"Si algú parla de mi, sens dubte mentirà" diu Renée Vivien en la novel·la. Parlar d'algú vol dir explicar qui és o com és. Definir-ne la identitat. I tal vegada el que tem Renée és que intentin definir allò que ni tan sols ella mateixa ha aconseguit escatir. Per què? Potser perquè la seva lucidesa i excepcionalitat provocaren en ella una mena de símptoma socràtic: el filòsof del "només sé que no sé res" arriba a un punt en què veu que el seu vast coneixement li mostra de retruc les seves limitacions. La poeta d'origen anglès pren consciència de la mutabilitat o la inconsistència de la tan celebrada identitat o personalitat; el joc de miralls, les màscares. La identitat en les persones és el fet d'ésser, precisament, allò que se cerca o se suposa. I la identitat (?) o els mecanismes de construcció d'aquesta és el que hi ha en el moll dels mots de La passió segons Renée Vivien.

En aquesta recerca dels trets definitoris de Vivien com a símbol de la feminitat més essencial tal com l'entén Marçal, cal parlar de Safo. Safo és la primera baula d'una cadena que ha estat interrompuda històricament fins la poeta protagonista del relat. I què representa aquesta baula inicial? Tal volta el primer testimoni de la genealogia de la Feminitat. Una genealogia sempre amb la "mirada bòrnia" (Maria-Mercè Marçal, Helena, Maria Aurèlia, Montserrat... dins Sota el signe del drac) en mots de Montserrat Roig. Amb un ull que mira cap a dins i un que mira al món. Una mirada o una posició sempre arraconades o mig sepultades. L'exili. L'exili és el silenci i la revolta contra el silenci és el crit de la poesia. És per això que en la tela que es va ordint a través de la novel·la es constata, per part de Renée, la importància que té Safo i, implícitament, per part de Marçal, la rellevància de Safo i la poeta protagonista. I en aquest pla l'element que trobem en comú en la tríada Safo-Vivien-Marçal és el cant de l'amor de la dona cap a la dona.

"L'amor es proposa, com l'art, crear bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això ho diu Pauline (Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat que hi estableix. I això és la passió. L'amor i el sofriment. L'amor, sempre impossible, il·lusori -perquè si no coneixeríem el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat colpidora que viola la meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva banalitat. Continuant amb la importància del fragment citat més amunt, la comparació amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la veiem com les referències al poeta i la seva musa són molt presents. Marçal pren la parella del Renaixement com a paradigma de la relació entre amor i bellesa i amb això explica el sentit que té l'amor entre dones. Segons Pauline hagués estat impossible que la relació de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la bellesa, diu, és femenina.

La passió segons Renée Vivien sedueix i fascina. Marçal escriu en la novel·la que els secrets en revelar-se perden tot el seu poder de seducció o ens lleguen la sensació d'un secret encara més gran. Marçal ens infligeix totes dues coses: desvetlla amb cada mot -i amb una poètica sensacional- un bocí d'un secret fantàstic i ens deixa la vaga sensació d'estar intuint un secret encara més gran.