Guillem Sala: «La cultura, quan se subordina a un projecte polític o moral, es devalua»

    Com ho diria ha parlat amb l’escriptor Guillem Sala, autor de les novel·les Imagina un carrer (2007) —amb la qual va guanyar el Premi Documenta— i La fuga de l’home cranc (2019). En aquesta entrevista, ens ha parlat de El càstig (2020), publicada fa poc per L’Altra Editorial, i més concretament del model de llengua que hi utilitza. 

     

    Com definiries El càstig des del punt de vista lingüístic?

    El càstig és una novel·la escrita en català on hi ha alguns personatges que parlen o pensen en castellà. A banda d’això, el narrador carnavalitza els personatges i s’empelta de discurs directe. Hi ha molts diàlegs i, en general, és un text oralitzat.

     

    El càstig és una novel·la en què els registres més col·loquials de la llengua i els argots, tant en català com en castellà, hi tenen un paper preponderant. Com vas treballar-los?

    «Treballar» no és la paraula que millor descriu el procés. Simplement, no només imagino situacions, persones, sensacions i accions, sinó també sons: què s’hi diu i com és dit. M’he limitat a transcriure la parla dels meus personatges tal com l’he imaginada. I la parla dels personatges arrossega, al seu torn, la veu narradora.

     

    La novel·la combina el català i el castellà en els diàlegs, i està farcida de calcs, alternances de codi i interferències lingüístiques. Quin paper hi juga aquest exercici lingüístic en el fons de la novel·la, la construcció dels personatges i els temes tractats?

    Les hibridacions lingüístiques tenen la funció de definir els ambients i els personatges. Per exemple, una professora que parla en català amb un alumne castellanoparlant (en el context escolar) es passa al castellà així que la comunicació es torna més personal. És un comportament lingüístic que podem observar freqüentment en la nostra societat. I qui ho llegeix disposa així d’una informació addicional sobre la situació i sobre la relació entre els personatges. Respecte als temes i el fons de la novel·la: la tria lingüística és una opció estètica i, com a tal, produeix un efecte que vull pensar que forma part del fons. No es poden separar amb nitidesa la forma i el fons d’una novel·la.

     

    Hi ha qui al·lega que El càstig hauria funcionat perfectament igual de bé íntegrament en català, i també qui sosté que l’alta presència de castellà al llarg del llibre contribueix a enfortir la idea que català no és vàlid per tractar certs temes o parlar de certs àmbits i espais. Què hi respondries? 

    Posem per cas el personatge de l’Izan. Jo me l’he imaginat castellanoparlant, igual que me l’he imaginat de dotze anys, resident a Santa Coloma i sexualment precoç. Me’l podria haver imaginat d’una altra manera, és clar. No tinc gaire resposta. En realitat, l’única resposta és aquesta: jo he fet això, és el que se m’ha acudit i, sobre aquesta base, he intentat escriure la millor novel·la possible. Sobre si el català és vàlid per tractar segons quins àmbits o espais, segur que sí. És un idioma complet. El problema és que hi ha espais socials totalment castellanitzats (per exemple, els jutjats) i, si els retratem en català, és fàcil que la llengua soni postissa. Però es pot fer, evidentment.

     

    Quan escrius, perceps la genuïnitat lingüística com un obstacle per a la versemblança, sobretot en el cas dels diàlegs?

    Depèn del context i, sobretot, de qui parli. Si un personatge, a causa de la seva trajectòria vital i del seu currículum lingüístic, parla d’una manera poc genuïna, fer-lo parlar d’una manera genuïna confondria el lector. En aquesta novel·la hi ha molts personatges que parlen un castellà o un català poc genuïns. Però no és que jo escrigui així per sistema. En d’altres novel·les meves, l’idioma és gairebé sempre genuí. Depèn del que demani el text (de fet, la part concreta del text), i el criteri pot variar. No segueixo una línia establerta. Perquè genuïnitat o versemblança no són objectius sinó estratègies que utilitzo en funció del que em convingui. L’objectiu és la qualitat literària de l’obra i la llengua és l’eina que em permet perseguir aquest objectiu, la llengua en totes les seves dimensions.

     

    Com definiries un bon diàleg?

    Els diàlegs ajuden a imaginar com parlen els personatges. Jo procuro que no parlin tots igual. Però fa de mal dir. Et pots trobar una novel·la en la qual l’autor no pretengui singularitzar els personatges i en què els diàlegs siguin excel·lents. No m’atreviria a fer una definició universal del bon diàleg. A La muntanya màgica, de Thomas Mann, els diàlegs són molt bons; Cormac McCarthy també fa uns diàlegs sensacionals i són completament diferents. No et sabria dir què tenen en comú.

     

    Sovint es parla, especialment en el cas de les ficcions, d’una suposada dicotomia entre un català més normatiu i un català sense cotilles, entre la necessitat de reivindicar un català més genuí i la necessitat d’assolir la versemblança amb un català «de carrer». Existeixen aquestes suposades dicotomies? Diries que amb El càstig t’has situat volgudament a l’extrem d’un català desencotillat?

    En primer lloc, cal no confondre la genuïnitat lingüística amb la norma lingüística, o l’idioma estàndard, que és una llengua ideal (inexistent) que serveix com a referent en contextos comunicatius formals o institucionals. Fora d’aquest camp, cadascú ha de fer la seva tria. En segon lloc, convé ser conscients que estem combinant nivells diferents: la realitat i el seu so, la versemblança (que no té perquè coincidir-hi) i les formes verbals pròpies d’un idioma. I, en tercer lloc, hem d’anar amb compte quan aterrem tot plegat en un camp que, com la literatura, demana llibertat creativa. En el context concret d’aquesta novel·la, he prioritzat la versemblança per damunt de la genuïnitat. Però això no és un partit pres, ni un compromís etern, ni res que s’hi assembli. Potser El càstig està a l’extrem del català desencotillat. També és una novel·la ambientada en espais socials que s’expressen lingüísticament amb poca genuïnitat lingüística. Jo ho he escrit com m’ho he imaginat. Per escriure-la tota en català genuí, és com si l’hagués de traduir. Entre aquestes dues opcions, he triat la versió original, per dir-ho així. Però no crec que es puguin classificar els escriptors en dos equips, l’Atlètic Genuí i el Real Versemblant, sempre dependrà de la història que vulguin explicar i, en cada cas, de quina és la manera que troben més adient per explicar-la. A vegades, com a escriptor, no t’interessa que el text o un diàleg sonin versemblants. A vegades, sí. A vegades, la llengua genuïna et serveix per expressar el que vols de la manera que vols. A vegades, no (i no té per què ser perquè vols ser versemblant! És independent). I en algunes ocasions, és cert, per tal que soni versemblant et convé deixar de ser genuí. Perquè vols que mani el personatge. Però jo no faig res de tot això de manera conscient. Seria com pujar una escala dirigint conscientment tots els moviments: és la millor manera de caure.

     

    En un article a Núvol, parles dels «costos que comporta una actitud obsessivament protectora envers la llengua». Quin diries que són aquests costos? Creus que el creador té algun paper davant el procés de substituació lingüística? 

    Per una banda, pretendre que l’única expressió lingüística legítima és la que s’ajusta a la norma és estúpid. I més en literatura o en qualsevol manifestació artística. Un atrinxerament lingüístic exagerat comporta el risc de desconnectar el sistema cultural de la seva base social i convertir-lo en el tancat d’una elit autoreferencial. Per l’altra, la substitució lingüística no és un problema que s’hagi d’abordar des de la creació artística. Els creadors, personalment, podem tenir les nostres militàncies i els nostres compromisos morals. Però no se’ns pot exigir que les nostres obres serveixin a cap causa moral, social o política. La cultura, quan se subordina a un projecte polític o moral, es devalua. La substitució lingüística és un problema que requereix una resposta política amb majúscules.

     

    Creus que la forma tan marcada de la novel·la i la polèmica que se n’ha derivat fins a cert punt ha eclipsat altres facetes del llibre que tenen més a veure amb el fons? 

    És possible que hagi anat a la inversa. S’ha parlat molt de El càstig a causa de com està escrita, des del punt de vista lingüístic, i potser això ha fet que la llegeixi més gent. És difícil saber com hauria anat la recepció sense aquest element. Però sí, la novel·la tracta temes susceptibles de ser comentats, com ara la sexualitat infantil, la burocràcia assistencial o el paper de la família en la configuració de la personalitat.

     

    En aquest article de la Lectora, es diu que a El càstig la identificació nom-estrat social-llengua es planteja de manera simplista i maniquea. Quina creus que és la relació entre classe social i llengua que es retrata a El càstig?

    Hi ha ambients diversos, a la novel·la. Al Bon Pastor, els nanos es diuen Ismael, Zita, Jordi, Javi, Kalata, etc., i parlen en castellà. Fa dues generacions hi hauríem trobat molts Pere i Josepa i un ús generalitzat del català. Entre els gitanos del Bon Pastor, a les cases barates i els voltants, la substitució lingüística és ràpida i això es manifesta també en els noms. La novel·la ho reflecteix. Entre els professors d’institut, per agafar la «classe alta» de la novel·la, hi ha més personatges catalanoparlants, que tenen noms com Carles, Canals o Sílvia. En alguns instituts de Sant Andreu i del Bon Pastor, això és habitual. Si hagués ambientat la novel·la a segons quina escola de Sarrià-Sant Gervasi, probablement hauria imaginat una distribució idiomàtica entre professors i alumnes similar, però amb les jerarquies invertides (els professors serien la «classe baixa» més aviat catalanoparlant). Així i tot, les correspondències no són mecàniques, com no ho són en la realitat. La Sandra, la protagonista, sense anar més lluny, és una professora castellanoparlant amb un origen social similar al de la majoria dels seus alumnes.

     

    Com perceps l’argot juvenil actual? Hi ha alguna paraula o expressió que hagis sentit i et cridi l’atenció?

    L’argot juvenil està en plena explosió creativa. Per una banda, pel contacte intensificat amb l’anglès i, per l’altra, perquè està incorporant amb gran agilitat tot un seguit de codis propis de les vies de comunicació que ofereix la tecnologia disponible. Com a paraula nova, trio cringe. Sovint, les paraules que aporta l’argot sintetitzen un ventall de paraules. Per exemple, guai aglutina el significat d’una colla de paraules més precises. Això és així perquè un dels motors de l’argot és l’economia del llenguatge. Però cringe? No, cringe és d’aquelles paraules que t’obren una nova finestra de significat i que, un cop oberta, sembla mentida que abans no la trobessis a faltar. De tant en tant, l’argot ens regala paraules com aquesta, que ens serveixen per expressar-nos amb més exactitud. De tota manera, cringe encara és polisèmica. Espero que, quan evolucioni, no acabi tancada en un vell calaixet, degradada a la simple condició de sinònim de qualsevol paraula consabuda.

     

    I finalment, quin és el teu diagnòstic pel que fa a la salut del català en l’actualitat? 

    Coincideixen dues tendències: la castellanització del català (evolució del català cap a formes lingüístiques castellanes) i la substitució lingüística (progressiva substitució del català pel castellà en diversos àmbits socials). Són processos diferents però molt ràpids tots dos. Per combatre aquesta dinàmica ho tenim difícil, perquè som un país subordinat a un estat que treballa incansablement per limitar-nos i llimar-nos, des del punt de vista polític, econòmic i cultural. Són tres àmbits que, com saben perfectament les elits que governen l’estat espanyol i les seves extensions a Catalunya, estan força relacionats entre ells.

     

     

     

     

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *