Metáfora da metáfora

  • Queizán, María Xosé

    Metáfora da metáfora

Ed. cit.

Metáfora da metáfora

A Coruña, Espiral Maior, 1991

ISBN: 84-404-9394-0

O poeta ama a perfección   non te ama a ti.   Es idealización   mito   metáfora da metáfora.

De non seres perfecta como te amarían?

biografia

María Xosé Queizán (Vigo, 1939) és considerada una de les representants del feminisme literari i intel·lectual a Galícia. Ha conreat els gèneres de la novel·la (Amor de tango, 1992), el teatre (Antígona, a forza do sangue, 1989), l'assaig (Recuperemos as mans, 1980) i la poesia (Non o abras como unha flor: poesía reunida 1980-2004, 2004), a més de nombrosos articles (molts a la revista Festa da palabra silenciada, de la qual n'és la directora), sempre des d'una perspectiva feminista i nacionalista, lluites amb les quals ha militat activament des dels anys seixanta fins a l'actualitat.

sinopsi

La construcció de l'amada com a objecte d'admiració per part de la literatura escrita per homes és el punt de partida per a una crítica a les diverses formes que adopta la dona en la poesia escrita per homes al llarg de tota la tradició literària. Una dona que és idealitzada fins convertir-se en un ésser totalment desvinculat de la seua existència real, elaborat a partir dels recursos literaris de l'imaginari masculí. El jo poètic, emperò, esdevé conscient de la seua condició femenina instrumental i es rebel·la contra aquest sistema limitador de l'única forma possible: apropiant-se de les paraules i l'amor per desenvolupar la seua veritable identitat.

ressenya

En aquest repàs per les diferents formes que les dones han pres dins el cànon literari occidental, es constata que l'amor que ens han transmès els poetes és una invenció seua a partir de la qual s'han anat recreant durant segles de paraula androcèntrica. Partint d'aquest oblit de les dones, apareix una alternativa amorosa i literària femenina erigida com a l'única solució possible a la tradició poètica que neix de la dominació de l'home per sobre els altres éssers.

Una veu lírica femenina exposa, d'una manera sarcàstica, els tipus d'amor que han dominat els discursos poètics tot desmuntant-ne diferents tòpics. Així, doncs, es parla d'un amor entès com una font de dolor tan gran que, arribats a l'alegria del patiment, acaba trobant en la mort l'única via possible a la força dels seus sentiments per l'objecte amat, esmentant com a cas més paradigmàtic el mite de Tristany i Isolda. L'home apareix com el pidolaire que demana atenció a l'amada, o bé el defensor d'una "transgressió" com l'adulteri o el rapte (essent-ne ell l'executor) destructiu però imprescindible per al fet poètic. La dona constitueix, per als poetes, la causa d'aquesta follia hiperbòlica que aboca ineludiblement els amants a la mort, d'unes forces que li són alienes però que ataquen l'enamorat i l'arrosseguen al seu fatal destí. Tanmateix, s'evidencia que les dones reals romanen escèptiques a un poder que desconeixen i no les té en compte.

Una altra forma d'amor es basa en l'adoració per part del poeta de l'amada. L'home omple d'atributs un objecte (en contrast amb subjecte) escollit, que a partir de llavors esdevé constantment present en les paraules, però absent en els fets. Aquesta creació perfecta i desvinculada de la realitat és ironitzada, evidenciant en ella una forma de narcisisme: estimant aquest objecte, l'amant lloa el reflex dels seus gustos, és a dir, una part d'ell mateix. Amb tot, la dona vertadera, que ha deixat d'existir i no és més que un nom i les paraules que l'envolten, roman indiferent a la veu masculina i insatisfeta sexualment.

L'amor, en tant que invenció de la poesia, ha de poder adoptar una tercera forma en què les dones siguin subjectes amb veu i voluntat. Aquest recull de poemes breus i directes proposa d'apoderar-se de la paraula i expressar altres formes d'estimar més satisfactòries: fer "metáfora da metáfora", desmuntar l'imaginari amorós masculí i escriure'n un de propi, una nova metàfora que parteixi de les sensibilitats ignorades fins llavors. Cal trobar, a més, l'"estany" femení on l'amor, la comprensió i la protecció de la mare (una mare que també s'estima com a la terra, Galícia) fomenti el retrobament entre "germanes", filles oblidades pels homes que aconsegueixen realitzar-se entre elles, que descobreixen en l'amor lèsbic l'oportunitat per sortir de tot artifici anihilador de la seua identitat i gaudir del que veritablement són com a éssers independents.

bibliografia crítica

Acuña, Ana, Mejía, Carmen (1999), "O amor na obra de Mª Xosé Queizán". Madrigal, 2: 11-20.

Cerqueira Ogando, Vanessa (2011), "Biografía de María Xosé Queizán". Poesiagalega.org, 10/10/2014. <http://www.poesiagalega.org/arquivo/ficha/f/783>.

Pallarés, Pilar (1993), "Limiar" en Despertar das amantes, María Xosé Queizán. A Coruña, Espiral Maior: 9-11

Reisz, Susana (1996), "Daqueles que cantan... sen miramentos: María Xosé Queizán ou o amor á disonancia".  Poesiagalega.org, 10/10/2014. <http://www.poesiagalega.org/arquivo/ficha/f/1568>.

Edita: Centre Dona i Literatura

Ferrer Escandell, Jèssica

Ferrer Escandell, Jèssica (2015), "María Xosé Queizán. Metáfora da metáfora", Lletra de Dona in Centre Dona i Literatura, Barcelona, Centre Dona i Literatura / Universitat de Barcelona, fecha de consulta.

http://www.ub.edu/cdona/lletradedona/metafora-da-metafora
Facebook Twitter Vimeo Share to Stumble Upon More...