Amélie Nothomb fa a Le sabotage amoureux una paròdia de la segona guerra mundial i també de les seves vivències a "la cité des ventilateurs" o Pekín. Ho fa amb un estil humorístic i sarcàstic, amb diàlegs curts però intensos i punyents i de tal manera que el lector estableix constantment paral·lelismes entre les situacions que viuen la protagonista i els altres infants i situacions del món dels adults que tots coneixem.

És el 1974 i a la Xina comunista no se sap què és veritat i què no, què ha passat realment i què és ficció, quins diaris són creïbles i quins es dediquen a mentir descaradament. Demagògia i manipulació com la que té lloc a l'escola de la protagonista on la seva redacció és censurada pel professor i on tots els alumnes són influïts de manera gens subtil. Escandalós i indignant. Cal revoltar-se contra el sistema o sabotejar-lo des de dins. Nothomb ho té clar.

Fora de l'escola, l'autora i els altres fills de diplomàtics juguen a la guerra. El lector, ja immers en un nou sistema de referències, identifica una bicicleta amb un cavall, una caixa gegant amb un hospital o simples garatges amb posicions estratègiques. La lluita és intensa i aferrissada i els nens i nenes demostren una crueltat extrema i desmesurada de la mateixa manera que en el món real dels adults es porten a terme pràctiques de tortura veritablement monstruoses:

"Il faudra aussi lui arracher les cheveux, les sourcils et les cils.
-Et les ongles!
-On lui arrachera tout!"

Nothomb aprofundeix en el tema i posa de manifest l'absurditat de la guerra en si mateixa així com la de les seves causes, suposadament nobles, quan, un cop finalitzat el present conflicte bèl·lic -ambdós bàndols signen un tractat incomprensible per a ells, símbol del tractat de Ginebra-, els menors decideixen atacar els nepalesos perquè no tenen una bandera rectangular sinó quadrada.

Igualment cabdal a la novel·la és la relació que manté la narradora amb l'Elena, una relació que reprodueix els rols de conducta de l'amor cavalleresc, el qual és aquí parodiat: una enamorada rendida i sotmesa en cos i ànima que no dubta a fer el ridícul i una estimada impertorbable que sobrepassa de llarg els límits de la crueltat:

"-Voilà, dis-je.
-Quoi? daigna-t-elle demander.
-J'ai fait vingt fois le tour de la cour.
-Ah. J'avais oublié. Recommence, je ne t'ai pas vue."

Així doncs, Nothomb submergeix el lector en un univers infantil on, amb la mainada com a protagonista, se subverteixen tant el gènere èpic com l'amor cortès.