Mesa II

Memòria del passsat

Comitè Científic

• President: Delfín Rodríguez (Universidad Complutense de Madrid)
• Vocal 1: Immaculada Lorés (Universitat de Lleida)
• Vocal 2: Marià Carbonell (Universitat Autònoma de Barcelona)
• Vocal 3: Germán Ramallo (Universidad de Murcia)
• Secretària: Milagros Guardia (Universitat de Barcelona)
• Adjunta: Ilaria Sgrigna (Universitat de Barcelona)
• Contacto: Ilaria Sgrigna - ceha-2008passat@ub.edu

Memòria del passat

El fil conductor d’aquesta secció és la relació d’aspectes en què el passat sigui protagonista com a model plàstic, literari o ideològic, com a vehicle transmissor de conceptes, sense oblidar la difusió, restauració o destrucció del patrimoni i el seu ús políticoideològic.

Subseccions

1. La re-creació del passat. L’ús del patrimoni per a la formació d’una memòria col·lectiva

Lluny de la versió suau, lleugera que l’habitud del turisme ens ofereix del patrimoni, aquest sempre ha tingut un rerefons o, fins i tot, una intenció ideològica. La conservació, la destrucció, la potenciació del patrimoni, per bé que viscuts com a factors de desenvolupament social o econòmic, com a signe de civilització o manca d’aquesta, no és una conseqüència directa del progrés, no és un itinerari predeterminat. Aquest fet xoca o ha xocat, de vegades, amb la necessària aproximació científica per part dels historiadors de l’art; d’altra banda, és el que dóna sentit a la pervivència, a l’ús d’aquest patrimoni.

La resolució d’aquest dilema condiciona des de la recerca, fins a la difusió d’aquest patrimoni, passant, lògicament, per les modalitats de restauració del mateix, sense oblidar la re-producció del seu llegat, a través de mitjans visuals, com la fotografia, el gravat, el dibuix, la pintura…, testimonis de la memòria d’èpoques pretèrites.

2. Recordant el passat. Descoberta, recuperació, ideologia

Des de l’Antiguitat, la mirada cap al passat, el que sovint anomenem erròniament «clàssic», ha estat una constant. Aquest fenomen ha estat anomenat segons les èpoques «renovatio», Renaixement, Neoclàssic, «revival»…

En l’anàlisi que els historiadors de l’art hem fet d’aquest fenomen ha predominat, generalment, l’interès per les modalitats de la recuperació formal-estilística o iconogràfica d’aquell passat mitificat és a dir, el procés físic. Sense deixar de banda l’interès per aquests aspectes és evident que la qüestió esdevé molt més rica si hi considerem, a més, l’element ideològic o polític o com ha condicionat els diferents presents des de l’Antiguitat fins a l’època moderna. Interessen aquí, doncs, no només el procés sinó els perquès d’aquest procés.

3. Continuïtat i ruptura: els models del passat

La descoberta d’una cultura va determinar el repertori decoratiu de tota una generació; la descoberta d’un sarcòfag va condicionar tota una manera de fer escultura; la lectura de Vitruvi ha marcat l’arquitectura de totes les èpoques…

La relació entre el present i el passat, des del punt de vista artístic, és una relació complexa. El procés implica l’oblit, la consciència de la pèrdua, la voluntat de recuperar, una ideologia de la recuperació… No és un itinerari planer, car si bé l’Antiguitat hi és sempre present en major o menor mesura, passat també és qualsevol moment anterior al nostre present. L’absència d’una consciència històrica crítica ha fet que, fins avançada l’època moderna, la precisió en la recuperació, la relació amb el passat, amb els models del passat, hagi estat molt més híbrida, molt menys nítida, o si volem científica del que sovint s’accepta. El pòsit quotidià de les èpoques precedents crea una paradoxa: l’oblit –és a dir, la ruptura– conviu amb la memòria –és a dir, la continuïtat– monumental. Estem, realment davant d’una paradoxa?

 

:: inici : mesas : mesa II