja t’havia vist, però he sortit a fora a fer el cafè, perquè tot el dia aquí dins…”

De camí cap a l’aula m’explica que avui li toca matemàtiques amb el grup mitjà, amb aquells que no són bons, però que encara s’hi pot fer alguna cosa.

M’explica també que té una alumna immigrant que no entén gaire ni el castellà ni el català, i que li dóna fulls amb multiplicacions, perquè encara no sap multiplicar bé. Entro a l’aula i li pregunto on li va bé que segui . No té temps per respondre, que ja entren cridant els nens i les nenes de primer d’ESO. Ella, també cridant, els demana que s’asseguin. Molts d’ells i elles continuen xerrant i no s’asseuen. Mentrestant, ella dóna al nen o nena immigrant, situat a una taula individual a l’extrem dret de la classe, el full amb multiplicacions. La resta d’alumnes van seient a poc a poc. Les taules estan disposades de dos en dos. Comença dient: “recordeu el que vam fer ahir? (…) Avui farem la mediatriu i la bisectriu. Heu portat tots el compàs?” Molts nens i nenes criden: “Nooooo”. Jo pregunto a un noi que tinc al costat: “com és que no l’has portat?” i em contesta: “perquè no en tinc ni me’n vull comprar!”. Ella va explicant i fent la mediatriu i la bisectriu a la pissarra, amb compàs, mentre la resta va xerrant. Pocs escolten i sobretot els de darrere fan burla, es tiren l’estoig…

Quan acaba diu: “féu l’exercici 7 i 8 del llibre”. Alguns van fent els exercicis, però molts no els fan. Com que molts no porten compàs no el poden fer i ella suggereix que ho facin a mà alçada. Els nens i nenes segueixen queixant-se en veu alta: “profe esto es un rollo! Yo no lo pienso hacer! Me aburro!”, i amb altres comentari semblants.

Jo dic al mateix noi o noia a qui havia preguntant abans per què no havia portat el compàs si vol que l’ajudi a fer l’exercici. Com que no porta compàs ni llibreta, li proposo calcar en un full l’angle i que dibuixi la bisectriu a mà alçada.

La mestra els renya i els diu que ja els havia avisat i que havien d’haver portat el compàs. Aquells qui es porten malament els fa separar la taula o asseure al davant. Després els mana fer a la pissarra uns exercicis. Surten preferentment les noies i castiga els qui “no s’han portat bé” no deixant-los fer l’exercici a la pissarra. Després corregeixen els deures del dia anterior a la pissarra (que molts no han fet!).

Abans que soni el timbre recullen, i quan sona surten tots i totes molt ràpidament. En sortir em comenta: “ja veus com són… fem el que podem… amb aquest grup no es pot fer gaire més”.

La professora m’acompanya a trobar-nos amb el professor de ciències socials de 4t d’ESO. Ens trobem al passadís. Em fa la impressió que aquest professor està molt més relaxat i content que la professora anterior. A l’entrada em parla dels nois i noies nouvinguts que té. Es queda a la porta i saluda els nois i les noies que entren. Quan ja han entrat gairebé tots i totes entra ell. Els alumnes es van asseient . Em presenta i diu que vinc a observar la classe i que amb el meu feedback l’ajudaré a millorar la classe.

El professor comença dient que avui explicarà la revolució francesa. Ho fa amb passió. Després mostra un Power Point, amb quadres sobre la revolució francesa, esquemes i petits fragments de text, sobre els nuclis més importants. Va fent preguntes als alumnes, va relacionant el tema amb pel·lícules, amb llibres, amb la situació política dels països d’on provenen els alumnes…

L’alumnat està assegut, de dos en dos i de quatre en quatre, tots mirant la pissarra. Sembla que estan atents i atentes. Molts van copiant els petits fragments de text del Power Point. Sona el timbre i tots continuen asseguts, escoltant fins que el professor acaba de parlar. Després van sortint tranquil·lament.

En acabar la sessió, em pregunta que m’ha sembla i em comenta que fa anys que ha provat de fer les classes amb Power Point amb moltes imatges i que li funciona molt bé. Ara bé, em diu que fa pocs treballs en grup, que li agradaria fer-ne més. També em comenta que els alumnes estan distribuïts per conducta i que aquest és el grup més alt. Que a ell no li agrada, però que al centre hi ha un corrent antipedagògic molt fort i que no pot oposar-se a aquesta distribució de l’alumnat. Ara bé, ell intenta que la majora estiguin al grup més elevat. Ens acomiadem i es posa a disposició per a qualsevol cosa que necessitem. 

Desenllaç

Mentre marxo cap al metro vaig donant voltes a les observacions realitzades i les diferències. No puc evitar comparar-les i em sorgeixen idees que vull contrastar amb l’equip de recerca tant aviat com pugui. Entre aquestes, com influencien les expectatives dels professorat envers el grup d’alumnes, l’experiència dels docents o els recursos didàctics que utilitzen (la rebuda als alumnes, la presentació d’una persona que s’incorpora al grup, les preguntes als alumnes, entre altres). El que més m’ha impactat però és la passió, o per contra la desmotivació, amb la que els docents viuen i senten la seva professió.

Síntesi del cas

ContextInstitut
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsProfessora de matemàtiques, professor de ciències socials, alumnat agrupat segons rendiment acadèmic, observador
DesenvolupamentEn dues situacions d’aula, s’observa:
• Tipus d’interacció entre professor/a i alumnat i continguts
• Criteris d’agrupament intern
• Formes de presentació dels diferents tipus de continguts d’aprenentatge
• Ús del material didàctic
• Maneres de tancar la sessió
• Percepció del docent
DuracióUna sessió de classe (fase prèvia, interactiva, posterior)

↑ torna a dalt

icono_questions