Segons s'adverteix al pròleg, l'objectiu del llibre és buscar l'origen discursiu del gènere mitjançant una crítica genealògica (a la manera de Foucault), i problematitzar la institució de l'heterosexualitat obligatòria. La forma de fer-ho és bastint una crítica en dos temps i fonamentant una teoria performativa del gènere.

El primer pas és desmuntar la metafísica de la substància. Per a Butler no hi ha cap subjecte rere les accions, per tant "no hi ha identitat de gènere rere les expressions del gènere; la identitat es constitueix performativament a partir de les mateixes 'expressions' que suposadament en resulten" (p. 25). Així, entre les expressions que queden qüestionades hi ha la correspondència entre sexe, gènere i desig.

En segon lloc, cal desballestar la matriu heterosexual. Butler critica algunes teories de l'antropologia estructuralista i de la psicoanàlisi, i afirma que l'heterosexualitat no és natural. Ho fa demostrant que el tabú de l'incest es posterior al tabú de l'homosexualitat: "el tabú de l'homosexualitat crea la 'disposició' heterosexual que possibilita el conflicte edípic" (p. 64). Això palesaria l'existència d'una bisexualitat precultural i d'una maniobra discursiva que pretén escindir i reprimir el subjecte per integrar-lo en l'ordre simbòlic.

Demostrat, d'una banda, que la noció de gènere és discursiva i mal·leable, i de l'altra, que l'heterosexualitat és una mena d'horitzó d'expectatives repressor, toca veure com subvertir-les. La idea de Kristeva del semiòtic, del no-lloc sexual de Foucault i la defensa de Wittig del lesbianisme com a única via de defugir la matriu heterosexual no convencen l'autora, que al final del llibre torna sobre la seva teoria del gènere com a work in progress i proposa, reflexionant a partir del fenomen drag, la paròdia com a via de subversió: "la paròdia del gènere revela que la identitat original en què es basa el gènere és una imitació sense origen" (p. 138).

El to és polèmic: Butler ataca un fonament social i antropològic, i ho fa alternant l'exposició, la crítica i l'apel·lació constant al lector mitjançant interrogacions retòriques. Però l'eficàcia política d'aquesta tàctica i de la teoria performativa queda afeblida massa sovint per l'opacitat del fil argumentatiu. A més, el fet que Butler exerceixi la seva crítica únicament en l'àmbit del discurs difumina els límits entre el bizantinisme acadèmic i l'acció política real.

Femenías, Mª Luisa (2003), Judith Butler. Introducción a su lectura. Buenos Aires, Catálogos.

Nussbaum, Martha (1999), "The Professor of Parody", The New Republic, 22-2-1999.

Salih, Sara (2002), Judith Butler. Nova York-Londres, Routledge.