Después de todo. Poesía a rachas

  • Martín Gaite, Carmen

    Después de todo. Poesía a rachas

Ed. cit.

Después de todo. Poesía a rachas

Madrid, Ediciones Hiperión (poesía Hiperión, 212), 1996

ISBN: 84-7517-393-4 D.L: M-27067-1996

Habéis empujado hacia mí estas piedras.
Me habéis amurallado
para que me acostumbre.
Pero aunque ahora no pueda
ni intente dar un paso,
ni siquiera proyecte fuga alguna,
ya sé que es por allí
por donde quiero ir,
sé por dónde se va.
Mirad, os lo señalo:
por aquella ranura de poniente.

sinopsis

Aquest volum ens ofereix tota l'obra poètica de Carmen Martín Gaite, desenvolupada durant més de cinquanta anys. Tot i estar estructurada en tres parts: "Poemas de primera juventud, "Poemas posteriores" i "Después de todo", podem trobar-hi un únic fil conductor: la consciència del món exterior i la voluntat expressa d'arribar-hi, enfront de l'immobilisme secular femení.

reseña

Carmen Martín Gaite és àmpliament reconeguda per la seva narrativa, ficció i assaig. El seu vessant poètic, en canvi, no és tan conegut. Però tot el món interior de l'autora, l'optimisme, les ànsies de viure, el desig de llibertat són presents en la seva poesia. Entre poemes juvenils i cançons d'adéu a la infantesa, s'insinuen els indicis de la rebel·lió: la recerca de la pròpia veu, la voluntat de caminar en solitud. S'intueix un camí únic i propi, una escletxa de llum que indica la sortida, el camí a la llibertat. La fugida de la campana de vidre, protectora i immobilista, és inevitable. La presó es confon i és alhora casa i cos, família i tradició. La dona tancada és la veu presa, però que ja assenyala el camí a seguir. Perquè ja no es conforma en mirar per la finestra.

Als primers poemes despunta ja el desig de l'autora de seguir el propi camí, i reivindica alhora el seu dret a equivocar-se: "Ya sé que no hay salida, / pero dejad que siga por aquí".

La poeta és conscient del llast que l'acompanya. La família, la societat que la cuida amb amor i la sobreprotegeix, la tranquil·la quotidianitat que viu, són els impediments per llançar-se a fora, a l'exterior, a la vida. A "Por el mundo adelante" la poeta demana que s'obrin les finestres, que s'ofega. Obert i tancat es relacionen, evidentment, amb llibertat i amb presó. La casa és la gàbia, la paràlisi, l'asfíxia. Imatge de la dona, tancada secularment en el seu cos, que ens retorna obligatòriament al binomi actiu/passiu, a tot allò que no li està permès per raó de gènere. Cal que les finestres siguin obertes, les cadenes trencades. La llum, l'aire que entra per la finestra ens connecta amb l'exterior. Una imatge que s'estendrà al llarg de tota l'obra de Martín Gaite. La finestra, el balcó apareixeran, a Entre visillos i a Nubosidad variable, com un símbol de connexió entre dins i fora. I massa sovint la dona és a dins, mirant. És la dona darrere la poeta qui a "Certeza" reconeix la trampa, l'opressió establerta, l'intent d'acostumar la dona al seu raconet: "Habéis empujado hacia mí estas piedras. / Me habéis amurallado / para que me acostumbre".

Martín Gaite és, i se sap, continuadora d'una genealogia femenina literària, de la que formen part Safo i Rosalía de Castro ("Luna llena") i, com elles, invoca un astre propi: el de la nit, el de la foscor... L'alteritat en la qual es reconeix, i que reivindica.

bibliografía crítica

Torre Fica, Iñaki (2001), "La 'mujer ventanera' en la poesía de Carmen Martín Gaite", Espéculo. Revista de estudios literarios, <http://www.ucm.es/info/especulo/numero19/ventana.html>

Edita: Centre Dona i Literatura

Marí i Planells, Neus

Marí i Planells, Neus (2009), "Carmen Martín Gaite. Después de todo. Poesía a rachas", Lletra de Dona in Centre Dona i Literatura, Barcelona, Centre Dona i Literatura / Universitat de Barcelona, data de consulta.

http://www.ub.edu/cdona/lletradedona/es/despues-todo-poesia-rachas
Facebook Twitter Vimeo Share to Stumble Upon More...