Segons Derrida, tota polaritat implica una jerarquia, però en l'oposició entre forma i contingut, quin dels dos termes seria l'essencial i quin el marcat o accessori? Sembla que, des de la tradició grega, la preeminència ha estat sempre per al contingut, mentre que la forma ha estat considerada un complement, almenys fins a l'adveniment de les teories formalistes i estructuralistes. I tot i l'existència de noves visions, aquesta idea —que prové de la concepció de l'art com a mimesi i que es veu reforçada amb la representació romàntica de l'expressió personal de l'autor— ha quedat enquistada en la nostra tradició. Susan Sontag, però, considera infructuosa aquesta distinció (tot i que, en algun cas, també hi cau), perquè per a ella els dos conceptes són indestriables: l'un forma part de l'altre. Proposa la noció d'estil (en un ús totalment diferent del de la visió romàntica) per referir-se a la totalitat de l'obra d'art.

L'experiència artística, doncs, no es pot reduir a una interpretació del contingut, sinó que va més enllà d'allò "intel·ligible": "El verdadero arte tiene el poder de ponernos nerviosos. Al reducir la obra de arte a su contenido para luego interpretar aquello, domesticamos la obra de arte". En certa manera, Sontag intenta fer un lloc a l'esperit dionisíac que defensava Nietzsche, o, des del punt de vista de Julia Kristeva, a l'aflorament de restes de l'ordre imaginari. L'art no reflecteix una experiència, sinó que és una experiència en si mateix: "El arte no es una imitación de la naturaleza, sino su complemento metafísico, alzado junto a ella para poder superarla", en paraules de Nietzsche. L'art ens arrenca del món a través d'una experiència que va més enllà i de la qual retornem més rics i madurs.

Per damunt de tot, Sontag s'autoproclama una defensora de l'art com a vivència autònoma i genuïna, i declara la guerra a la hipocresia, la superficialitat i la indiferència ètiques i estètiques. És per això que les seves crítiques són sempre personals i agosarades, i que (tot i partir de la base d'escriure només sobre allò que admira) no vacil·la a l'hora de qüestionar autors considerats en certa mesura "canònics" —ho fa amb algunes obres de Camus, Ionesco o Lukács, per exemple—, ni tampoc de parlar de noves tendències sobre les quals pràcticament ningú no havia teoritzat abans —com en l'article sobre els happenings o en el cèlebre "Notas sobre lo camp". I és que Susan Sontag considerava prioritari obrir un camí a les obres contemporànies (especialment les que havien estat incompreses o subvalorades) abans que reforçar la glòria de les que ja eren considerades "clàssiques".