Tot fent un petit joc metaliterari, Montserrat Roig elabora els retrats d'alguns dels personatges femenins de les seves novel·les anteriors (Ramona, adéu i El temps de les cireres). Les coordenades principals d'aquests retrats són els conflictes interiors i les relacions amb els homes, l'art, la política i els esdeveniments històrics. Per sobre de tot, però, sempre sura el difícil camí cap a l'autonomia personal, ja que totes elles són dones que es trobaran en una cruïlla existencial, cara a cara amb el fracàs, on descobriran que no cal que visquin la pròpia vida a través de la d'un home.

Els personatges es van dibuixant a llarg de la novel·la mitjançant un ampli ventall de tipologies discursives, en el qual sobresurten les emprades per les literatures del jo: els dietaris i les epístoles. També els estratagemes estilístics desenvolupats per Roig són habituals en la narrativa de caire més psicològic, com ara l'estil indirecte lliure, l'ús de símbols i leitmotivs, les disgressions memorístiques i l'associació lliure. Tècniques i estils sempre amarats per un to intimista i ben sovint confidencial.

Tot i que L'hora violeta no és una novel·la de respostes, sinó de preguntes, de dilemes, de desafiaments vitals, les seves dones en surten més fortes, més decidides i més lliures, capaces de guaitar el món amb ulls propis. D'alguna forma, conviden la lectora perquè també ho faci així.