Mesa IV

Rememorar els artefacta, atifells, atuendos

Comitè Científic

• President: Ignasi Terradas (Universitat de Barcelona)
• Vocal 1: Rosalia Torrent Esclapés (Universitat Jaume I, Castelló)
• Vocal 2: Anna Muntada (Universitat Autònoma de Barcelona)
• Vocal 3: Joan Domenge (Universitat de Barcelona)
• Secretària: Teresa M. Sala (Universitat de Barcelona)
• Adjunt: Ricard Bru (Universitat de Barcelona)
• Contacte: Ricard Bru - ceha-2008artefacta@ub.edu

Rememorar els artefacta, atifells, atuendos

El diccionari defineix el terme «rememorar» com a la voluntat d’evocar la memòria d’una cosa. D’altra banda, els usos històrics de la llengua autoritzen la recuperació de termes com: artefactes (potser el més recent, mitjan segle XVIII, del llatí «fet amb art»), atifells o també artifells (en català d’artificulus, sorgit del creuament d’arte-factum i articulus) o bé atuendos (que recupera la paraula castellana en el seu significat primigeni com a pompa, aparell; aixovar, mobiliari; i per derivació utensili). En aquestes coordenades s’emmarquen els continguts d’aquesta taula.

Un repàs a la recent historiografia sobre «l’objecte artístic» posa de manifest la indefinició conceptual imperant. És necessari tornar a considerar les paraules i els conceptes que porten associats, aprofundint si cal en l’etimologia, per així alliberar-nos de tòpics i prejudicis historiogràfics encara vigents. La qüestió no és fútil, atesa la dificultat d’agrupar sota una mateixa etiqueta una producció caracteritzada per la gran varietat tipològica, material, tècnica i funcional.

Rememorar, fer memòria, comporta recol·locar en el seu punt just aquelles obres que van quedar al marge de la tríada acadèmica de les Arts Majors. Tornar a refer els processos d’ideació i execució, reconstruir la seva funció utilitària i/o representativa, discriminar el seu autèntic valor material, sumptuari i/o simbòlic per tal de superar posicionaments ancorats en una historiografia inoperant a la llum de les exigències del nou segle XXI.

Subseccions

1. Sobre el luxe i el valor

La manera com es denominen les coses és significativa dels continguts i del valor que en cada context reben. Les etimologies de les paraules situen i clarifiquen la consideració i la nomenclatura que en cada època s’utilitzarà per anomenar les arts mecàniques, arts sumptuàries, arts de l’objecte, arts menors, arts decoratives, arts industrials...

L’objectiu d’aquesta taula és abordar, des de la Història de l’Art, «aquestes arts que constitueixen un marc per a la vida» i veure les implicacions i repercussions que deriven d’una determinada idea de luxe. Sumptuós o sumptuari? Fastuós o refinat? Superflu o exclusiu? Autoria o formes, són un luxe o confereixen valor?

Probablement no hi ha una sola pregunta ni una única resposta, però plantejar-les enceta una via per a la reflexió i la interpretació.

2. De la concepció-execució a l’ús-abús

El camí que la incipient historiografia artística prenia ja en el segle XIX, a la recerca de recuperar i reinterpretar d’alguna manera el passat, no va tenir la continuïtat desitjable. Tampoc les successives experiències de Arts & Crafts, Bauhaus i les avantguardes del segle XX, que han proposat reprendre sense prejudicis la consideració de les diverses disciplines artístiques, no abocà a la reinterpretació del passat més llunyà, tot privant els artefacta d’una consideració més equànime.

Per tant, proposem una relectura diacrònica dels processos, de creació, execució i recepció, que revisi els valors i els usos atorgats a l’obra d’art en la seva accepció més àmplia i lliure de judicis preconcebuts.

3. Amb i contra el cos

Protegir, mostrar, ostentar, empresonar, delatar... el cos. El vestit i el refinat aixovar de joiells i altres accessoris que l’acompanyen simbolitzen i materialitzen els valors i el sentit de pertinença a una determinada elit o classe social. Aquesta darrera taula té una especificitat, perquè que tota ella gira entorn del vestit i la seva posada en escena, ja sigui en l’àmbit domèstic de la vida quotidiana, o bé en l’espai públic, sense oblidar el marc eclesiàstic. Manifestació per excel·lència d’una cultura que fa prevaler el valor de la imatge, el vestit pot ser un mitjà d’autoafirmació, d’integració o bé d’exclusió. D’entrada, cal considerar els teixits, els materials i les tècniques amb què s’afaiçonen, els motius que els decoren, el simbolisme dels seus colors, els teixits han servit i serveixen per discriminar socialment i sexual. També el vestit, deutor de les modes, embolcalla o se cenyeix al cos, evidenciant així la consciència que se’n té i/o el control que s’imposa en el cos d’altri en què aquests excel·leixen pel refinament i habilitat assolits en els seus respectius oficis.

 

:: inici : mesas : mesa IV