Cau de llunes és un poemari representatiu de la primera època de l'obra de Maria-Mercè Marçal, dels seus anys d'aprenentatge, en què l'autora cerca una veu pròpia a partir d'experiments amb tècniques i tons ben diversos, del classicisme i populisme al tarannà rupturista i avantguardista.

El volum s'obre amb una 'divisa' que identifica el jo poètic amb el jo real, ja que defineix com a poeta l'orientació ideològica del llibre: una triple consciència feminista, de classe i nacional, enllaçada amb una actitud rebel com a dona, com a membre de classe social humil i com a catalana. Aquestes tres consignes marquen la temàtica de tot el volum, i en determinen l'estructura, així com les dues lectures: la política (de militància social i feminista) i l'amorosa (i sexual).

La lluna —de clares connotacions femenines— és la imatge privilegiada i recurrent en aquest poemari. És el punt de referència lluminós, alhora utòpic i atàvic, de la subversió del seu significat tradicionalment subordinat. Aquí es resisteix a ser únicament objecte de coneixement indirecte, receptor i passiu, en contra, doncs, del simbolisme tradicional que fa del sol —símbol de la masculinitat— la font d'energia absoluta. I s'estableix una tensió palpable entre jo poètic, lluna i ombra —zona inexplorada, incontrolable, de subjecció—, que creen un esquema triangular que remet a la pròpia solitud, ja sigui en to de lluita o de festa.

Maria-Mercè Marçal parteix de la denúncia directa de l'opressió sexista per elevar la condició femenina a la categoria d'autèntic subjecte i no d'objecte que gira entorn de l'home. És a dir, es col·loca, com a dona, en posició activa de denúncia de la discriminació patida per raons de sexe, i basteix un món propi en què les característiques femenines es revaloren. Per tant, Cau de llunes és el naixement de la dona definida com a criatura poderosa i sensible, i els seus versos traspuen esperit de lluita, energia per canviar allò que creu injust, per més arrelat que estigui.

Així mateix, hi trobem una assimilació personal de les estructures, els recursos i temes del cançoner tradicional, molta riquesa expressiva tant en el camp metafòric i de les imatges com en el de les possibilitats mètriques, i una enorme riquesa lèxica —viva i plena de mots populars i savis. De fet, hem de cercar els seus camps lèxic i metafòric en els elements de la natura. L'autora integra aquest món metafòric, simbòlic i misteriós al món quotidià, als senzills elements casolans que es relacionen amb les activitats considerades com a femenines. D'aquesta manera, reactualitza la memòria literària, individual i col·lectiva del pòsit rural i, alhora, reivindica una nova valoració de la feminitat.