Hélène Cixous va néixer a Oran (Algèria). És una les escriptores franceses més reconegudes per la crítica internacional i una de les principals figures del pensament postmodern. Obres com La rire de la Méduse (1975) l'han enmarcat dins la teoria feminista, però la seva producció va molt més enllà. Ha publicat una cinquentena de llibres de narrativa i d'assaigs crítics, dins dels quals es poden destacar La venue à l'écriture (1975), Messie (1995), Angst (1998), etc.; i també, unes dotze obres de teatre, la majoria escrites per al Théâtre du Soleil. Actualment, és catedràtica de literatura comparada i directora del Centre d'Estudis Femenins, a la Universitat de París VIII.

Hélène Cixous convida a mirar als ulls el plaer, fins i tot es podria dir que ens obliga a fer-ho, amb imperatius com "¡Escríbete!". Transgredeix la distància que hi ha entre el narrador i el lector, així ens repta, ens busca; i si reconeixem el desig sense tenir por de convertir-nos en pedra, som arrossegats per l'agressivitat i la bellesa d'una reflexió filosòfica creada amb poesia i d'una poesia pensada amb filosofia.

"Aquí estoy disfrazada con las pasiones del mundo": tal i com suggereix aquesta frase, el material de treball de Cixous són les passions humanes. A grans trets es pot parlar del sofriment i del plaer, presentats no com a conceptes antitètics sinó com aquells que s'esdevenen a l'ànima amb la mateixa forma: "saber sufrir es saber gozar del sufrimiento...". És en la materialització de les passions en sensacions físiques on es pot observar, doncs, el gran ventall de recursos estilístics que l'autora utilitza, per exemple: "Su sueño de desinfección: hubiera querido vaciarse literalmente como un pollo, su vientre abierto en canal, sacar metros de entrañas con la grasa pegada"; en aquest cas el lector sent com l'alliberament només es pot aconseguir buidant-se per dins, és a dir, arrancant la passió que tortura la narradora, però que a la vegada l'ha fet ser; i això s'expressa a través d'una violenta imatge de dolor, aconseguint, així, que el lector pugui reproduir la sensació i el text tingui un efecte més fort i directe.

En els fragments de caràcter més reflexiu, també es pot observar que les passions són l'eix del pensament. En "La risa de la Medusa" l'escriptura i la sexualitat estan unides en un mateix cos, el de la dona: no només cal que la dona escrigui sinó que escrigui el seu cos, és a dir, tot el que és i sent, i precisament això serà el que sacsejarà el món. Amb aquest últim plantejament, es pot observar que l'obra de Cixous no és un fi en ella mateixa, sinó que s'entén en aquest cas concret com un mitjà d'alliberació de la dona i, en general, com una eina bel·ligerant de canvi social i cultural.

Seguint amb la idea que l'art no és un fi en si mateix ("la flor tiene un perfume que no es para alguien y para nada"), s'ha de destacar la concepció de l'art com a "obra de ser": la recerca constant de la puresa de l'art, mitjançant l'allunyament del sentiment expressat respecte del subjecte creador i de la pròpia obra. Aquesta idea expressa un impossible, i en una societat on l'art és un producte de compra-venda, més aviat resulta idealista. Però el més important d'aquesta concepció és que la mateixa impossibilitat i inaccessibilitat és el que engrandeix l'art i la vida. Així ens trobem davant d'una obra lluitadora i esperançadora, perquè la definició d'art com a recerca d'alguna cosa que mai no es trobarà podria tenir una lectura més aviat escèptica, fins i tot nietzschiana.

Un altre tret que respon a una lectura positiva de la vida és el concepte d'alteritat: el jo existeix en relació amb els altres, i si no, no pots existir, igual com passa a Angst: "Ella se convirtió en el no. ¡Semejante ausencia [...] Quizá ya perdida en su muerte ya muerta, en tu muerto, ya en su cadáver". Això s'oposa a la idea de G. Bataille que entre el jo i el tu hi ha un abisme, on la comunicació esdevé impossible i no es pot aconseguir una continuïtat (la vida).
Per això, les passions són el material de creació de Cixous, ja que són les que manifesten les possibles alteritats del jo, representades per la gata, el gos de tres potes, una rata, etc.: "Caminaba entre los rosales, el corazón roto, pétalos apretados. No hace mucho que mi gata fue salvada y al ser salvada me salvó...".

"Aunque todos mis libros están pensados a partir de las experiencias que he podido tener, me encuentro relativamente ausente de mis textos considerados autobiográficos. Lo esencial de lo que ha sido mi yo es completamente secreto. Escribo a partir de esta tensión entre lo que se esconde y lo que sucede, es decir, el libro. El libro me ocurre, posee un poder superior al de la persona que cree escribirlo. Mis libros son más fuertes que yo, se me escapan. Me someten a traducción." (La Vanguardia, Culturas, dimecres 28 de juliol del 2004).