58. Escriure i escoltar: finestres a l’esperança

Presentació

L’enuig, l’abandó de les tasques escolars i l’aïllament d’un alumne és percebut per la seva professora, qui es disposa a escoltar-lo i li planteja escriure una autobiografia, la qual cosa crea un vincle que permet superar els problemes escolars.

Síntesi del cas →

Context

L’experiència es desenvolupa a un aula, amb quaranta-dos alumnes, del tercer any d’educació tele-secundaria a Mèxic. Les escoles tele-secundaries van ser creades a la dècada dels anys seixanta, per respondre a les necessitats educatives de joves que pertanyien a comunitats rurals, amb el propòsit d’utilitzar la televisió com a suport per a l’educació. Aquesta modalitat es caracteritza per tenir un sol mestre com a responsable del procés educatiu a totes les assignatures.

La institució va ser fundada el 1968, compta amb 350 alumnes, té un 10% de deserció i aproximadament un 15% dels alumnes viu en condicions adequades per al seu desenvolupament,  mentre que la resta prové d’ambients familiars disfuncionals.

Plantejament de la situació

En una ocasió, al final de la classe d’espanyol, un dels meus alumnes es va apropar molest per lliurar-me un exercici. La seva cara reflectia un enorme enuig, va estendre la seva mà i em va lliurar el seu quadern amb l’exercici inconclús i em va dir: “No puc acabar-ho!, Tinc moltes coses que fer a casa i a més ja no vindré a l’escola!!! I no em pregunti per què!”. Va deixar el seu quadern i va sortir de l’aula, els altres alumnes es van quedar estranyats, mentre que jo en aquell moment no li vaig dir res, només vaig mirar-lo amb afecte i li vaig dir que després parlaríem.

Desenvolupament de l’experiència

Posteriorment, vaig parlar amb la directora del centre per saber si ella sabia alguna cosa de l’alumne, li vaig comentar la situació i em va comentar que l’última setmana no havia vist a la mare anar a deixar al seu fill, com regularment feia. Li vaig comentar que tractaria d’apropar-me a ell per saber si podíem recolzar-ho en alguna cosa, la directora va quedar interessada a donar seguiment  al que esdevenia amb l’alumne.

Un altre dia, en el període de descans al pati de l’escola, em vaig acostar a l’alumne i li vaig oferir una mandarina, va accedir, em vaig asseure al seu costat a menjar-la, sense preguntar res, llavors ell va començar a comentar-me que tenia ja molts endarreriments en el lliurament de tasques, li vaig dir que si hi havia alguna forma d’ajudar-lo en els seus dubtes. Em va comentar que li costava molt parlar dels seus dubtes, en aquell moment vaig comprendre que es referia a dubtes més personals. Jo menjava lentament la meva mandarina per tractar de tenir més temps amb ell, i li vaig preguntar que si li era més fàcil escriure. Li vaig comentar que en ocasions quan havia tingut problemes m’havia ajudat escriure un text del que em preocupava i compartir-lo amb algú. L’alumne em va respondre que sí li interessava escriure la seva preocupació tenint la meva companyia, així que vam acordar veure’ns un dia abans de sortir de classe, per anar a un espai on es fan tutories i es pot comptar amb la suficient privacitat.

El dia de la trobada, l’alumne estava una mica nerviós al principi. Li vaig donar, en primera instància, les gràcies per la seva confiança i li vaig dir que m’agradava molt que estigués allí. Li vaig demanar que escrivís la seva preocupació mentre jo revisava altres documents com a mostra de respecte a la seva privacitat. Durant el transcurs de l’escriptura vaig notar que van sortir algunes llàgrimes que ràpidament va assecar; quan va acabar, el primer que em va dir va ser: “el major assoliment és estar escrivint això, perquè em costa molt parlar de mi, és per la meva mare i el meu germà petit que vull millorar i que faig tot”. En aquell moment em va estendre el full amb el que havia escrit i me’l va lliurar. Li vaig preguntar si volia que ho llegís o si preferia que parléssim sobre aquest tema. L’alumne va comentar amb veu entretallada que el seu pare els havia deixat, que no sabia exactament per què. Per això va pensar a abandonar l’escola, posar-se a treballar i cobrir les despeses de la seva mare i el seu germà petit. En aquest moment li vaig posar la mà a la seva espatlla i sense dir res em vaig dedicar a escoltar-lo atentament.

Al final d’aquesta reunió, ell em va demanar que si ens podíem reunir una altra vegada per veure si junts vèiem alguna cosa que potser ell no estava veient. A la segona reunió em va comentar que ja havia parlat amb la seva mare i que ella ja estava treballant amb uns familiars i que li havia demanat que no deixés l’escola i que estudiés molt per a tenir un millor futur.

Desenllaç

Poc temps després va venir la seva mare per parlar amb mi i demanar-me que li fes assessories al seu fill, perquè pogués recuperar les tasques endarrerides, jo li vaig respondre que no es preocupés, que ja estàvem fent un pla de treball especial perquè recuperés les tasques i no perdés el curs, ja que li faltava molt poc per concloure l’educació secundària. Al final l’alumne va obtenir una nota mitjana de 8,2/10 i a mi em va quedar la certesa de la importància d’escriure i escoltar com una finestra per a l’esperança.

Síntesi del cas

ContextAula d’escola tele-secundaria en un context rural
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsProfessora d’aula, directora del centre, mare de l’alumne i alumne
Desenvolupament• Comunicació agressiva i incompliment de tasques.
• Apropament neutral amb l’alumne.
• Reunió programada per a escriure la situació preocupant.
• Reunió amb l’alumne per a fer una escolta incondicional.
• Reunió amb la mare per acordar un pla de millora.
DuracióDos mesos i mig al final del curs escolar.

↑ torna a dalt

icono_questions