Anne Sexton (Massachussets, 1928-1974) va rebel·lar-se contra les formes convencionals de la societat americana dels 50 i els 60. Si per una banda Sexton va tenir una vida inestable i marcada per l'alcoholisme, fortes depressions i repetits intents de suïcidi, aquest estat turbulent va trobar un sortidor en la poesia. Com la seva amiga Sylvia Plath, va ser en la creació poètica, entesa des de la fisicitat i la intensitat, on trobaria un espai per denunciar les barreres que li havien interposat.

Anne Sexton va ser una de les primeres escriptores que col·locà dins dels seus poemes temes com la menstruació, la masturbació, l'adulteri, l'incest o l'avortament. Però com fa notar Maxine Kumin al pròleg, mentre l'experiència corporal de poetes beats com Allen Ginsberg o confessionals com Robert Lowell era aplaudida per tota una generació culta i intel·lectual, la poesia de Sexton va ser atacada un i altre cop per la crítica, fins que, finalment, el 1967 va ser reconeguda amb el Pulitzer per Life or Die, el punt àlgid de la seva carrera.

La poesia de Sexton és deutora dels més importants poetes confessionals nord-americans, des de Whitman fins a Elizabeth Bishop. Aquesta poesia confessional —terme que va encunyar el crític M.L. Rosenthal a partir del llibre de Lowell Estudis de la vida (1959)— si bé era una idea vaga que donava tantes interpretacions com crítics, sembla que va constituir una ruptura amb la tradició més immediata. L'aportació més gran de la poesia confessional va ser el fet d'incloure experiències molt íntimes, traumàtiques o que podien molestar el lector i, sobretot, l'acte lliure d'escriure-les sense cap tipus d'autocensura. És així com els temes tabú passaven a ser considerats art. La singularitat va venir, tanmateix, del fet que bona part d'aquesta poesia fos femenina, el que va suposar que apareguessin temes no tractats durant dos mil anys. És dins d'aquest marc que s'ha d'entendre la veu de Sexton, a mig camí entre el moviment beatnik i l'inesgotable imaginari surrealista. L'interès de la seva obra, però, no està en comprovar el grau de biografisme o confessió de la seva poesia, sinó en la desbordant imatgeria que la caracteritza.

Les potents imatges de Life or Die, normalment presentades a través de la comparació, tenen com a centre la psicosi i el misticisme —la barreja és letal. Generalment, són interpel·lacions a l'Altre masculí en un to que neix del maltractament i la submissió, però també de l'autodestrucció. Sexton recull la mística cristiana i els grans rituals sacrificials (flagel·lació, martiris...). Caure a les temptacions de la carn suposa, doncs, un fre oposat: destruir el cos físic, pas que portaria l'ésser al sublim; són les imatges de vexacions, del cos magolat o del ventre esdevingut pútrid les que recull Sexton per manifestar un patiment en sintonia al de Jesús a la creu, no sense ironia. (Protestant Easter —eight years old). Si bé aquesta tradició és entesa per la poetessa com a càstig, mai no es procura un sentit d'exempció o purificació. En Sexton mai no s'arriba al sublim, com pretenien les santes medievals, però sí a un atemptat contra la conservadora American style of wife. Després d'haver comès "infraccions" sexuals, irònicament el seu cos només pot ser presentat com putrefacte. Tot i així, la ironia acaba just quan comença el perdó: la veu de Sexton, en última instància, demana acceptació.

El cos de Sexton és mort, però la seva veu es presenta viva, crua, aspra i completament despullada enmig de la flama ("Diseased by the cold and the smell of the house / I undress under the burning magnifying glass" a The Sun), conscient que va directa a la foguera social —a Consorthing with Angels és cremada com Joana d'Arc. És en aquest moment d'acabament que la poeta viu l'èxtasi absolut. Amb un vers lliure ple de ressonàncies surrealistes i psicoanalítiques (ganivets, ecos d'Electra, somnis d'empresonament…), la veu de Sexton s'aixeca per últim cop per donar un fort cop de peu a la farsa paterna, a la família, a la maternitat i a l'estabilitat econòmica.