El mar tranquil acull el joc, la sensació de frescor que sent Cécile quan es banya, la descoberta del plaer sexual i del desig violent i tendre del cossos. El mar aparentment tranquil és escenari d'una comèdia, d'una mentida amb un destí fatal. El mar turbulent que bat la platja és metàfora de la tragèdia final, i preludi del nou sentiment de Cécile: la tristesa.

Françoise Sagan, només amb 19 anys, va aconseguir expressar amb una tècnica molt senzilla (frases curtes i capítols més aviat juxtaposats), però amb una precisió exacta, la crueltat de l'existència des de la perspectiva d'una jove. Sagan crea un personatge intel·ligent, intuïtiu i sensible, però totalment contradictori. Cécile se sent atreta per Anne, li agrada el model de vida que li suggereix, li ofereix una possibilitat de sortir de l'arbitrarietat i valorar les coses, però, per altra banda, Anne és l'únic personatge que li fa qüestionar els seus actes, la indueix a la reflexió, la fa dubtar davant la idea de llibertat, i això l'arrossega a una paradoxa constant: ¿odia veritablement Anne, si és un sentiment que ella mateixa titlla "d'absurd i ridícul"? Tot i així, continua amb el seu "pla lògic".

Aquí és on Sagan presenta la crueltat de l'existència: la mort és una conseqüència inevitable de la vida que Cécile defensa, la llibertat; però aquesta, a la vegada, s'oposa a l'activitat introspectiva de Cécile. Massa contradiccions que creen la sensació d'absurd, res no té sentit però la tragèdia troba el seu camí.

Cécile ha passat deu anys vivint en un convent, això suggereix disciplina, ordre i poc joc; i quan en surt es troba una burgesia francesa que ha perdut la moral, símptoma d'una societat que, tot just, s'està recuperant de la guerra. Aquest context psicològic en què Sagan situa l'acció és la causa que Cécile i el seu pare basin la seva felicitat en una llibertat que esdevé el fonament de seva existència. Idea que ens remet a la filosofia existencialista. Així, buscar constantment el gaudi fàcil i banal a partir de la diversió, tenir una vida despreocupada, creure en l'acció gratuïta i en una concepció de l'amor "arbitrària i estèril" va més enllà d'una simple actitud adolescent.

Però, paral·lelament, apareix una altra felicitat que s'oposa essencialment a la llibertat: la felicitat d'amor, representada pel personatge d'Anne i interpretada per la mateixa Cécile mitjançant el seu propi descobriment del plaer amorós i sexual. Però la gran paradoxa que Bonjour tristesse ens planteja és que, tot i intuïnt el valor essencial i vertader de l'amor, Cécile es deixa endur per l'acció gratuïta. I amb la mort com a conseqüència, Sagan planteja que tractar un sentiment vertader com si fos un joc i manipular-lo mitjançant un acte gratuït té un destí fatal; però, malgrat tot, Cécile no pot actuar d'una altra manera.

El caràcter cíclic de l'obra ens revela un gran pessimisme envers la vida, ja que, després de tot, Cécile i el seu pare continuen el mateix model de vida d'abans. L'ésser humà essencialment és lliure, però, precisament, aquest fet és una condemna perquè el portarà a la tragèdia; i Cécile està condemnada per sempre a aquest sentiment que sent sola, a la matinada, i el saluda així: "Bon dia, tristesa".