Claustra: Monestirs

Santa Maria de Pedralbes

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Carme Aixalà / Anna Castellano / Marta Segarra

Nom: Santa Maria de Pedralbes
Altres noms: Monestir de Pedralbes; Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes
Dades cronològiques: 1326

Ordes

Clarisses
De 1350 a 1550

Comunitats relacionades

Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona

Historia Comunitat

El 3 de maig de l’any 1327 el rei Jaume II el Just, conjuntament amb la seva esposa, la reina Elisenda de Montcada i Pinós i l’Infant Pere, el futur Cerimoniós, van presidir l’acte de consagració de l’església del monestir del Pedralbes amb una missa solemne concelebrada per l’arquebisbe de Toledo i els bisbes de Barcelona, Osca i Vic. La cerimònia va comptar també amb la màxima representació de la noblesa del país i de les autoritats civils i religioses del moment.

No havia passat un any des que s’havia col•locat la primera pedra a la capçalera de l’església i poc més des que l’1 de febrer del 1325, el papa Joan XXII concedís la butlla papal per fundar el nou monestir. Sens dubte, el conjunt encara estava en construcció, tot i comptar amb les estances bàsiques per allotjar les primeres catorze religioses i quinze novícies que provenien del primer monestir de religioses clarisses que s’havia fundat a Barcelona, el de Sant Antoni.

No hi ha cap dubte per atribuir la iniciativa i el procés de gestió de la nova fundació a la reina Elisenda, que va concebre el projecte del monestir en vida del rei, tot i que, segurament, ja preveient com seria el seu futur sense ell davant la precària salut d’aquest. Elisenda no tenia descendència i per tant, un cop vídua, no podria disposar dels privilegis propis de la mare d’un rei i el seu paper a la cort seria secundari. És probable que aquesta situació expliqui en part, el seu desig de cercar una residència on retirar-se en un futur previsiblement no massa llunyà i el lloc escollit seria Pedralbes. Tot i aquesta primera necessitat terrenal, no es pot menystenir un altre factor més transcendent que donaria sentit a la seva voluntat que aquesta fundació fos un monestir. En consonància amb la seva declarada devoció cap a l’orde dels mendicants que compartia amb el rei, en línea també amb l’ambient favorable a aquest orde que ja havien mostrat els seus predecessors i altres membres del casal català, es va optar per la branca femenina d’aquest orde, les clarisses, per poblar el nou monestir.

D’aquesta manera, el projecte de la reina contemplava un complex que havia de comptar amb unes estances palatines i un monestir per les religioses, perquè un cop traspassada pogués aconseguir la vida eterna. Aquesta doble intencionalitat, queda reflectida de forma clara en el seu monument funerari que va concebre de forma bifrontal, mostrant-se pel cantó de l’església com a sobirana, amb tots els seus atribuïts reials, i des de l’interior de la clausura, visible únicament als ulls de les religioses que havien de pregar per la seva ànima, com a penitent.

Del conjunt original del recinte monàstic, avui només en queda la part religiosa ja que la reina va disposar en el seu testament que el seu palau fos enderrocat després del seu traspàs, a excepció de la seva sala principal que havia de passar a formar part del monestir de les religioses.

Malgrat que la documentació pertanyent a la Cancilleria de la reina, tant la dels anys en què va viure al costat del rei al Palau Reial de Barcelona, com la posterior, un cop ja assentada al Palau de Pedralbes, no ha estat localitzada, sí que es conserva a l’arxiu del propi monestir molta documentació sobre la fundació i organització de la comunitat. Aquesta documentació és clau per determinar el grau d’incidència de la reina en els assumptes interns del monestir durant tota la seva vida, i que va voler perpetuar més enllà amb disposicions precises en el seu testament en què declarava com hereu universal de tots els seus béns al monestir a canvi del compliment d’algunes obligacions. El conjunt de les ordinacions que va anar emetent en vida i les seves darreres voluntats, permeten entreveure la personalitat de la reina tant en allò que afectava l’organització de la seva vida “terrenal” com les previsions per a la seva vida futura en “el més enllà”.

L’any 1334, la reina va dictar la segona i més completa de les seves ordinacions en les quals augmentava les rendes que donava a la comunitat per tal que el nombre de les internes poguessin arribar a seixanta, el doble que en un origen, com també el nombre de frares i capellans al seu servei. D’aquest document i d’altres del mateix període es pot deduir que tant el temple com bona part del conjunt monàstic estava força avançat i s’estaven bastint i ornant dos dels seus elements més significatius: la tomba de la reina Elisenda i els murals que havien de decorar la capella de sant Miquel, per a ús particular de l’abadessa Francesca ça Portella. El cicle iconogràfic que omple la capella en la seva totalitat és el mateix que el del temple: els Set Goigs de la Verge, al qual, en el cas de la capella, s’hi afegeix el Cicle de la Passió que també es troba en d’altres indrets del monestir evidenciant que el conjunt va ser concebut des d’un origen, de forma global i seguint un projecte ben definit rere el qual, de ben segur, hi hauria la reina, l’abadessa Francesca ça Portella i el seu entorn familiar i monàstic.

No obstant la personalització del projecte en la figura d’Elisenda, els testimonis conservats tant documentals com artístics, mostren que des d’un bon començament, aquest va ser compartit també per d’altres dones que l’envoltaren, algunes a la mateixa cort i d’altres al monestir. El seguiment dels llinatges d’aquestes nobles i religioses mostra que en un nombre elevat formaven part del seu cercle familiar, tant matern, els Pinós, com patern, els Montcada; un fet que els donava accés a ocupar els càrrecs importants dins el govern de la comunitat i en el cas de les Montcada, a gaudir del privilegi de pertànyer a la família de la qual seria escollida l’abadessa fins a les reformes de final segle XV.

La influència que el monestir va assolir en la societat del seu entorn, gràcies al seu extens patrimoni i rendes, als nombrosos beneficis i privilegis de què gaudia, i, fonamentalment, per l’empara que rebia per part de la casa reial i del govern municipal, va propiciar que ben aviat altres dones de la petita noblesa i de les classes benestants de la societat s’afegissin a la nòmina de religioses. Amb això el poder del monestir augmentava i amb ell també el de les dones que hi residien. En molts casos aquestes dones religioses podien seguir disposant i administrant el seu propi patrimoni, al temps que veien reconegut el seu important paper dins la família i la societat.

L’any 1472 al mateix monestir va ser signades les capitulacions -conegudes per aquest fet com Capitulacions de Pedralbes- que van suposar el reconeixement per part de les institucions catalanes de Joan II com a rei, posant-se punt i final a anys de guerra civil. Pel monestir de Santa Maria de Pedralbes aquest moment va suposar l’inici d’un canvi substancial en la seva trajectòria històrica.

La unió de les dues corones en la figura de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella suposarà d'immediat l’intent de controlar la comunitat de Pedralbes mitjançant la substitució de les representants dels vells llinatges catalans per d’altres provinents de famílies nobles castellanes afins a la corona. Aquesta intervenció en els assumptes interns de la comunitat, va ser dirigida en persona pel propi rei Ferran, fill de Joan II i Joana Enríquez, amb la més que probable aquiescència de la reina Isabel, que es va trobar amb una forta i persistent resistència per part d’un sector important de les religioses autòctones que van veure com se les volia desplaçar del poder.

El fet no era puntual sinó que s’emmarcava dins un programa general de reformes que els monarques volien introduir en determinats àmbits de poder, entre ells el monàstic, pel qual comptaven amb l’empara i la inspiració del projecte reformador del cardenal Cisneros que, en tant que confessor de la reina, tenia un fort ascendent sobre ella. La seva condició de franciscà va comportar un major interès per a la reforma d’aquest orde, tant en la seva branca masculina com femenina.

La situació econòmica del monestir de Pedralbes en aquest moment era sanejada i li proporcionava una gran influència econòmica però, també, política i social. Aquest protagonisme va ser el pretext al qual s’acollirien els reformadors per a la intervenció en la comunitat femenina de Pedralbes i la del petit “Conventet” de frares conventuals que hi havia al seu costat, que exercien el paper de confessors i administradors dels seus béns. L’intent de controlar la comunitat va tenir el seu inici tot just després de signar-se les esmentades “Capitulacions” però aquest primer intent de reforma no va reeixir i es tornaria a reprendre per part del rei Ferran, tal com mostra un "Chronològich" conservat en el propi arxiu del monestir, d’autor anònim, redactat l’any 1598, que narra els fets i el ressò que va tenir en la societat de l’època.

La reforma es va iniciar el gener de 1494 amb la visita dels reformadors Daza i Fenals, i el ministre provincial, Pedro de Castrobol. Amb aquesta visita s’iniciava un període marcat per la tensió i els enfrontaments entre la comunitat -i l’abadessa sor Violant de Montcada al capdavant- i sor Teresa Enríquez, clarissa vinguda de Palència, cosina del monarca. L’oposició de la comunitat, que comptava amb el suport papal, va dificultar un cop més aquest nou intent de reforma i va fer inevitable la destitució de l’abadessa nouvinguda i el retorn de sor Violant. No obstant, la voluntat del monarca de controlar la institució no es va aturar davant la decisió papal i, en no aconseguir revocar-la, va optar per una nova via: la de proposar pel càrrec a la seva filla natural, Maria d’Aragó, monja agustina, del convent de Madrigal.

La voluntat manifesta de la corona que s’amagava rere la reforma religiosa, per tal de controlar els diferents centres de poder, es feia també evident a ulls dels contemporanis i de la mateixa església, on les faccions estaven dividides a favor i en contra de la reforma. Finalment, tot i les reticències, la cúria papal va mediar per tal que sor Violant facilités la resolució del conflicte amb la seva renúncia i l’acceptació del nomenament de sor Maria d’Aragó, el 24 d’agost del 1515, com a nova abadessa. Amb ella i les religioses que l’acompanyaren, vingudes de territoris foranis a la corona catalano-aragonesa per desig exprés del monarca, s’encetava definitivament una nova etapa al monestir.

Sor Maria d’Aragó seria una abadessa de transició al servei dels interessos del seu pare, portant a terme la reforma abans de retornar al seu convent de Madrigal el 1519, d’on provenia. Durant el seu mandat, al monestir de Pedralbes es van introduir diverses reformes en la línia de refermar la clausura i introduir un nou tipus d’espiritualitat que va quedar plasmat en els objectes de culte i artístics i en el propi conjunt monàstic. És també a partir d’aquest moment, que es va iniciar un període d’agermanament del monestir barceloní amb el de Montserrat, sota l’abaciat de l’abat García de Cisneros, L’obra de sor Maria d’Aragó va ser continuada per la cosina del monarca, sor Teresa de Cardona, que provinent del convent de Jerusalem de Barcelona, s’havia traslladat al monestir per donar suport a sor Maria.

Cap a finals segle XVI, el monestir entra en un període de recessió econòmica que comportaria una progressiva decadència de la institució i de l’immoble i de la qual ja no es recuperarà fins a les darreries del segle XIX, gràcies al mecenatge de sor Eulària Anzizu i Vila que va ingressar al monestir l’any 1890. Filla d’una família acomodada, l’important dot que sor Eulària va aportar en ingressar va permetre reiniciar l’any 1893 les obres de restauració del temple i d’altres parts del monestir que s’havien iniciat uns anys abans per subscripció popular, encomanant-ho un cop més, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells afí al cercle del comte Güell, mecenes de Gaudí i d’altres membres del moviment cultural de la Renaixença. Les obres de restauració es van inaugurar el 17 de setembre de 1895.

Sor Eulària posseïa, a més, una àmplia cultura que es va manifestar en diversos escrits, entre els quals, un seguit de volums de poesies que reflectien la influència de Jacint Verdaguer de qui era una admiradora i a qui coneixia personalment. A més de la seva faceta de poetessa, Sor Eulària destacaria en la llarga trajectòria del monestir pel seu paper de mecenes i d’historiadora, dues tasques que unides van permetre que la comunitat prengués consciència de la vàlua del llegat històric i artístic que tenia entre les mans i la necessitat de la seva preservació i difusió.

El 3 de juny del 1931, Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes era declarat "Monumento histórico artístico" de caràcter estatal. La comunitat, conscient de l’important patrimoni que custodiava, va voler obrir-lo a la ciutat. Recuperant els vells lligams que l’unien històricament amb l’antic Consell de Cent, va establir un pacte amb l’Ajuntament de Barcelona pel qual cedien el monument al municipi per tal que el gestionés com a museu. El Monestir de Pedralbes va obrir les seves portes l’any 1983, després que la comunitat es traslladés a un nou recinte al costat del monestir històric.

Figures destacades

Elisenda de Montcada i de Pinós: Tercera esposa del rei Jaume II “el Just” va ser la fundadora del monestir de Santa Maria de Pedralbes, que va voler que fós habitat per monges de l’orde de les clarisses.
Era filla de Pere II de Montcada i d'Abarca, senyor de la baronia d’Aitona, Serós i Soses i Senescal reial, i d'Elisenda de Pinós. No es coneix amb exactitud la data del seu naixement ja que cap document permet determinar-ho amb tota certesa. Tot i que comunment s’ha acceptat que voltava la trentena quan es va casar amb el rei el dia de Nadal de l’any 1322, no deixa d’estranyar el fet que en el testament del seu pare, mort l’any 1300, no hi fos esmentada. En resposta a la seva sol•licitud, l’1 de febrer del 1325 va obtenir del papa Joan XXII, el permís per fundar un nou monestir de clarisses a Barcelona –ja n’existía un del mateix orde a la ciutat- que es va inaugurar el 3 de maig del 1327.
Un cop traspassat el rei el novembre d’aquell mateix any, la reina es va trasladar a un palau que va manar construir al costat del monestir mateix per viure allunyada de la cort, però mantenint-ne la relació. Va dedicar la seva vida al projecte de construcció del monestir i a assentar les bases de la seva organització interna. La defensa dels interessos de la seva família de sang i política així com la del monestir, van definir la seva personalitat conjuntament amb una profunda religiositat, tal com va voler deixar plasmat en el seu monument funerari. Aquest monument doble, visible des de l’interior de l’església i el claustre del monestir, presenta a la reina com a sobirana a ulls del món, i com a penitent a ulls de les religioses i de Déu.
Elisenda va morir el 19 de juliol de l'any 1364, després d'haver dictat el seu testament uns mesos abans, l'11 d'abril del 1364.

Jaume II: Comte de Barcelona i rei d’Aragó, València, Sicília, Mallorca i Sardenya. Fill de Pere III d’Aragó i Constança de Sicília. Va néixer a València el 10 d’abril de 1267. Rei de Sicília per herència de la seva mare, va heretar la corona catalano-aragonesa a la mort sense descendencia del seu germà Alfons el Lliberal, el 1291. Són diverses les causes que s'han esgrimit per explicar el motiu que va portar Jaume II a escollir Elisenda de Montcada com a darrera muller si es té en compte els seus matrimonis anteriors amb princeses de cases reials estrangeres per tal de teixir aliances. Aquest principi va regir el seu primer casament amb Blanca d'Anjou de Nàpols i amb Maria de Lusignan de Xipre. No obstant, el moment polític d’exaltació patriótica davant la conquesta de Sardenya, l’especial lligam amb la família Montcada, l‘important patrimoni d'aquest clan, la religiositat del monarca en la darrera etapa de la seva vida i la seva poca salut, podrien explicar l’elecció d’Elisenda de Montcada.
La religiositat compartida dels monarques queda palesa en l’elevat nombre d’objectes i llibres religiosos donats pel monarca a la nova esposa en el moment del casament i en el seu suport per fundar el monestir de Pedralbes, que va poder inaugurar al costat de la reina, només sis mesos abans de la seva mort, ocorreguda el 2 de novembre de l’any 1327.

Ot I de Montcada, dit El Vell: Senescal de la cort per herència del seu pare, senyor de les baronies d'Aitona, Mequinensa i Llagostera, Seròs, Caldes de Malavella i Soses. La seva relació amb la casa reial era estreta. Des del 1312 formava part del consell de Jaume II i, l'any següent, va ser nomenat majordom reial. Arran del casament de l'infant Alfons amb Teresa d'Entença, va passar al seu servei personal amb el càrrec de lloctinent en la procuradoria de Catalunya. Aquesta relació tan personal el portà a ser escollit com a padrí de l'infant Pere, motiu que podria explicar l'especial interès que Elisenda demostrà en la defensa dels drets del futur rei. Interès que Pere, un cop elegit rei, li reconeixeria amb tot un seguit d'atencions dirigides a la seva persona i a la seva obra, el monestir de Pedralbes.
Amb motiu de l'enllaç, Ot de Montcada va dotar la seva germana amb les propietats de Seròs i Mequinensa i la corona amb la que havia de ser coronada com a reina.

Sor Francesca Ça Portella i de Pinós: Filla de Bernat Guillem de ça Portella (o Saportella), baró de Lluçà i la Portella i de Sibil.la de Pinós. Aquesta era neboda de la reina Elisenda de Montcada, per tant, Francesca era parenta directa de la reina.
Francesca ça Portella va ser la segona abadessa del monestir a la mort de sor Sobirana d’Olzet ocorreguda el 25 d'abril de 1336. Va ocupar el càrrec durant vint-i-vuit anys. La seva mort es va produir el 25 de maig de 1364, dos mesos abans que la de la reina. Durant tots aquests anys, es va anar configurant el monestir tant arquitectònica com organitzativament. Va ser aquesta abadessa la que va encarregar els murals que havien de decorar la seva capella de sant Miquel, al claustre del monestir, al mestre de la cort Ferrer Bassa i que han esdevingut el primer i millor exemple de l’estil italogòtic a la peninsula ibèrica, en consonància al que al mateix temps estaven porten a termes els grans mestres de la pintura italiana com Giotto, els germans Lorenzetti o Simone Martini.
La seva tomba es troba al costat del de la reina Elisenda, dins l’espai que acull el monument funerari d’aquesta sobirana.

Constança de Cardona i de Pinós: L'obituari del monestir recull la defunció de Constança de Cardona l'any 1325, abans de la fundació del monestir. Filla de Ramon Folc VI de Cardona i de Flor de Pontiac, va deixar en el seu testament un llegat per a la construcció de la futura sala capitular que no es bastiria fins entrat el segle XV. El seu escut es pot veure a l’entrada d’aquesta sala. La seva sepultura es troba al claustre, al costat del mausoleu de la reina, i presenta un epitafi on es recull la seva donació al monestir i confirma la data de la seva mort, 1325. La donació primerenca de sor Constança és un dels testimonis que evidencien que el projecte de la reina Elisenda va ser compartit des de molt aviat per altres dones del seu cercle més proper.

Isabel March: va ingressar al monestir el 16 de març de 1359, als nou anys d'edat. Isabel era filla de Jaume March i la seva muller Guillemona d'Esplugues, difunta ja en aquell moment. Isabel pertanyia als March, la família de ciutadans honrats que, pels serveis prestats a la corona, el rei Pere va decidir ennoblir. L'honor va recaure en Jaume March, que va rebre el títol de cavaller de mans del rei al mateix monestir de Pedralbes l'any 1360, només un any més tard que la seva filla ingressés a la comunitat. Jaume March havia adquirit el castell i tota la baronia d'Eramprunyà per venda feta pel mateix rei Jaume II, el 4 de febrer de 1323, davant la necessitat de fons per subvencionar les seves campanyes de Còrsega i Sardenya.
Isabel March, doncs, formava part del sector de la petita noblesa, de la que també hi havia d'altres representants dins de la comunitat com sor Constança Terrer, sor Tecla Marquet i sor Constança Bastida, emparentades entre elles.

Sor Violant de Montcada: Sor Violant s’erigeix com una de les figures centrals, juntament amb d’altres religioses com Teresa Enríquez, d’un període convuls al regne que, com d’altres esdeveniments que van marcar la societat en diferents moments històrics, van tenir el seu reflex en el si del monestir. Ingressada de petita al Monestir, l’any 1475 regia la comunitat per malaltia de l’abadessa sor Violant de Centelles. Feia només tres anys que s’havien signat al mateix Monestir les anomenades Capitulacions de Pedralbes que posaven fi a deu anys de guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat de Catalunya. El rei havia convertit el monestir en el seu quarter general i obligat a la comunitat a traslladar-se a la ciutat de Barcelona. Aquesta dispersió de la vida comunitaria, i l’edat avançada de l’abadessa, van ser els motius argumentats pel monarca per intentar una reforma de la comunitat en la línea del que ja havia intentat el rei Joan anteriorment. La reforma monàstica que pretenia una major observança de la regla franciscana, es va iniciar el gener del 1494 i emmascarava el desig de la corona de substituir les representants dels vells llinatges que havien ostentat el poder dins i fora del monestir fins aquell moment, per d’altres més propers a la monarquia dels Trastàmara. L’enfrontament entre sor Violant de Montcada, que comptava amb el suport de la comunitat i bona part de la societat civil i política del pais, amb sor Teresa Enríquez, parenta del rei Ferran, vinguda del convent de Santa Clara de Palencia i seguidora del moviment de l’Observança, escenifica aquest conflicte amb transfons polític.

Sor Maria d'Aragó: Sor Maria va ser nomenada abadessa del Monestir de Pedrabes després que el rei Ferran considerés que la reforma iniciada no havia assolit els objectius desitjats. Sor Maria d’Aragó, filla natural del monarca, havia ingressat com a religiosa agustina en el convent d’aquest orde a Madrigal de las Altas Torres, a Àvila. El 24 d’Agost del 1515 ja havia pres possessió del càrrec d'abadessa a Pedralbes, i va rebre homenatge dels representats del Consell de Cent de la ciutat al mateix monestir. Sor Maria va comptar amb el suport del seu confessor Joan Doroz i l’abat del monestir de Montserrat, García de Cisneros. Amb ella s’encetava definitivament una nova etapa al monestir amb la implantació d’un seguit de reformes a tots els nivells que passaven per diverses actuacions al propi edifici per tal de refermar la clausura i canvis en la litúrgia que van suposar una renovació dels llibres de cor així com la adquisició d’obres d’art i objectes de culte que responien a un nou tipus d’espiritualitat amb forta influencia dels Paisos Baixos.

L’any 1519, sor Maria d’Aragó va retornar al monestir de Madrigal i al seu lloc va ser escollida abadessa sor Damiata de Mendoza que va morir poc després sent substituïda per sor Teresa de Cardona, cosina del rei Ferran, que s’havia traslladat al monestir des del convent de Jerusalem de Barcelona, per donar suport a sor Maria. Amb sor Teresa de Cardona i la seva successora, sor Isabel de Cardona, la reforma monàstica observant es va assentar definitivament al monestir.

Sor Maria de Lanuza: Filla dels comtes de Plasència, va néixer a Barcelona l’any 1677. Sor Eulària Anzizu, diu d’ella que era “una de les figures més agradables, potser la que més crida la atenció per ses virtuts, d’ensá de la fundació”. I és que sor Maria de Lanuza representa amb excel.lència un període del monestir marcat d’una banda, per la decadència econòmica com a conseqüència de la pèrdua de propietats, rendes i censals, i un ambient de rigorosa observança religiosa per altra, que va donar lloc a la presència de diverses religioses amb un alt grau d’exacerbació pietosa.
Sor Maria va ingressar al monestir a l’edat de 13 anys i va ostentar el càrrec d’abadessa tres vegades. Amb fama de ser extremadament mortificada i donada a l’oració, era molt fervorosa de l’eucarístia que rebia cada dia, en contra del costum de l’època. Sor Maria va ser també molt devota de l’advocació del Santíssim Nom de Jesús i va fer erigir un altar pel seu culte al mig de l’església, que seria retirat amb la remodelació de final segle XIX. Va morir el 4 d’octubre de 1754 deixant diversos objectes a la comunitat, alguns dels quals amb el seu escut.

Sor Eulàlia Anzizu: L’any 1890 professava com a religiosa del monestir Maria Mercè Anzizu i Vila amb el nom de sor Eulària. Filla d’una família acomodada, va quedar òrfena des de molt petita i va passar sota la tutela primers dels avis i, posteriorment, del seu oncle Eusebi Güell. A l’entorn d’aquest es reunien alguns dels principals artífexs del moviment cultural de la Renaixença que, en la línia dels corrents romàntics europeus, reivindicava un passat gloriós del país centrat en l’edat mitjana. L’interès de recuperació de la identitat catalana passava en bona mida per una revalorització del propi patrimoni cultural i arquitectònic.
La important dot que sor Eulària va aportar en ingressar al monestir va permetre reiniciar l’any 1893 les obres de restauració del temple que s’havien iniciat uns anys abans per subscripció popular. Com aleshores, les obres es van encomenar a l’arquitecte Joan Martorell i Montells afí al cercle d’Eusebi Güell. Les obres de restauració es van inaugurar el 17 de setembre de 1895.

A més de promotora de les obres de restauració del monestir, sor Eulària va destacar com a poetessa, amb una obra de gran qualitat reconeguda pel mateix Jacint Verdaguer amb qui mantenia una estreta amistat. Li correspon també a ella el mèrit d’haver posat en valor el patrimoni artístic custodiat al monestir, redescobrint el valor dels murals de la capella de sant Miquel i reunint les peces més valuoses de les col•leccions que les monges havien anat reunint al llarg de segles d’existència al mateix lloc, en un primer museu que s’emplaçava al pis superior de l’infermeria, el “Museu de les Claraboies”, predecesor de l’actual museu. Però el que li conferiria el seu lloc especial en la història del monestir és el seu paper com a arxivera, portant a terme amb metodología científica, una catalogació del ric fons documental que es custodiava a l’arxiu. Aquest treball constituiría la base de la seva monografía sobre la història del monestir, la primera que es va dur a terme sobre el lloc. Sor Eulària ha estat una de les figures cabdals perquè avui el monestir de Pedralbes sigui reconegut com un dels monuments més rellevants del gòtic religiós català.

Edifici Arquitectura

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes constitueix un excel•lent exemple de l’arquitectura gòtica meridional, que mostra, en els seus murs, les petjades de les ordes mendicants i les pautes de vida i convivència imposades per la regla del papa Urbà IV, sota la qual vivien (i viuen) les clarisses de Pedralbes. A primer cop d’ull, destaca la unitat estilística del conjunt, motivada en part per la rapidesa en la seva construcció tot i que el programa arquitectònic, en la seva totalitat, no respon a un únic moment constructiu sinó que s’anà completant a mesura que la comunitat s’assentava, essent els segles XIV i XV, quan va quedar pràcticament delimitat. Si bé en desconeixem l’autor del projecte, la unitat constructiva que respira, permet pensar que va ser concebut per una sola mà, la identificació de la qual, tot i les hipòtesis conegudes, encara és una incògnita.

Pedralbes és un conjunt excepcional, ja que malgrat les vicissituds històriques, s’ha conservat en bon estat i en gran puresa arquitectònica. El recinte conventual està situat als peus de Sant Pere Màrtir, aprofitant el suau pendent de la muntanya de Collserola que en delimita la seva estructura en tres terrasses on s’hi disposen els espais necessaris per al desenvolupament de la vida monacal. A grans trets direm que al nivell superior, trobem el dormidor i la sala de la reina; a nivell intermedi, l’església i el claustre, entorn del qual hi ha les principals dependències del recinte com ara la sala capitular, l’abadia, la infermeria, la cuina i el refetor; al nivell inferior, hi ha les procures, el celler i els horts. El conjunt arquitectònic, amb les dependències pròpies de la vida de la comunitat religiosa i totes les altres edificacions annexes i properes que li eren menester per al desenvolupament de la dinàmica diària (les cases dels capellans, el Conventet, el forn, la casa de la compradora,...) i els horts, estava envoltat d’una muralla que en delimitava el recinte i de la qual en perduren les portes sud i nord, amb les corresponents torres medievals.

L’església és un espai d’unió entre el món interior (la clausura) i el món exterior. Es tracta d’una construcció unitària, sòbria, d’una sola nau de set trams, coberta amb volta de creueria, capelles laterals entre contraforts i absis poligonal. L’únic afegit és el campanar octogonal que s’adossa a la nau i tapia un dels finestrals construïts. La porta del temple se situa a la façana nordest i està concebuda com era habitual en els edificis del primer gòtic català, amb arquivoltes, timpà cec i gablet, en aquest cas, amb l’escut de la reina fundadora. L’interior de l’església es divideix en la part de clausura, constituïda pels cor alt i baix, i l’espai públic, constituït per la nau, els presbiteri i les capelles laterals. Mentre el cor alt i baix són destinats a les monges (inicialment el baix tenia altres funcions), al centre de la nau s’hi disposa el cor “dels frares”, la comunitat masculina de preveres i framenors encarregats de l’administració dels béns del monestir i consellers espirituals i confessors de les religioses. La construcció del cor alt ocupa el desnivell generat per la terrassa superior del terreny, mentre que el baix ocupa el tram inferior de l’alt, més immediat a l’església.

L’altar major ha estat sempre dedicat a la Verge Maria, mentre que els de les capelles han variat la seva advocació al llarg dels segles, tot i que sempre s’han vinculat amb sants de l’orde franciscana. Destaquen les claus de volta de la nau amb els goigs de Maria, el sepulcre de la reina, al presbiteri, els petits sarcòfags de les capelles laterals i el conjunt de vitralls de la nau, dels quals, els dels presbiteri, són els originals d’època medieval.

El claustre del monestir actua com a distribuïdor de l’activitat interior del cenobi. És de planta quadrada i consta de tres nivells. Els dos inferiors es resolen amb galeries formades per 26 arcades apuntades, cadascuna, amb columnes, bases i capitells executades amb pedra nummulítica de Girona. El superior, d’execució més tardana que els altres ja al segle XV, és una galeria baixa amb pilars prismàtics de pedra de Montjuïc. Dins el jardí del claustre, diversos elements com el sortidor central, la font de l’àngel i el pou de la cisterna, juntament amb la vegetació dels parterres, contribueixen a la serenor i la pau que respira tot el conjunt.

Com hem dit, entorn el claustre hi ha les dependències monàstiques més rellevants. Així, a la galeria nord, hi trobem situat a nivell de segon pis, una de les primeres construccions del monestir: el dormidor de la comunitat. Una esplèndida nau a la qual, inicialment s’hi accedia des del mateix segon pis del claustre i que tenia dos accessos secundaris a banda i banda de la nau. Un d’aquests accessos permetia arribar amb facilitat al cor alt de l’església per fer els resos en comunitat. L’espai s’estructura amb onze arcs diafragmàtics i un embigat de fusta que conforma el doble pendent de la teulada. Com altres estances del monestir, el dormidor, es va anar configurant i perfilant al llarg dels anys, alhora que es modificava per adaptar-se a millors condicions d’habitabilitat. A finals del segle XIV es va construir un paviment nou, sobre elevat a manera de forjat sanitari, per aïllar-se del terreny natural i, al llarg del segle XV es van fer intervencions en els finestrals. Posteriorment, a mitjan segle XVI, es va construir l’enteixinat de fusta que rebaixa en bona mesura el sostre de la nau tot amagant el coronament dels arcs apuntats per a crear una cambra d’aire al sostre de l’estança. Les reformes van continuar fins al segle XX en què l’espai únic va quedar compartimentat en cel•les individuals. Actualment aquesta magnífica sala es pot contemplar amb l’esplendor que tenia al segle XVI i allotja una exposició de les obres artístiques més interessants de la col•lecció de les clarisses de Pedralbes.

Seguint pel primer pis del claustre, per la galeria est, ens situem al refetor de la comunitat. Un ampli espai de nau inicialment amb coberta de fusta de doble vessant, destinat a reunir a la comunitat per fer els principals àpats del dia en silenci, com manava la regla. La paret del fons de la sala queda presidida per unes pintures i un crucificat que formava part d’un conjunt escultòric promogut per l’abadessa sor Maria d’Aragó, filla natural del rei Ferran el catòlic, l’any 1516, del qual avui només es conserva l’escut de l’abadessa. L’aspecte actual de la sala amb volta de maó es deu a la intervenció arquitectònica duta a terme a les acaballes del segle XIX.

La cuina del monestir surt esmentada per primera vegada a la documentació de l’arxiu l’any 1364, al costat del refetor. Aquesta primitiva cuina, que tenia un sostre de gran alçada i una llar central de foc a terra, va ser reconstruïda el 1602, després d’haver patit un greu incendi, pel mestre de cases Joan Flix i va ser sufragada pel Consell de Cent de la ciutat. A finals del XIX, l’espai va ser modificat novament i va ser aleshores que es va construir la cuina de llenya decorada amb rajoles antigues, presidida per la imatge de Sant Antoni de Pàdua, en el lloc que ocupaven els antics forns de pa. D’aquella mateixa època és la cuina econòmica i els taulells de rajola blanca i blava. Posteriorment, s’instal•là la cuina de gas.

Just darrera i tocant la cuina hi ha l’espai destinat als safareigs, conegut com a “claustre dels gats”, on les religioses donaven menjar als gats. És un espai rectangular amb pedrís i columnes de pedra de secció poligonal cobert al segle XX amb sostre de finestres i claraboies. Conserva les piques de pedra del segle XVI.

La nau de la infermeria tanca el claustre per la galeria sud. Des d’un bon començament, el Monestir de Pedralbes va disposar d’un espai destinat a acollir les germanes malaltes, però l’aspecte actual es deu a la renovació pagada pel rei Felip II, l’any 1568, que va engrandir i millorar la infermeria medieval. D’aquesta intervenció n’ha quedat constància en els escuts que presideixen el passadís de la infermeria. La infermeria és un bon exemple de l’arquitectura hospitalària. Consta d’un llarg passadís cobert amb volta d’aresta al qual s’obren diverses dependències: quatre grans cambres per a les malaltes, la cuina i una sala distribuïdor que dóna pas a la capella de la infermeria, el menjador, la cisterna i les procures. En definitiva, la infermeria era un espai que permetia un funcionament al marge del propi monestir.

El pis superior d’aquesta infermeria constitueix l’espai conegut com les claraboies, inicialment, compartimentat amb diverses cel•les. En ell destaquen una seqüència de finestres caracteritzades per la presència de gelosies barroques. L’inferior, en canvi, és ocupat per les dependències de les procures, lloc on es guardava el producte que es collia a l’hort, el gra i les eines del camp. Actualment està compartimentat amb petites cambres i una gran sala que deixa veure els pilars, els arcs rebaixats i les voltes que fonamenten i suporten la nau de la infermeria.

Seguint pel mateix costat de migjorn del claustre, hi ha dos àmbits més molt interessants. L’abadia i la sala capitular. L’estança de l’abadia és la més antiga que es conserva en aquesta ala del monestir. És un espai quadrangular cobert amb enteixinat de fusta. Destaca la seva decoració mural imitant uns cortinatges i la pintura de la crucifixió, totes dues datades del segle XIV. Les pintures de la crucifixió tenen representades les Maries i Sant Joan, Sant Francesc, Santa Clara, Sant Lluís de Tolosa, Santa Isabel i Santa Eulàlia. Actualment, la crucifixió, resta traspassada a tela. La seva descoberta es deu a la intervenció duta a terme l’any 1938, quan el monestir estava confiscat per la Generalitat de Catalunya i Agustí Duran i Sanpere duia la direcció de l’Arxiu Històric Nacional de Catalunya, ubicat al monestir. Fins aleshores havia estat amagada per una capa de calç.

Les escales del fons de l’abadia pugen a una petita estança edificada a finals del segle XV per a l’abadessa i que donaria nom a tota la sala. A les darreries del segle XIX aquesta cel•la superior rebia el nom de Santes Creus i va ser cel•la de dia de sor Eulàlia Anzizu, poetessa, arxivera i cronista del monestir.

La sala capitular clou les estances de la galeria sud del claustre. És una construcció de planta quadrada de la qual es tenen notícies documentals que Guillem Albiell hi va treballar vers els anys 1415-19. D’aquell moment data la construcció de la volta de maó amb terrassa al damunt, coberta a quatre vessants. La volta es clou amb una magnífica clau on s’hi representa la Pentecosta. També són del segle XV les pintures murals, ara traspassades, amb orles de corones i àngels que surten de núvols, tot emmarcant l’escultura gòtica de la Verge dels Desemparats. Tant la clau de volta com la imatge de la Verge i una altra pintura mural que es conserva traspassada en una de les parets laterals de la sala van ser pintades per Pere Ça Closa i Guillem. Aquesta darrera pintura, que simula una estructura arquitectònica amb pinacles, inicialment emmarcava la imatge del capítol fins que, en un determinat moment, va ser substituïda pel tapís mural actual.

La intervenció del segle XV, però, podria no fer referència a l’aixecament de la totalitat de l’espai, sinó més aviat a una reforma. Darrerament, hi ha la tendència a creure que hi havia una edificació preexistent, del segle XIV, de la qual en formaria part la façana de la sala, amb la porta flanquejada per dos finestrals.

Al mur dels fons hi ha dos finestrals i una rosassa amb alguns vitralls medievals reubicats.

Tota aquesta organització cartesiana queda sensiblement alterada per la presència de nombroses cel•les de dia construïdes per tot el monestir, entre els contraforts dels murs del claustre, de l’església i també a les teulades i altres racons de l’immoble. Aquests espais, de dimensions variables, concebuts com a espais privatius d’algunes de les religioses, han esdevingut un dels elements característics d’aquest monestir. La majoria són del segles XVI i XVII, tot i que del segle XIV es conserva la capella de sant Miquel, capella de devoció de l’abadessa sor Francesca Saportella.

El febrer de 1328, la reina Elisenda es va traslladar a viure al palau que va fer construir a tocar del monestir, on hi residí fins a la seva mort l’any 1364. El testament reial explicitava l’enderrocament de l’edifici, del qual només s’havia de conservar la sala principal del mateix. Les intervencions arqueològiques dutes a terme durant la dècada de 1970 van situar la construcció del palau just a tocar del dormitori de les religioses, a a la zona on al segle XVII s’havia edificat el noviciat de la comunitat, i identificaren la sala principal del palau amb la sala de la Reina, lloc on Elisenda guardava les peces més valuoses i rebia les visites. Aquesta sala, ubicada a nivell de segon pis del claustre, és un exemple de com les construccions del palau de la reina van passar a integrar-se a les dependències del monestir, un cop ella va traspassar.

Patrimoni Documental

El monestir conserva un valuós patrimoni documental que ha arribat als nostres dies força íntegra tant pel volum de la documentació conservada com pel seu estat de conservació. Es tracta d’un arxiu patrimonial de tipus senyorial eclesiàstic. Conté documentació en relació a la vida conventual i religiosa i de gestió del patrimoni de la institució. Igualment es conserva documentació original i trasllats, provinents d’altres fons en relació a alguna religiosa o institució relacionada amb el monestir.

Si bé es té constància documental que al llarg del segle XVII es va dur a terme una classificació del fons, la primera amb criteris històrics va ser obra de sor Eulària Anzizu cap a les darreries de segle XIX.

El fons es troba disposat de manera ordenada a l’interior d’un armari arxiu que conserva parts reaprofitades, datades dels segles XVI al XVII. Sor Eulària va dividir el fons en tres tipologies diferents de documents: llibres, lligalls i pergamins. Els llibres estan agrupats per sèries classificades alfabèticament i cada sèrie ordenada cronològicament començant per la porta número 1 fins la número 10. Els pergamins s’agrupen de cinc en cinc amb numeració correlativa i ocupen el registre inferior d’armaris, juntament amb altres llibres. Els lligalls estan situats al lateral dret del moble. El fons consta de 2000 unitats de pergamins, 7000 unitats en paper de lligalls i de 451 unitats en format llibre llibres. En metres lineals això suposa un total de 37 metres (18 metres armari arxiu; 7 metres els altres armaris; 6 metres els pergamins).

La major part de la documentació de l’arxiu del monestir de Pedralbes és de caràcter econòmic, derivada de l’administració del patrimoni: drets senyorials, contractes, canvis en termes contractuals, de pagament de censos, censals, violaris, etc. També de tipus comptable relacionada amb l’administració del monestir: llibres de comptes, rebuts, relacions d’ingressos i despeses, etc. I judicial: plets i litigis que s’han produït al llarg dels segles, a través dels quals el monestir de Santa Maria de Pedralbes defensava els seus drets senyorials i privilegis.

A diferencia de l’abudància d’aquest tipus de fonts, són molt escasses, i fins hi tot inexistents, les tipologies documentals que fan referència a les activitats més quotidianes, domèstiques i de culte pròpies del convent de monges clarisses. En tot cas la informació sobre el proveïment, producció pròpia, manteniment físic del monestir, activitat de culte, etc. es recullen en els llibres de comptes. Igualment es troba documentació de tipus patrimonial d’algunes religioses que llegaven el seu patrimoni familiar i/o personal al Monestir.

Cal fer especial menció a la sèrie de Manuals notarials, que van del segle XIV al segle XVIII. És una documentació que proporciona abundant informació sobre les funcions, activitats i competències del monestir per tal d’administrar el patrimoni i portar a terme els instruments que autentifiquen les accions, activitats, competències, funcions i drets del monestir.

Tota aquesta documentació ha romàs sempre al monestir tret de determinats períodes com la revolta de 1868 en què consta que l’arxiu va ser traslladat i amagat provisionalment en una casa particular. Durant la guerra civil espanyola en què, tot i ser el monestir seu del Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, part de la documentació de Pedralbes va sortir cap a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i cap a la Biblioteca de Catalunya. Després de la guerra la documentació va retornar al monestir.

Amb l’objectiu de preservar aquest important patrimoni documental i facilitar-ne la consulta, la comunitat de clarisses, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, a través del Museu del Monestir de Pedralbes, i la Subdirecció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, ha portat a terme un important projecte de nova classificació del fons, tot respectant la classificació histórica duta a terme per sor Eulària Anzizu tant pel que fa a les signatures topogràfiques com a la seva ubicació física. A aquesta classificació antiga se li ha sobreposat una de nova, duta a terme per una empresa especialitzada, que ha consistit en un nou quadre classificatori, seguint la normativa arxivística internacional ISAD(G) en la seva versió catalana NODAC. El projecte ha permès igualment la digitalització de les diferents sèries per tal de facilitar l’accés al fons dels estudiosos al temps que es garantitza l’estat de conservació de la documentació i la de l’estança on s’ubica l’arxiu.

Patrimoni Artistic

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes conserva diversos béns artístics, mobles i immobles, propietat de la comunitat de clarisses que l’habita, que són reflex de la vida i la història de les religioses. Des de l’any 1983 en què el monestir s’obrí al públic com a institució museística, l’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut de Cultura de Barcelona, conserva i gestiona aquest llegat patrimonial, una part del qual es conserva a les dependències de clausura.
Es tracta d’un fons heterogeni, unitari, on destaca, pel seu nombre i quantitat la col•lecció d’art medieval i d’època moderna, amb obres de procedència catalana, castellana i europea, d’ús quotidià i d’art religiós amb un fort component devocional i litúrgic, definit com l’únic d’aquestes característiques que ens ha pervingut d’una casa religiosa a Catalunya.

La formació de la col•lecció té la seva gènesi en les pròpies donacions reials de les quals, el testament de la reina Elisenda, datat l’any dels seu traspàs el 1364, en constitueix un clar exemple. Però també el tresor del monestir s’ha anat consolidant amb donacions procedents de les mateixes religioses que, a més de rendes censals, aportaren ofrenes materials, no només en el moment d’entrar a la clausura sinó al llarg de la seva vida monàstica. Els encàrrecs fets per la comunitat a diferents artistes o mestres de l’època han estat una altra font de formació de la col•lecció de Pedralbes, a la què hem d’incloure, a més, les donacions fetes per part de persones unides al monestir per diferents vincles socials i/o culturals.

Dins la categoria dels béns pictòrics, el monestir, disposa de conjunts de pintura mural, pintura sobre taula i pintura sobre tela, amb una cronologia general que abasta un ventall temporal que va des del segle XIV fins el XX.

La pintura mural està formada per tretze conjunts entre els quals destaca, sens dubte, el de la capella de sant Miquel que pel seu caràcter estilísticament i tècnicament italià, constitueixen un conjunt únic a Catalunya. En base a la conservació d’uns documents a l’arxiu del monestir, la historiografia ha atribuït les pintures al pintor Ferrer Bassa, però actualment, alguns especialistes estan refutant aquesta atribució. Aquestes pintures que narren el cicle de la passió de Crist i els goigs de Maria així com plasmen diverses imatges de sants i santes, els darrers anys han estat objecte d’un estudi tècnic aprofundit, previ a la intervenció de conservació i restauració que s’està duent a terme.

Quant a les pintures en altres suport, cal destacar el tríptic de l’Epifania del taller dels Della Robbia, amb portes laterals del taller dels Vergós, la sèrie de retaules factícis directament vinculats al culte íntim, personal i privat de les religioses, el díptic flamenc de la Verge de la llet i el Crist de la Pietat, les obres d’escola catalana com l’Epifania de Joan Forner o el retaule de sant Pere, de Joan Mates, de la segona meitat del segle XVI. Les pintures amb temàtica franciscana com el Sopar de Sant Francesc o la Mort de Santa Clara, anònims catalans, i els exemplars de final der segle XIX i començament del XX de Joan Llimona i Josep Maria Tamburini, per citar alguns exemples, tanquen el repertori de la col•lecció pictòrica.

La col•lecció d’escultura no és una de les més representatives del monestir quant a nombre d’exemplars es refereix. No obstant això, la qualitat de les obres conservades, en la majoria dels casos és excepcional. De la primera època podem gaudir de les imatges gòtiques de la Verge amb el Nen, com la d’alabastre, una de les més antigues del monestir juntament amb la Verge del Remei de l’altar de l’església o la Verge dels Desemparats de la sala capitular. També cal destacar el grup de l’Anunciació, suposadament dels mestres Aloi de Montbrai i Antoni Canet, el grup de la Nativitat, un dels pessebres més antics que es conserven a la Península Ibèrica. Ja del segle XVI, hem de destacar el Crist assegut a la roca freda, una escultura de fusta policromada que per les característiques del seu treball i sobretot la iconografia representada, ens situen davant una obra importada, produïda a la zona del Països Baixos sorgida, probablement d’un taller del Brabant.
Dins aquesta col•lecció també destaquen el conjunt de làpides sepulcrals, tombes i sarcòfags que encapçalats per la sepultura de la Reina es disposen a l’església, al claustre i a la sala capitular. La tomba de la Reina és un dels monuments sepulcrals del segle XIV més interessants tant per les la seva tipologia formal i compositiva com pel desconeixement cert de la seva autoria. Ubicat entre dos contraforts de l’absis de l’església, aquesta obra, concebuda com a tomba bifacial, es pot veure, per la banda de l’església al presbiteri, la imatge d’Elisenda guarnida com a reina; mentre que per la banda del claustre, just a tocar de la capella de sant Miquel, la reina, la seva imatge com a penitent. Encara avui dia, el dubte de la seva autoria, atribueix un conjunt d’obres al mestre de Pedralbes, que els historiadors de l’art identifiquen amb Pere de Guines o Aloi de Montbrai.

L’escultura arquitectònica del monestir queda exemplificada en les mènsules i claus de volta de les cel•les de dia, l’església i destaquem sobretot, la gran clau de volta de la sala capitular, datada cap a 1420, amb la representació de la Pentecosta.
El museu del monestir exhibeix part de la col•lecció de cantorals o llibres de cor, on hi ha els cants de l’ofici de la missa segons el calendari anual. D’aquesta col•lecció destaquen, principalment, les dues sèries del segle XVI elaborades en temps de sor Maria d’Aragó i de sor Teresa de Cardona i Enríquez, amb miniatures d’Smeraldo Dotavanti i Joan Gonçal, respectivament.

Quant al mobiliari, el monestir conserva una bona col•lecció de mobles, alguns excepcionals i altres de senzills i utilitaris, tots testimoni de l’ús litúrgic i de la vida quotidiana al monestir, alhora que reflex de la societat del moment, ja que la majoria arribaren al cenobi juntament amb les dones que hi ingressaven procedents, principalment, de famílies benestants i de la noblesa. El repertori cobreix l’arc cronològic dels segles XIV al XX amb exemplars majoritàriament catalans, també espanyols i de procedència estrangera amb arrels islàmiques, indoportugueses i europees. Destaquen l’armari capella conegut com Armari de la reina, el Cofre també anomenat “de la reina”, ambdós del segle XIV, la col•lecció d’arquilles i arquetes renaixentistes, l’arqueta del segle XVI amb treball de tarsia a toppo, de possible origen granadí, l’arca del Dijous Sant, del 1607, amb una interessant decoració policromada inspirada en motius cinccentistes, les caixes de núvia, el conjunt d’armaris dels segles XVI i XVII, les cadires de braços o les baixes com la Cadira tradicionalment anomenada “de la reina” però que data de finals del segle XVI primer quart del XVII, entre altres exemplars del repertori.

La col•lecció de ceràmica exemplifica força detalladament l’existència diària de la comunitat de religioses. És un fons interessant format per peces de volta i de vaixella amb exemplars des del segle XIII fins el segle XX. Plats, escudelles de pisa blanca amb l’escut de Pedralbes en blau, aiguamans, peces provinents de la farmaciola del monestir com xaroperes, morters, pots per la mel, pots d’apotecari i també pitxers, poals, cànters, setrills, gerres,....
No podem oblidar la col•lecció de rajoles conservades tant in situ com en els espais de reserva i dins la clausura. Pedralbes conserva rajoles d’oficis i de músics, entre les que sobresurt el plafó de la cuineta de sant Antoni. També hi ha rajoles de cartabó i sobretot rajoles de mostra, policromes, amb una cronologia que abasta del segle XVI al XVIII, que les podem trobar soltes o bé formant part d’arrimadors o paviments de les cel•les. Així mateix conservem rajoles medievals amb motius vitivinícoles en blau, i altres també pintades en blau del segle XVIII. Destaquen els plafons, com el conservat a la cuina de la infermeria amb l’emblema franciscà i l’anomenat “Tapís de Mallorca”, amb rajoles policromes de manufactura barcelonina de començaments del segle XVIII.

Considerada el “tresor” de la comunitat en el sentit més literal del terme si atenem la noblesa i la riquesa dels materials en què estan llavorats els objectes, l’orfebreria conservada al monestir no és representativa del que altre temps va ser. En conjunt, constitueix un reflex de la trajectòria històrica i social del cenobi, potser millor que cap altra col•lecció, ja que les característiques extrínseques dels objectes, els ha fet motiu de furs, penyores, transformacions i vendes en diverses ocasions. Es tracta d’una col•lecció fonamentalment d’orfebreria religiosa treballada, majoritàriament, en obradors catalans, sobretot barcelonins. Com a objecte més antic i remarcable, destaca la creu d’altar reliquiari del segle XIV i una creu processional del segle XVI. És interessant la col•lecció de vasos litúrgics, principalment els calzes, dels quals el més antic és un de barroc de finals del segle XVII. Cal assenyalar també el conjunt de calzes del segle XIX, exemple del neomedievalisme de l’època. No podem deixar d’esmentar els reliquiaris amb l’emblema de la família de sor Maria de Lanuza, del segle XVIII, la custòdia neogòtica sortida del taller Oliver i Aragonès i la palmatòria que ostenta el punxó de Ramon Sunyer Clarà.

Són interessants els teixits i ornaments litúrgics amb un conjunt notable de draps litúrgics, cortinatges, terns i corporals, la majoria brodats. D’època barroca és un conjunt format per uns corporals i unes animetes, amb puntes fetes de fil d’or, pedres semi precioses i perles que tradicionalment s’havien atribuït a la reina Elisenda però que en realitat són del segle XVI.

No podem cloure el patrimoni artístic sense esmentar els vidres i vitralls del monestir. Dins la categoria de vidres, hem de tenir en consideració els quatre exemplars amb lacticinis amb una cronologia entre els segle XVI i XVIII, mentre que dins els vitralls, fem esment dels conservats a l’església del monestir on, els del presbiteri, són els d’època medieval. La sala capitular del monestir, conserva també dos vitralls del segle XIV, que procedents de l’església van ser reubicats en els seus finestrals.

Dins la categoria de béns etnològics s’inclouen tots aquells objectes la naturalesa i funcionalitat dels quals està lligada als treballs d’ús domèstic i d’eines del camp. Aquests contribueixen a enriquir i explicar la història de la vida quotidiana de la comunitat de religioses des d’un punt de vista aliè a la pràctica religiosa. Aixades, bótes, garrafes, tines, mesures... són objectes d’ús diari que podem observar a la cuina i a les procures del monestir.

Arqueologia

L’any 1972 la comunitat de religioses del monestir de Santa Maria de Pedralbes i l’Ajuntament de Barcelona van signar un conveni per tal que el monestir esdevingués museu municipal. L’Ajuntament arrendava el monestir i es feia càrrec de les obres arquitectòniques i de manteniment que calia fer per a l’obertura de l’esmentat museu. Entre aquestes obres va ser necessari, a més, edificar un nou convent on la comunitat hi va anar a residir un cop acabada la seva construcció, de manera que l’edifici històric quedava a disposició de la nova funcionalitat museística.

El nou convent va ser projectat per l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell a la zona que ocupava el noviciat, aixecat al segle XVIII. Va ser en aquell moment, el 1973, quan es van fer les primeres intervencions arqueològiques al monestir de Pedralbes en l’àrea que s’havia de veure afectada per la nova edificació: la zona del noviciat i el bosc de les corts. Aquesta intervenció va ser autoritzada per l’aleshores Negociado de Bellas Artes y Museos i va ser finançada pel Museu d’Art de Catalunya conjuntament amb el Museu d’Història de la Ciutat.
L’actuació arqueològica realitzada va permetre trobar la part del Palau de la Reina Elisenda que no havia estat enderrocada just després de la seva mort, seguint la disposició testamentària de la mateixa, que el manava demolir tot menys la cambra principal. Aquesta troballa va obligar a l’arquitecte Bassegoda, a partir de 1975, a canviar l’emplaçament inicial pensat per al nou convent i s’ubicà a l’Hort gran de la comunitat. Aleshores es va restaurar la sala de la reina o cambra major i una altra part del noviciat va ser transformat en capella, sala de reunions i parladors del nou convent, per on l’edifici nou edifici comunicava amb el vell.

A aquesta primera intervenció arqueològica, en van seguir altres a partir de l’any 1989 de les quals n’ha quedat constància en la memòria realitzada i en el material ceràmic trobat.

Els anys 1989-1991 es va actuar a la zona del Dormidor, situat al norest del monestir. Aquesta intervenció es va organitzar en tres fases: l’actual passadís de santa Llúcia, la zona de la Ronda de Dalt i finalment en el mateix Dormidor. Els objectius eren trobar els indicis d’ocupació d´època romana, les fases posteriors corresponents a l’època medieval prèvia a l’edificació del monestir, és a dir, coincidint amb el mas Pedralbes, i finalment, en la zona del dormidor, estudiar les etapes constructives del cenobi en aquell sector. Els treballs realitzats van donar com a resultat el coneixement de la presència d’una vil•la romana del segle I amb activitat de transformació de productes agrícoles, trobant material d’època baix imperial, de la qual es tenien alguns indicis, resultat de les excavacions dels anys 70 fetes a la zona del noviciat. Finalment també es van trobar les bases del que havia estat el “mas Pedralbes” medieval, localitzant molta producció de terrissa.
Ens els anys 1998, 2003 i 2004 les excavacions arqueològiques es van centrar en l’interior del monestir.

El 1998, es va actuar en la zona de la infermeria, al costat meridional del claustre. Aquesta intervenció arqueològica, va posar en evidencia que l’any 1364, quan va morir la reina Elisenda, la infermeria del monestir ja deuria estar construïda o en procés de construcció, i que, a finals del segle XVI, arran d’un donatiu reial, la infermeria existent es va reconstruir i ampliar. La intervenció també va permetre datar amb certa aproximació els murs de l’espai i va permetre datar la coberta de la nau, conèixer la tècnica constructiva de la coberta, l’evolució constructiva i la seva seriació cronològica. La ceràmica trobada en aquestes intervencions constitueix un grup heterogeni i les peces i fragments trobats corresponen al segle XIV-XV i altres al segle XVII.

L’any 2001 es van realitzar sondejos estratigràfics per tal d’identificar les possibles estructures localitzades al subsòl de la zona de l’Abadia i l’ Hort petit de la comunitat. Les rases efectuades va documentar un tram de claveguera del segle XVIII, possiblement relacionada amb una cisterna propera. Es van recuperar diversos materials ceràmics amb diversitats de fragments i peces senceres. En conjunt, predominaren les ceràmiques comunes oxidades, en molts casos vidriades, i peces i fragments de ceràmica vidriada blanca amb motius de color blau (ceràmica de Barcelona, catalana i de Manises). Es van trobar diversitat de peces com olles de ceràmica comuna, escudelles decorades amb motius en blau i reflexos daurats, greixoneres, un canelobre de ceràmica de Manises i plats i talladors de pisa blanca vidriada i, altres, decorats amb reflexos metàl•lics, totes, força representatives dels segles XV i XVI. En aquell moment, també es va intervenir a l’interior de l’abadia identificant paviments moderns, els fonaments d’un pilar i material ceràmic que possiblement hauria estat utilitzat com a material de farciment.

Els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2003 i gener de 2004, es van fer diverses intervencions intermitents (la memòria és de l’any 2006). L’objectiu anava dirigit a remodelar l’antic sistema de canalitzacions que havia provocat inundacions, actuant en la zona de l’Abadia, de l’Hort petit de la comunitat i de les Procures, al vessant meridional del monestir. El sistema utilitzat per a l’estudi va ser mitjançant l’obertura de rases.
Es va trobar divers material ceràmic datat des d’època baix medieval fins època moderna i es va localitzar la fonamentació del mur de l’antiga Abadia que en el moment de la seva construcció faria de mur de la façana a l’hort (la construcció de l’abadia data dels segle XIV). A nivell de procures, es va trobar també un paviment, proper a la Sala Capitular, que data del segle XV, moment en que es va fer una gran reforma en aquest espai esmentat, obrint unes portes cap a la sala. Les troballes van permetre datar un altre gran moment constructiu a finals dels segle XV i principis del següent que coincidiria amb un espai entre l’Abadia i la Sala Capitular. Finalment, coincidint amb la zona de la infermeria es troben indicis de la construcció que coincideix amb la reforma d’aquest espai feta el segle XVII.

Els mesos d’abril, maig i agost del 2004 es va fer una nova intervenció a la zona situada entre l’Abadia i l’Hort de les monges, motivada pel projecte de rehabilitació i construcció d’un ascensor a la zona de l’Abadia, que afectava el subsòl. Les intervencions arqueològiques en aquests espais van posar de manifest l’existència d’estructures anteriors a la construcció dels espais i també de posteriors, per tant ens movem amb unes datacions que van del segle XIV al XVIII. Quant a material arqueològic trobat, van sortir fragments de ceràmica blava i de reflex metàl•lic, algun amb heràldica. També es van trobar restes de clavegueram antic i una cisterna.

L’any 2003, es va intervenir als Jardins de la Creu de Pedralbes en motiu de l’obertura d’una rasa de canalització per tal de mantenir la pressió de l’aigua de la zona dels Jardins de la Creu de Pedralbes, amb l’objectiu de reforçar la xarxa de proveïment d’aigües de la zona. Aquesta rasa es va fer a l’exterior del mur de tancament i muralla del Monestir i oberta en paral•lel a aquesta. L’encarregat de dur a terme aquesta intervenció va ser la Societat generals d’Aigües de Barcelona, sota la coordinació del Museu d’Història de la Ciutat.
En la rasa oberta, no van aparèixer restes estructurals arquitectòniques de cap tipus indicatives d’una ocupació antiga. No obstant, sí que van sorgir fragments de ceràmica d’època moderna en una estratigrafia remoguda producte d’alguna intervenció de regadiu. Es tracta de ceràmica comuna vidriada.

El mes de desembre de 2004, s’actuà al claustre del monestir arran de la instal•lació del sistema de rec automàtic. Aquesta intervenció va permetre datar dos moments constructius diferenciats. El primer al segle XVI, moment en què es van dur a terme algunes reformes en el claustre, com és el construcció de la cisterna o el bastiment de la font de l’àngel. Va aparèixer algun fragment de ceràmica vidriada i pisa blanca decorada en blau amb l’escut del monestir. El segon moment responia a l’època contemporània i coincidia amb els passadissos complementaris als quatre principals. Es van fer rases a poca profunditat la qual cosa no va permetre aportar noves dades històriques referents al monestir. Això refermaria la idea que l’actual jardí del claustre està sobre elevat respecte les galeries del claustre.

A finals del 2007 i fins el febrer del 2008, es va practicar una nova intervenció a la part baixa de la Sala capitular i a la zona de l’Hort que ocupa el pati de les cases de la baixada del Monestir. No hi ha memòria.

Finalment, l’any 2012, en motiu del projecte de la segona fase de restauració del cos de la infermeria, es va fer una darrera intervenció a l’extrem sudoest del monestir de Pedralbes, entre la muralla medieval i l’annex a l’antiga infermeria. Els treballs arqueològics realitzats van posar al descobert una seqüència estratigràfica i constructiva amb un arc cronològic que va des de l’època protohistòrica, o primers estadis de l’època ibèrica, fins a l’actualitat. De la primera època es van trobar estructures que corresponien a sitges per emmagatzemar gra, evidenciant l’explotació agrícola de l’indret. També restes de ceràmica d’època romana. El gruix de les restes arqueològiques documentades, però, es relacionaren directament amb l’establiment del monestir de Pedralbes al 1327. Entre les troballes cal destacar la localització d’un abocament de ceràmica i deixalles situat entorn els segles XVII i XIX, format per l’abocament continu de deixalles provinents principalment de la cuina de la infermeria del monestir i també, probablement d’altres dependències del mateix.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Escudero, A., Mainar, J., 1976. El Moble català al Monestir de Pedralbes, Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Museu d'Art de Catalunya.

Castellano i Tresserra, A., 2003. El Monestir de Pedralbes: la recuperació d'una joia de l'art català, Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Escudero i Ribot, M. A., 1988. El Monestir de Santa Maria de Pedralbes, Barcelona: Nou Art Thor.

Sanjust i Latorre, C., 2010. L'Obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins al segle XVI: un monestir reial per a l'orde de les clarisses a Catalunya, Barcelona-Bellaterra: PPU-UAB (Universitat Autònoma de Barcelona)-Món Juïc Institut d'Estudis.

González i Betlinski, M., 1982. "La Regla de L'Orde de Santa Clara de 1263. Un cas concret de la seva aplicació: el monestir de Pedralbes", Acta historica et archaeologica mediaevalia, 3: 9-46.

Castellano i Tresserra, A., 2010. "Monestirs i convents: transcendència i quotidianitat", Mot so razo, 9: 49-62.

Castellano i Tresserra, A., 1996. Origen i formació d'un monestir femení: Pedralbes al segle XIV, 1327-1411, Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

Castellano i Tresserra, A., 1998. Pedralbes a l'edat mitjana: història d'un monestir femení, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Sanjust i Latorre, C., 2004. "La infermeria del Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Escenari de canvis en la comunitat de clarisses i novetats artístiques", Actes de les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores (Barcelona, Museu dʼHistòria de Catalunya, 13, 14 i 15 de març del 2003), Barcelona: Editorial Afers.

Sanjust i Latorre, C., 2006. "The Construction of the Royal Monastery of Santa Maria de Pedralbes (Barcelona)", Proceedings of the Second International Congress on Construction History, Cambridge, Construction History Society: 2815-2832.

Castellano i Tresserra, A., 2006. "Los franciscanos del conventet de Pedralbes (Barcelona)", II Congreso Internacional sobre franciscanismo en la Península Ibérica (Barcelona, 30 de marzo-1 de abril de 2005), Barcelona, Asociación Hispana de Estudios Franciscanos: 149-158.

Sanjust i Latorre, C., 2005. "El edificio del Monasterio de Pedralbes de Barcelona durante la Reforma. Usos e intervenciones", Fundadores, Fundaciones y espacios de vida conventual, León, Universidad de León: 731-746

Castellano i Tresserra, A., 2006. "El monestir de Pedralbes, un escenari femení al poder", Serra dʼor, 556.

Castellano i Tresserra, A., 2009. La fundació del monestir femení de santa Maria de Pedralbes. Les relacions amb la monarquia catalana i el Consell de Cent de la Ciutat, Barcelona: Quaderns dʼHistòria.

Castellano i Tresserra, A., 1994. "Las clarisas en la Barcelona del siglo XIV. El ejemplo del monasterio de Santa María de Pedralbes", Archivo Ibero-Americano, 215-216: 969-981.

Castellano i Tresserra, A., 2003. "Les Reformes del monestir de Pedralbes al llarg dels segles XVI i XVII", Revista dʼHistòria Moderna, 23: 721-734.

Castellano i Tresserra, A., Gómez i Pelegrín, I., 2001. Els Reis Mags dʼOrient = Los Reyes Magos de Oriente: historia de una tradición, Barcelona: Col·lecció Thyssen-Bornemisza.

Escudero Ribot, M.A., Maragall Garriga, M., 1986. Art i història de Catalunya en el Monestir de Pedralbes, Barcelona: Fundació Güell.