Actituds, transmissió i usos lingüístics dels tàtars de Crimea

El poble tàtar de Crimea va patir una deportació l’any 1944 i va viure a l’exili fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica. El cas d’una llengua que s’hagi esvaït del territori històric i no hi hagi tornat fins al cap de mig segle com a llengua minoritzada és únic a Europa i no se’n documenta cap de semblant a banda de l’hebreu, amb la gran diferència que l’hebreu es va reimplantar al seu territori històric com a llengua estatal dominant. Aquest treball aborda la transmissió lingüística intergeneracional del tàtar de Crimea. Per mitjà d’un estudi quantitatiu amb 572 enquestes sociolingüístiques recollides a Crimea la primavera de 2011 i de la pròpia observació de la realitat crimeana, l’estudi analitza els usos lingüístics, les actituds i la dimensió identitària dels tàtars per avaluar-ne el grau d’interrupció de la transmissió lingüística. L’absència de dades demolingüístiques fiables per al tàtar de Crimea i per a bona part de les llengües mitjanes i petites de l’espai postsoviètic fa que resulti imprescindible recórrer a dades quantitatives i qualitatives pròpies si es vol avaluar el grau de substitució lingüística en una zona concreta. A banda d’això, les dades dels censos oficials i de les principals obres de referència en matèria demolingüística presenten un biaix molt marcat que deriva d’una greu confusió terminològica que s’arrossega des de mitjan s. XIX: la interpretació del terme rodnoi iazik (llengua nativa). El fet que aquest concepte s’entengui habitualment en l’àmbit postsoviètic com a llengua materna, amb tots els equívocs que planteja aquest terme, fa que no se sàpiga mai si es fa referència a la llengua inicial, la llengua habitual o la llengua en què es té més competència. Vistes les dades de què disposem i, sobretot, després de confrontar les respostes a la pregunta sobre rodnoi iazik amb les respostes sobre llengua inicial i usos, creiem que la interpretació correcta del concepte és llengua d’identificació. D’aquesta manera, doncs, les dades demolingüístiques de l’espai postsoviètic queden invalidades i cal trobar una nova manera de comptar parlants, sigui quin sigui el concepte de parlant que tinguem al cap. El tàtar de Crimea, doncs, compta amb molts menys parlants dels que se li suposen i se li atribueixen generalment. A banda d’això, una bona part dels parlants joves i urbans mostren un grau elevat de russificació i fan un ús molt restringit del tàtar. Això és així fins i tot en l’àmbit de les escoles nacionals dels tàtars de Crimea, les úniques que teòricament imparteixen l’ensenyament en tàtar. Aquest treball aborda una qüestió que s’havia plantejat en alguns àmbits però que mai no s’havia atacat de manera directa i amb dades empíriques. Confronta les dades declarades de rodnoi iazik amb les dades declarades de llengua inicial i ho completa amb dades d’usos i actituds. Per tant, aconsegueix un quadre prou complet que permet avaluar la situació de la llengua. El fet que els informants vagin dels 12 als 62 anys també dóna una bona perspectiva generacional a l’estudi. Finalment, el treball també planteja la necessitat de casar les dades observades, com a expressió d’una mirada experta i externa, amb les dades declarades, com a manifestació de les percepcions internes de la població que és objecte d’estudi.