Charlotte Perkins Gilman exposa en més d'una ocasió el rerafons autobiogràfic del relat: ella mateixa va experimentar una rest cure. Pretén denunciar i evitar aquest suplici a altres dones, una pràctica mèdica freqüent a l'època, basada en la completa immobilització mental i corporal, ideada per combatre les histèriques crisis femenines. La rest cure exemplifica a la perfecció la imatge i la situació de la dona blanca occidental de classe mitjana-alta: un àngel de la llar, un ésser dèbil, fràgil de cos i esperit, destinat a convertir-se únicament en esposa i mare ideal.

El paper de paret groc del títol esdevé, així doncs —i especialment en la seva traducció catalana—, una interessant metàfora de la vida de la dona burgesa en general i de la protagonista en particular: la paret, com l'espai interior i domèstic que li pertoca i que l'ofega, i el paper, com la seva obligació i alhora incapacitat de ser una bona mare i entregada esposa. La bogeria, associada tradicionalment al color groc, es presenta com una via desesperada d'escapament d'aquest univers claustrofòbic. La protagonista passa de ser un àngel a ser un dimoni i acaba arrossegant-se, enfollida, pel terra de la seva habitació. The Yellow Wallpaper explora aquesta monstruositat, aquesta deformació que és precisament una projecció de les ànsies i temors de la societat. Seguint la simplista i absurda dicotomia bé vs. mal, tot allò que surt dels límits, que intenta escapar, és considerat malèfic. Aquestes dones fan por perquè deixen de ser simples objectes dominables, i perquè són diferents: comencen a reclamar el seu JO en majúscules. L'Altre apareix, i l'Altre sempre fa por.

Però la bogeria pot ser interpretada des de molts punts de vista: la dona (en minúscules i en majúscules) boja per culpa de l'esterotip que la immobilitza a la societat patriarcal moderna, la bogeria inherent a aquesta societat hipòcrita, repressora i castradora, la bogeria com a reflex d'una personal lluita interna entre el voler i desitjar i la consciència d'estar fent quelcom mal fet, l'alienació mental com a excusa inventada per la col·lectivitat per a justificar comportaments anticonvencionals o fins i tot la histèria com a forma d'expressió.

Quedem-nos amb l'última escena del relat: gatejant per sobre del seu marit, la protagonista aconsegueix, a canvi de la seva salut mental, fugir del paper de paret, del text que l'oprimia, el text construït pels altres. Però en una bonica paradoxa, analitzant, destruint i arrancant el vell text, en crea un altre. Cal que nosaltres també seguim llegint i escrivint, i que siguem capaços/es de moure'ns pel gran text de que està feta la nostra existència. Debatre'ns entre raó i passió, i promoure la importància de la literatura, ja que, parafrasejant Annette Kolodny, si ens convertim en un altre tipus de lector, potser també ens convertirem en un altre tipus de persones.

Berga, Miquel (ed.) (2001), Cinco mujeres locas, Barcelona, Lumen.

Gilbert, Sandra i Gubar, Susan (1998), La loca del desván, La escritora y la imaginación literaria del siglo XIX, Madrid, Cátedra.

Rubin, Susan (ed.) (1986), The Female Body in Western Culture, London & Cambridge, Harvard University Press.