Què en queda

  • Wolf, Christa

    Was bleibt

Ed. cit.

Què en queda

Trad. Ed. Martínez, Francesca

Barcelona, Edicions 62, 1991

84-297-3254-3

Què en queda. Quins són els fonaments de la meva ciutat, per què s’ensorra. I que no hi ha més dissort que la de no viure. I finalment, més desesperació que la de no haver viscut.

biografia

Christa Wolf (1929-2011) és l’escriptora berlinesa de la RDA per excel·lència. D’ideologia marxista, fou informant de la policia secreta del règim comunista fins l’any 1961, quan desestimaren la seva col·laboració. A partir de llavors, fou espiada durant trenta anys per la Stasi. Durant aquest període, Wolf començà a oposar-se al règim, fins i tot demanant la dimissió del president el 1989. Finalment, però, quan caigué el mur aquell any, es declarà en contra de la unificació d’Alemanya. Les seves contradiccions polítiques sempre foren molt criticades, sobretot després de la publicació de Què en queda al 1990.

sinopsi

Una escriptora del Berlín-Est viu constantment vigilada per la policia secreta. A través dels seus ulls vivim un dia sencer amb ella i som conscients de la inseguretat, la por i la desconfiança que la situació li genera. El text ofereix, doncs, una crítica ferotge a la societat a través de les seves observacions i el seu parer. El mateix dia, l’autora fa una lectura pública. Una de les seves oients li pregunta què en queda, de tot el que estan vivint. S’obre un debat, la febre de l’opinió s’apodera dels oients. Ningú sap què en queda exactament, però no abandonen l’esperança.

ressenya

Christa Wolf s’embarca en un monòleg interior confús i enrevessat que aconsegueix transmetre a la perfecció l’angoixa i la incertesa del personatge principal, una escriptora vigilada pel règim de la DDR. Amb ella vivim dotze hores a la seva vida, sempre observada pels homes d’uniforme verd de davant de casa seva, que la fiten per la finestra del seu estudi. En el transcurs d’un dia, l’escriptora es pregunta, sobretot, què en queda del tot el que estan vivint: potser el patiment, la desconfiança als amics, als estimats, una llengua amb la que ja no es pot identificar per explicar el que li passa (que recorda a l’escepticisme del llenguatge de Hofmannsthal, o a les declaracions de Theodor W. Adorno després d’Auschwitz), ja que després del que ha succeït amb Alemanya, els sentiments són tan confusos que no sap per on començar. Però potser també en queda l’esperança, l’esperança que la gent debati, tot i que amagadament, i la sensació d’unitat i de cohesió malgrat les diferències que es fan dins del règim.

Gràcies a aquesta tècnica d’escriptura tan personal no només s’aconsegueix una empatia total amb el personatge, sinó també el rebuig a la societat de la qual n’és víctima. La crítica social que emana del text intenta fer palesos els efectes psicològics i físics causats per aquest estat de vigilància permanent, així també com les contradiccions i les febleses del mateix règim.

El text, considerat autobiogràfic per la gran majoria del poble alemany, desencadenà molta polèmica: tot i ser escrit el 1979, Wolf el publicà al 1990, quan ja havia caigut el mur i el règim de la RDA i ja no hi havia perill de ser censurada. Fins llavors, Wolf només s’havia pronunciat públicament contra del règim el 1989. Per això mateix, alguns altres escriptors i medis de comunicació titllaren Què en queda d’oportunista i covard.

Tot i la crítica evident que Wolf fa al règim comunista, és important remarcar que el lector o lectora no té la sensació que Wolf vulgui fer com altres escriptors de la època, «anar d’una Alemania, a l’altra» (és a dir, intentar emigrar de la Alemania-Est a la de l’Oest). Què en queda és, en realitat, un document excepcional no només de l’època, sinó del pensament de la majoria de ciutadans i ciutadanes que estaven a favor de la teoria comunista, però alhora fortament en contra de la seva posada en pràctica.

És el relat d’una societat exiliada interiorment, que no pertany ni aquí ni allà; és el relat visiblement apolític que s’ha hagut de fer polític per poder ser entès. És, així doncs, també en aquest sentit, un text que queda obert, sense resposta, com la mateixa pregunta que li fa una de les seves oients al final del dia: de tot això, «què en queda?»

bibliografia crítica

Karasek, Helmut (2010). Selbstgemachte Konfitur. Der Spiegel [en línea]. Consulta: 16/11/2016. Disponible a: <http://www.spiegel.de/spiegel/print/d-13501836.html>

Lepper, Anna (2013). Das MFS und Christa Wolf – Die Erzählung „Was bleibt“ und der gesamtdeutsche Literaturstreit. Lernen aus der Geschichte. Consulta: 16/11/2016. Disponible a: <http://lernen-aus-der-geschichte.de/Lernen-und-Lehren/content/11337>

Edita: Centre Dona i Literatura

Rovira, Andrea

Rovira, Andrea (2017), «Christa Wolf. Què en queda», Lletra de Dona in Centre ADHUC, Barcelona, Centre ADHUC / Universitat de Barcelona, fecha de consulta.

http://www.ub.edu/cdona/lletradedona/es/que-queda
Facebook Twitter Vimeo Share to Stumble Upon More...