Claustra

Santa Clara de Palma de Mallorca

Autoria

Nuria Jornet Benito

Nom

Santa Clara de Palma de Mallorca

Dades cronològiques

1256

Ordes

Clarisses
De 1275 a 1550

Comunitats relacionades

Santa Clara de Ciutadella
Santa Magdalena de Bell-lloc
Historia Comunitat

El monestir de Santa Clara de Palma arrenca amb l'arribada a l'illa de dues monges procedents del monestir de Santa Clara de Tarragona, Caterina Berenguer, abadessa, i la seva germana de sang, Guillerma. A petició de la primera, l'any 1256, el papa Alexandre VI va donar permís aquest mateix any per a la creació d'aquest cenobi a la capital, 27 anys després de la conquesta cristiana de l'illa. El mateix any el pontífex exhortava el bisbe de Mallorca, Ramon de Torrella, a beneir i a protegir la nova fundació, i als framenors (presents a Palma des del 1238) a encarregar-se de la cura espiritual de les germanes, i encara exhortava els feligresos a ajudar en el projecte a través d'una indulgència de 100 dies.

Com en d'altres fundacions d'aquesta primera etapa de la història de l'orde de Santa Clara, el recolzament i la protecció reial va ser igualment significativa. Jaume I, el mateix any 1256, confirma el paper i l'exclusivitat de les clarisses de la ciutat de Tarragona en l'establiment del que serà primer convent d'aquest orde a Mallorca; i poc després la comunitat podia adquirir els terrenys "intra muros" que havien pertangut al noble Bernat de Santa Eugènia, on s'edificaria el nou monestir; terrenys que al seu torn foren donats per Jaume I a Nunyo Sanç (en el Repartiment que va seguir a la conquesta). Com esmenta Carles Sastre la fundació va ser producte d'una labor col·lectiva inspirada des del mateix orde a Tarragona, recolzada per la iniciativa i empemta personal de la seva abadessa Sor Caterina "qui va dur a terme una intensa campanya per aconseguir els recursos necessaris i la definitiva "mallorquinització del procés" (Sastre, 1993, p. 19).

Fou una comunitat de dimensions importants. L'any 1323 comptava amb seixanta-dues germanes; el 1679, cincuanta-nou; i a finals del segle XVI, una setentena. A principis del segle XIX la comunitat de Santa Clara era encara la més nombrosa de les cases de religioses a l'Illa. Des dels inicis, jugà un paper important en la vida espiritual i en la topografia de la ciutat. Es coneix per exemple l'episodi del litigi per qüestió de les sepultures cristianes, entre el bisbe, el parroquià de Santa Eulàlia contra l'abadessa, primer; i poc després entre els fraresmenors i el clero regular. En aquesta darrera controversia, al segle XIV, la comunitat mantingué finalment un paper neutral, acollint l'enterrament dels impúbers mentres durés el litigi entre els fraresmenors i el clergat parroquial. L'epoca de la segona abadessa, Sor Maria Sa Torre, ve marcada per l'establiment d'un conjunt de possessions urbanes i rurals, sobre les quals començarà a contractar establiments. Un punt important en la història urbanística de la Palma medeival es produïa a les acaballes del segle XIII, amb la nova disposició del barri jueu i de la sinagoga, que es construiria en un lloc assignat pel bisbe i aprovat pel rei. Aquest fet condicionaria el perfil i el comportament del convent durant la primera meitat del segle XIV, coincidint amb la seva etapa de consolidació. Com afirma Sastre, "l'aparició del Call marcaria dins de l'existència fins aleshores gairebé solitària del convent, un impacte sociorreligiós que, amb el temps, s'havia de traduir en un cert enduriment de posicions i en una participació molt activa dins la formació d'un cinturó cristià que envoltàs el barri jueu" (Sastre, 1993, p. 33); i en aquest sentit es pot explicar la posterior expansió de les possessions de Santa Clara per Sa Calatrava per aquesta creació del Call. Com en d'altres comunitats de clarisses (Vilafranca del Penedès, Barcelona), hem de pensar que l'ubicació progressiva de la comunitat i l'edifici conventual en la trama urbana d'una ciutat medieval motivà la necessitat de marcar límits per a l'aïllament físic del clos monàstic, el respecte a la intimitat de la clausura o la protecció respecte a a altres espais o equipaments urbans. En el cas del convent de Palma es precisen en alguns documents la mida de quatre pams d'espai buit entre una casa o terreny i l'edifici del monestir (el 1302, per exemple, el convent pogué satisfer el pagament dels espais abandonat per poder tancar la clausura pel costat dels banys de'n Guillem Montsó); o es documenten tot un seguit de condicionants arquitectònics i de reordenació de l'espai urbà (cases sense finestres, claraboies ni arqueries cap a la part del monestir, per exemple).

La protecció monàrquica va continuar amb la casa reial mallorquina, vinculada de manera molt forta a la causa franciscana. Jaume II atorgaria un seguit de privilegis destinats a consolidar la fundació de menoretes. Del 1302 és el privilegi de poder comprar censals o rendes per a adquirir el forment necessari per a llur alimentació; i del 1312 és la sentència reial que afavoria els interessos de les clarisses en un litigi urbà amb els seus emfiteutes i un problema de veïnatge per les activitats manufactureres de dos jueus. De fet, com mostra Sastre, no es coneixen a partir d'aquesta darrera data cap altre privilegi a les clarisses atorgat pels altre reis privatius de Mallorca (Sanxo I, Jaume III); si bé des del regnat de Pere III el Cerimoniós es recobraria l'estreta relació.

Dues monges de la comunitat, sor Agnès Riquer i sor Maria Gràcia de Déu, fundaren l'any 1287 un nou monestir de l'orde a Ciutadella, Menorca. I, més endavant, el 1491, sor Pràxedis Magdalena, establia una nova comunitat en les possessions que el convent tenia a Puig d'Inca, a l'ermita de Santa Magdalena. Aquesta nova fundació s'hagué de traslladar a la parròquia d'Esporles, al costat d'unes oliveres, i d'aquí el seu nom de "monges de l'Olivar"; i encara, a finals del segle XVI, adaptant-se a les disposicions de Trento, passaren a viure a dins la ciutat, a Palma. Les dues comunitats, de fet, s'arribarien a unir l'any 1837, seguint en aquest cas la disposició que prohibia l'existència, en una mateixa ciutat, de dos monestirs del mateix orde.

Figures destacades

Sor Catalina (1256-1266), fundadora del monestir. Procedia del monestir de Santa Maria de Tarragona, del que era abadessa. "La seva personalitat i la seva fe devien ésser tan grans que els seus benefactors no dubtaren en tirar endavant el seu projecte maldament els problemes que se li anaven presentant fossin moltes vegades ben greus" (Sastre,  1993, p. 73). Fou abadessa del monestir de Palma des del 1256, data de la fundació, fins la seva mort, a València l'any 1266. Si bé la tradició oral manté que se'n tornà a Tarragona, és molt probable que fos la primera abadessa del monestir de Palma, des de la fundació l'any 1256 fins la seva mort, ocorreguda a València el 1266. S'ha trobat en aquest sentit el document que Sor Guillema de Benages, vicària del convent, envià al Papa el mateix any 1266 per reclamar el cos de Sor Catalina: "per a demanar i obtenir del senyot Papa la gràcia que puguem dur al nostre monestir de Mallorques los ossos de madona Catalina, difunta abadessa del nostre monestir que morí a València, per a sepultar-los" (ASC, Pergamins, n. 74 Cif. Sastre). No es té constància, tanmateix, de la resposta de Climent IV, ni tampoc se n'ha trobat el sepulcre.

Resta d'abadesses d'època medieval: Sor Maria Sa Torre (1266-1307). Sor Blanca de Vilanova (1308-1344). Sor Margalida d'Adarró (1344-1348). Sor Sibília de Blanes (1349-1390). Sor Antònia Llasgostera  (1390-1415).

Sor Clara Llull, religiosa de vida exemplar que va viure a la primera meitat del segle XVII. Va ocupar el càrrec d'abadessa entre 1609 i 1612. Biografia manuscrita de la seva vida, a càrrec de sor Catarina Sales. Segons aquest manusvrit, el segle XVII va ser un moment prou ric en  casos de clarisses mallorquines que destaquen per la seva exemplaritat i vivència religiosa

Sor Catalina Sales, que va ocupar el càrrec d'abadessa entre 1763 i 1766. Religiosa d'extrema virtut, va ser considerada model de senzillesa per a les seve germanes, i amb experiències místiques (Monasterio de Santa Clara. Palma de Mallorca)

Sor Violante Truyols (1752-1804), el seu cos es conserva miraculosament incorrupte després de la mort.

Sor Juana Tomasa Torres (1659-1723), monja de l'Olivar que destacaria per les seves virtuts espirituals i que moriria en fama de santedat. Les seves restes es traslladaren al convent de Palma, a partir de la unió de les dues comunitats.

Edifici Arquitectura

Complex arquitectònic declarat "bé d'interès cultural" per la Llei del Patrimoni Històric Espanyol. 

Sembla probable que una part important de les cases musulmanes existents abans de la conquesta cristiana del 1229 s'aprofitessin per a la construcció del monestir, com demostren alguns descobriments d'antics elements arquitectònics (portals de migpunt i trams de paret amb pintures d'influència islàmica a la porteria i al seu pis superior, zona coneguda com "els Abadites"). Si bé hi ha qui pensa que són troballes coetànies d'unes altres pintures trobades a l'interior del monestir, de factura gòtica i datables a la segona meitat del segle XIV. De fet, la primera adquisició de solar i cases, feta a Bernat de Santa Eugènia, ja garantia a la nova comunitat d'un amplíssim espai de cases i hort. La segona, feta a En Montsó a principis del segle XIV, es tractava d'una reduïda franja de terreny per garantir la intimitat del convent, i incloïa uns obradors sobre els quals es construïria la porteria actual. Sabem que el 1256 és el primer document on el Papa Alexandre IV exhorta al bisbe de Mallorca a beneir la primera pedra del monestir; els terrenys de Bernat de Santa Eugènia es compren un any més tard. I el 1260 és la data de tancament de les primeres monges en clausura. Aquests fets implicarien que en aquest primer moment s'haguessin construït depressa el refector, la cuina, el dormitori i la capella. Seguint Joan Carles Sastre, l'antic refector, que dóna a l'ala sud del claustre, déu ser una de les construccions més antigues, com ho testimonia el seu sostre sostingut per arcs diafragmes, com també és el cas de la cuina. Pel que fa al claustre, les galeries nord i oest daten de principis del segle XIV, amb arcs trencats de grans dovelles xamfrades damunt pilars octogonals amb capitells geomètrics.  Aquesta galeria presenta similituds amb les del palau de l'Almudaina i les del pati del castell de Bellver. 

Dues peces importants del conjunt monàstic són el dormidor i la sala capitular. El dormidor, considerat un dels edificis mñes importants del gòtic del segle XIII a Mallorca, conforma una gran peça rectangular, amb finestres geminades de la segona meitat del XIII; aquest espai es divideix en unes parts comunicades per un única i gran arc de mig punt, decorat amb tres petits caps en el seu punt central; la part més interessant és l'occidental, coberta amb un sostre de llenya amb bigues sostingudes per 8 parells de pilars rectangulars adossats als murs. La sala capitular és de planta quadrada i la coberta original és un embigat damunt de quatre arcs llançats en diagonal entre els angles oposats de la sala i retallats en el centre sobre una clau ornada de fullatges. El perfil dels arcs, la decoració vegetal de la clau i el calat dels grans finestrals, situarien l'obra a principis del segle XIV (Sastre, 1993, p. 125). La zona de la porteria és una àmplia sala gòtica amb dos arcs diafragma i un portal d'arc de mig punt tapiat.

L'estructura gòtica de l'església primitiva va ser afectada per la reforma del segle XVII, donant lloc a la fesomia actual, de nau única amb capelles i bòveda amb llunetes. Seguint Joan Carles Sastre, la part més antiga que es conserva és el cor alt, amb una bòveda d'arestes imponent enmig de l'austeritat dels grans murs sense ornamentació; una estructura "adaptada a una funció de caixa de ressonància per a les veus de les monges, amb un arc que crea un espai buit al mur posterior" (Sastre, 1993, p. 131). És probable que la part inferiro del campanar formés part també d'aquesta fàbrica primitiva, la primera referència documental de la qual data del 1262, quan el papa dóna permís a les monges i mana al bisbe de Mallorca que beneís la primera pedra. Es poden documentar també les primeres capelles d'aquesta església monàstica: del 1268 és la deixa de Valentí Ses Torres per a construir l'altar de Sant Valentí; i abans d'acabar el segle XIII, un altre llegat documenta l'altar de Santa Maria. Del 1341 és la indulgència atorgada pel bisbe Berenguer als que visitin la capella de Sant Pere i Sant Jordi; i, encara, a finals del segle XIV es fa referència a la capella de Sant Joan Baptista (Satre, 1993, p. 131).

Patrimoni Documental

Fons d'arxiu conservat per la comunitat.

8 Privilegis papals i reials dels primers segles (XIII, XIV i XV) transcrits per Llorenç Lliteres al Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana. Anys XXXII i XXXIII (1916-1917),

A l'Arxiu del monestir de Santa Clara de Palma de Mallorca es conserven els documents i llibres de la comunitat de clarisses de Puig d'Inca, fundada el 1491 per un grup de germanes procedent de la comunitat de Palma.

Patrimoni Artistic

- Taula de Santa Clara asseguda en un tron. En Gabriel Alomar relaciona aquesta obra amb els mosaics d'En Lelo de Orvieto a Santa Restituta presso il Duomo (Nàpols) (v. 1322); i parla de l'estreta relació entre el monestir de Palma i Sança de Mallorca, reina de Nàpols, la qual hauria enviat i obsequiat la comunitat mallorquina amb un seguit d'obres d'art. Gabriel Llompart considera també aquesta peça clarament importada d'Itàlia; si bé no el considera entre els regals enviats per la reina Sança).

- Tríptic de la "Imago Pietatis". Seguint Alomar es tractaria d'una altra probable peça obsequi de la reina de Nàpols al monestir de Santa Clara de Palma, per l'aparició del seu escut a la cara posterior del tríptic; pintat possiblement a Siena per algú molt proper al cercle de Simone Martini.

- "Petita Verge dels cabells d'or de Santa Clara de Palma". Alomar el considera un altre peça regalada per Sança a la comunitat de Palma. En Gabriel Llompart, per contra, la considera més tardana, dels segles XV-XVI, atribuint-la a la línia del Mestre de Martínez Vallejo.

- Taula del Calvari. Crucifixió amb les Maries, Sant Joan i Sant Francesc. Atribuïda al taller del Mestre de la Passió de Mallorca. Es relacionaria amb una altra Taula de la Passió de Crist (conservada al Museu Diocesà de Palma), formant part d'un altar que combinaria els referents cristològics i algunes de les principals devocions en un convent de monges clarisses. Una i altra mostren de nou la difusió i arribada a l'illa de models italobizantins de primera mà relacionats amb l'activitat i expansió dels tallers romans i umbres actius a la fi del segle XIII (Mallorca Gòtica, 1999). L'entrada del primogènit Jaume a l'orde franciscà i especialment les relacions de la casa mallorquina amb el regne de Nàpols a través de la figura, molt activa també en la fundació monàstica i devoció franciscana, de Sança de Mallorca, germana de Jaume i també filla de Jaume II, permeten entendre aquesta penetració a l'illa dels corrents artístics del gòtic italià; que en alguns casos s'han pogut vehicular a través dels obsequis que hauria enviat Sança al monestir de Palma.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Sastre, J.C., 1993. Santa Clara de Palma: vida quotidiana en un monestir medieval, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics.


Sastre, J.C., 2006. Espiritualitat i vida quotidiana al monestir de Santa Clara. Ciutat de Mallorca. Segles XIII-XV, Palma: Lleonard Muntaner.


Bover, J.M., 1864. Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca, Palma: s.n.


Laborde, A., 2014. Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i Illes Balears II, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.


Sabater, T., 2002. La pintura mallorquina del segle XV, Palma: Edicions UIB.


Monasterio de santa Clara, 2004. Monasterio de santa Clara. Palma de Mallorca. Las piedras que hablan de Dios. http://www.colsant.quijost.com/10cl/01mo/05_00.php


Bover, J.M., 1864. Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca, Palma: s.n.


Laborde, A., 2014. Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i Illes Balears II, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.


Monasterio de santa Clara, 2004. Monasterio de santa Clara. Palma de Mallorca. Las piedras que hablan de Dios. http://www.colsant.quijost.com/10cl/01mo/05_00.php


Sabater, T., 2002. La pintura mallorquina del segle XV, Palma: Edicions UIB.


Sastre, J.C., 1993. Santa Clara de Palma: vida quotidiana en un monestir medieval, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics.


Sastre, J.C., 2006. Espiritualitat i vida quotidiana al monestir de Santa Clara. Ciutat de Mallorca. Segles XIII-XV, Palma: Lleonard Muntaner.


Contacte

Monestir de Santa Clara. C/ de Can Fenollar, 2. 07001 Palma de Mallorca

Pàgina web

Paraules clau

Caterina Berenguer; Ramon de Torrella; Maria Sa Torre; Agnès Riquer; Maria Gràcia de Déu; Pràxedis Magdalena

Geogràfics
Illes Balears
Notes

CLAUSTRA es un proyecto del IRCVM (Institut de Recerca en Cultures Medievals) de la Universitat de Barcelona.
CLAUSTRA ha sido financiado por el Ministerio de Ciencia e Innovación 2008-2010 y 2011-2013 (HAR2008-02426, HAR2011-25127), el Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya 2010-2011 y las ayudas a las actividades de investigación de la Facultad de Geografía e Historia de la Universitat de Barcelona.