Anna Dodas i Noguer, jove poeta catalana nascuda a Folgueroles (Osona) el 1963, morí assassinada a Montpellier l'any 1986, abans de veure publicada la seva segona obra poètica, El volcà. Amb aquesta mort inesperada, Anna Dodas veié interromput el seu procés creador, en el qual destaquen dues obres: Paisatge amb hivern, guanyadora del Premi Amadeu Oller 1986, i El volcà, publicada pòstumament. Aquest procés creador truncat estava, com afirma Ramon Farrés, "en plena efervescència". Així mateix, com a obra assagística, destaca la seva tesina sobre Mites de Jordi Sarsaneda, en el marc dels seus estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona.

Sens dubte, el més inquietant -en tant que atrevit- d'aquesta obra és que aconsegueix trencar el tòpic establert en el camp de la crítica literària, que sentencia una divisió absoluta entre vida de l'autor i obra. El volcà, doncs, es recrea enmig d'una mort literària que esdevindrà real en pocs mesos. Una mort que sembla anticipar-se al llarg de l'obra en tres dimensions: la mort del pare, la mort d'ella en el propi poema i la mort d'Anna Dodas, que dóna a l'obra un caire simbòlic. Si fem una lectura en profunditat dels poemes, percebem a mida que avança la lectura una sensació angoixant que ens connecta directament amb la mort, molt ben suggerida per l'autora mitjançant imatges que, lluny de semblar impostades, fan que ens sentim a les portes de l'Hades o al bell mig del volcà. El lèxic emprat per la poeta és un lèxic rural, tel·lúric, que en alguns punts pot fins i tot resultar excessivament feixuc a causa de l'ús encadenat de termes pretesament cultes, potser amb l'objectiu de sublimar el discurs. Tot i això, és un encert per part de l'autora aprofitar tot el repertori de lèxic i d'imatges romàntiques i actualitzar-les en un discurs amoral. Imatges totes elles que ens remeten a la putrefacció tan ben plasmada per Baudelaire a "Une charogne". Junt amb la mort, trobem en el poemari una visió visceral de l'amor i de l'experiència sexual: "parlar d'amor, encara / i un saxo es manté / esgarrapant contra la nit". La mort i l'amor queden fusionats com una mateixa experiència, com el mateix tro de la mateixa muntanya, com el mateix foc del mateix volcà. En el darrer poema, construït mitjançant una pregunta retòrica de destinatari ambigu (el lector o ella mateixa), es recopilen tres elements fonamentals: roig, foc i tro; són aquests tres elements els que s'amaguen a l'interior del volcà i, per extensió, a l'interior de nosaltres mateixos. El poema acaba, doncs, amb la culminació d'aquest trànsit de la vida a la mort que es venia anunciant des del principi, una culminació que té dues facetes, en un intent de fer una simbiosi de conceptes aparentment contraris: la mort i l'orgasme.