Réquiem y otros escritos

  • Ajmátova, Anna

    Réquiem

Ed. cit.

Réquiem y otros escritos

Traducción del ruso de José Manuel Prieto

Barcelona, Galaxia Gutenberg (Círculo de Lectores), 2000

84-8109-288-6 /84-226-8167-6

"y como un apéndice inútil, Leningrado colgaba del portón de sus cárceles, mecido por el viento."

biografia

Anna Andréievna Akhmàtova (Bolxoi Fontan, 1889 – Domodédovo, 1966) va néixer al si d'una família aristocràtica. Va estudiar literatura a Sant Petersburg, on va freqüentar els cercles literaris de principis de segle i va publicar els seus primers volums de poesia. Des de la Revolució Russa i durant l’estalinisme, la seva obra va ser titllada de burgesa i superficial, i deixada de publicar. El seu company va ser deportat al gulag, així com, més tard, el seu propi fill. Akhmàtova va ser rehabilitada després de la mort de Stalin i la seva obra va captar un gran interès internacional.

sinopsi

Réquiem recull un breu però contundent cicle poètic compost per l’autora entre 1935 i 1943, després que el seu exmarit fos afusellat i, especialment, que el seu fill fos detingut i enviat a un gulag. Els poemes es presenten com un plany per la situació de terror patida pel poble rus durant el règim de Stalin i emfasitza especialment els sentiments de solitud i impotència, experimentats per totes aquelles persones que tenien familiars detinguts i cap informació sobre ells. Réquiem és també una obra que parla sobre com el dolor s’apodera de les persones i sobre quins efectes produeix.

ressenya

Davant l’horror d’Auschwitz, Adorno va sentenciar que continuar escrivint poesia seria un acte de barbàrie. Davant l’horror del gulag i el terror estalinista, Akhmàtova confia, en canvi, en la poesia com un (potser) darrer crit d’auxili del poble rus immers en la massacre.

Majoritàriament en primera persona, els poemes que conformen Réquiem estan escrits des del punt de vista d’un cos molt concret, la tragèdia del qual pràcticament no és tractada en la literatura concentracionària soviètica: el de la dona (o, més concretament, la mare) que passa dies sencers davant les institucions penals, procurant esbrinar alguna cosa, en va, de la persona que estima –gairebé sempre el fill, en el cas d’Akhmàtova– i que ha estat empresonada o deportada.

Els poemes oscil·len entre dos espais: el pati de la presó i l’habitació buida, marcats ambdós pel silenci i per l’absència de la persona detinguda, i és precisament aquesta alternança la que situa la posició de la veu poètica, que experimenta una progressiva dissolució de la frontera entre els dos espais. Així doncs, tot i no estar pròpiament tancada a la presó ni al gulag, la dona que protagonitza els poemes d’Akhmàtova sent cada cop amb més força que les portes que no s’obren per alliberar el seu fill també la mantenen a ella reclosa.

La lírica d’Akhmàtova s’eleva com un crit de dolor que parteix de l’experiència individual i ateny la dimensió col·lectiva, de les companyes d’espera en primer lloc, però finalment també de tot el poble rus, segrestat pel règim soviètic. Com planteja Didi-Huberman (2016), el plany, el plor, en definitiva, l’expressió del sofriment, disposen d’una gran força emancipadora, capaç d’articular políticament una col·lectivitat. És des d’aquest punt de vista que podem veure com, per a Akhmàtova, la lírica es converteix en un espai per reteixir els vincles i llaços humans que l’estalinisme havia esquinçat brutalment, i generar una nova comunitat a través seu. Per més que el sentiment de solitud és especialment puixant i dolorós en tot el poemari, hi ha un refús absolut a viure’l en solitari, ans una voluntat de compartir-lo i encarnar-lo en cadascun dels cossos que el pateixen simultàniament.

Des d’aquest punt de vista, Réquiem disposa pràcticament d’una funció sagrada, religiosa (en el sentit etimològic de religio), en tant que pretén la re-unió d’una comunitat a través de la paraula. La utilització de les pautes formals de la bilina (poesia èpica oral i tradicional de Rússia i Ucraïna), així com les referències a la crucifixió de Crist realcen aquesta intenció, tot proposant una hermenèutica del dolor en clau martirològica. En aquest sentit, Akhmàtova utilitza el cristianisme i l’espiritualitat tradicional del poble rus com a espai d’identificació comunitària, alternatiu  o directament oposat al del comunisme, en la mateixa mesura que també ho seria la literatura “no oficial”, oposada als cànons programàtics del realisme socialista i distribuïble només de manera clandestina.

bibliografia crítica

Didi-Huberman, Georges (2016), Peuples en larmes, peuples en armes. L’œil de l'histoire 6, París, Minuit.

Edita: Centre Dona i Literatura

Villanueva Mir, Marc

Villanueva Mir, Marc (2018), «Anna Ajmátova. Réquiem», Lletra de Dona in ADHUCCentre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat / Universitat de Barcelona, fecha de consulta.  

http://www.ub.edu/cdona/lletradedona/requiem-y-otros-escritos
Facebook Twitter Vimeo Share to Stumble Upon More...