La institució del segle XII que avui anomenem familiarment universitat
és el resultat d'un lent procés evolutiu que ens ha conduït
a la situació actual. Des del segle XI, quan a Bolonya i a París
van sorgir els primers indicis d'aquesta nova institució que en
poques dècades eclipsaria les tradicionals i, d'alguna manera, encarcarades
escoles catedralícies -que tant havien fet per al manteniment de
la cultura occidental a l'anomenada alta edat mitjana-, s'obria
una nova etapa del saber i del progrés intel·lectual de la
humanitat.
La finalitat, encara no ben definida en els segles XI i XII, de la nova
institució d'alta cultura, que s'anomena studium, tindrà
ben aviat serioses dificultats per poder realitzar amb un mínim
de dignitat la seva missió ideal inicial de recuperar el dret romà
(Bolonya), de ser el centre motor de la filosofia i teologia cristiana
(París), o el motor d'un renovat coneixement mèdic (Salern
i després Montpeller).
Des del primer moment, com avui dia, s'haurà de distingir entre
la ciència pura i els interessos del poder, els interessos jurisdiccionals,
els interessos econòmics i les ambicions personals que es mouran
al voltant dels primers studia o universitats. Allò que en
realitat es veurà clar des de la fi del segle XII, i sobretot a
la primera meitat del segle XIII, serà el control del món
universitari pel poder religiós (bisbe), el poder polític
(l'imperi o els monarques territorials), o el poder local (municipis);
tot això sense comptar les ambicions personals del professorat,
que veia en el cursus honorum universitari una plataforma de llançament
per a la seva pròpia carrera de vanitats personals, que haurien
de culminar (si tot anés bé) en la cúria romana, com
a titular d'un bisbat, o com a conseller àulic de l'emperador o
de qualsevol sobirà. La nova institució es mostrava des del
principi com a mitjà per ascendir en la societat sense la necessitat
de pertànyer a un determinat llinatge feudal. Havia aparegut la
valoració personal pel coneixement adquirit, és a dir, els
experts d'una determinada branca del saber, que més endavant anomenarem
tècnics.
Una nova noblesa de la intel·ligència s'aniria obrint pas,
a poc a poc, en un món controlat pel poder d'escasses famílies
que posseïen la terra o la veritat dogmàtica.
Tot i que la institució universitària donava esclat i esplendor
a la ciutat que l'allotjava, el seu primer gran fracàs va ser que
la picaresca dels estudiants i els aldarulls que provocaven creaven una
sèrie de problemes que la societat de l'època no estava acostumada
a sofrir. A tot això s'ha d'afegir el problema del finançament,
ja que l'èxit de la novetat va atraure una gran quantitat d'estudiants,
i una de les seves aspiracions era perpetuar-se com a etern estudiant dins
de la institució, però en aquesta segona etapa com a professor.
Les institucions universitàries perfilaran els reglaments interns
i complicaran les estructures amb la finalitat d'evitar, en la mesura que
sigui possible, els abusos, les falsificacions de títols i els eterns
estudiants, que havien fet un modus vivendi d'allò que havia de
ser una etapa de formació.
Un dels fenòmens més estesos serà crear una organització
en què la responsabilitat quedarà difuminada en una sèrie
d'instàncies paral·leles on serà molt difícil
prendre una decisió de la qual algú sigui el veritable responsable;
i és que a l'edat mitjana la responsabilitat directa serà
tan poc volguda com en el món actual.
Cancellers, rectors, degans, facultats, tribunal, comissions, gremis de
professors, gremis d'estudiants, claustres, jurisdicció civil, interessos
econòmics, interessos polítics, interessos personals i, sobretot,
la vanitat dels que es creuen el centre de la societat, portaran a la institució
una sèrie de problemes en tots els àmbits que s'han perpetuat
a través dels segles; i és que el motor n'és l'home
(en aquest cas, l'homo academicus, i aquest ha canviat menys del
que mostren les aparences).
El resultat va ser una institució en què la cooptació
i la jerarquització, com qualsevol gremi medieval, en constituïen
la pròpia essència: els aprenents (estudiants), els oficials
(llicenciats) i els mestres (doctors). S'havia de fer una obra mestra (una
tesi) per poder ingressar en l'escollit grup dels professors, als quals
s'afalagava la majoria de vegades amb títols honorífics,
aparat acadèmic i salaris poc adequats, i és que la societat
medieval, com la d'avui dia, sabia i sap que la vanitat de l'intel·lectual
és un element per explotar.
A pesar de tot això, les aportacions de la universitat a la societat
han estat fonamentals per al progrés de la humanitat, i això
és el que redimeix parcialment una institució que en cada
moment ha buscat i busca sobreviure per egoisme, però també
per voluntat de servei.
I com un servei més, aquesta modesta publicació pretén
presentar el Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona, amb l'ànim
de donar a conèixer i potenciar la tasca que realitza a la nostra
institució, i per això res millor que recordar històricament
què va significar en el passat, i buscar-ne la projecció
cap al futur.
Salvador Claramunt Catedràtic d'Història Medieval
Vicerector d'Activitats i Promoció Culturals