Assia Djebar a La femme sans sépulture desenterra de l'oblit la combatent algeriana Zoulikha. Sense saber què és realitat i què és ficció -tal i com se'ns adverteix en el preludi- ens trobem davant de quatre veus diferents que ens parlen de l'heroïna. La polifonia és recurrent a les obres de Djebar. Aquesta tècnica, a banda de proporcionar major fidelitat, permet que siguin les dones implicades -les familiars i amigues de Zoulikha- les que s'expressin i articulin el seu propi discurs; ningú parla per elles. Així, trencant la tradició del silenci femení, aquestes quatre dones es converteixen en transmissores públiques del passat.

El fet de recordar suposa per a les narradores una experiència alliberadora, tal i com diu la filla gran de Zoulika, Hania: "si je parle d'elle, je me soulage, je me débarrasse des dents de l'amertume"; però, de vegades, també dolorosa: "les rappels si brusques de ce passé la violentent". A més, el dubte de si les seves manifestacions suposen una traïció a la seva mare els dificulta encara més les coses: "nos souvenirs, à propos de Zoulikha, ne peuvent que tanguer, que nous rendre soudain schizophrènes, comme si nous n'étions pas si sûres qu'elle, la Dame sans sépulture, veuille s'exprimer à travers nous!".

La qüestió del multilingüisme està molt present a l'obra. L'autora utilitza la llengua francesa mentre que les narradores s'expressen bàsicament en llengua àrab dialectal. Zohra Oudai fins i tot utilitza proverbis àrabs quan explica la seva versió dels fets. Així doncs, la problemàtica d'expressar una realitat berber en la llengua de l'altre, la de l'ex-colonitzador es fa palesa a La femme sans sépulture. Hania manifesta el seu rebuig a parlar sobre la seva mare amb uns periodistes que no són la visitant: "quand ils viennent m'interroger sur Zoulikha, j'ai l'impression, en déroulant des mots… (elle passe soudain à la langue arabe, qu'elle a plus raffinée), en parlant de Zoulikha, il me semble que, à mon tour, je la tue!". Cal destacar que, per a Assia Djebar, el berber és la llengua lligada a la intimitat, a la mare, mentre que el francès és la llengua de l'escriptura, de l'alliberament, de la distància amb la tradició.

Zoulikha va sacrificar la seva vida per lluitar a favor de la independència del seu país. Va fer-ho amb l'ajut de dones aliades com Zohra o Lla Lbia. Malgrat tot, Zoulikha no ha passat a la història ni ha rebut el reconeixement necessari, entre d'altres raons, per ser dona". Ainsi, 'notre' Zoulikha, si elle était née homme, aurait été général chez nous". És amb aquesta obra que Djebar li rendeix un merescut homenatge.