La imprecisió del dolor, el fet de no saber-ne la causa però sí les seves manifestacions: el silenci, l'absència física, la crueltat, l'apatia, el color del no-res, i, finalment, la mort; creen un teixit misteriós en el qual el lector es mou a través de l'anàlisi d'Adriana.

Bene és el mal? Potser és una vulgar superstició, però el lector veu juntament amb Ángela com els ulls de Bene es cristal·litzen i el seu rostre és converteix en una màscara, freda, absent que amaga la mort. Això crea una atmosfera fantasmagòrica, i fins i tot, de por, ja que la raó humana no pot donar sentit al que passa.

D'aquesta manera podem observar que el punt de vista dels dos relats és important estèticament. Ambdós són explicats per una narradora, la qual va viure els fets quan era una nena; així les sensacions estan connotades per la puresa i innocència amoral de la infància i l'adolescència. A més, en El Sur aquest punt de vista permet la introspecció de la narradora envers l'evolució dels sentiments cap al pare: com Adriana passa d'estimar-lo, de sentir-se estimada, i d'admirar-lo ("adoraba todo cuanto venía de ti", "te reconocía como el único ser que me amaba incondicionalmente") a odiar-lo i sentir només hostilitat ("por primera vez surgió en mí un amago de odio hacia ti"). Així, aquest primer relat és més analític i psicològic que no pas Bene, en el qual pren més importància l'atmosfera misteriosa vista per una nena, que no pas la relació entre Ángela i Santiago, que queda en un segon pla.

En El Sur també trobem la construcció d'un jo que es pot llegir a través del concepte d'alteritat que proposa Hélène Cixous. Adriana creix sola, només lligada al pare, sense jugar amb altres nens, i quan és adolescent intenta socialitzar-se però el pare no la deixa. Per tant, si el seu únic altre és el pare, Adriana construeix el seu jo a partir del gust cap a la soledat i cap a la desesperació, però a la vegada aquesta alteritat s'anul·la perquè el pare és més aviat una ombra que no un ésser humà: "descubrí que en mí no había sufrimiento, ni rabia, ni miedo, ni angustia. No había nada. Aquello era lo más cercano a la muerte...". Així, Adriana és exemple que el jo existeix en relació als altres, ja que si no et sents buit i mort.

Ambdós relats es destaquen per atrapar el lector en aquesta aura de misteri, de mort i d'imprecisions, que el pot fer caure en el seu propi judici. Fins a quin punt Adriana estima el seu pare? Es podria dir que el somni d'Adriana, on desitja casar-se amb ell, és una clau de lectura per a interpretar l'amor d'Adriana com a incestuós. És aquí, doncs, on l'autora juga amb la imprecisió del sentiment i fa que els lectors més agosarats jutgin, però el desig no deixa de ser en un somni, i per tant, la seva realitat és dubtosa. A Bene, la necessitat que té Ángela envers el germà, fins al punt que en el moment de la seva mort, ella desitja també la mort, és expressió d'un amor intens i dependent, però també és dubtós d'afirmar que va més enllà de l'amor entre germana i germà. Aquestes imprecisions expressen que els límits de les passions humanes estan difuminats, sobretot quan la moral no hi té un paper.