15 de JULIOL – Benvinguda a la Caravana a Grècia! #ObrimFronteres‏

050ea5e6-c060-4b5d-aa5e-74e3fc9e2691

Del 16 al 25 de Juliol una caravana d’autobusos solidaris anirà des de Barcelona fins a Tessalònica, procedent de diverses ciutats de l’estat espanyol per denunciar les polítiques migratòries europees i exigir als estats que compleixin amb les seves obligacions davant els i les sol·licitants d’asil.

En relació a la caravana, us fem arribar la CRIDA DE SUPORT CATALÀ A LA CARAVANA. És molt important que que el DIVENDRES 15 JULIOL a les 19hs, donem la benvinguda als autobusos que arriben a Barcelona el dia 15 i que partiran l’endemà cap a Grècia. Veniu a donar suport!
A les 20h tindrà lloc l’acte reivindicatiu amb intervencions i música, al final de la Rambla de Poblenou – Front Litoral. (veure el seu manifest)

També us recordem que el DIJOUS 14 JULIOL a les 12hs, tindrà lloc una roda de premsa davant l’oficina de la UE al Passeig de Gràcia, 90. Portarem la pancarta de les Jornades “Dones lliure en territoris lliures, obrim les fronteres!”. Podeu consultar la nota de premsa al següent enllaç.

Animem a tots els grups que vulguin, a signar i adherir-se al manifest, enviant un correu a l’adreça: caravanafeministagrecia@gmail.com indicant a l’assumpte “suport caravana”.

Cridem ben fort contra les polítiques patriarcals -armes, guerres, fronteres- que separen la humanitat en dues parts:
qui té dret a la vida i qui no en té!

‪#caravanaagrecia‬ ‪#obrimfronteres #refugiadesbenvingudes #DDHH

4F amb noms i cognoms Una reflexió sobre el paper de la policia, la judicatura, la premsa i la classe política en l’asfixiant silenci previ a l’emissió de Ciutat Morta

Jesús Rodríguez 20/01/2015, article publicat a La Directa

Muy Sra. mía, soy Mariana Huidobro, madre de Rodrigo Lanza…”,així comença2015-02-21-azulva una carta, amb data de 19 de desembre de 2011, dirigida a la Fiscalia Provincial de Barcelona. Fa més de tres anys que Huidobro, mitjançant aquesta missiva, va informar al màxim òrgan fiscal de les irregularitats del cas 4F que quedarien reflectides uns mesos més tard al documental Ciutat Morta. El fet que els agents Bakari Samyang i Víctor Bayona –peça clau testifical del cas 4F– haguessin estat condemnats per tortures greus i simulació de delictes en un altre cas podia haver donat un tomb a tot el procés. Cal recordar que els cinc anys de presó de Lanza i els tres anys i tres mesos de Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras només estaven suportats per les paraules de Samyang i Bayona. Cap prova més. Per contra, la resta de proves, testimonis, indicis i pericials apuntaven a la versió del test que va caure des del terrat, una versió que exculpava els encausats.

Malgrat les esperances dipositades per Huidobro, la Fiscalia va optar pel silenci i mai es va dignar a donar resposta a la carta. Només de manera verbal, la fiscal del cas 4F –que casualment va ser la mateixa fiscal del cas Yuri Jardine– li va dir a la mare de Lanza, segons ella mateixa va explicar, que amb una única coincidència no podia fer-hi res i que només en cas que es trobessin més coincidències amb altres casos de tortura i simulació de delictes “potser” es podria plantejar la revisió del cas. Aquest va ser l’últim intent de la Mariana. A partir d’aleshores es va abocar en la seva particular venjança: el documental que dissabte va colpir durament el cap i el cor de 569.000 catalanes.

L’actitud de passivitat de la fiscal va dibuixar una renglera més del mur que el poder polític, mediàtic, judicial i policial ha construït al llarg d’aquests nou anys en relació al cas 4F. Un mur infranquejable en paraules d’Huidobro la nit de dissabte, entre llàgrimes i emocionada, a les portes del consistori barceloní, poc després que finalitzés el passi del Canal 33. Tot aquest desori no ha estat fruit d’un cúmul de coincidències desafortunades: aquí hi ha hagut una deliberada actuació, en alguns aspectes, i un mirar cap a un altre costat, en d’altres. En repasso alguns de fonamentals per entendre què ha passat.

 

Un problema a la Guàrdia Urbana

La nit del 4F, els agents Samyang i Bayona van actuar des de les vísceres, però també des de la profunda convicció que tot allò il·legal o irregular que fessin seria encobert i protegit pels seus comandaments. Consciència d’impunitat, certesa de mant protector. Només cal que cerqueu a internet les paraules “Julian Delgado” i “Guàrdia Urbana” per saber d’on venim. Avui és oportú que tothom coneixi qui era fins fa tres mesos el màxim responsable de la UNOC (Unitat Nocturna Operativa Centralitzada), unitat on estaven adscrits els dos agents ara empresonats al mòdul d’alta seguretat del centre penitenciari de Quatre Camins. Es tracta de l’inspector en cap Agustín Hernando, més conegut com a Cuchi, recentment suspès de sou i feina arran d’una investigació del jutjat d’instrucció 10 de Barcelona que l’acusa de greus delictes, com ara donar la instrucció d’ocultar dins d’un atestat els cops que un guàrdia urbà va propinar a un vianant detingut, així com de l’apropiació de grans quantitats de llaunes de cervesa incautades en aplicació de l’ordenança del civisme. ¿Si un comandament té comportaments com els descrits, què podem esperar dels seus subalterns?

Aquestes pràctiques s’han fet més i més comunes des de 2007, any en que les ordenances del civisme i la persecució a la venda ambulant van justificar una “guerra de baixa intensitat” de la UNOC contra persones amb “estètica alternativa” que gaudeixen de la festa al centre de la ciutat, així com vers immigrants i treballadores sexuals. Són desenes els casos d’abusos que aquests anys hem localitzat, malgrat no poder-los investigar a fons, protagonitzats per agents d’aquesta brigada policial on hi treballen uns 200 efectius. Totes aquelles amb algun “estigma” han estat víctimes potencials d’aquesta croada. Identificacions, insults, empentes i humiliacions són a l’ordre del dia, i les pallisses i episodis més greus s’esdevenen amb més freqüència del que podríem imaginar. En l’últim any els venedors de “top manta” han passat a ser els principals damnificats d’aquesta política securitària. La seu de les UNOC i les UPAS (antiavalots nocturns i diürns) és a la comissaria de la Zona Franca. Aquest edifici va quedar segregat de la resta de dependències del cos després d’una càrrega de les UPAS –ara fa dotze anys– contra agents de comissaries de districte que volien accedir a la Casa Gran del consistori en el marc d’una jornada de vaga per la millora de les seves condicions laborals. A la Zona Franca, on també s’hi ha ubicat estratègicament la seu del CIE, els antiavalots comparteixen comissaria amb el Servei d’Informació i Documentació, dirigit fins fa un parell d’anys per l’inspector Víctor Gibanel. Fou destituït amb l’arribada de Xavier Trias al consistori, quan Joan Delort va assumir les tasques de coordinació del cos. Un subaltern de Gibanel es va dirigir a mi un dia de gener de 2011, poc després de l’esclat del cas Macedònia, i em va dir literalment: “Te vamos a cortar el cuello”, amb l’afegitó de simular l’amenaça amb la mà. Aquesta fanfarronada, en el meu cas, no s’ha arribat a materialitzar mai més enllà d’una roda de la bicicleta rebentada amb una navalla a mans d’un policia de paisà.

 

La premsa i la versió d’oficials

Quin paper han jugat els mitjans de comunicació? Gran, molt gran. El mur amb què topava la Mariana es feia més alt quan malgrat les clamoroses informacions que anaven trascendint se li tancaven les portes de la gran majoria dels mitjans de comunicació. A banda del conjunt de webs i publicacions de la premsa alternativa –paper destacat del Masala– i de la Directa, només un mitjà, Vilaweb, i cinc periodistes, Helena López, Gregorio Morán, Mònica Terribas, Jordi Mumbrú i Sílvia Barroso, van desobeir la mordassa. Cito els noms i no els mitjans pels que treballaven, perquè s’ajusta més a la realitat. També hi va haver teletips d’agència d’alguns bons professionals del periodisme, que no tenen signatura, i que desgraciadament van tenir poc reflex en els mitjans. Clamava al cel que mitjans de Xile i Argentina desplacessin recursos humans i materials en avió fins a Barcelona i la gran família de periodistes d’Interior no dediqués ni una coma a les contradiccions del cas fins que ha aparegut el documental Ciutat Morta. Versió oficial, versió d’oficials. Les portes giratòries entre els gabinets de premsa policials i les seccions de successos de diaris, ràdios i TV en tenen una gran responsabilitat. La màxima és clara: no li facis un lleig a qui et dóna cada dia de menjar, a qui gràcies a les filtracions et fa un lloc dins el cada cop més competitiu món de l’exclusiva. Cadascú amb la seva consciència. Però també hi va haver una censura editorial. Recordo especialment dos mitjans que van vetar que els seus periodistes informessin de les irregularitats durant els primers anys del cas, i ho sé perquè ells mateixos m’ho van explicar. No diré els seus noms, però si el de les capçaleres per les que treballaven: El Periódico i El País.

 

Mínim interés a la classe política

Han estat anys de picar la porta de despatxos oficials. Montserrat Tura (PSC) quan era consellera de Justícia va rebre Huidobro, la va escoltar, però no hi hagué cap actuació concreta, cap alleugiment, ni per ella ni per les familiars de cap de les empresonades. Ricard Gomà, regidor d’ICV-EUiA al consistori barceloní, va al·legar el poc marge de maniobra que tenia en relació als seus socis de Govern: “no podem apretar tant al PSC, només controlem la nostra àrea, així són els equilibris”. Joan Herrera (ICV-EUiA) va visitar Mariana Huidobro durant la vaga de fam i Joan Tardà (ERC) es va entrevistar amb Rodrigo Lanza quan va sortir de presó. Aquí s’acaba el llistat. Perdó, me n’oblidava: David Fernàndez, òbviament, sempre va estar present, deixant-s’hi la pell com a membre de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, al costat de les famílies i dels empresonats.

Per contra, una agrupació del PSC de la Federació de Barcelona i els delegats sindicals d’UGT i SAPOL a la Guàrdia Urbana es van moure molt per defensar Víctor Bayona i Bakari Samyang, els policies condemnats per tortures. Es van reunir amb altes instàncies de diverses administracions catalanes per provar d’aconseguir un suport a la petició d’indult, malgrat que finalment aquest va ser denegat. L’última mostra d’aquesta tancada defensa corporativa la tenim en el desafortunat tuit del community manager del Sindicat de Mossos d’Esquadra: “Bona nit per anar al cinema. Tot i que si us agrada la fantasia amb C33 teniu prou”.

En resum. La jutgessa Carmen Garcia Martínez (que ahir no va anar a treballar) va renunciar a investigar perquè ja li anava bé que la sentència condemnatòria estigués prèviament dictada. La Fiscalia no va voler saber res de proves, testimonis o indicis que deixessin el cas sense culpables. Els polítics van mirar a un altre costat i no van moure un dit per quatre “arreplegats” que ni tan sols apareixien als grans mitjans. Més fructífer va ser tancar files al voltant dels guàrdies urbans, que majoritàriament formaven part de la claca sociata que per aquelles dates controlava la ciutat. Si ocupes quota de pantalla o garanteixes un grapat de vots tindràs qui es vulgui fer la foto, si no és així et podriràs a la garjola. I la deixadesa i la submissió a les redaccions va fer la resta i va tancar el cercle de la perversa equació. Ningú tornarà la vida a la Patri. Ningú tornarà els anys de joventut al Rodrigo, l’Àlex i el Juan. Ningú farà justícia ara des de la Fiscalia, els tribunals o les portades dels diaris. Ja no es pot fer justícia, s’havia de fer fa nou anys.

Peti qui peti, molesti a qui molesti: Algunes precisions sobre les promocions de personal a la Diputació de Barcelona

Butlletí Diputació a l’aire Número 6 de Novembre-Desembre 2014 de la Secció Sindical de la Diputació de Barcelona:

PETI QUI PETI I MOLESTI A QUI MOLESTI

(ALGUNES PRECISIONS SOBRE EL TEMA DE LA PROMOCIÓ)

El proppassat 24 de novembre, vam difondre un comunicat sobre les negociacions aleshores en curs amb la Diputació sobre promoció de personal i manual de funcions, en un moment en el qual l’actual majoria sindical (UGT/CTeC + CCOO) ja havia establert les bases per a signar amb RRHH de la Diba un primer acord sobre aquesta qüestió, bases que es trobaven ben lluny dels criteris que havíem definit a la nostra Secció Sindical per a tractar aquesta tema amb la Corporació.

En aquell comunicat explicàvem que arran d’una demanda interposada per “un col·lectiu de xofers del parc mòbil de la Diba del subgrup de classificació professional C2… per a reclamar l’equiparació econòmica amb els companys del subgrup C1 que realitzen exactament les mateixes funcions, la Diputació ha engegat un procés de negociació sobre la promoció del personal que podria afectar a diversos col·lectius de treballadors i treballadores. Aquest procés, en un principi, podria servir per a posar ordre en el tema de les funcions i els grups. La realitat actual de la Diputació és que ens trobem, en molts nivells de l’organització, treballadores i treballadors que, malgrat fer les mateixes tasques, cobren sous diferents. Una situació que és manifestament injusta i anòmala, i que contradiu el principi bàsic segons el qual a treball igual li correspon (li hauria de correspondre) un mateix salari… Recursos Humans de la Dipu, per pànic a una pluja de demandes d’altres col·lectius de treballadors i treballadores (atès que n’hi ha molts altres que es troben en situació anàloga: mateixa feina i diferents subgrups de classificació), desitja trobar una sortida ordenada a aquest atzucac que ells mateixos han generat.

En el procés de negociació que s’ha iniciat, RRHH ha proposat començar considerant la possible revisió d’un seguit de llocs de treball del grup de classificació C [en aquells moments: Auxiliars de suport a la gestió, Guardes forestals, i Jardiners]… En tots els casos, es tracta de llocs ocupats per companys i companyes que, malgrat estar classificats en subgrups diferents (C1 i C2) i, per tant, cobrar sous diferents, realitzen la mateixa feina.

Després de dues reunions de la Comissió de Promoció i Manual de Funcions per a tractar sobre aquest tema, la proposta de l’empresa queda clara, volen instaurar un sistema de “doble fitxa” (dues fitxes amb funcions diferenciades per a cadascun d’aquests llocs de treball, cadascuna d’elles corresponent a un subgrup professional). Això, des del nostre punt de vista, suposa instituir definitivament una doble escala salarial en feines en les que és molt difícil, sinó impossible, establir una diferència real en el contingut del treball que realitzen les companyes classificades com a C1 de les classificades com a C2.

Davant d’això, la posició de la secció sindical de la CGT és clara i és la que estem defensant a la Mesa de Negociació i a les reunions de la Comissió de Promoció:

- A igual treball, igual sou.

- Només una fitxa de funcions per a cadascun dels llocs de treball, i equiparació econòmica (via reclassificació, per exemple) dels companys i les companyes classificades com a C2 amb les classificades com a C1

- Els interins i interines han d’entrar també en el procés de promoció
que s’acordi.”

La posició que hem defensat des de la primera reunió es concreta en el següent: Que tot el personal dels llocs de treball objecte de discussió i que estaven en el subgrup C2 havia de ser promocionat al subgrup C1, per la via de la reclassificació de la seva plaça, atès que no hi ha diferència entre uns i altres pel que fa al contingut del seu lloc de treball. Aquesta reclassificació havia de ser, des del nostre punt de vista, automàtica, en el cas de les companyes que estan al subgrup C2 i tenen un nivell de titulació suficient per a ocupar un lloc de treball C1 (títol de batxiller o tècnic, segons l’article 76 de l’EBEP), o bé amb un examen o prova formal per a aquelles companyes que no tenen un nivell de titulació suficient per a ocupar un lloc C1.

Sobre la doble fitxa per a cada lloc de treball vam acordar que com a Secció Sindical només la podíem acceptar, eventualment, com una via per a que puguin accedir a llocs de treball a la Diputació treballadores amb nivell d’estudis de graduat en educació secundària obligatòria (requisit d’ingrés, per als llocs C2, segons l’EBEP, art. 76), però que en cap cas podíem permetre que això servís per a consolidar permanentment dobles escales salarials, atès que la doble fitxa no es correspon –insistim— a diferències reals de funcions. La nostra condició sine qua non per a donar el nostre vist-i-plau a qualsevol possible sistema de doble fitxa era que la del grup C2 només s’apliqués a les noves incorporacions de forma temporal limitada, amb el compromís per escrit de l’empresa que en un termini curt de temps la gent que entrés per aquesta via fos automàticament reclassificada a C1. Fora d’aquestes condicions, que van ser rebutjades de seguida per la resta de parts participants en la negociació, CGT no podia acceptar cap sistema de doble fitxa, i així ho exposàvem en el comunicat.

Malauradament, el recorregut que ens quedava per a defensar allò que us explicàvem en l’esmentat comunicat es va comprovar que era ja ben escàs, sinó inexistent, atès que l’endemà, 25 de novembre, UGT/CTeC i CCOO van signar amb RRHH un primer acord que afectava a aquests tres col·lectius (Acord de la Mesa General de Negociació de matèries comunes de la Diputació de Barcelona sobre actualització Manual de funcions i ampliació de PAMO 2014 de promoció interna en relació a les categories -personal administratiu, guardes forestals i personal de jardineria: http://intradiba/rh/temgen/AcordMGNmc_141125.pdf). En aquest acord s’institueix a la pràctica un sistema de doble escala salarial (malgrat s’afirmi, a la segona pàgina, que un dels objectius és evitar aquestes dobles escales), en diferenciar dos llocs de treball en cadascun dels tres col·lectius, és a dir, en establir un esquema permanent de doble fitxa descriptiva de funcions.

En resum, s’acorda fer quelcom, alhora que es declara que hom té com a objectiu no fer allò que està fent… S’acorda també incorporar 76 places de personal administratiu, 8 de guardes forestals, i 9 de personal de jardineria al PAMO 2014 de promoció interna, així com treure a PAMO més endavant “més places” (un 25% de les ocupades per personal administratiu C2, un número indeterminat de guardes forestals, i 16 places de personal jardiner C1). L’acord incorpora també les noves fitxes descriptives de les funcions dels nous llocs de treball.

Al dia següent de la signatura, 26 de novembre, ens vam trobar totes a les nostres bústies un comunicat irat de la UGT, el qual, sota el títol “Les coses pel seu nom”, i sense esmentar la CGT, però referint-se clarament a nosaltres, ens acusava sense embuts de “regalar les oïdes” i enganyar les treballadores i els treballadors. Sembla ser —vam pensar, un cop el vam haver llegit— que enganyar la gent és no acceptar, com ells, “negociar amb limitacions” (és a dir, acceptar d’entrada l’oferta de mínims de l’empresa, sense gaire més discusió). Tot el comunicat és un despropòsit, però val la pena citar textualment la part final, que mereixeria formar part d’una antologia general del sindicalisme groc:

“- si demanem que tothom passi al grup [en realitat, subgrup] de titulació superior (C2 a C1) [noti’s que IMPLÍCITAMENT la UGT reconeix que NO HO ESTAVA DEMANANT], molts de nosaltres ens podem quedar al marge de la promoció, com a mínim, fins i tot sense lloc de treball. LA NORMA DIU QUE HAS DE TENIR LA TITULACIÓ O EQUIVALENT, HI HA EMPLEATS QUE NO HO TENEN. Què passarà amb el personal funcionari que no reuneixi els requisits? Què passarà amb el personal interí que no tingui titulació?

- si demanem que a igual treball, igual retribució [noti’s que un altre cop UGT està reconeixent IMPLÍCITAMENT que NO HO ESTAVA DEMANANT], la Diputació pot donar-nos la raó i decidir que el que necessita organitzativament tan sols són grups C2. SE’NS ACABA LA PROMOCIÓ.”

Curiosament, aquest comunicat es difon un cop ja signat l’acord, i aquests semblen ser els arguments de la UGT per a haver-lo subscrit. El primer d’aquests dos punts pot ser rebatut amb relativa facilitat i, de fet, un altre dels sindicats signants de l’acord, CCOO, ho va fer — potser sense ser-ne massa conscient— en un comunicat seu, fet públic el mateix dia; la qual cosa també palesa l’extrema debilitat de l’argument emprat per UGT com a justificant per a signar l’acord. Deia aquest comunicat de CCOO, en la seva part final: “ACLARIMENTS: TITULACIÓ PER PROMOCIONAR. Aprofitem aquest tema, per aclarir un dubte que molts ens feu arribar. En les convocatòries per a C1, ens els requisits es diu que la titulació requerida és FP2. ¿Vol dir que qui estigui a C-2 i no tingui la titulació requerida no pot presentar-se?: Es pot presentar qui tingui una antiguitat de 5 anys més un curs d’acreditació o formació, o més de 10 anys exercint funcions similars. Aquí teniu la Llei 30/1984, disposició addicional 22a [… i reprodueix a continuació l’esmentada disposició de la Llei de Mesures per a la Reforma de la Funció Pública, la qual podeu trobar aquí:
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1984-17387 ]”

Vist això, i dient LES COSES PEL SEU NOM, que és com sembla que s’han de dir, resulta evident que la UGT estava intentant enganyar algú per a justificar-se pel que fa al primer punt. Curiosament, CCOO no sent pas aquesta necessitat en redactar el seu comunicat, simplement es despatxen dient que “la nostra estratègia com a sindicat no pot ser la de mantenir una posició inflexible”, i d’aquesta manera justifiquen haver accedit a què no es reclassifiqui la totalitat de les persones dels col·lectius afectats, sinó només una part (pràcticament, la part que oferia l’empresa de bones a primeres, amb un petit regateig a l’alça). Així, doncs, hem de concloure que la seva estratègia negociadora com a sindicat és la d’adaptar la seva posició a allò que desitja l’empresa, i prou.

L’afirmació inclosa en el comunicat de la UGT en aquest mateix primer punt, segons la qual la postura defensada per la CGT suposa que “molts de nosaltres ens podem quedar… sense lloc de treball” ja és directament DE TRACA I MOCADOR! Resulta tan ridícula que no mereix ni ser rebatuda. Menys encara venint de qui ve, d’un sindicat que es lucra amb la misèria de la gent signant acomiadaments col·lectius en moltes empreses (Unipost, Atento i tantes, tantes altres…)

El segon dels punts al·legats per la UGT no és més que demagògia, la típica demagògia que no sorprendria pas en boca de RRHH en una reunió de Mesa de Negociació, però que resulta frapant en boca d’un (presumpte) sindicat que figura que defensa els treballadors i les treballadores (i no la postura de l’empresa). Si s’ha obert la negociació sobre aquesta qüestió és precisament perquè a la Diputació no li ha quedat més remei que admetre que, des d’un punt de vista legal, es troba en fals, no
precisament perquè “necessiti organitzativament tant sols grups [en realitat, subgrups] C2” (cosa que difícilment la Diputació pot “decidir”, ajustant-se a dret), sinó perquè organitzativament necessita molt més personal del subgrup C1 que el que té classificat com a tal, i li poden caure un bon grapat de demandes als jutjats de companyes i companys C2 sol·licitant que se’ls reconegui la feina que fan per la via de l’equiparació econòmica amb els C1.

El fet que la UGT obviï en les seves comunicacions sobre aquesta qüestió, així com en les assemblees informatives que ha realitzat, l’existència de la demanda dels xofers del parc mòbil com a fet CAUSANT de la negociació ens sembla ben significatiu al respecte. L’objecte de la negociació, per a la Diba, no és altre que establir les condicions per a evitar possibles noves demandes, creant dos llocs de treball de caràcter permanent (dues fitxes descriptives) allà on ara hi ha un lloc de treball ocupat per companyes de dos subgrups diferents. Per a aconseguir-ho, fa una proposta de promoció de mínims, que no resol el problema de fons, i que a més en crea un de nou (les dobles escales salarials), com no ens cansarem de dir.

El 27 de novembre, l’endemà dels comunicats d’UGT i CCOO, arriba un nou comunicat, aquest cop de part d’aquells que encara faltaven per dir el què, és a dir, de la Direcció dels Serveis de Recursos Humans. Val a dir que és força inhabitual que RRHH difongui un comunicat enmig o després d’un procés de negociació (més enllà de les notes que publica al seu butlletí a la Intradiba). I quan això es produeix és perquè hi ha algú (CGT) que està explicant a les treballadores i els treballadors les coses com són, no com l’empresa i la majoria sindical han acordat que han de
fer aparentar que són. En aquest cas, l’escrit no aporta gaire res d’informació addicional que vagi més enllà del text del mateix acord del 25 de novembre. S’hi detallen les altres 46 places de promoció interna que seran incoporades al PAMO 2014 (les quals ja s’havien informat a l’e- RH el 4 de novembre), a més de les 93 corresponents a l’acord, i poca cosa més.

El proper dimarts 16 de desembre (el mateix dia en què, si tot va bé, es farà públic aquest butlletí) estem convocades a una nova reunió de Mesa de Negociació per a continuar tractant de la promoció de tres col·lectius més que es troben en condicions anàlogues als anteriorment descrits: Oficials d’instal·lacions, Oficials fusters i Oficials pintors. Vist com estan les coses, sembla evident que està tot el bacallà venut de bon
principi, i que la majoria sindical continuarà plegant-se, “flexibles” com són, a qualsevol proposta de mínims que faci l’empresa, i a seguir establint més sistemes de doble fitxa. Això, sense ni tant sols pensar que acceptar les condicions de l’empresa els comportarà en un futur no gaire llunyà un munt de reclamacions de les treballadores que quedin “atrapades” en un lloc de treball i subgrup que no es correspon amb la feina que fan. Nosaltres continuarem acudint a aquestes reunions a
defensar la nostra postura, assumint la nostra condició actual de minoria absoluta. Hi serem per a poder-vos informar i per a fer saber a tothom com es fan les coses a la Diputació de Barcelona en matèria de gestió dels “recursos humans”, peti qui peti i molesti a qui molesti.

Salut

(Secció sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona)

Cap prohibició, cap límit de decisió, també el #9N

Cap prohibició, cap límit de decisió, també el 9N

La CGT està a favor del dret d’autodeterminació de les persones, de la lliure decisió en organitzar-se en comunitats i de federar-se sota els principis de la col·laboració, la solidaritat i l’autogestió.

Aquests drets no estan supeditats a cap constitució ni a cap llei formulada amb l’únic objectiu de perpetuar l’estat-nació i l’estabilitat de la dominació de les elits capitalistes. Tampoc està limitat a l’estret corral en que només es pot decidir el canvi d’un estat per un altre i on les classes dominants locals puguin continuar exercint el seu poder coercitiu sobre la resta de la població.

Volem decidir. Decidir especialment quin model social, quins models econòmics autogestionats, quines formes de superació del capitalisme podem establir en el territori català i altres pobles de la península.

Aquestes decisions no estan presents en l’horitzó del 9-N i, per tant, no es tracta d’un procés d’autodeterminació complert. Ara bé, l’aposta de l’estat espanyol per la prohibició d’aquesta mobilització social deixa ben clar que qualsevol petit canvi és i serà atacat pels poders oligàrquics dominants.

Les idees no es prohibeixen, les manifestacions no es prohibeixen, la llibertat d’expressió no es prohibeix.

Creiem en l’autodeterminació complerta, sense amputacions. No volem decidir únicament el canvi d’una estructura estatal a una altra estructura estatal. Però volem també deixar clar que cap llei, cap tribunal, cap instrument repressor, pot impedir que la gent surti al carrer i s’expressi com consideri més adient practicant legítima desobediència contra allò que consideri injust.

Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT Catalunya

Barcelona, a 4 de novembre de 2014

14 de juny a Barcelona, jornada de lluita contra els CIE i la Llei d’estrangeria

arton10353-428d714J. ENS PLANTEM!

DAVANT LA LEGITIMITZACIÓ DEL RACISME INSTITUCIONAL,
NI CIES, NI REGLAMENTS, NI LLEI D’ESTRANGERIA

Des de la Campanya Estatal pel Tancament dels CIEs volem manifestar el nostre rebuig als Centres d’Internament d’Estrangers, al Reglament aprovat pel govern el passat mes de març i l’existència de mecanismes de deportació massiva com els vols de la vergonya. Aquests aparells es constitueixen com a moviments que confirmen una política migratòria estatal i europea de continuar aixecant murs cada vegada més alts per mantenir l’Europa Fortalesa.

En primer lloc, considerem que el Reglament aprovat és una maniobra de legitimació i legalització de la barbàrie, ja que empara les vulneracions sistemàtiques de drets que es venen donant des de la creació dels CIEs; en concret: obre la porta a la privatització en la gestió dels serveis del centre, confirma la figura del director -un agent de la Policia Nacional- com la màxima autoritat del CIE, ja que tots els temes importants que hi ocorren estan sota la seva responsabilitat, i es perpetua el model de gestió policial, que consolida l’arbitrarietat en la presa de decisions que afecta a la vida de les persones internes.

El Reglament no planteja cap horitzó de tancament dels CIEs, que al nostre entendre és la única via per garantir els Drets Humans.

En segon lloc, l’aprovació del Reglament juntament amb un seguit d’anuncis com: l’obertura d’un nou CIE a Algeciras, un altre a Saragossa, obres de remodelació en el CIE de Madrid i un centre de detenció d’estrangers a l’aeroport de Barajas, són els nous passos que reforcen una política migratòria europea a favor del capital i en contra de les persones i el seu dret a la mobilitat.

En tercer lloc, la mercantilització de les deportacions en macrovols d’expulsió, a través de la firma de convenis milionaris amb companyies aèries, denoten de nou la lògica capitalista en la que s’emmarquen les polítiques repressives de migracions. Així mateix, aquestes companyies esdevenen còmplices de la persecució de la població migrada, convertint-se en un esgraó més per a l’execució del seu desplaçament forçat.

La deportació no només vulnera el dret reconegut en la Declaració Universal de Drets Humans, que contempla el dret a la lliure circulació, sinó que articula la gestió de les migracions en base a la por i al xantatge a la població migrant. Cal recordar, a més, que en aquests Vols de la Vergonya s’utilitza un Protocol que legalitza l’ús de sedants, corretges i camises de força contra les persones que són deportades forçosament.

La “dignitat humana”, argument amb què justificava l’alcalde d’Algeciras la construcció del nou CIE, només podrà ser garantida amb el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers, la derogació del nou Reglament i la fi de les deportacions massives.

Creiem necessari un canvi profund en les polítiques migratòries europees, que no han d’estar basades en limitar i expulsar migrants arbitràriament, sinó en garantir el dret a la migració i a la ciutadania.

Per tots aquests motius, volem mostrar un rebuig profund a la gestió que està fent l’Estat espanyol en termes de polítiques migratòries, apostant per lògiques policials i de càstig mitjançant els CIEs, el Reglament de la Vergonya, les macrodeportacions i els assassinats a les fronteres. La societat civil treballa per construir justícia, igualtat i accés a drets, i no serà còmplice de la legitimació de la barbàrie en camps, fronteres i mercats on es juga amb la vida de les persones.

Amb aquest comunicat convoquem a totes les entitats, col·lectius i persones a adherir-se i difondre la convocatòria del dia 14 de juny, dia en què la Campanya pel Tancament dels CIEs crida a una mobilització contra les polítiques migratòries restrictives, racistes i que vulneren els Drets Humans.

Ens plantem contra el racisme institucional!
No reconeixem la llei d’estrangeria!
Davant la barbàrie, DESOBEÏM

http://tanquemelscies.blogspot.com.es/2014/05/14j-ens-plantem-manifest.html

A Barcelona el 14J Ens plantem!

Un any més se celebra arreu de l’Estat el Dia contra els CIE. Aquest és el segon any i marcarà la consolidació de la lluita contra el racisme institucional.

Tanquem els CIE, com a part de la Campanya estatal pel tancament dels CIE, convoca a la societat civil a plantar-se contra el racisme institucional en totes les seves formes i matissos.

Aquí trobareu el material de difusió per als actes a Barcelona, que es faran el dissabte 14 J: http://tanquemelscies.blogspot.com.es/p/blog-page_6.html

NI CIES, NI REGLAMENTS, NI LLEI D’ESTRANGERIA. ENS PLANTEM!

A Facebook: https://www.facebook.com/events/1419466581673136/

Actes a Barcelona:

Divendres 13 de juny, 19h. Cine-fòrum amb el documental “Sobren raons” i presentació del nou espai Diàleg entre Cultures a L’Engranatge. Ateneu Popular de La Marina-Zona Franca. C/ Alts Frons, 69, local 8.

Dissabte 14 de juny:
12h, plaça dels Àngels (MACBA), el CIE al centre
17h, plaça Espanya, agafem juntes el bus
18h, Veus contra el CIE, carrer E nº 40, Zona Franca

Diumenge 15 juny,19h. Xerrada Tanquem Els CIEs i projecció de Sobren Raons al Espacio del Inmigrante. Ptge. Bernardí Martorell, 2, ents.1ª

CIE NO, Campanya pel tancament dels Centres d’Internament per a Estrangers
No tanquem els ulls, tanquem els CIE

http://tanquemelscies.blogspot.com.es/

Marxes de la Dignitat: El 21 de juny, encerclem la Generalitat de Catalunya

arton10354-f0a72El 21 de juny a Barcelona, encerclem la Generalitat de Catalunya.

Dos punts de trobada a les 17.30h, a Plaça Urquinaona i a Plaça Catalunya/Pelai

Marxes de la Dignitat:
Pa, treball i sostre.
No al pagament del deute.

El 21 de Juny “ENVOLTA ELS PARLAMENTS”

Donant continuïtat a la mobilització de les Marxes de la Dignitat del 22 de Març, aquest Moviment portarà a terme una nova acció de protesta en el carrer el 21 de Juny de 2014. Es tracta d’envoltar tots els Parlaments autonòmics de l’estat per a exigir conjuntament:

- No al pagament del DEUTE, per il·legítim, fraudulent i injust.
- No a la Unió Europea dels Mercats.
- No a les retallades socials.
- No a les Reformes Laborals.
- No a la supressió de drets i llibertats ciutadanes.
- No a les privatitzacions del sector públic.
- Per unes Pensions públiques suficients i dignes.
- Pel dret a les cures de les persones depenents.
- Per la Renda Bàsica de les iguals.
- Pel dret a l’habitatge com bé inembargable. No als desnonaments!
- Pel dret a la Sanitat i l’Educació per a totes i tots.
- Per la justícia gratuïta i universal.
- Pel dret a l’avortament lliure i gratuït.
- Per la fi de la repressió a les protestes ciutadanes.
- Contra la Corrupció política i empresarial.
- Fora la Monarquia!
- Per la convocatòria d’una VAGA GENERAL, laboral, social i de consum, fins que sigui determinant per a canviar el model social que estem sofrint.

El Moviment Marxes 22M, integrat per nombrosos col·lectius socials, polítics i sindicals, entre ells, la CGT, segueix la seva trajectòria reivindicativa, ocupant el carrer amb les milers de persones que estan sofrint la gran estafa social a la qual ens tenen sotmesos, aquest Govern i els anteriors, la Troica, la UE, el FMI i les grans Corporacions empresarials i financeres de l’estat espanyol i de la resta del món.

Després del 22 M a Madrid (manifestació històrica), es van ocupar centenars d’oficines de l’antic INEM i s’han fet manifestacions exigint la llibertat de les detingudes i el sobreseïment de les seves causes.

Ara aquesta nova mobilització “Envolta els Parlaments” i, aviat, s’acordaran noves actuacions amb l’objectiu de “donar la volta” entre tots i totes a aquest sistema corrupte, injust, discriminador, masclista, totalitari, repressor, etc…

LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ!

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

Jo també estava al Parlament… i ho tornaria a fer. Manifestació 29M 18’30 plaça Catalunya

JO TAMBÉ ESTAVA AL PARLAMENT…

I HO TORNARIA A FER

El dia 31 de març comença el judici contra les 20 persones imputades per l’intent de bloqueig del Parlament del 15 de Juny del 2011. Aquell dia s’anaven a iniciar el tràmits per aprovar els pressupostos amb el primer paquet de retallades a Catalunya, que va propiciar el tancament d’empreses públiques, la privatització de la sanitat, les retallades al sector de la cultura, educació, etc.

La mobilització “Aturem el Parlament” va succeir dues setmanes després del brutal desallotjament de la Plaça Catalunya a mans dels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra a les ordres del que era conseller d’Interior i ara ho és d’Empresa i Ocupació, Felip Puig. També responsable del dispositiu policial que va disparar contra l’ull d’Esther Quintana.

La criminalització per part de la premsa subvencionada pel Govern i l’escalada repressiva que va venir després (judicis contra persones que volien impedir un desnonament al Clot, nombroses detencions a les vagues generals, multes absurdes per les persones que es manifestaven o per enganxar cartells, etc)va ser i és encara, una resposta planejada per procurar frenar l’augment de la indignació i de la força de les protestes populars contra el poder polític, econòmic i altres injustícies quotidianes, com el patriarcat i el racisme.

Durant aquells dies, la gent es va organitzar arreu per construir política des del carrer, com moltes seguim fent. La política que volem és assembleària, horitzontal, autogestionada, sense representants, és del poble i per al poble, i xoca amb la política institucional que ens governa. La qual ha estat protagonista d’un espiral de corrupció i de tenir llaços, sovint familiars o personals, amb grans empreses privades que reben encàrrecs d’obres públiques i amb els peixos grossos del poder financer.

Aquell dia érem milers de persones les que vam anar a intentar aturar el Parlament, per combatre el drama de tantes vides immerses en la misèria, els acomiadaments per les retallades, els suïcidis pels desnonaments, etc. Perquè moltes d’aquestes barbàries s’aproven dins dels murs d’aquest edifici. Per aquest motiu estàvem assenyalant els culpables el 15 de Juny de 2011 i per això mateix, ho tornaríem a fer sense por, perquè legitimem la nostra actuació, i perquè si la gent del carrer, a qui ens afecta tot això, no lluitem, ningú altre ho farà per nosaltres.

Sabem i tenim clar que aquest és un judici polític, una farsa per atemorir a aquelles que decideixen plantar cara i actuar contra els responsables de tanta precarietat. De fet, ens reafirmem al comprovar que l’acció directa contra els poderosos i generar alternatives de vida els molesta, i molt. Per això, i perquè som conscients del poder que podem tenir quan ens organitzem, no ens volem doblegar davant les seves intimidacions i fem una crida a estendre la solidaritat a aquells i aquelles que pateixen la repressió i la violència quotidiana d’aquest sistema econòmic, en les seves infinitats de formes.

Convoquem manifestació el dia 29 de març a Barcelona a les 18:30 a Plaça Catalunya.

SOLIDARITAT AMB TOTES LES REPRESALIADES I AMB AQUELLES QUE LLUITEN!!

La propera vegada que agafin un helicòpter, que sigui per marxar ben lluny i no tornar a molestar!

Comunicat CGT Vallès Oriental davant la situació de l’ERO a Panrico

Davant dels fets succeïts ahir 19 de març en relació la arton10137-8eaeevaga de la planta de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda, des de la Confederació General del Treball volem fer les següents apreciacions:

1- En una assemblea de treballadors celebrada el dia 18 de març els representants del sindicat CCOO al Comitè d’empresa van anunciar la retirada de la impugnació de l’ERO que s’havia de resoldre avui 20 de març a l’Audiència Nacional. En la mateixa assemblea el delegat sindical de CGT a l’empresa va assegurar que CGT mantenia la impugnació de l’ERO.

2- El matí del 19 de març, un nombrós grup de treballadors i treballadores de Panrico, una bona part afiliats a CCOO, indignats per la situació van adreçar-se a la seu de CCOO a Via Laietana de Barcelona i van increpar a responsables del sindicat, entre ells el seu secretari general a Catalunya, a qui acusaven d’haver traït la vaga i l’assemblea de treballadors/es.

3- En una assemblea efectuada al vespre novament a la planta de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda el president del Comitè d’empresa va assegurar que hi havia un document signat tant pel seu sindicat (CCOO) com pel delegat de CGT on s’acordava, a instàncies de la mediació de la Generalitat de Catalunya, la retirada de la impugnació de l’ERO.

4- En la mateixa assemblea va intervenir l’advocat de la CGT que porta aquest cas i va assegurar que la impugnació de l’ERO és una acció duta a terme per la CGT i que, per tant, la signatura del delegat sindical del document esmentat no tenia cap validesa jurídica. És a dir, la CGT és qui ha impugnat l’ERO i qui te la capacitat de gestionar la demanda.
Al respecte, la CGT en cap moment s’havia plantejat la retirada de la impugnació i, per tant, la seva demanda es mantenia i la vista prevista per avui a l’Audiència Nacional també. Aquesta intervenció va deixar sense efecte el document signat en la mediació del Departament de Treball i Ocupació de la Generalitat que, a més, va ser rebutjat de manera molt majoritària per l’assemblea de treballadors/es

5- Aquest matí s’ha procedit a la celebració de la vista per la impugnació de l’ERO a l’Audiència Nacional, amb la presència d’un grup de treballadors de la planta, entre ells afiliats de la CGT. Les informacions que ens han arribat indiquen que el judici s’ha aplaçat fins el proper 6 de maig. No obstant esperem a tenir-ne més detalls per a exposar amb més claredat com ha anat la vista celebrada.

Finalment des de la CGT volem deixar ben clar el nostre compromís amb la lluita dels i les treballadores de Panrico, amb la seva assemblea i rebutgem enèrgicament qualsevol intent de manipulació i de desactivar el conflicte.

CGT VALLÈS ORIENTAL

Xerrada “Com ens afectarà la llei mordassa”

Cartell Mordassa CGT definitiu

Fa poques setmanes el govern central va aprovar l’avantprojecte del que han anomenat “Llei de Seguretat Ciutadana” (en trobareu més info aquí). Per tal de conèixer millor les novetats legals que preveu aquesta mesura, diverses organitzacions sindicals (CGT, CNT-AIT, IAC, COBAS, Solidaritat Obrera) hem organitzat una xerrada sobre Com ens afectarà la “Llei Mordassa”.

La xerrada/ taller formatiu serà el proper dijous 23 de febrer a les 10:30 a la sala d’actes de la Casa del Mar (C/Albareda 1-13, Barcelona). La imparteix el magistrat C. H. Preciado. Previsiblement durarà tot el matí i l’assistència és totalment lliure.

Solidaritat amb les lluites populars. Barcelona amb Gamonal

 

Divendres 17 de gener. Manifestació a les 20h a la Plaça Universitat de Barcelona.manibcn_gamonal

Solidaritat amb les lluites populars. Solidaritat amb #GamonalResiste

El suport a la lluita veinal del barri de Gamonal, Burgos, i contra la repressió policial que estan patint, es va estenent per tot l’estat espanyol, a través de les xarxes socials i amb concentracions al carrer.

Aquest divendres 17 de gener, concentració a Barcelona.

Comunicat de l’Assemblea Veinal de Gamonal

>>> Per a més informació sobre el que està passant a Gamonal, recomanem aquest article d’Ignacio Escolar:

Qué está pasando en Burgos
Para entender a qué viene la durísima oposición de los vecinos del barrio burgalés de Gamonal a las obras de un simple aparcamiento, hay que remontarse mucho. Al menos un par de décadas. Dice Noam Chomsky que la violencia nunca surge de la nada. Tampoco en Gamonal.

Article complet a: http://www.eldiario.es/escolar/pasando-Burgos_6_217738233.html