Marta Rojals: «La fixació per la versemblança em fa escriure en un conflicte permanent»

Com ho diria ha parlat amb l’escriptora Marta Rojals, autora de les novel·les Primavera, estiu, etcètera (2011), L’altra (2014) i El cel no és per a tothom (2018).

Un dels aspectes que la crítica més destaca dels teus llibres és la versemblança dels diàlegs. Utilitzen termes com «agilitat», «frescor», «naturalitat», «credibilitat»… Com aconsegueixes aquesta versemblança?

Gràcies per donar-ho per fet. Pel tipus d’històries que tracto, al començament ni hi pensava, que la versemblança pogués ser opcional: era una obsessió que tinc tan interioritzada que ni la notava. Després, a força de respondre preguntes sobre el tema, he arribat a la conclusió que quan no m’ho plantejava m’era més fàcil: em posava al cap del personatge i li treballava la personalitat a través de la parla, que és com ens arriba la manera de ser de les persones amb qui interactuem. Ara busco el mateix però de manera més conscient, i és una murga, un obstacle. A banda, sempre m’ha agradat molt sentir parlar la gent, no tant què diuen sinó com, i aquest gust per escoltar també hi deu ajudar.

Fins a quin punt creus que aquests trets que hem mencionat constitueixen un punt clau i característic de la teva narrativa?

El llenguatge col·loquial és el que m’interessa més de l’exercici d’escriure, així que ja deu ser això.

Quin paper hi tenen les registres més col·loquials en les teves novel·les? Com els treballes?

Hi tenen un paper central. Al que he dit a la primera pregunta afegiria que, en un diàleg, miro de treballar poc la primera versió, perquè com més la potineges, més artificiosa esdevé; perd l’espontaneïtat, que és parenta de la parla. Esclar que de vegades no s’entén res i és aquí on hi entra la feina en el sentit que demanes. L’altra cosa seria retallar, escurçar, deixar el mínim de diàleg perquè s’entengui el màxim, i en aquest sentit encara em falta molt per aprendre.

Sovint es parla d’un suposat equilibri entre el català més normatiu i el català més desencotillat, entre la necessitat de reivindicar el català més genuí i la necessitat de reflectir el català que es parla al carrer, especialment en les ficcions. Creus que realment hi ha aquestes dicotomies? Mires de fer algun equilibri des del punt de vista lingüístic en les teves novel·les?

Crec que hi són, i em fot fins a la ràbia. Em fot perquè m’estimo una llengua que ja enyoro més que no pas la sento al carrer. I alhora tinc aquesta fixació per la versemblança que, d’uns anys ençà –amb la degradació del català que percebo exponencial–, em fa escriure en un conflicte permanent, amb un esforç addicional, sense possibilitats de relaxar-me en el sentit que podria fer-ho un autor de Valladolid que escrivís sobre les mateixes coses. Trobar aquest equilibri que dius pel que fa a la forma em distreu sovint del fons, la sensació és d’intentar de pintar un quadre realista mentre la llum del paisatge no para de canviar, però atrapar aquesta llum és el que encara m’empeny a escriure. Si els autors hi podem fer res, per poc que sigui…

En algunes novel·les teves també hi apareixen missatges de mòbil o Whatsapps. Estaríem parlant, doncs, d’un registre col·loquial escrit que s’ha anat consolidant amb l’arrelament de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània. Treballes i tractes aquests formats de manera diferent? Quins diferències creus que hi ha entre aquest col·loquial escrit de les xarxes i els whatsapps del col·loquial oral?

En aquest cas em permeto barra lliure i aprofito per fer-ne paròdia, tot i que no sé mai si el lector la percebrà igual que jo. Les diferències… A les xarxes crec que encara hi ha una voluntat de fer-se entendre per part d’un públic general, i la manera d’expressar-se també és part de la imatge que projecta l’usuari. Als whatsapps, que circulen en cercles de confiança, hi ha molta menys edició, si és que hi és, i el “ja s’entén” passa per sobre de tot.

A Primavera, estiu, etcètera, a banda de jugar amb l’oralitat més espontània i la col·loquialitat, s’hi sumava també la qüestió de la variant diatòpica. Com vas casar totes aquestes capes? En aquell moment et feia por que fos una opció massa arriscada?

Començo pel final: cap por, perquè no tenia consciència que fos cap tria, ni arriscada ni no. M’explico: era la primera vegada que escrivia més de tres folis seguits, no he estat mai cap gran lectora en català, però no gaires anys abans m’havien posat a les mans Moncada i Serés: llegint-los vaig veure que el català que tenia al cap es podia escriure, i ho vaig atribuir més a la meua ignorància de no haver llegit prou en català. I esclar, quan em vaig posar amb el Primavera…, no se’m va acudir que pogués haver-hi cap altra manera de fer-ho que nos fos aquella.

En una crítica de Primavera, estiu, etcètera deien que fas «un ús desacomplexat del dialecte». Crida l’atenció l’ús de l’adjectiu «desacomplexat». Fins a quin punt creus que són importants les novel·les que s’aparten del català més estàndard? Per què creus que aquestes opcions lingüístiques encara sorprenen, són percebudes com a opcions «descomplexades» o «valentes» i es destaquen positivament com a tret gairebé «exòtic»?

Crec que són importantíssimes, i que encara sorprenguin és la prova de les condicions d’anormalitat amb què es desenvolupa la nostra llengua. Per això en calen tantes, perquè ja no se les titlli de desacomplexades ni de valentes. Ara bé: el possible desacomplexament del Primavera… fa riure, al costat d’una Trapologia, per posar un exemple, que crec que és un exercici que sí que obre camí i injecta sang a les venes de la llengua. També penso que, de llegir, cada vegada es llegirà menys i el testimoni ha de passar als subtítols de les sèries, que ja són consum de masses. Però això ja és un altre tema.

En alguns casos també has hagut d’utilitzar l’argot juvenil, per exemple, a El cel no és per a tothom, quan narres escenes en què el Pep, l’Eva i la Sara són adolescents. Com et documentes?

Aquí sí que vaig tirar de glossaris d’argot juvenil dels anys 80 combinats amb una mica de memòria. En aquesta ocasió tenia molt clar que volia tocar l’evolució de la llengua en un període llarg, fins i tot abans de saber de què aniria la història. Com a no experta en la matèria, faig servir els llibres per aprofundir en qüestions lingüístiques que m’interessen en cada moment.

Quina percepció tens de l’argot juvenil actual? Hi ha alguna paraula o expressió dels joves d’avui en dia que et cridi l’atenció?

Em crida l’atenció l’entrada de l’anglès, que no ha desplaçat el castellà, sinó el català. Em recorda aquella triple línia que proposava Ciudadanos al País Valencià, que parlaven d’implantar l’escola trilingüe per reduir-hi encara més la presència de valencià, d’una meitat a un terç. Em crida l’atenció random per voler dir rar i no aleatori, em fa petar el cervell; o les crosses en plan i com, de vegades les compto i tot als podcasts del jovent. Estic intrigada, per això, per veure quines passaran el sedàs del temps.

El teu paper en relació amb la llengua no només es redueix a les novel·les. Des de fa anys escrius articles a Vilaweb, molts dels quals tracten sobre diverses qüestions a l’entorn de la llengua. Quina recepció tenen els teus articles sobre llengua? Per què creus que és important reflexionar sobre llengua des de l’articulisme?

Ui, els de llengua sempre són ben acollits, però és perquè a Vilaweb van directes al seu públic. De tota manera, no surten mai del cercle de conscienciats, perquè no hi ha permeabilitat entre la realitat que viu algú amb consciència lingüística i la de qui no la té, són universos paral·lels que coexisteixen però no es barregen.

I l’última, probablement la més difícil. Quina és la teva percepció sobre la situació actual del català?

Soc pessimista i no ho vull ser, però el que veig i sento no em deixa ser d’una altra manera. No aniré al cas de Barcelona, perquè tothom qui llegeixi això ja sap les xifres del drama, però posaré un exemple de canvi dins el català mateix: la canalla del meu poble, avui, parlen un català hibridat que no havia sentit mai ni sabria ubicar al mapa (s’ha perdut el lo, s’ha perdut les e lleidatanes…), tot de canvis que fan que aquell català del Primavera… sigui una relíquia, si no un fòssil, i només amb dues generacions de diferència!