Judici Universitat de Barcelona – Professorat Associat 6 de juliol

Aquest dijous 6 de juliol es celebrarà el judici pel CONFLICTE COL·LECTIU que la secció sindical CGT-Plataforma de Professors Associats va interposar al maig de 2016 contra la Universitat de Barcelona per donar solució al greuge comparatiu que afecta el còmput de la dedicació docent de tot el professorat associat de la UB.

La data inicial del judici era el dia 6 d’abril, però es va suspendre perquè la UB va demanar més temps per negociar una modificació del sistema de còmput discriminatori objecte del conflicte col·lectiu. Des de la CGT-Plataforma de Professors Associats, juntament amb TransFormem UB, durant aquests mesos hem exigit en repetides ocasiones que el rectorat es comprometés amb aquest procés de negociació. Malgrat la nostra insistència, la primera reunió s’ha produït 48 hores abans del judici, i no ha consistit en una negociació perquè rectorat no ha presentat cap proposta concreta sobre com modificar el sistema de còmput discriminatori, sinó que simplement s’ha limitat a demanar més temps i una nova suspensió. La UB ha deixat passar així l’oportunitat de portar a terme una veritable negociació amb els representants dels treballadors que pugui evitar l’aixecament de la suspensió, i per tant el judici tindrà lloc el 6 de juliol a les 13,15h, al jutjat social 26 (Gran Via Corts Catalanes 111, ed. S, Pl. 8).
Aquest judici forma part d’una sèrie d’altres conflictes judicials afrontats per la UB (http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/Tribunal-Supremo/Sala-de-prensa/Notas-de-prensa/El-Tribunal-Supremo-considera-fraude-de-ley-a-los-contratos-temporales-de-profesor-en-la-Universidad-de-Barcelona-para-necesidades-estructurales)

Us recordem, una vegada més, els motius del conflicte col·lectiu que hem obert: la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior l’any 2009 va anar acompanyada a la UB d’un canvi en el còmput de les hores de dedicació docent degut a l’augment del volum de feina derivat de l’avaluació contínua i els canvis metodològics que suposava. La UB va optar per establir un sistema de còmput d’hores en el seu Pla de Dedicació Acadèmica (PDA) que varia en funció de la tipologia de docència i del número d’alumnes (http://www.ub.edu/economiaempresa/academica/11-12/normativa_pda.pdf). En el cas del professorat associat no es computen les hores en funció del número d’alumnes com sí succeeix en el cas del professorat a temps complert, el que crea un greuge comparatiu objectivament demostrable en el còmput de les hores treballades. Per fer la mateixa feina de docència, avaluació, correcció i tutorització, –per exemple en dos grups diferents de la mateixa assignatura, un impartit per un associat i l’altre per un professor a temps complet–, al professor associat se li computen menys hores que al professor a temps complet. Una de les conseqüències és que el professorat associat treballa més hores de les què figuren en el seu contracte. D’aquesta manera la UB invisibilitza la feina efectiva dels associats per adequar aquest còmput fraudulent a les hores que apareixen en el contracte.
CGT – Plataforma d’associats

Crida a la comunitat educativa a participar a la vaga del 18 de gener per revertir les retallades en educació

[Tot seguit reproduïm i donem suport al comunicat de CGT Ensenyament]

16114195_1254333717993282_3949824926313461533_n

El sindicat CGT Ensenyament convoquem VAGA de l’ENSENYAMENT PÚBLIC el DIMECRES 18 DE GENER coincidint amb el debat d’esmenes parcials de l’àrea d’educació als pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2017.

En l’actual context d’infrafinançament pressupostari que ha malmès greument l’ensenyament públic els darrers anys, el Govern de la Generalitat presenta uns pressupostos per l’any 2017 en els quals la inversió en educació pública per alumne segueix sent molt inferior a la del 2010 i no arriba ni a la meitat del que determina la pròpia LEC, situant-nos a la cua de la UE i al nivell de països com Laos o Perú.

Amb questa convocatòria exigim que als propers pressupostos es comencin a revertir les retallades en educació pública i que incorporin una sèrie de mesures bàsiques per a la qualitat de l’educació pública.

- El retorn a l’horari lectiu anterior a les retallades (18h a secundària i 23h a primària) suposaria la incorporació als centres de 6.000 docents (que van ser acomiadats/des) i per tant una major atenció a l’alumnat, més possibilitats de desdoblaments, més temps de preparació de classes i correccions, de coordinació, atenció a famílies, etc.
- Substitucions de tot el personal des del primer dia i des de l’1 de setembre és essencial perquè l’alumnat segueixi les classes amb normalitat quan algun/na docent està de baixa o en qualsevol situació de permís.
- Cap tancament d’aules a centres públics i reducció de les ràtios (relació nombre d’alumnes per professor) per poder oferir una atenció més individualitzada a l’alumnat.

Les reivindicacions laborals (que incloem al cartell) també repercuteixen en la qualitat de l’educació pública perquè les condicions en que treballem les persones que atenem els i les nostres filles, encara que sempre hi posem tots els esforços, també incideixen en el servei que prestem.

Som conscients dels inconvenients que aquesta convocatòria pot ocasionar però molt més greus i constants són les mancances que està patint el nostre alumnat i estem convençudes que aquesta vaga pot ajudar a que s’incrementin els recursos i l’atenció que reben.

És per això que us demanem que secundeu aquesta VAGA no portant els vostres fills i filles a l’escola/institut el proper dimecres 18 de gener, i que els i les que pugueu participeu a la CONCENTRACIÓ que tindrà lloc a les 12:00 hores del mateix dia davant del Parlament de Catalunya.

L’educació pública és de tots i de totes. Defensem-la entre tots i totes.

Gener del 2017

CGT Ensenyament
http://cgtense.pangea.org/
http://www.facebook.com/CGTENSE
https://twitter.com/CGTEnsenyament

Males notícies: sobre la constitució del comitè d’empresa del PDI-laboral

Com recordareu, aquest 27 d’octubre la candidatura TransFormem UB (integrada per les seccions sindicals de la COS i de la CGT, i per la Plataforma de Professors Associats i l’Assemblea de Professorat Reclamant) vam obtenir la victòria en les eleccions al comitè d’empresa del Personal Docent i Investigador-laboral de la UB (més de 4.000 persones) amb 12 representants, per 7 de CCOO, 5 d’UGT, 3 del CSIF i 2 de la Intersindical-CSC.

Aquest divendres 16 de desembre es va constituir el comitè. TransFormem UB vam presentar un company de la COS i una companya de la CGT per a la Presidència i la Secretaria, amb el convenciment que com a candidatura àmpliament guanyadora podríem ser al capdavant del comitè per tirar endavant el procés de treball i reivindicatiu que possibilités la resolució gradual de les múltiples situacions i conflictes que abracen totes les categories laborals de la UB, molt especialment les del professorat associat i dels becaris i becàries. Paradoxalment –o potser no tant, ja que aquests sindicats porten des del 2004 actuant d’una manera conjunta–, CCOO, UGT, Intersindical-CSC i CSIF van votar en bloc (i van guanyar per 16 a 11, amb 2 persones absents): la Presidència per a la candidata de CCOO i la Secretaria per a la candidata del CSIF –un sindicat que fa pocs dies es manifestava junt amb membres del sindicat d’extrema dreta SAPOL–. Creiem que és un fet que té prou rellevància perquè n’estigueu assabentats i en feu  la interpretació i la valoració que considereu oportuna.

Malgrat això, prosseguirem lluitant des de dins i des de fora del comitè amb la mateixa honestedat amb què ho hem fet des del primer dia. Davant de forces sindicals que històricament s’han ocupat de defensar –legítimament– sobretot les categories més altes del personal laboral, nosaltres persistirem a plantejar d’entrada la resolució dels problemes dels 3.000 companys i companyes més precaritzats de la UB. I també donarem suport a la direcció del comitè actual en tot allò que contribueixi a resoldre les justes reivindicacions de tothom, des del professorat associat fins a l’agregat, a més de plantejar l’ampli espectre de propostes que afecten àmbits transversals relacionats amb qüestions molt diverses en la defensa d’un model d’universitat pública i emancipadora.

Per si algú en dubtava, ha quedat clar que ara com ara l’única alternativa real a l’estat de les coses l’encarnem tota la gent que ens vam ajuntar dins TransFormem UB. El nostre programa d’acció continua sent el mateix que vam anunciar-vos durant la campanya electoral:

https://cosub.wordpress.com/2016/10/17/transformem-ub-cos-cgt-ppa-apr-programa-daccio/

http://www.ub.edu/cgt/1001.html

https://professoratreclamantub.wordpress.com/

https://associatsub.wordpress.com/

A les persones que ens heu donat suport al llarg d’aquests anys i a les passades eleccions us agraïm de nou la vostra confiança. Compteu amb nosaltres i contacteu-nos per plantejar propostes, treballar col·lectivament i trobar suports al comitè. La lluita continua.

TransFormem UB

(COS-CGT-PA-APR)

MANIFEST PER LA DESPENALITZACIÓ DE LA DISSIDÈNCIA A LA UNIVERSITAT

NO al judici a 25 estudiants, 1 tècnic i 1 professor de la UAB
Des de fa dècades acceptem que les universitats són un espai on hi hauria de regnar la llibertat, el pensament crític i reflexiu, la innovació teòrica, el qüestionament de paradigmes polítics o científics i l’impuls a la construcció de referents per a la transformació de la vida social, amb la finalitat de millorar les condicions de vida de les dones i els homes que vivim en el present. Per aquesta raó la nostra societat trasllada a l’espai universitari la producció de nous coneixements i la transmissió a la resta de la societat dels avenços científics i de la crítica de dogmes i de pràctiques. En la realitat quotidiana de l’entorn de la majoria de les universitats no sempre és així. Però el reconeixement que les universitats són llocs on ha de prevaler la llibertat està assumit, i la llibertat acadèmica és un dels principis que donen sentit a l’àmbit universitari, d’acord amb les Recomanacions de la UNESCO en la seva Conferència General de 1997, i ratificades per tots els Estats membres d’aquest organisme (1).

Com a conseqüència de l’anterior, els atacs a la llibertat acadèmica, del professorat o de l’alumnat universitari, són considerats un símptoma que un Estat no s’ajusta als mínims requerits per a ser considerat “democràtic”, ni tan sols per les menys exigents de les definicions que s’atorguen a aquest terme. Els processos penals contra personal universitari, derivats de l’exercici de l’adopció de posicions dissidents davant l’statu quo, de la manifestació d’opinions i postures polítiques o de l’actuació per fer públiques les mateixes, s’han associat sempre a accions de caràcter autoritari, quan no directament antidemocràtiques o feixistes.

A l’Estat Espanyol, una de les accions de la dictadura del general Franco que va tenir més repercussió internacional, pel que comportava d’atac a la llibertat acadèmica i a qualsevol principi rector de l’espai universitari, va ser la destitució de tres professors en un procés que es va desenvolupar durant les mobilitzacions estudiantils de 1965. En aquell moment, el Govern de Franco, a través del seu Consell de Ministres, expulsava de la Universitat als professors José Luis López-Aranguren Jiménez, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván, i sancionava per dos anys a altres dos professors (2). Les acusacions que van impulsar aquesta actuació feien referència a la inducció a activitats subversives a l’alumnat universitari, en el context de mobilitzacions estudiantils i d’ocupació de facultats ( “adhesió a la insubordinació”, “incitació i estímul de manifestacions col·lectives”, “presència al capdavant de reunions estudiantils”…) d’acord amb la resolució del Tribunal Suprem de 1967 que va ratificar la decisió (3). La Llei d’Amnistia de l’any 1977 (Llei 46/1977, de 15 d’octubre) revocaria aquestes decisions governamentals i judicials, davant l’evident naturalesa antidemocràtica de l’acció punitiva.

Durant els següents 50 anys no s’han tornat a produir situacions similars, d’acció repressiva contra la dissidència en política universitària. Fins que hem tornat a veure com l’acció del Govern, en aquest cas a través del Ministeri Fiscal, de nou actua en contra de personal i l’alumnat universitari. I amb arguments equiparables als esgrimits per les autoritats franquistes.

La mobilització social contra les polítiques dels recents governs de l’Estat Espanyol, sobretot des de l’any 2010, coincidint amb l’anomenada “crisi” associada al col·lapse en 2008 del capitalisme financer, unida a l’impuls d’un programa neoliberal extrem des de la Unió Europea i des dels governs estatal i autonòmics, es va incrementar notablement.

En aquest context, les mobilitzacions estudiantils es van plantejar qüestionar una orientació de les universitats públiques cap a funcionaments similars als de les universitats privades. I, entre altres coses, es van plantejar fer front a la pujada de taxes de matrícula, que seguien un ritme de creixement que ha dificultat l’accés o la permanència en la universitat de sectors cada vegada més amplis d’estudiants. El sistema universitari de l’Estat Espanyol s’ha situat entre els més cars d’Europa. Aquest fenomen és especialment acusat a Catalunya, on les taxes universitàries han crescut per sobre de les d’altres universitats de l’Estat i la inversió pública en educació superior és una de les més baixes (4).

La protesta contra el preu de les matrícules universitàries, juntament amb la reclamació que s’aturessin els acomiadaments de personal derivades de les retallades en el finançament de les universitats, que s’apliquessin les resolucions aprovades al Claustre, i alguns aspectes organitzatius van impulsar al mes d’abril de 2013 a diversos col·lectius estudiantils de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a traslladar la mobilització a l’Edifici del Rectorat de la universitat. Com en moltes altres mobilitzacions, l’espai del Rectorat va ser ocupat, igual que havia passat a les esmentades protestes durant el govern de Franco, o com s’havia fet en altres països ( “Maig del 68”) o durant les lluites del Professorat No Numerari (PNN) en els anys de l’anomenada “Transició Espanyola” els anys 70 del segle passat. Formes de protesta que han tingut continuïtat en múltiples ocasions també en els últims anys.

La mobilització estudiantil a la UAB va comptar ràpidament amb el suport explícit de diversos sindicats de treballadores i treballadors de la Universitat i, a títol individual, de docents que van impartir classes en els espais ocupats per l’alumnat durant diverses setmanes.

La resposta de les autoritats acadèmiques va ser l’immobilisme. Oïdes sordes a les peticions de diàleg. Cap concessió a allò que, en definitiva, eren les resolucions de l’òrgan més plural de la universitat: el Claustre. Finalment, al cap d’un mes l’ocupació del Rectorat va ser abandonada per voluntat pròpia de qui la protagonitzaven.

Mentrestant, el Rector de la UAB i diversos membres del seu Equip de Govern van denunciar a la policia i la fiscalia a una sèrie d’integrants de la comunitat universitària que eren coneguts per la seva participació en mobilitzacions dins de la mateixa universitat i per les seves posicions crítiques. Entre les persones denunciades hi ha 25 alumnes. I també un professor i un treballador del PAS (Personal d’Administració i Serveis) que, a més de ser representants sindicals, havien tingut un paper rellevant en una candidatura anterior al Rectorat, així com en diverses mobilitzacions en defensa del caràcter públic de la universitat. El professor encausat, Ermengol Gassiot, a banda de docent d’arqueologia prehistòrica, és actualment secretari general del sindicat Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya. Per altre banda, el membre del PAS encausat, Jordi Gassiot i Pintori, es tècnic mitjà (audiovisuals) de la UAB i actualment forma part de la Coordinadora Nacional Confederal de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC).

A l’inici d’aquest passat mes de juliol hem sabut que la Fiscalia ha sol·licitat formalment penes d´un mínim de 11 anys i 5 mesos de presó per a les 27 persones, a més d’una prohibició de trepitjar la UAB durant 5 anys. Ens trobem que les institucions espanyoles tornen a actuar contra la dissidència universitària, com en època del Govern de Franco, i buscant un càstig desorbitat, que supera fins i tot al que la Dictadura va imposar en 1965. I els arguments no s’aparten dels que trobàvem llavors. En el seu escrit d’acusació el fiscal utilitza les militàncies socials, sindicals i polítiques dels i les encausades per argumentar que seguien un “pla criminal”, que s’incentivava i impulsava de manera conspirativa la mobilització estudiantil (5).

L’escrit d’acusació del fiscal garanteix que tots els encausats/es seran jutjades i, d’acord amb les elevades peticions, amb un risc real de ser condemnades. I si això succeeix, seria la primera vegada des de fa més de 40 anys que universitaris/es van a la presó per la seva postura política dins de la mateixa universitat, per aixecar la veu davant el que consideren injust, per ser dissidents.

Per tot això, els i les signants d’aquest manifest, treballadors / es i membres d’universitats de Catalunya, de la resta de l’Estat Espanyol i del món, fem una crida d’alerta. Ens preocupa profundament una situació que pot ser indicativa de la pèrdua de pluralisme i de llibertat a les universitats. Considerem que el pensament crític i el debat públic obert i dinàmic són actius imprescindibles del món acadèmic i que aquesta denúncia, aquest processament penal, obre de nou un camí aterridor que, si no reaccionem amb fermesa, ens conduirà a la progressiva expulsió de la llibertat de pensament de la Universitat.

Per tot l’exposat, sol·licitem:

1) A la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​que a través del seu nou Equip de Govern retiri la demanda civil que encara manté contra els i les encausades i, especialment, que manifesti públicament el seu desacord amb la persecució penal de membres de la comunitat universitària: estudiants, (ex)estudiants i treballadors, tant docents com d’administració i serveis.

2) A les autoritats judicials, que emprenguin les actuacions pertinents per arxivar la causa judicial sense cap acció contra les persones encausades.

3) A les institucions competents en política universitària, científica i judicial, que duguin a terme les mesures oportunes per tancar aquest procés, tant en la seva versió penal com civil.

4) A totes les formacions polítiques, sindicats i altres organitzacions socials, que mantinguin un compromís inequívoc per garantir la llibertat d’expressió, la llibertat política i la llibertat acadèmica a les universitats de Catalunya i de la resta de l’Estat Espanyol.

Signa aqui

Declaracions masclistes i resposta de la UB

A tot el personal:
 
La secció sindical CGT celebrem la decisió de l’equip rectoral de la UB al assumir i exercir les responsabilitats institucionals vers un greuge masclista, en aquest cas rescindint el contracte del professor Àlex de Jaureguizar per les seves declaracions masclistes a les xarxes socials.
 
Volem recordar que la Universitat de Barcelona no sempre ha actuat en aquesta línia i que a la institució hi ha hagut casos de violència masclista davant els quals la institució no ha volgut, o no ha estat, a la alçada de les circumstàncies (ans al contrari).
 
Considerem que la resposta de la UB en aquest últim cas pot esdevenir un precedent protocol·lari i que caldria que el rectorat manifesti coherència actuant amb la mateixa contundència davant de tots els casos de violència masclista, independentment de la situació contractual dels implicats.
 
I, tot seguit, reproduïm –literalment– la carta que ens ha enviat el Rectorat UB.
 
“a/a: Secció Sindical CGT – UB
 
Benvolguts / Benvolgudes,
 
Per al vostre coneixement i en referència al vostre correu de 4 de gener, us comuniquem que, en relació a les expressions realitzades pel Sr. Alejandro de Jaureguizar a la xarxa social “Twitter” el proppassat dia 3 de gener, la Universitat de Barcelona ha iniciat ja el procediment de rescissió del contracte del Sr. Jaureguizar, que preservarà el seu dret de defensa.
 
Amb aquesta decisió la Universitat de Barcelona vol fer palès que els valors de respecte a la dignitat de les persones i de lleialtat institucional, com a principis bàsics i fonamentals, no es poden traspassar ni obviar.
 
Rebeu una salutació cordial.
 
Rectorat Universitat de Barcelona”

 

Arrenca la campanya de solidaritat amb les 27 imputades de la UAB

Amb el lema “Som 27 i més” comença la campanya de suport a les 27 persones que aniran a judici per tancar-se al rectorat de la UAB la primavera de l’any 2013, després d’una vaga estudiantil

DANI FONT – 20/11/2015 – Directa

L’acte de presentació de la campanya solidària “Som 27 i més” es va celebrar dijous al teatre de la Plaça Cívica de la UAB, que es va quedar petita per a l’ocasió. Hi van participar algunes de les imputades com ara Eudald Calvo, alcalde d’Argentona i aleshores estudiant de la UAB o Ermengol Gassiot, professor de la UAB i Secretari General de la CGT-Catalunya. A més de demanar l’absolució de les imputades, les persones que van prendre la paraula van criticar la gestió i l’actuació de l’equip de govern de la UAB durant l’ocupació per la seva negativa en tot moment a parlar amb els estudiants. En especial es va assenyalar a Sílvia Carrasco, Vicerectora d’Estudiants i Cooperació quan van succeir els fets, responsable d’acusar davant dels Mossos a 10 de les 27 encausades.

Totes les participants en l’acte van mostrar la seva solidaritat amb les encausades, entre les quals es troben dos delegats sindicals, diversos regidors de Santa Coloma de Gramenet, Igualada i l’alcalde d’Argentona. El portaveu de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) durant l’okupació, Javier Rubio, va destacar que l’objectiu de la tancada era assegurar l’execució d’unes mesures aprovades en el Claustre, màxim òrgan de representació de la comunitat universitària, entre les quals hi havia la retirada de les mesures que afectessin les condicions laborals de les treballadores de la UAB o que la universitat desobeís la pujada de taxes del 66%.

Entre les participants hi havia Anna Gabriel, diputada i professora a la UAB, que va recordar també els desallotjaments del Casal Tres Lliris de Gràcia i l’amenaça contra el casal autogestionat Espai pels Somnis d’Igualada, afirmant que “fem el que fem, nosaltres molestem i se’ns persegueix”. En al·lusió a l’informe elaborat per la UAB on s’assenyalava a la CAF, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), la CUP i la CGT com a autors intel·lectuals de la tancada, Gabriel va parlar de “falta de rigor i anàlisi, que recorda més al passat d’aquest país, acompanyat d’un llenguatge inquisidor i d’apriorismes on s’identifiquen culpables per Twitter”. La diputada va fer palès que “en l’obsessió per perseguir i criminalitzar, ni una sola línia de l’informe analitza que és el que demanen les estudiants”. Ella va ser una de les persones a qui les estudiants van demanar que mediessin amb el rectorat quan aquest va cridar els Mossos d’Esquadra per desallotjar-los. “No va haver-hi mediació, ningú aixecava el telèfon al rectorat. Es va matar la lluita i el mediador”.

En la mateixa línia es va pronunciar Ermengol Gassiot reconeixent que la seva voluntat era dialogar “ho vam dir el 2008 i la resposta van ser porres i repressió, estudiants denunciats i assenyalats per la seva activitat. L’abril de 2013 volíem ser part del debat sobre com ha de ser la nostra societat, la UAB i el país, perquè volem ser persones que puguem projectar la nostra manera de ser. La resposta de la UAB va ser allò que ha assumit com a normal, la policia”.

Pressió policial al campus

Durant l’acte es va explicar que els darrers anys la presència de Mossos d’Esquadra s’ha normalitzat al campus de la UAB. “Quan el 1986 i 1992 entren per primer lloc els antidisturbis al campus, allò ens recordava un règim dictatorial, avui això és una situació normalitzada que ens neguem a assumir”, va reblar Gassiot.

Xavier Pellicer, membre d’Alerta Solidària, recordava que “malauradament la UAB és un dels espais on més feina hem tingut, però això vol dir que és també un dels espais que més ha lluitat. Parlem d’una repressió que vol que s’abandonin les lluites. No només dels 27 i més, l’acció repressiva ve d’anys i anys on la UAB ha estat punta de llança, amb un rectorat ’progre’ que s’exaltava quan va entrar la policia del govern d’Aznar i ara demana que entrin els Mossos”. Pellicer va assenyalar a Sílvia Carrasco i va afirmar que “el rectorat és un dels principals inquisidors del moviment estudiantil. Han fet llistes negres d’estudiants, i ells ho revesteixen dient que han provocat danys, desordres, lesions i no es preocupen pel motiu de fons, tan sols busquen justificar la seva actitud repressiva”.

Una de les persones imputades és l’alcalde d’Argentona, Eudald Calvo, que va bromejar amb l’obsessió que semblava tenir per ell la Vicerectora Sílvia Carrasco: “Quan es parlen de llistes negres, la senyora Carrasco em situa sempre. La seva funció a la universitat és denunciar els seus propis estudiants”. La repressió no succeeix tan sols a les universitats tal com va descriure Lluís Blanco, membre de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), sinó que forma part “d’una estratègia general contra les lluites socials, com les detencions recents de companyes anarquistes”. El sindicalista va destacar que moltes entitats en lluita com la seva es troben molt ofegades per multes econòmiques de grans xifres com les que es demanen a algunes de les 27 imputades.

Visions oposades del model d’universitat pública

Un altre dels fils que es va desenvolupar durant l’acte va ser el xoc entre dues visions oposades del que és o hauria de ser la universitat: la dels estudiants amb capacitat crítica de pensament i la de l’equip de govern de la UAB. Miriam Ferrandiz, regidora de Sabadell per la Crida, va lamentar que les universitats han deixat de ser “espais on es fomenti pensament crític, per fomentar el pensament únic”. Segons Calvo, “també lluitem per uns mínims democràtics de funcionament de la UAB, que funciona per estaments, com en l’època medieval, on el rector d’avui no és el més votat”, en al·lusió al 21% dels vots totals aconseguits per l’actual cap de la UAB en les darreres eleccions al rectorat.

“No som clients de la universitat, som els propietaris perquè són part del nostre patrimoni col·lectiu i així les hem defensat” afirmava Carles Escolà, alcalde de Cerdanyola per Compromís. També es va exigir una universitat sense jerarquies, tal com explicava Gassiot denunciant que “no és cert que un professor valgui més que un PAS (Personal d’Administració o Serveis) o un estudiant. Les aules no són espais de poder, sinó d’aprenentatge compartit. Probablement per tot això la UAB ens denuncia i ens vol veure entre reixes”.

L’acte es va cloure recordant el nou repte que tenen obert les estudiants, l’aplicació del model 3+2, i recollint autoinculpacions i adhesions a favor de les encausades en aquest procés judicial.

https://directa.cat/actualitat/arrenca-campanya-de-solidaritat-amb-27-imputades-de-uab

TORNA EL FRANQUISME A LA UAB? ATUREM-HO

finala4

Possiblement és la primera vegada des del franquisme que una Universitat va tant lluny en la denúncia penal d’estudiants, de professors i professores i d’altres membres de la comunitat universitària per raons polítiques. I amb tota seguretat és la primera vegada en 40 anys que ho fa contra un professor a qui se l’acusa de “revolucionari” per la seva pràctica sindical. Com si ser revolucionari fos un delicte. O potser sí que ho és?

I no, no estem a la dècada dels anys 60.

Fa uns mesos el rector publicava una nota desmentint que hagués denunciat cap membre de la nostra Universitat. Tot i que la realitat era una altra: la denúncia existia amb noms i declaracions dels membres de l’equip de govern, del propi Ferran Sancho i de la vicerectora d’estudiants, Sílvia Carrasco.

El rector mentia? O més concretament: sincerament creia que no deia mentides? Aquells que exerceixen el poder tal i com ho fa ell, pressuposant que comporta obediència i submissió, entenen que qualsevol dissidència és un atac contra la seva persona i que si els fets objectius no es corresponen a la realitat, aleshores és la realitat la que està equivocada i qui s’atreveixi a portar-li la contrària és un dissident.

De la mateixa manera, la instrumentalització de la Universitat Autònoma de Barcelona per al benefici d’alguns sectors (MOVE, Barcelona Graduate School, etc…) en cap cas és producte de la picaresca, la falta de vergonya o la immoralitat. És el comportament lògic de qui és còmplice de la deriva privatitzadora i mercantilista cap a una universitat mediocre que viu de l’aparença i els negocis poc transparents. Una universitat que degrada i maltracta (alumnat exclòs, professorat i PAS sobrecarregats de feina, docència sota mínims, investigació valorada únicament per rànquings obscurs, por a ser inclòs en llistes negres, processos penals per als dissidents….)

Si algú col·lectivament o individualment, com el nostre company Ermengol Gassiot, assenyala, com el nen del conte, que l’Emperador va nu; és a dir, que les suposades bondats que inventen el Rector i altres sectors no són res més que manipulacions interessades, aleshores no ens hem d’estranyar de la seva resposta: buscar l’eliminació de qui es situa a l’oposició, a la discrepància o la desafecció mitjançant la criminalització, la imputació penal i utilitzant l’escarni públic amb difamacions i entramats imaginaris. Pràctiques extretes del maccartisme o de les depuracions del magisteri públic que van tenir lloc als anys 40 i 50 als Estats Units o a l’Estat espanyol sota la calúmnia i el paraigües acusatori de l’anticomunisme.

Reiterem les reclamacions que vam fer el passat mes de març:

1º) Exigim la immediata retirada de la UAB com a acusació particular en el procés penal contra membres de la comunitat universitària.

2º) Reclamem la immediata rectificació per part del rector Ferran Sancho i el seu equip de les acusacions de caire penal contra el nostre company Ermengol Gassiot.

3º) Denunciem la pràctica totalitària i dictatorial en què ha entrat el rector Ferran Sancho i el seu equip, en contra de l’activitat sindical i de l’oposició política dins de la UAB.

4º) Deixem clar que CGT-UAB continuarà denunciant les activitats il·legals de l’equip de govern de la universitat, pels canals disponibles, com fins ara, i que continuarà en la lluita contra la precarització, la mercantilizació, l’elitizació i la misèria científica, educativa i intel·lectual a què s’està portant la UAB.

Si estàs farta de submissions i controls, de mentides i repressió, de manipulacions i corrupteles, acompanya’ns el dijous dia 11 a les 11 als jutjats de Cerdanyola del Vallès (Passeig d’Horta, 19). Avui és el nostre company Ermengol però demà pot ser qualsevol que digui prou i no vulgui seguir obeint de manera submisa els deliris del poder.

LES REPRESÀLIES DEL RECTOR DE LA UAB NO S’ATUREN. DEMÀ FAN EFECTIU UN ACOMIADAMENT. DAVANT LA REPRESSIÓ, LA LLUITA CONTINUA SENT L´ÚNIC CAMÍ.

Ahir mateix des de la CGT us vam enviar un comunicat en el que us tornàvem a parlar de la denúncia que l’Equip de Govern ha interposat envers diferents companys i companyes com a forma d’intentar reprimir tota activitat sindical i d’oposició política. Al final del text us advertíem: “avui és el nostre company Ermengol, però demà pot ser qualsevol que digui prou i no vulgui seguir obeint de manera submisa els deliris de poder”.

Doncs bé, el demà ha arribat. Lamentem comunicar-vos que demà, divendres 12 de juny, es farà efectiu l’acomiadament d’una treballadora de la UAB pel fet d’haver-se atrevit a fer front a les polítiques autoritàries del rector Ferran Sancho i del seu equip.

Es tracta de la Mercedes Márquez, presidenta de l’AMPA de l’Escola Bressol Gespa i treballadora de la UAB amb 12 anys d’antiguitat i contracte indefinit. La Mercedes s’ha visibilitzat durant aquest darrer any en la defensa de l’escola i en la lluita per l’estructuralització de les treballadores amb contractes de Capítol VI. A més, es presenta com a cap de llista de CGT a les eleccions al comitè d’empresa del PAS aquest 18 de juny. És la primera vegada que la secció sindical decidim presentar-nos-hi, fent un PAS decidit contra la precarietat. Aquesta repressió ha anat acompanyada dels intents d’invalidar la candidatura.

El Rector Ferran Sancho no se sent reconegut com a rector per la majoria de la comunitat universitària. No va ser el candidat a rector amb major nombre de vots i té la necessitat imperiosa d’imposar-se a tot aquell que no reconeix la seva autoritat. Al rector no li tremola el pols a l’hora de signar denúncies i acomiadaments per tal de treure’s de sobre tota aquella persona que li és incòmode i que planteja alternatives a la seva política de retallades i privatitzacions. És una pràctica característica d’aquell que se sent legitimat per ordenar i manar més pròpia d’altres èpoques i sense necessitat d’haver de dissimular les seves pràctiques repressives.

A més, aquest Equip de Govern es troba en una posició d’extrema debilitat: amb dos vicerrectors que han plegat, la darrera la vicerrectora Sílvia Carrasco, juntament amb la directora de l’Observatori de la Igualtat. Aquestes situacions fan paleses la manca de diàleg a la UAB, i que el tancament de la Gespa sembla tenir uns costos més enllà dels previstos inicialment.

El rector, tot i saber que no pot acomiadar a la Merce Márquez, perquè està doblement protegida pel fet de gaudir d’una reducció de jornada per guarda d’un menor i pel fet de presentar-se a les eleccions sindicals, el tira endavant com una forma d’amenaça per la resta de comunitat universitària, per tal de deixar ben palès el que li pot passar a qualsevol que s’atreveixi a contradir l’Equip. I ho farà dedicant grans recursos econòmics en pagar advocats de luxe i despeses de judici per al final haver de readmetre a la treballadora i haver-li de pagar tots els sous endarrerits. És aquest un acte de responsabilitat institucional del que tant parla l’Equip de Govern? Gastar-se diners en judicis com els del company Ermengol i la companya Merce que saben per avançat que estan perduts?

Reclamem la immediata rectificació del rector Ferran Sancho i que tiri enrere l’acomiadament de la Merce Márquez. I reiterem que la seva política del terror no té cap efecte sobre la nostra lluita, continuarem lluitant com sempre contra els abusos d’aquesta universitat.

Una vez casi llego a ser clase media. Pero al final no. Elena Fraj

Mi madre pertenece a la generación que migró del pueblo a la urbe allá por los sesenta, fenómeno conocido en algunos lugares de Aragón como la espantá. Trabajó “sirviendo”, como muchas mujeres, y empezó cuando era menor de edad. “Vaya, niñas que éramos!”, dice. Se casó y “dejó de trabajar” para ser ama de casa durante unos años. Tuvo que buscar un segundo trabajo, esta vez como empleada de la limpieza. Y se separó de su marido.

A pesar de que tengo labrada la frase abajo el trabajo, soy hija de la lucha y del esfuerzo. Mi madre, que está orgullosa de haberme dado estudios, ve con satisfacción cómo he llegado a ser profesora de universidad. Nada menos, profesora de universidad, no de instituto. Le encanta comentarlo con sus amigas y vecinas. Soy una prueba de cómo la clase obrera evolucionó durante los años de la CT a base de currar a destajo. Formo parte de esos hijos e hijas con un trabajo inmaterial, una profesión no física y cualificada. Y tengo cultura, eso es muy importante para nuestros padres, entendiendo por cultura aquella adquirida en los canales oficiales y no otros como, por ejemplo, los suyos. A diferencia de mi madre yo ya no tengo que ir a limpiar casas ni dependo económicamente de un hombre. Incluso puedo disfrutar de mi sexualidad como me plazca pues ya no vivimos bajo el yugo patriarcal del franquismo. Mi madre está muy contenta. Y yo también. Me lo creo, me creo esta historia. Venga.

Pero, paremos un momento. Es cierto que mi vida no es la misma que la de mi madre; trabajo en la universidad, sí, pero tengo un contrato parcial y temporal. Soy, lo que se llama laboralmente, una profesora asociada. Me pagan muy poco, por tres asignaturas no llego a cobrar quinientos euros mensuales. Por cuatro asignaturas un profesor titular cobra unos dos mil quinientos. Si quiero cambiar mi situación he de mejorar mi currículum, pagarme un doctorado, escribir una tesis y publicar artículos en revistas que muy poca gente lee. Es decir, he de pagar por aumentar mi valor en la empresa pero ésta no se compromete a nada[1]. Efectivamente, la universidad tiene miedo al compromiso, pero lo que ella no sabe es que yo nunca dije que quisiera casarme. Parece que tenemos una relación abierta, tan abierta que no me queda otro remedio que trabajar en otras cosas. La vida diaria se complica, los y las asociadas tenemos horarios imposibles y eso hace que nos desplacemos continuamente por la ciudad de un trabajo a otro. Tengo una compañera, Marta, que siempre va arrastrando una maleta llena de trabajos de alumnos y tupperwares. Este año ha ganado el premio a la frase mítica en Patatabrava: “Faltan 10 minutos así que, en vez de hablar sobre el examen, os voy a explicar como está la universidad. Cobramos fatal, por eso tengo tres trabajos para poder sobrevivir…”. Aunque mucho peor es no tener otro trabajo, porque significa que apenas te llega para el alquiler. Literal.

Entonces, ¿en qué momento hacemos las tesis? Ahá, en vacaciones. Una vez le pregunté al vicerrector de la UB si pensaba que las tesis se hacían por interés personal. – ¿Acaso cree que se trata de un hobby?, le increpé, indignada – Eso es – me contestó, tranquilamente – un hobby. ¿Que hay más apasionante que un hobby? Un hobby es una actividad que no se hace por dinero sino por placer. Como los trabajos de cuidados. Bingo. Ahí le hemos dado. Hola, mamá.

Pero espera que hay más. Trabajo con seres humanos y, quieras que no, se les coge cariño. Los y las estudiantes necesitan que se les escuche. Tampoco es para tanto, es una actividad agradable y además da prestigio, me digo. Casi me siento culpable por pedir un sueldo mejor. Por aquí vamos mal, reconduzcámoslo. Lo que realmente está ocurriendo es que la docencia ha sufrido un proceso de feminización. Aquí van algunos motivos: somos flexibles porque debemos tener disponibilidad horaria. Somos adaptables porque nos cambian las asignaturas cada cierto tiempo. Debemos participar en grupos de investigación y coordinar asignaturas sin cobrar. Somos invisibles, muchas veces, hasta para nuestros compañeros con mejores condiciones. Evidentemente, los equipos rectorales tampoco nos quieren ver. Hacemos todo esto por pasión, sí, pero también porque nuestro jefe nos lo pide y claro, el día que salga una plaza me habré portado bien y será para mí. Disciplina que algo queda. Y es que en la universidad pública existen relaciones de vasallaje, eso se sabe en todos los pasillos. Se conoce que muchos profesores y profesoras precarias planchan las camisas de sus mentores. “Pero, ¿cuándo me he casado yo con este catedrático que no me acuerdo? Si yo lo que quería era un trabajo decente, no docente”. La universidad pública es un caso curioso en el que coexisten dos sistemas: el neoliberalismo, por la medición de la producción del conocimiento con parámetros economicistas y el feudal, por las relaciones de poder entre los miembros de esta comunidad.

Yo, que me fui del hogar materno convencida de huir de los trabajos femeninos, vuelvo ahora la mirada hacia él para preguntarme: ¿realmente he llegado más lejos que mi madre? ¿Más lejos respecto a qué? ¿No seremos, compañeras precarias, bastante parecidas a las trabajadoras del sector doméstico? Si es así se desvelan algunas certezas. La certeza de que la incorporación de las mujeres al mercado laboral no nos ha liberado. Peor, mis compañeras que tienen hijos hacen jornada doble, dentro de la casa y fuera de ella. La certeza de que la precariedad es femenina, pues la mitad del profesorado asociado de la UB son mujeres mientras que el 80% de los catedráticos son hombres [2]. La carrera académica, es sin duda, un privilegio masculino. Pero también la certeza, ésta positiva, de que mi trabajo es tan importante como el de las trabajadoras de los cuidados. Pero, que quede claro, no queremos realizar estas tareas a base de sacrificio y auto inmolaciones.

En el momento en el que me doy cuenta de todo esto empiezo a participar en los movimientos asamblearios de la universidad. Incluso llego a participar en un sindicato y a intentar asaltar los órganos de representación democrática oficiales. Sin embargo, sé que no se trata solo de reclamar un salario para las cuidadoras ni de pedir una mejora económica para los asociados y asociadas (que también, no podemos más). Nuestra precariedad es uno de los síntomas que revela cómo las instituciones públicas están siendo desposeídas por manos privadas. Pero, ojo, no creo que se deba defender la universidad pública tal y como la conocíamos, sino que se ha de concebir como un lugar donde se pueda producir un conocimiento surgido del común y que revierta en éste los beneficios que genere. La forma en que se produzca y distribuya esa riqueza será una cuestión política clave, así como también lo es la transformación radical de las relaciones de poder que sustentan las universidades.

[1] Más información sobre el profesorado asociado aquí y aquí.

[2] datos de 2013 elaborados por la UB

De la seriosa alegria de l’Ana, i tot existeix

AnaAvui, dimecres 9 de juliol, ens acomiadem a Vitoria de la nostra amiga Ana Garay, que ens va deixar el passat divendres 4.

Companya de lluites, tu, sempre present, amb una mirada cap a un futur possible, incansable, incombustible, ets una lluitadora de fons, de llarga trajectòria, has sabut quan posar el cos a primera linia, quan fer-nos preguntes, a voltes incòmodes que ens feien repensar posicions. Amb la teva complicitat sabem que amb tu tot és posible. Continuaràs present en les nostres lluites, ara i sempre.

L’Ana era el convenciment profund i encomanadís que només les bones maneres poden convèncer. I no parlava de valors sinó que els exercia. Una lliçó constant d’amistat i de companyia. Que la terra et sigui lleu.

Ens retrobarem als carrers, perquè la rebel·lia porta la teva emprempta! Agur!

Reenviem el comunicat enviat des del seu departament (http://www.uab.cat/web/noticies/detall-noticia-1252305414179.html?noticiaid=1345673510162).

El proppassat divendres 3 de juliol de 2014 ens va deixar amb 46 anys d’edat la Doctora Ana Isabel Garay Uriarte, professora titular d’universitat a la UAB. Nascuda el 1967 a Vitoria-Gasteiz va començar els estudis de psicologia a la Universitat del País Basc i es va llicenciar en psicologia i doctorar en Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La modèstia de l’Ana potser li faria dir-nos que no calia escriure-li cap nota de record, que el que ella feia no tenia cap importància, però els que l’envoltàvem sabíem que no era així: cap decisió que prenguéssim no la podíem considerar definitiva fins haver escoltat la seva opinió. L’Ana es va caracteritzar al llarg de tota la seva carrera professional com una persona dedicada en cos i ànima a les persones que l’envoltaven, fossin amics, companys de feina o estudiants. Aquesta dedicació es veié reflectida en la recerca de les pràctiques domèstiques i de la cura a les quals dedicava els seus treballs més recents, preocupada per la seva manca de reconeixement i de valoració en la nostra societat contemporània. Una dedicació que recollia també a les seves celebrades classes de psicologia social, fonamental i aplicada, en graus i màsters, i que coneixien bé els seus doctorands.

Els estudiants saben que no han tingut cap professora que els exigís tant a nivell d’escolta, perquè l’Ana els escoltava amb tanta atenció i respecte que ells havien de fer el mateix amb els seus companys. Sempre amb bona cara a l’aula, els feia posar en suspens els seus pressupòsits sobre el món, la ciència i, especialment, la psicologia. Però amb l’Ana l’exigència de capacitat crítica es feia sempre amb el més gran dels respectes cap a les diferents posicions i els diferents nivells de comprensió dels seus interlocutors.

Els companys de feina, i amics, perquè ambdues coses eren indestriables quan es tractava de l’Ana, sabem que la nostra feina ja no tindrà mai més la qualitat que hagués tingut amb la seva atenció i els seus consells. Les nostres decisions seran certament pitjors, els nostres progressos més limitats i el nostre coneixement més estret, perquè ella ens feia sospesar elements en els quals no tendim a pensar, el principal dels quals la situació, personal i política, que per ella era el mateix, de les persones amb qui compartiríem recerca, la de les participants en les nostres recerques, la de les persones que llegirien el que produiríem.

Ningú ha estat mai tan exigent amb l’acompliment de les seves obligacions d’estudi, docència, recerca i lluita com l’Ana, però alhora, cap obligació docent ni investigadora va passar mai per davant de les necessitats de les persones amb qui compartia aquests espais d’estudi, docència, recerca i lluita.

“Hooola. Os cuento que estoy en Almería. Y que… a) da gusto el aire/vientillo que corre; b) muy ricas las tapas del bar junto al hotel; c) he coincidido un ratillo en el congreso con tres cordobesas (una médica y dos enfermeras) que me han sacado al charlar con ellas un “ole esas buenas profesionales”.

Te echaremos de menos.
Agur.