Empar Moliner va néixer el 1966 a Santa Eulàlia de Ronçana. Abans de ser coneguda com escriptora havia treballat d'actriu de teatre i de cabaret (dades que, com diu Sergi Pàmies, "ajuden a fer més amena la biografia de la solapa dels seus llibres"). Llibres com el recull de contes L'ensenyador de pisos que odiava els mims i la novel·la Feli, guanyadora del premi Josep Pla (2000). És una autora "mediàtica", a causa de la seva presència en els mitjans: col·labora a Catalunya Ràdio, escriu al diari El País, i ha participat esporàdicament en alguns "late shows" tan populars en la programació televisiva. T'estimo si he begut (2004) forma part de l'obra més recent, juntament amb Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005).

Un "superman" que vesteix un mallot verd, de la marca Lacoste, força musculat, és el dibuix de la portada del llibre T'estimo si he begut. Imatge de l'home fort, invencible però disfressat amb tots els requisits actuals, aconsegueix una comicitat que ens avança una essència aproximada dels relats. És difícil no sentir-se identificat en cap dels detalls del llibre: el solter pot veure expressada la seva solitud en la imatge d'un sol raspall de dents al lavabo; aquells que volen estimar algú i no tenen alcohol per fer-ho; les persones que sempre es tanquen em baldó al lavabo, encara que estiguin a casa seva; o fins i tot, els lectors que llegeixen poesia coetània i han sentit alguna vegada que els estaven prenen el pèl.

Empar Moliner, amb frases curtes i sense jugar amb la forma (per no recarregar el text), intenta retratar certs "clixés" de la societat d'avui. La seva tècnica rau en convertir l'acció més simple i quotidiana, com fumar una cigarreta, en el desenllaç d'un relat. Per exemple, en la "Carta al meu fill no biològic" la imatge "aspiro el fum" es converteix en la sensació més connotada del relat, ja que la importància d'adoptar un fill queda minimitzada en el fum eteri del tabac associat a un record adolescent.

Aquest estil narratiu, simple, àgil i a vegades amb resolucions còmiques, com és el cas de "La baixa qualitat de la poesia contemporània", no pot amagar la influència periodística de les cròniques. I el fet de tractar elements de la vida quotidiana i d'hiperbolitzar petits detalls que ens envolten suggereix que Moliner ha llegit l'obra de Dorothy Parker.
Els contes poden semblar neutres ideològicament, però hi ha un tractament irònic determinat per la veu narrativa d'uns personatges poc reflexius, que actuen amb pensaments prefixats pels grups socials (des de la unitat més petita com és el matrimoni fins a l'organització que defensa la "lactància materna", per exemple). Així, trobem contradiccions: "si no em sentís tan femenina i tan dona com em sento, diria que tinc una erecció cada cop que posa el retolador vermell" (la narradora adopta una imatge masculina com si expressar-ho amb una de femenina li fes perdre erotisme); excessos de romanticisme (entès des d'avui), amb desigs que enceguen i impedeixen interpretar l'entorn: "La cosa que més desitja al món és viure amb ella"; diàlegs patètics: "- Papi! Txinc txet! [...] - ¿ La meva bebè txé txet? ¿Té txet, la meva petxitxa?"; etc.

A més cal reflexionar sobre el títol, T'estimo si he begut, que ens remet a la "veritat", al fet que és més fàcil dir el que es pensa o se sent quan s'ha begut més del compte. Però en el relat "La importància de la higiene bucodental", la narradora et fa vacil·lar sobre aquesta suposada certesa perquè l'únic que pot justificar que ella l'estima i que no és una aprofitada que s'ha instal·lat a casa seva és que ella només li diu que l'estima s'hi ha begut. Però en estat d'embriaguesa dius el que sents, o dius el que l'altre desitja que li diguis?

Així s'afegeix una mica més d'ambigüitat a la validesa de certes veritats, que usen els sentiments en lloc de sentir-los. Aquests "clixés" estan lligats a la mutabilitat constant de les relacions socials, fet que -per a aquells que pensin que l'art és l'obra que perdura a través del temps- afegeix als contes una dificultat per aconseguir aquesta permanència.