Obra Poética I representa el descobriment de l'essència divina de la paraula. En ella, cada mot ens acosta a la divinitat, perquè el logos és el que eleva l'ésser humà per sobre dels animals no racionals. Això és, el logos és el que ens fa imatge semblant a la imatge de Déu, i l'autora ens apropa a aquesta "casa do ser": la paraula.

I si la paraula esdevé ésser i essència divina, aleshores cal desposseir la poesia de tot ornament. Així doncs, la depuració és un dels elements que caracteritzen el poemari de l'autora. En efecte, les imatges construïdes a través dels versos s'organitzen al voltant de les seves pròpies forces de cohesió, en clàssic equilibri ("Tudo me é uma dança em que procuro / A posição ideal" [p.37]). Pel que fa a la bellesa del món que ens envolta no és un misteri més enllà de la realitat sensible, és immanent al món. La clau es troba a deixar que els estímuls de la naturalesa (visuals, auditius...) penetrin a l'interior de l'individu ("Aquela misteriosa maravilha / Que à transparência das paisagens brilha" [p.36]). Com assenyala l'autora, "el poema no parla d'una vida ideal, sinó d'una vida concreta". És l'intent de trobar una "relació justa amb la pedra, amb el riu, amb l'arbre". Perquè aquell que cerca una relació justa amb les coses, busca "una relació justa amb l'ésser humà".

Els mites de la literatura clàssica grega i llatina són recuperats i modelats per la paraula de l'autora, que els transforma en imatges de quotidianitat, prou properes per ser compreses. D'una banda, el realisme discursiu de l'escriptora portuguesa fa que Medea o Cassandra esdevinguin heroïnes tràgiques de la modernitat. D'una altra, les figures de Dionís i Apol·lo tenen el doble vessant de representar l'herència d'un passat literari encara vigent i també la força (des)equilibradora dels opòsits, necessària per tal de generar vida.

Escoltar els sons del món es converteix en un altre leitmotiv dels poemes. El crit, el xiscle i l'esgarip de l'ocell es mesclen amb el xiuxiueig i la remor de la mar per recrear una natura feta de contrastos. A Coral, sovint, els sons es manifesten en silencis que parlen ("Um grande barco no silêncio parte" [p.236]).

"Mar", "lua", "casa" o "fonte" no són paraules escollides a l'atzar, sinó que es refereixen a aquells elements màgics que configuren la visió del món de la poeta. En aquest sentit, la bellesa dels mots no en determina la tria; és la necessitat i el poder d'evocació de realitat el que decideix la presència o absència d'una paraula en el text.

D'entre tots els noms que configuren el panorama literari portuguès del segle XX, el de Sophia de Mello Breyner ocupa un lloc clau sense el qual no s'entendrien les plomes contemporànies i fins les que l'han de succeir. Parlar de Mello Breyner Andresen no és només parlar d'una de les millors poetes de l'època que li ha tocat de viure, sinó també d'una d'aquelles figures que romanen tot i el pas del temps, des del moment que mantenen uns components atemporals i apàtrides, uns elements que podríem anomenar universals: la lluna, el mar, la font, el vent... són les figures dels clàssics.