55. L’aula competent

Presentació

El cas presenta una manera d’abordar la diversitat a un aula de Primària, d’augmentar la participació de tot l’alumnat i d’incrementar la motivació intrínseca que condueixi a un major treball a l’aula.

Síntesi del cas →

Context

Ens trobem a una escola pública catalana del Vallès d’una població força gran i amb un nivell socioeducatiu i econòmic de les famílies mig-baix, de les quals el 30% són immigrants. És una escola de doble línia en la que domina una visió tradicional del procés d’ensenyament-aprenentatge. A la classe de tercer de primària bona part de l’alumnat no està gens atent ni motivat pel treball d’aula, es mostren molts dispersos, immadurs i només pensen en treballar poc i en jugar. A més, costa que estiguin com cal en una classe (evitar picabaralles, passar-se notetes, respectar les indicacions del professorat sense gaire demora, interrupcions…).

Plantejament de la situació

Comença un nou curs escolar amb una tutora nova. És una classe amb molta diversitat tant pel que fa a dificultats d’aprenentatge, ritmes i comportament.

A banda de l’alumnat que arrossega baixa autoestima lligada en part a les seves dificultats acadèmiques (el curs anterior els treien de reforç fora de l’aula tres cops per setmana i alguns els feia sentir malament aquesta situació), ens trobem amb un altre % amb poca maduració i per tant molt poca responsabilitat, s’aixequen quan volen de classe o solucionen els seus conflictes del dia a dia de manera no assertiva.

Per un altre cantó, trobem problemes de relacions que s’arrosseguen d’altres cursos, especialment entre 4 nens i nenes, però a més, es van donar situacions en les quals l’alumnat que ostentava el lideratge social de l’aula va provocar temporades d’un cert rebuig per d’altres.

Alhora comptem amb alguns alumnes amb força timidesa, fet que els impedeix el seu complet desenvolupament a l’aula: relació amb companys/es, participació… No obstant això, en general és una classe molt poc participativa.

Una part important de l’alumnat, incloent l’acadèmicament més potent, manifesta sovint el seu desig de treballar poc, pregunten sovint quan s’acaba la feina. Fins i tot algú té un pobre rendiment en relació amb les seves capacitats per falta de motivació per les tasques escolars.

Desenvolupament de l’experiència

Per començar es va procedir a recordar el valor de les normes d’aula i a construir de manera conjunta, tutora i classe, les que consideraven que eren necessàries pel bon funcionament de la classe, resumides en treballar i conviure bé.

Es va organitzar la classe amb grups de treball cooperatius amb dos càrrecs (responsable del grup i del material) a cada grup (4 o 5 nens i nenes), per tal d’implicar-los de manera intensa en el funcionament de la classe. Els càrrecs es rotaven cada setmana (tothom els feia) però abans de canviar-los cada alumne s’havia d’autoavaluar oralment i la resta del seu grup havia de valorar com havia fet la feina. Per facilitar la convivència de tota la classe, quan tothom havia fet els dos càrrecs als grups de treball es canviaven de lloc.

També des de l’inici es va introduir la flexibilitat en el ritme de treball, explicant el mínim necessari perquè l’alumnat fos el màxim el protagonista i a treballar cadascú al seu ritme però en equip per resoldre els dubtes, permetent així a la mestra una intervenció més propera amb tot l’alumnat, especialment els que necessiten més, i mediar en els conflictes. Alhora, les tres hores de reforç amb que comptava la classe es van fer dins de l’aula.

Passades tres setmanes, un cop els grups de treball funcionaven prou bé i s’havien corregit en part aspectes que dificultaven el funcionament de les classes, a tutoria se’ls va plantejar la possibilitat de treballar fent racons, per començar només a l’àrea de matemàtiques per tal d’incrementar la seva motivació intrínseca, productivitat, implicació i amb la diversificació d’activitats arribar més i millor a tot l’alumnat. Se’ls explica que a banda de les activitats més habituals farien jocs i activitats més manipulatives. La seva primera reacció va ser de rebuig, veient que haurien de treballar massa ja que implicava fer més feina de l’habitual, i tot i que una part de l’alumat volia es va postposar la idea per més endavant.

Passats uns dies més, se’ls torna a preguntar si volen provar els racons, i aquest cop sí és un desig majoritari. Ràpidament veuen que els agrada la dinàmica, malgrat les dificultats inicials de tenir tanta autonomia i responsabilitat, ben aviat els resultats són prou bons a nivell d’implicació, treball, motivació…

Durant tot el procés, a banda de la coordinació i seguiment tutorial amb la resta d’especialistes que tenia l’alumnat, va ser necessària la col·laboració de les famílies per reconduir els aspectes conductuals més destacats, per la qual cosa des de la tutoria es va intensificar la comunicació amb elles per anar treballant de manera conjunta.

Desenllaç

Passat un parell de mesos es pot detectar que l’alumnat cada cop és més motivat, autònom i responsable, tant pel que fa al seu comportament com a l’hora de treballar. S’han anat resolent, encara no del tot, els antics problemes de relació perquè la tutora els ha assegut junts i ha estat mediant en el dia a dia. Alhora, amb diferent mesura, l’alumnat més tímid ha fet una progressió molt gran i la classe en general té una predisposició molt més positiva envers el treball.

Síntesi del cas

ContextAula de tercer d’Educació Primària d’una escola catalana
Nivell educatiuPrimària
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsTutora, grup classe, equip docent i famílies.
Desenvolupament• Augment de la participació de l’alumnat a classe per millorar el clima d’aula i aspectes personals.
• Acció tutorial per mediar en els conflictes de l’alumnat i el seu comportament.
• Coordinació equip docent i famílies.
• Treball amb ritme flexible en equips de treball que s’ofereixen suport mutu tan pel que fa a aprenentatge com a comportament.
• Increment de la motivació intrínseca amb major protagonisme de l’alumnat i racons.
DuracióDos mesos

↑ torna a dalt

icono_questions

51. Disseny i desenvolupament del pla de convivència

Presentació

La convivència escolar és una de les variables més importants en l’educació secundària obligatòria (ESO) que no només comporta una gran dedicació per part de tots els membres de la comunitat educativa, sinó que és un dels eixos estratègics del centre per a l’èxit escolar, i que fa necessari plantejar-se el disseny i desenvolupament d’un Pla de Convivència.

Síntesi del cas →

Context
Es tracta d’un centre escolar d’ESO ubicat en un municipi del Gran Bilbao d’uns 24.000 habitants. La població està majoritàriament constituïda per la segona o tercera generació d’immigració de la resta de l’estat. Les famílies, majoritàriament, treballen en la indústria i en serveis. El nivell socioeconòmic de les mateixes és mitjà baix i la seva llengua vehicular és el castellà en més del 90% dels estudiants, amb un 10% que parla euskara.

El centre escolar té 232 alumnes que es troben distribuïts en tres grups en 1r i 2n de l’ESO i en dos grups ordinaris i un de diversificació a 3r i 4t. El nombre de professors i professores és de 31, dels quals 25 compten amb plaça definitiva.

Entre els principis, valors i senyals d’identitat que es recullen en el Projecte Educatiu del Centre cal destacar els de pluralitat, inclusió, compensació, plurilingüisme, coeducació, equitat, tolerància, respecte, participació, vinculació, responsabilitat i laïcitat. A més, alguns dels projectes que es desenvolupen són: Agenda 21, Normalització Lingüística, Animació lectora, PREE (Programa de Reforç Educatiu Específic), Programa de millora de l’aprenentatge i rendiment mitjançant la Diversificació Curricular, Bidelagun (Abans PROA), Convivència, TIC (Sare-Hezkuntza), HAUSPOA.

Plantejament de la situació

En el curs 2011-12 els problemes de convivència eren habituals en l’esdevenir diari. El nostre centre havia passat de ser centre concertat a públic uns anys abans i això va portar a un gradual canvi de tipologia de l’alumnat. El nivell socioeconòmic va passar de ser mitjà alt a mitjà baix i amb això van canviar els interessos de l’alumnat. El professorat, però, va seguir donant les mateixes respostes i això no va funcionar en el nou context. Les queixes de la comunitat escolar no tenien fi. Hi havia normes però la disparitat de criteris a l’hora d’aplicar-les generava més conflictes. L’alumnat no se sentia part del centre i el professorat sentia un alt grau de malestar.

Davant d’això es planteja a nivell de comunitat fer un Pla de Convivència per a tractar de donar una resposta positiva a aquesta situació. Per a això es crea una comissió formada per: director, cap d’estudis, orientadora, 1 professor, 1 professora, 3 pares / mares de l’OMR, encarregat del menjador i 1 representant de l’alumnat per cada nivell. L’esmentada comissió, bàsicament, es va dedicar primer a reflexionar sobre el que estava passant i més tard va elaborar els esborranys de diferents propostes per ser aprovades per la comunitat escolar a nivell de claustre, representants de famílies en l’OMR i Junta Directiva de l’AMPA i la comissió de representants de l’alumnat.

Desenvolupament
La primera proposta que fa aquesta comissió és la definició de convivència amb la qual es tracta de donar resposta a tots els interrogants i preocupacions que s’havien plantejat a nivell de centre. Per a la comissió era molt important partir d’una única definició consensuada per després anar desenvolupant les diferents propostes d’acord amb la mateixa. I així va quedar la nostra definició un cop aprovada per tota la comunitat:

La convivència del Centre es basa en valors com la comunicació, el respecte, l’empatia, l’agraïment, el compromís, la confiança, la col·laboració, la solidaritat i el diàleg entre els components de la comunitat educativa que ens movem en aquest espai. Així, és fonamental que tots / es siguem valorats  i construir el projecte educatiu comú, impulsant el sentit de pertinença de tots els membres de la comunitat educativa. Volem que els conflictes, basant-nos en la reflexió, la presa de consciència i el diàleg, siguin una oportunitat per canviar. En aquest context, es decidiran les normes amb la major participació i consens possibles.

Una vegada acordada la nostra definició, la comissió va proposar els següents vuit objectius de millora que van ser ratificats per la comunitat escolar:

  1. Conèixer la normativa establerta i unificació dels criteris per a la seva aplicació.
  2. Organitzar activitats formatives sobre la convivència, resolució de conflictes i educació emocional, per a tots els membres de la comunitat educativa.
  3. Crear un servei extern i intern de consultoria i ajuda per als membres de la comunitat educativa.
  4. Implementar un Pla d’acollida per a l’alumnat nou.
  5. Iniciar un Pla d’acollida per al professorat nou.
  6. Facilitar que l’alumnat se senti part activa de la vida escolar.
  7. Introduir en el pla de tutoria l’educació emocional.
  8. Apropar els interessos de l’alumnat a nivell curricular.

Amb posteritat, en el pla anual del centre de cada curs, s’han anat establint les diferents activitats per a la consecució d’aquests objectius. A continuació es detallen algunes activitats tipus que s’estan duent a terme actualment:

      1. Coneixement de la normativa establerta i unificació dels criteris per a la seva aplicació.

– Treballar amb l’alumnat el decret de drets i deures, i el protocol d’aplicació que se seguirà en el centre, durant dues sessions de tutoria al mes de setembre. Així mateix, es revisen algunes normes internes que han estat acordades amb participació de l’alumnat.
– Treballar per equips de professorat de nivell tota la normativa interna i externa, i unificar els criteris d’aplicació, dedicant mitja jornada durant els dies de setembre previs a l’arribada de l’alumnat.
– Abordar en les reunions amb les famílies, a començament de curs, algun aspecte normatiu acompanyat dels diferents punts a seguir en cas d’algun conflicte o malestar.

        1. Organització d’activitats formatives sobre la convivència, resolució de conflictes i educació emocional, per a tots els membres de la comunitat educativa.
          – Incloure una activitat formativa relacionada amb la resolució de conflictes i / o educació emocional dins del pla de formació del professorat. Aquesta activitat es desenvolupa durant els primers dies de setembre abans de l’arribada de l’alumnat.
          – Organitzar una sessió de treball sobre resolució de conflictes per al col·lectiu laboral no docent.
          – Organitzar tallers sobre resolució de conflictes per a tot l’alumnat dins l’horari lectiu.
          – Organitzar un taller trimestral sobre resolució de conflictes i educació emocional per a les famílies.
          1. Creació d’un servei extern i intern de consultoria i ajuda per als membres de la comunitat educativa.

– Crear l’aula de convivència on l’alumnat de manera individual treballarà les seves mancances durant un període de 4/5 sessions, amb l’ajuda d’un mediador.
– Crear un grup format per alumnat voluntari al qual se’l forma prèviament en resolució i mediació en conflictes.

          1. Implementació del Pla d’acollida per a l’alumnat nou.

– Informar les famílies en el període de matriculació per part de la direcció del centre
– Recollir informació individual sobre l’alumnat per part de l’orientadora.
– Ensenyar el centre al nou alumnat per part del grup de mediació.
– Preparar dinàmiques perquè l’alumnat es conegui i es crei grup.
– Fer una sortida lúdica la primera quinzena de setembre.

            1. Iniciació del Pla d’acollida per al professorat nou.

– Reunir al professorat nou per part de la direcció del centre, el primer dia de setembre, per explicar el funcionament general del centre.
– Lliurar un petit dossier de funcionament.
– Visitar el centre i donar explicacions del funcionament concret per part del / a cap  de seminari.

            1. Facilitació perquè l’alumnat se senti part activa de la vida escolar.

– Fer la foto oficial de cada classe al començament de curs, per després penjar-les a l’entrada del centre.
– Treballar, comentar i analitzar trimestralment algun aspecte de la vida escolar amb la comissió de l’alumnat, en la qual estan tots els / les representants de l’alumnat.
– Potenciar la participació de l’alumnat creant diferents comissions: Agenda 21, Normalització lingüística, Mediació i Representants de l’alumnat.

            1. Introducció de l’educació emocional dins del pla de tutoria.

– Treballar en cada nivell l’Educació Emocional durant 4-5 sessions de tutoria.

            1. Acostament als interessos de l’alumnat a nivell curricular.

– Implementar l’ús de les TIC a l’aula.
– Implementar progressivament el treball per projectes.
– Implementar progressivament el treball cooperatiu.

Desenllaç

Malgrat el temps transcorregut en l’aplicació d’aquesta experiència (curs 2012-13), considerem que s’ha millorat considerablement la convivència en el centre així com la vinculació de l’alumnat amb el mateix, però seguim pensant que cal mantenir la mateixa línia de treball i no baixar la guàrdia.

Síntesi del cas

ContextInstitut públic a Bilbao, País Vasc. Classes de 1r a 4t d’ESO
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitComunitat Educativa
Equip directiu
AccióOrganització i gestió
Participants232 alumnes y 31 professors y professores
Desenvolupament• Creació d'una comissió formada pel director, cap d'estudis, orientadora, professors, pares de família, encarregat de menjador i alumnat.
• Anàlisi de la situació actual del centre i necessitat de desenvolupar un pla d'acció.
• Plantejament de vuit objectius de millora.
• Desenvolupament de diferents activitats per a la consecució d'aquests objectius
DuracióUn curs lectiu

↑ torna a dalt

icono_questions

43. No vull anar a l’institut!

Presentació

A un centre d’educació secundaria, caracteritzat per la seva atenció a la diversitat, la inspecció educativa incorpora un alumne amb un important trastorn psicològic: Fòbia Escolar. A pesar de les acciones inicials, les sinergies de l’institut no permeten fer una adequada atenció i no s’obtenen els resultats esperats. A final de curs hi ha un canvi metodològic i la situació varia.

Síntesi del cas →

Context

El centre es troba a una població del cinturó industrial d’una gran ciutat. La seva població s’ha ampliat i s’ha vist rejovenida, i durant els passats anys 90 i fins el final de la bombolla immobiliària ha rebut molta població nova de mitjana edat de tipus socioeconòmic mig-alt.

Es tracta d’un institut d’educació secundaria amb tres grups oficiales a l’Educació Secundaria Obligatòria (ESO) desdoblats en quatre, dos a 1r de Batxillerat i un a 2n de Batxillerat. El claustre està format per 45 professors i professores dels que la meitat son definitius al centre, una quarta part està en comissions de serveis i la resta son interins.

Plantejament de la situació

Jonathan es un adolescent de 15 anys amb un historial de fracàs escolar molt important. Ha estat tractat per diferents psicòlegs i des de la primària hi ha un seguiment de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) de la zona. Com a resultat del seu historial acadèmic, Jonathan ara pateix Fòbia Escolar: rebutja tot el que esta relacionat amb els centres educatius, inclús manifesta continus mals de cap, vòmits, diarrees …, durant el període escolar.

Desenvolupament de l’experiència

Aquest any l’inspector, juntament amb l’EAP, ha decidit traslladar-lo al centre, després de diversos episodis desagradables en un altre institut i per haver patit assetjament per part d’alguns companys de l’aula. La família es conscient de la situació i veu aquest canvi com una oportunitat per a la millora psicològica del seu fill.

Durant les reunions d’inici de curs, l’equip directiu, l’EAP i la família acorden que l’objectiu principal del curs sigui integrar l’alumne en un grup-classe i que, poc a poc, deixi de manifestar el seu rebuig escolar. Es planteja també que l’alumne intenti recuperar totes les matèries suspeses de 1er cicle ja que es veuen greus dificultats per aconseguir les competències i continguts de 3er d’ESO. Tota aquesta informació es traspassada a l’Equip Docent i es demana molt especialment que hagi un control de la seva assistència i es comuniqui qualsevol incidència a la tutora substituta.

Els mesos van passant i es detecta que l’alumne s’ha integrat en el grup-aula però es relaciona amb alumnes amb un currículum bastant deficient i força disruptius. En canvi, Jonathan no s’ha trobat en cap situació conflictiva. Sí que s’observa una baixada en el rendiment escolar i les notes de la pre-avaluació i de la 1ª avaluació no son gens satisfactòries. També es detecta que l’alumne comença a faltar a primeres hores i posteriorment també algunes últimes. En canvi, l’Equip Docent no pren cap mesura específica i s’espera la seva evolució.

Després de les vacances de Nadal s’incorpora el Tutor i pràcticament passa tot el 2n trimestre fins que coneix perfectament el seu grup-classe i els problemes existents. Durant aquest període, l’absentisme de Jonathan augmenta i el rendiment acadèmic decreix (no presenta tots els treballs, no estudia, manté una actitud apàtica a l’aula, etc.).

Al tercer trimestre i després de diverses reunions del Tutor amb la família i l’alumne, i amb l’Equip Directiu, el Tutor presenta a l’Equip Docent una guia amb les actuacions a realitzar. Demana que se li comuniquin per correu electrònic totes les faltes d’assistència cada dia; si arriba tard, especialment després dels patis; si fa els deures i el tipus d’actitud a classe. El professorat mostra algunes inquietuds respecte a aquest treball extra, especialment durant el 3r trimestre, i no veu la funcionalitat real ja que considera que es massa tard. El Tutor reconeix que es una sobrecarrega però recorda la tasca dels docents i les sinergies negatives existents. Davant dels seus arguments, es consensua fer-ho. D’aquesta manera ell enviarà a la família un informe setmanal amb l’evolució de Jonathan.

Desenllaç

S’aconsegueix que durant el darrer mes l’alumne rebaixi la seva angoixa i pugui tornar a classe amb certa normalitat i participi en el treball de síntesi. En canvi però, suspèn al setembre el 60% de las matèries i es un dels candidat a repetir curs. El Tutor insisteix a la darrera reunió de l’Equip Docent que se li faci una adaptació curricular en el material de recuperació de setembre.

Síntesi del cas

ContextInstitut d’educació secundària
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitEstudiant
AccióTutoria
ParticipantsAlumne amb fòbia escolar, tutora substituta, tutor i equip docent
Desenvolupament• Alumne que pateix fòbia escolar
• Aquest alumne es trasllada a un nou centre a instancies de la inspecció i de l’EAP
• Es fixa com a principal objectiu la seva integració al centre i la disminució de la seva ansietat. Com a objectiu secundari s’estableix que aprovi les matèries de cursos anteriors
• Després d’un bon inici de curs, canvia la seva evolució i es necessària una intervenció dràstica del nou tutor per a reorientar la situació
DuracióUn curs escolar

↑ torna a dalt

icono_questions

40. Avaluació continuada en sessions de pràctiques pre-clíniques

Presentació

Es tracta d’una assignatura de pràctiques pre-clíniques d’un grau de ciències de la salut on és important aprendre a fer unes determinades maniobres exploratòries, saber quan cal fer-les i interpretar-ne els resultats. Es va demanant en sessions successives que l’alumnat les realitzi fins que les fa correctament.

Síntesi del cas →

Context

La situació està emmarcada en una assignatura d’un grau de ciències de la salut, en l’apartat de pràctiques pre-clíniques, que s’imparteix al tercer semestre. L’assistència a les pràctiques es obligatòria, en sessions de quatre hores, i repartides cada sessió en grups de 24 alumnes. El domini de l’aspecte pràctic per a una assignatura d’aquest tipus és fonamental per poder comprendre l’apartat teòric, ja que es troben íntimament lligades la teoria i la pràctica.

En les sessions pràctiques es treballen maniobres o test d’exploració clínica. L’objectiu de la classe es que una vegada conclosa, l’alumne sàpiga: identificar la maniobra, realitzar-la correctament i interpretar quina informació ens aporta.

Plantejament de la situació

L’avaluació continuada de les sessions pràctiques i la motivació perquè l’alumnat aprengui i consolidi els coneixements que s’hi donen és sempre de difícil formulació. És complicat fer veure a l’alumne la correlació dels conceptes teòrics amb l’aplicabilitat pràctica.

La metodologia que es presenta en aquest cas pretén resoldre aquesta dificultat.

Desenvolupament de l’experiència

El primer dia de la sessió pràctica es fa una presentació de la dinàmica de classe. En la primera part es realitza una demostració d’algunes de les maniobres que cal aprendre aquell dia i, la segona part, els alumnes repeteixen les maniobres i test explicats, repartits en parelles, alhora que el professorat resolt dubtes o incorreccions que puguin sorgir, ajudant a la relació amb els conceptes teòrics.

En la segona sessió pràctica, entren a classe els alumnes en parelles de manera aleatòria. A cadascun d’ells se’ls assigna realitzar una maniobra de la sessió anterior. Se li demanda la realització correcte, els criteris de normalitat i el perquè serveix.

Per tal de facilitar l’elecció de les maniobres a fer, utilitzem una bateria de fitxes on en el dors hi ha escrita la maniobra o test a realitzar i a l’altre cara no hi ha res. Es presenten sobre una taula cara a baix i els alumnes escullen al atzar la fitxa-qüestió a resoldre. A continuació realitzen la maniobra o test amb les explicacions pertinents sota l’avaluació del professor i l’observació de l’altre alumne (que actua com a model).

Si la maniobra es realitza bé es donen com apresses les maniobres de la sessió anterior. En cas de no respondre correctament, es tornarà a demanar a la propera sessió les maniobres no superades i així successivament fins que s’assoleixin els coneixements.

Conforme vagin sent avaluats els alumnes, aquests resten en silenci al voltant dels altres alumnes que s’estan avaluant per poder observar com ho fan i repassar i aprofundir coneixements.

La tardança en l’assoliment dels coneixements penalitza proporcionalment a la nota d’avaluació continuada.

Desenllaç

S’intenta explicar a l’alumne que la realització d’aquesta avaluació té un objectiu de tutoria, de reforç, de resolució de dubtes més que únicament de puntuació. I s’invita així a l’alumnat que practiqui fora de l’horari de docència amb altres companys, fomentant l’aprenentatge cooperatiu, i se l’anima a que s’esforci a preguntar al professorat les carències que pugui tenir de la matèria.

Crec que aquesta metodologia es força interessant a la hora de facilitar la obligatorietat de estar al dia en la matèria treballada en cada sessió. Facilita la resolució de dubtes i l’aprenentatge, ja que es planteja una mateixa situació de diferents maneres: la realitzada pel professor a través de la demostrativa inicial, la realitzada pel propi alumne a la sessió pràctica, la realitzada pel company a classe, la realitzada per l’alumne fora de les pràctiques, la realitzada a l’avaluació i també l’observació que fan mentre els companys s’avaluen. La puntuació diària de la prova també esdevé un element motivador.

Síntesi del cas

ContextRealització d’avaluació continuada en sessions de pràctiques pre-clíniques
Nivell educatiuSuperior
ÀmbitAssignatura
AccióMetodologia
Avaluació
ParticipantsDos professors, Grup de 24 estudiants (dividits en parelles)
Desenvolupament• Entrada per parelles al laboratori de biomecànica
• Elecció d’una pregunta de la sessió anterior (o repregunta extra d’anteriors sessions) a l’atzar
• Contestació de la pregunta realitzada amb la qualificació de correcte o incorrecte
• Resolució de la qüestió, aclariments i matisos en cas de no haver respost correctament amb la participació dels alumnes presents i puntuació
DuracióUn semestre

↑ torna a dalt

icono_questions

38. Treball en grup col·laboratiu conjunt per a diverses assignatures

Presentació

Aquest cas descriu un treball conjunt per a dues assignatures que té continuïtat en dues assignatures més del següent semestre. El treball consisteix en realitzar un diagnòstic socioeducatiu en grup col·laboratiu, amb tutories de seguiment, un informe de procés i la presentació final.

Síntesi del cas →

Context

L’experiència es desenvolupa des de fa alguns cursos a l’ensenyament d’Educació Social de la Facultat d’Educació en el tercer semestre del grau amb grups-classe d’aproximadament 60-65 estudiants. Es tracta de la realització d’un treball en petit grup al llarg del semestre conjuntament per a dues assignatures impartides per dos departaments de la Facultat. Les conclusions d’aquest treball serviran a l’estudiantat per dissenyar projectes en el següent semestre en un altre treball conjunt per a dues assignatures més. L’experiència, per tant, suposa la coordinació de quatre assignatures obligatòries, de 6 crèdits i 4 hores setmanals cadascuna (classes de 2 hores).

Aquest treball conjunt té un valor del 40% sobre el total de la qualificació, per a cadascuna de les assignatures implicades. Pel que fa a l’assignatura que imparteixo, les altres evidències d’avaluació són l’anàlisi d’un cas (30% de la qualificació) i una prova de coneixements (també un 30% de la qualificació). Mitjançant aquest treball es pretenen desenvolupar les competències transversals de treball en equip i de capacitat comunicativa, així com les competències específiques d’identificar i valorar les necessitats i els interessos dels subjectes de l’educació social, i  d’analitzar, avaluar i investigar els contextos socials, culturals i educatius.

Plantejament de la situació

En l’assignatura que imparteixo es pretén que els estudiants realitzin el diagnòstic socioeducatiu d’una institució, estudiant el seu context i les característiques institucionals i portant a terme una anàlisi de necessitats i potencialitats socioeducatives. Les conclusions del diagnòstic seran el punt de partida per dissenyar projectes d’intervenció socioeducativa en una assignatura del semestre següent.

Des de fa alguns anys, aquesta tasca la realitzen conjuntament per a dues assignatures. Aquesta opció pretén dona resposta a les següents problemàtiques:

–        Excés de treballs d’avaluació

–        Visions parcials i no sistèmiques sobre la realitat per part de l’estudiantat

–        Dificultat d’entendre la necessitat d’un projecte d’institució quan la pròpia universitat no té projectes d’aquest tipus i no mostra treball conjunt entre les diferents assignatures.

Per altra part, el treball s’ha de realitzar en grup col·laboratiu mirant de respondre d’aquesta manera a les dificultats que tenen els i les estudiants per treballar d’aquesta manera.

Desenvolupament de l’experiència

Curs rere curs l’experiència s’ha anat enfortint, gràcies a l’intercanvi i al contrast entre el diferent professorat implicat i a l’anàlisi de com ha funcionat en cada curs. L’experiència comença el segon dia de classe amb una presentació conjunta del projecte formatiu compartit per part de tot el professorat del grup-classe implicat. En aquesta presentació s’exposa la justificació del projecte i els principis en que es fonamenta, l’aportació de cadascuna de les quatre assignatures i com es concreta el projecte. Després d’aquesta presentació que sol durar una mitja hora, el professorat del primer semestre presenta les pautes del treball a realitzar en aquest semestre.

El treball consisteix en la realització i presentació oral i escrita d’un diagnòstic socioeducatiu que inclogui les anàlisis i reflexions conceptuals i teòriques que pertoquin. Aquest treball s’ha de realitzar i presentar en petit grup de 5 components (acceptem alguns grups de 4 i de 6).

El funcionament dels grups s’entén com a col·laboratiu. En aquest tipus de grups els objectius dels participants estan íntimament lligats, de tal manera que ningú pot arribar als seus objectius si els altres components del grup no hi arriben. Es tracta que el grup assoleixi uns objectius compartits, en aquest cas realitzar el diagnòstic socioeducatiu. Per tant, s’avaluarà la tasca del grup com a tal, no pas la de cada persona en particular. El repte de cada component és col·laborar i aconseguir que el grup funcioni bé i faci la seva feina. En els grups col·laboratius són els estudiants els que dissenyen l’estructura de les interaccions i mantenen el control sobre les diferents decisions que repercuteixen en el seu aprenentatge.

Aquesta concepció de treball en grup sovint xoca amb els hàbits que han anat adquirint els estudiants quan treballen en grup i, per tant, és molt important desenvolupar a l’aula aquest concepte de grup i assegurar que queda clara la seva importància per aprendre realment a cooperar amb els altres en la realització de tasques complexes. Entre altres activitats, a la classe es demana que els grups analitzin els seus punts forts i febles, tant interns del propi grup com del context, i que elaborin propostes per a millorar les febleses i aprofitar les potencialitats. Així mateix, a classe es treballa sobre els diferents rols que poden desenvolupar les persones en un grup, tant rols que faciliten la tasca a realitzar, rols que faciliten el manteniment del grup com rols individuals que dificulten la feina o la cohesió grupal.

Un cop formats lliurement els grups, cadascun d’ells cerca un centre o institució on fer el diagnòstic. Una vegada posats en contacte amb el centre i establert un acord de col·laboració, es dissenya i posa en marxa un procés d’anàlisi del context, de la institució i, posteriorment, de les necessitats i potencialitats socioeducatives. Al cap d’uns dies, el professorat penja al campus virtual una llista de control o checklist per orientar els grups, com informació complementària de les pautes inicials del treball a realitzar.

Passats uns dies des de l’inici d’aquesta activitat, es posa en marxa un calendari de tutories que es realitzen alguns dies en la primera o darrera mitja hora de classe, mentre els altres grups poden aprofitar per avançar la seva feina. Cada tutoria reuneix tres grups i el professor de l’assignatura, amb la intenció que es faciliti l’intercanvi entre els propis grups. El calendari de tutories en preveu unes amb el professor d’una de les assignatures i altres amb el professor de l’altra assignatura.

A mig semestre, cada grup ha de lliurar un informe de seguiment del treball als dos professors. Al cap d’aproximadament una setmana, es dediquen les sessions de classe de les dues assignatures a tutories de retorn de l’informe, grup per grup. Aquestes tutories les fan conjuntament els dos professors.

Al final del semestre, els grups han de presentar el diagnòstic realitzat al conjunt de la classe (15 minuts per grup) i, pocs dies després, lliurar-lo al professorat.

L’avaluació la fa cada professor prenent com a referència els indicadors d’avaluació inclosos en la pauta del treball. Aquests indicadors fan referència al procés de realització del treball,  a la presentació oral, als aspectes formals de la presentació escrita, als components d’aquesta i al seu contingut (coherència i aportacions complementàries). Cada professor avalua focalitzant l’atenció en aquells aspectes més directament relacionats amb els continguts de cada assignatura i cada professor qualifica el treball, una vegada feta una reunió entre els dos professors per contrastar les seves avaluacions.

Desenllaç

El treball conjunt per a dues assignatures (i la seva continuïtat en el semestre següent) és valorat per la majoria d’estudiants com a coherent i com a font d’aprenentatge, tot i les dificultats (o potser gràcies a elles) que han hagut d’anar superant durant la seva realització. Des del punt de vista del professorat en fem també una valoració molt positiva i constatem que la coordinació és cada curs millor, a mesura que anem compartint l’experiència.

Síntesi del cas

ContextTreball conjunt de dues assignatures obligatòries en l'ensenyament d'educació social. Grup-classe d’uns 60 estudiants
Nivell educatiuSuperior
ÀmbitAula
AccióMetodologia
ParticipantsEstudiants del grup-classe, Professorat de quatre assignatures
Desenvolupament• Plantejament d'un treball conjunt de dues assignatures que tindrà continuïtat el semestre següent en dues assignatures més
• Constitució de grups col·laboratius, disseny de la tasca i realització: estudi i diagnòstic d'una institució socioeducativa
• Suport tutorial en sessions de tres grups
• Informe de seguiment i devolució conjunta per part dels dos professors
• Presentació oral del treball a la classe i presentació del treball escrit al professorat
DuracióUn semestre

↑ torna a dalt

icono_questions

26. Aprenentatge cooperatiu: quan l’alumne ensenya

Presentació

El cas exposat presenta com una professora de matemàtiques descobreix el potencial de l’aprenentatge cooperatiu entre l’alumnat en una accidentada trobada amb un estudiant amb baix rendiment acadèmic.

Síntesi del cas →

Context

Ens situem a Xile, en un liceu (centre educatiu públic d’ensenyament secundari) d’alta exigència, d’alumnat exclusivament masculí. En aquest centre educatiu es cursa des del 7è bàsic fins al 4t mitjà (aquest equival al segon de batxillerat espanyol), normalment en classes de 45 estudiants, amb 40 hores presencials a la setmana.

Plantejament de la situació

En Carlos és un adolescent amb bons amics, respectuós, que ha desenvolupat la seva vida estudiantil al liceu des dels primers anys al costat del seu grup classe. No obstant això, se’l reconeix com un jove introvertit, amb baixa autoestima i de baix rendiment acadèmic, especialment en matemàtiques. S’observa en ell un escàs esforç i poca motivació a les classes. L’any anterior, en Carlos va suspendre el 2n mitjà (equivalent a 4t d’ESO) i es troba novament en risc de fracassar si suspèn l’assignatura de matemàtiques. D’acord amb la normativa del centre, un suspès per segona vegada és motiu d’expulsió. De les set avaluacions del semestre, té una mitjana molt baixa i necessita una nota de 5,5 (d’un màxim de 7,0) en l’examen global, que mesura tots els continguts cursats durant l’any.

En l’examen, en Carlos obté una puntuació molt per sota del que s’esperava, sent l’únic alumne suspès en la seva classe. Un grup de companys de curs, sabent la situació personal d’en Carlos, va sol·licitar en defensa d’ell una nova oportunitat d’examen extraordinari. La docent empatitza amb el noi, li ha atorgat reiterades oportunitats de millores durant l’any i el noi no les ha aprofitat. A més, les possibilitats de suport per la seva part són mínimes, ja que atén a més de 180 alumnes, no existeix una xarxa de suport psicopedagògic i la situació d’en Carlos obeeix a circumstàncies de llarga durada, alienes al context escola.

Desenvolupament de l’experiència

La professora sap que en Carlos és molt valorat com a persona per un gran nombre de companys i intueix que aquí hi ha una oportunitat. Desafiant i amb la mirada fixa a la cara del noi, sentencia amb veu enèrgica davant les demandes del curs: «Carlos, tens l’última oportunitat! i si aproves el curs, jo estic disposada a tenyir-me els cabells de ros!».

A l’instant salten crits esvalotats d’alegria. Per a la mestra no cal afegir res, ella sap que darrere de Carlos estarà el suport dels seus companys, però també sap que hi ha molt poques possibilitats que el noi aconsegueixi un repte tan gran.

Dues setmanes després, aquí estava assegut en Carlos amb paper i llapis. Un grup d’amics esperava fora, al passadís. La prova va durar hora i mitja i tot seguit va començar la revisió. Van analitzar la prova junts i, per a sorpresa de la professora, en Carlos estava superant bé aspectes mecànics en les primeres respostes. A la meitat de la sessió, els seus companys van demanar permís per participar en la revisió. Van començar a sumar punt per punt, victorejant i defensant cada encert d’en Carlos en les seves respostes, mentre consultaven la taula d’equivalències de notes. Llavors la docent va començar a veure seriosament que aquella aposta amenaçava amb la decoloració dels seus cabells.

En Carlos va aconseguir superar bé aspectes mecànics com les definicions, resolució d’exercicis i en menor mesura va enfrontar la resolució de problemes, però no va ser capaç de realitzar demostracions d’hipòtesis, reduccions i contradiccions. Era evident que la maduresa d’aquest tipus de raonaments no es podria aconseguir en tan curt termini. No va completar la puntuació, però per molt poques dècimes.

Novament els companys van advocar. Aquesta vegada la docent li va dir a en Carlos: «Hi ha algun motiu perquè jo hagi de considerar aquestes dècimes que et falten?». Sense treure-li els ulls de sobre i modulant lentament la veu, en Carlos va respondre: «Que ara sí que ho he entès». La docent va saber que aquells companys es van ajuntar a estudiar amb ell a casa seva, totes les tardes. Li van explicar de totes les formes possibles, van buscar múltiples estratègies per ensenyar-li, li van exigir i ell no es va rendir.

Desenllaç

La docent no es va tenyir els cabells, però va donar per aprovat a en Carlos. Ell va continuar sent el «fluixet» de sempre, però va poder descobrir una nova mirada de si mateix a través dels seus companys. Anys més tard, en Carlos li va escriure una nota d’agraïment a la docent, explicant-li que cursava el segon any d’universitat.

Síntesi del cas

ContextAula de 2n d’ensenyament mitjà de un liceu en Xile, equivalent a 4t d’ESO en un institut espanyol
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitAula
AccióGestió d'aula
ParticipantsProfessora de matemàtiques, Alumne amb problemes de rendiment, Companys de curs
Desenvolupament• Desafiament a les capacitats d’un alumne amb implicacions cooperatives, per part dels seus companys
• Compromís d’alumnes amb bon rendiment acadèmic en ensenyar a un alumne amb dificultats d’aprenentatge
• Valoració de la docent en termes d’assoliment concret de l’alumne
• Valoració de la docent sobre l’aprenentatge entre iguals
• Comprensió d’un nou àmbit d’investigació-acció: l’aprenentatge col·laboratiu
DuracióTres setmanes

↑ torna a dalt

icono_questions

13. Hiperactivitat

Presentació

El professor i l’equip docent d’un Institut de Secundària Obligatòria (ESO) es veuen en la necessitat de plantejar i treballar en estratègies diferents que permetin la integració d’un alumne magrebí amb un possible trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), en un aula amb problemes de conducta i dificultats d’aprenentatge.

Síntesi del cas →

Context

És una població bàsicament industrial, que ha canviat notablement durant els darrers anys, tant pel nombre d’habitants com per la seva procedència: nouvinguts d’altres països i famílies del cinturó d’una gran ciutat que s’han traslladat al poble o la rodalia buscant una qualitat de vida millor. Hi ha una certa reticència, molt subtil, a l’acceptació dels nouvinguts per part dels habitants «de sempre».

És un institut d’educació secundària, saturat d’alumnes en relació amb l’espai disponible: 500 alumnes en quatre línies d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i dos batxillerats. La ràtio és molt alta al primer cicle d’ESO. A primer es fa un grup de reforç de llengua i matemàtiques, on s’agrupa alumnat amb dificultats d’aprenentatge i alumnat amb problemes de conducta.

Hi ha un equip directiu nou, amb il·lusió i predisposició pel treball en equip. La prioritat és que es pugui «fer classe», ja que es venia d’una situació força descontrolada a les aules. S’està elaborant un nou PAT (Pla d’Acció Tutorial) per treballar a les tutories, tot i que no tothom creu que el PAT sigui un document que pugui donar resposta als problemes de comportament i disciplina existents.

Plantejament de la situació

Hamza és un noi magrebí que cursa 1r d’ESO al grup C (els grups C i D comparteixen equip docent, no es reuneixen amb l’equip docent dels grups A i B). Aquest noi parla perfectament en català i en castellà, ja que està escolaritzat des de petit, per tant, no ha d’anar a l’aula d’acollida i, per edat, tampoc pot anar a l’aula oberta. Prové d’un centre petit i arriba amb antecedents d’absentisme i problemes de conducta i autocontrol.

Desenvolupament de l’experiència

Comença el curs i Hamza, que té una gran facilitat de paraula (parla molt de pressa), comença a utilitzar-la per resoldre equívocs que ell mateix provoca, per justificar diverses coses: conflictes amb companys, no portar els deures fets, deixar-se el material, etc. En l’àmbit motriu és extraordinàriament inquiet, no pot seure una estona seguida sense moure’s. Apareix a l’altra banda de l’aula en qüestió de segons. Durant els canvis de classe s’escapa a veure amics més grans de segon cicle, això comporta problemes dintre de l’aula i fora. Sovint té baralles, amaga coses dels altres, etc. Alguns pares dels alumnes potencialment bons comencen a mostrar inquietud per la situació.

Hamza comença a acumular expulsions d’aula i se li obre el primer expedient. Ell es defensa, accepta algunes coses, però és incapaç de controlar el seu comportament.

No vol que l’expulsin i novament menteix per veure si pot salvar la situació. Tot plegat va agreujant la situació. Les relacions amb la família són gairebé nul·les, ja que no assisteix a les entrevistes i no contesta al telèfon. El nen no fa absències perquè ve en autobús i es queda al menjador; no té opció de marxar a casa com quan anava a primària.

L’equip docent es reuneix: davant dels problemes que genera l’alumne, i el grup en general, alguns professors —pocs— manifesten que el saben controlar i que no els ocasiona problemes. D’altres mostren preocupació perquè el control de l’aula es va perdent. En alguns moments es barregen conceptes, ja que aquells que diuen controlar l’aula posen en dubte si la resta té les habilitats necessàries per fer-ho. I, a l’inrevés, aquells que diuen mostrar honestament les seves dificultats posen en dubte si aquest suposat control s’utilitza perquè la seva pràctica educativa no sigui qüestionada.

En una reunió posterior, el coordinador pedagògic proposa a l’equip docent canviar el nen de grup —del C al D— i de tutora (és cap al final del primer trimestre). Els motius que justifiquen la proposta són els següents: el grup D sembla més tranquil i tindrà una tutora durant més hores, ja que li farà català, i a més, és psicopedagoga amb experiència amb alumnes difícils (l’anterior era de tecnologia i només el veia dues hores a la setmana dins l’aula). Entre les tutores hi ha acord, i l’equip ho accepta.

La tutora es posa a treballar per preparar el grup per al canvi. Intenta que l’acceptin com un company més i que valorin els seus trets positius. Hamza entra en el nou grup amb certa normalitat. S’intenta que faci alguna activitat del pla d’entorn (estudi assistit i esport), però no és possible, perquè com que no és del poble perdria el transport de tornada i la família no el pot recollir en finalitzar les activitats.

Arriben algunes queixes de pares, que es responen amb arguments pedagògics de centre i sota la base d’una escola inclusiva. No tothom ho accepta, preferien que anés a l’altre grup. Alguns membres de l’equip docent no tenen esperances que aquests canvis serveixin per a res. Hi ha suport d’una gran part de l’equip i del coordinador pedagògic.

S’ha produït l’intercanvi d’informació següent amb l’EAP: se li han passat les proves de trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), i no està clar que sigui hiperactiu.

Tot i així, des de la direcció s’envia el nen a casa després d’una expulsió i es demana a la família que el porti al metge, com a condició perquè torni al centre. La tutora s’assabenta d’això quan ja està preparant una alternativa per al noi.

A la reunió següent, la tutora presenta una proposta que prèviament ha comentat amb la psicopedagoga del centre, la de l’EAP i el coordinador pedagògic: es tracta d’oferir a l’alumne la possibilitat de sortir de l’aula unes estones al dia, anar a la sala de guàrdia (no és l’ideal, però no hi ha un altre espai), però no com a expulsió, sinó com a espai on ell tindrà un material i temps per calmar-se. L’objectiu, en poques paraules, és oferir a Hamza un espai i unes pautes per a l’autoregulació. Si supera les vegades màximes de sortida diària, aleshores sí que es considerarà expulsió. Aquesta tècnica, anomenada «temps fora» o «time out» s’utilitza per a nens hiperactius.

Alguns professors consideren que no es pot deixar sortir un nen sense expulsió i amb aquestes condicions, i pregunten d’on surt aquesta «tècnica». Malgrat que s’ha donat informació i bibliografia sobre la tècnica, fins que el coordinador pedagògic no ho explica, no ho accepten. I alguns ho accepten amb cert escepticisme.

S’aplica el «temps fora» i el noi aconsegueix estar certes estones més tranquil i treballant a l’aula. Tot i així, continua tenint moments i situacions conflictives, que es recondueixen recordant-li el seu compromís i parlant-ne. Ell té la possibilitat de sortir de l’aula, però ha d’identificar el moment en què creua la línia que hi ha entre el control i el caos. Això és difícil i no es pot fer en poc temps, ha de ser un treball a llarg termini.

La tutora pateix a les reunions, perquè no es poden esperar resultats a curt termini ni un canvi total en l’actitud del nen. Cal conviure amb aquesta actitud, intentar controlar-la i integrar-la en la dinàmica del grup amb adaptacions. Ho viu com un repte massa personal i sempre es queda amb la sensació de no haver transmès als companys allò que veritablement volia transmetre.

Desenllaç

La visita al metge dóna com a resultat un diagnòstic TDAH, amb la qual cosa és probable que el nen —com tants d’altres— hagi de prendre medicació. Es planteja la possibilitat que no vagi al centre si no la pren, però es conclou que aquest és un aspecte delicat i no suficient per no acceptar-lo a l’aula. L’equip psicopedagògic accepta els informes externs, tot i que no havien fet un diagnòstic d’hiperactivitat.

L’acord, que com a equip docent es va prendre (tots aplicaven el «temps fora»), s’aplica de manera irregular, però en general prospera. Hamza es continua sentint «tancat» i necessita moure’s… Al cap d’uns dies comença a faltar, i el centre s’assabenta que la família ha marxat del poble.

Ens queda el dubte de saber com hagués continuat aquest noi l’escolaritat, amb unes o altres adaptacions, de saber com hauria continuat el treball d’aquell equip docent. El que sí és segur és que com que es va posar sobre la taula una sèrie de qüestions, alguna cosa es va moure i alguna cosa va canviar.

Síntesi del cas

ContextInstitut saturat d’alumnes (en relació amb l’espai disponible) amb dificultats d’aprenentatge i amb problemes de conducta
Nivell educatiuSecundària obligatòria
ÀmbitEquip educatiu
Aula
AccióAtenció a la diversitat
ParticipantsUn noi magrebí, Professorat de 1r d’ESO, Equip psicopedagògic del centre, Coordinador pedagògic, Equip directiu, EAP
Desenvolupament• Escolarització a 1r d’ESO d’un alumne amb possible trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)
• Problemes amb l’alumnat a causa del seu comportament, problemes de gestió de l’aula
• Canvi d’impressions de l’equip docent respecte de la situació del grup: decisió de canviar l’alumne de grup. Proposta de tècnica específica per a l’autoregulació (temps fora de l’aula)
• Reaccions diverses davant la proposta. Intervenció del coordinador pedagògic
• Implementació de la tècnica. Informe mèdic
Duració1r i 2n trimestre del curs i part del 3r trimestre

↑ torna a dalt

icono_questions