Marina Tsvietàieva canalitza per mitjà de la paraula la necessitat visceral, animal (d'ànima, però també de bèstia) que la devora i l'empeny a construir una realitat alternativa, contrapunt líric d'una vida en perpetu exili. Escriu perquè no pot no escriure. A les cartes florentines, afirma: "Jamás escribí cartas como éstas (desde que tomé la pluma —no, desde que la pluma me tomó, no—)". Com Hélène Cixous, Tsvietàieva "arriba" a l'escriptura de manera irremissible. Entreveu en somnis aquella altra realitat possible, desitjada, i la recrea per mitjà de la poesia, amb una arquitectura estilística i retòrica que aplica també a la seva prosa, amb un lirisme tan ètic com estètic.

Llançar-se de cap a l'abisme és per Tsvietàieva necessitat vital: l'energia creativa i arrasadora que esclata a la seva escriptura. Un camí vinculat sempre a l'amor, fet de desesperació i d'entusiasme, un amor que exigeix el lliurament total del cos i l'ànima, una ofrena que sempre esdevindrà estèril i l'abocarà de nou a l'abisme. Però aquest abisme és casa seva. Tsvietàieva habita més enllà dels rols coneguts, però no es permet viure des d'un subjecte femení ple, lliure. El seu esperit és més presoner del moment històric del que pot imaginar-se, d'aquí que qualifiqui l'amor lèsbic que narra a la Carta a la Amazona com a irrealitzable, estèril. "No se puede vivir de amor. La única cosa que sobrevive al amor es el Hijo". Perquè l'Església i l'Estat no poden dir-hi res, però la Natura, sí. "Se le puede pedir a la Virgen un milagro —pero no se le pide una locura". I es retorna a l'home. "El 'él' perseguidor se vuelve salvador. La Amiga-Enemiga. Y el viento regresa a sus círculos…".

Tsvietàieva disposa d'una cambra pròpia, sí, però encara el seu temps no és seu, i no es permet abandonar-se a la fam, a la necessitat de l'escriptura, més que en els moments que les responsabilitats diàries com a mare de família li deixen lliure, per això escriu de matinada. Quan la passió trastoca aquest ritu: "Querido, sé que esto es un desorden, amar desde la mañana, en lugar de escribir. Pero esto sucede tan raras veces, ¡tan jamás!" ("Las cartas florentinas").

Si alguna cosa fa Tsvietàieva és entregar-se, i ho fa d'una manera absoluta. Després, només resta l'oblit. El que compta és voler, no tenir. "Tanto cuanto fuiste ayer, —no eres hoy. La absoluta presencia, pero al revés. Todo —ayer: nada —hoy".
La mà, com la paraula, sempre estesa, anhelant.