Perquè va estudiar Història de l'Art?

La motivació era molt profunda, però el que realment em va fer moure va ser una conversa que vaig tenir amb un arquitecte de 80 anys, el pare del meu actual marit. Era un home amb una cultura immensa, un gran entès en art, jo sempre li provocava la conversa perquè m'encantava tot el que m'explicava. Un dia em va dir: "si jo ara tingués 40 anys estudiaria història de l'art". Jo vaig pensar: "Aquest home té 80 anys, 40 anys per a ell és la meitat de la vida". En aquells moments jo estava a punt de fer-los i em vaig dir: "Aquest és el teu moment".

Tenia la sensació de moltes llacunes en la meva formació cultural. Per les circumstàncies de l'època i la precarietat econòmica de la meva família vaig estudiar d'una manera que en podríem dir intermitent. Els estudis primaris van ser molt elementals: història sagrada, història d'Espanya, una mica de geografia, les quatre regles matemàtiques i para de comptar. Després, ja de més grandeta vaig estudiar peritatge mercantil, per allò de poder treballar en una oficina, que era el que ens tocava a les noies d'aleshores. Això ho vaig anar simultanejant amb els estudis a l'Institut del Teatre perquè ja tenia una mica aquest cuquet de la interpretació. Potser el que em va salvar del desastre va ser la lectura, perquè llegia molt. A partir dels dotze anys, amb els pocs diners que em donaven els meus pares, estalviava i comprava llibres a termini. Això sense dubte em va ajudar a no ser una gairebé absoluta analfabeta. Però, és clar, era una lectura desordenada, sense ningú que m'orientés, sense mètode.

Què li van aportar aquests estudis i com els recorda

Els estudis a la Universitat potser em van servir per tenir confiança en mi mateixa. Jo a vegades sentia opinions, comentaris, amb els quals no hi estava d'acord però aleshores em deia "deu tenir raó, és un llicenciat, i tu no saps res". Estudiar a la Universitat em va facilitar de pder dir: "Això que dius és una bajanada", és a dir, saber distingir aquell que té un coneixement comú del qui el té superficial. Pel que fa a la feina d'actriu, sempre ajuda: com més coneixement tens, més capacitat d'anàlisi.

El gran avantatge és que vaig estar en contacte amb allò que m'agradava: l'art, la bellesa. Les meves relacions amb tota aquella gent de la Facultat per a mi va ser obrir-me a un món nou perquè, a més a més, aquell moment va coincidir bastant amb els finals de la dictadura i es va encavalcar ja amb la democràcia. Jo sempre havia viscut una mica dins una campana conseqüència d'un món entre la pagesia una mica il·lustrada (de la qual venia el meu pare) i el proletariat més absolut de la meva mare. Hi havia unes consignes de no participació, unes normes que d'alguna manera havien deformat la meva reacció lògica de rebel·lió contra una sèrie de coses que jo no compartia. I la Universitat em va fer retrobar una altra vegada amb la nena de quinze, setze, disset anys que a vegades s'enfrontava fins i tot amb els pares perquè allò que deien no li semblava ni just, ni raonable de mantenir.

Em va servir molt també per entendre els meus fills, perquè em vaig trobar que els meus companys eren gairebé de la seva edat. Jo vaig començar a entendre'ls una mica perquè vaig tenir aquests companys joves que em van aportar una saba nova. Recordo que era un moment com de molta desorientació a la Facultat…. Va haver-hi un pla d'estudis que van canviar mentre jo hi era i això va crear un desgavell tremend. Hi havia uns numeraris que ensenyaven a cops de bibliografia i això és dur… però també n'hi havia de meravellosos.

Per exemple?

Sobretot en recordo a dos, n'hi havia més de boníssims, però dos que per a mi van ser extraordinaris: el senyor Yarza, que ens donava història de l'art gòtic i romànic, amb un coneixement i un sistema pedagògic tan directe, comprensible, i al mateix temps tan rigorós… I després en art contemporani vaig tenir el Cirici Pellicer, que feia una classe molt atractiva. Jo parlava amb ell i discutia coses perquè a mi no m'acabaven d'agradar aquelles últimes tendències, ni les entenia ni m'aportaven res. I la manera d'explicar-me ell que no n'hi ha prou de pintar sinó que s'ha d'anar més endavant em va obrir molt l'horitzó en aquest aspecte. També recordo la classe de teoria de l'art amb Ricard Salvat, el qual feia història del teatre, que era molt enriquidora.

Ho compaginava amb la seva feina com a actriu?

Part de la llicenciatura em va coincidir amb una gira que feia per Espanya. Em trobava que no podia assistir a les classes, vaig parlar amb els professors i vam arribar a un acord. Si podia, anava a l'examen. Però mentrestant presentava uns treballs, segons el lloc on havia d'estar. Quan vam estar al nord vaig fer l'art asturià, a València vaig fer el treball d'un retaule de Bonifaci Ferrer, a Madrid un sobre la influència del teatre en la pintura de Goya. Després em va saber greu de no haver-ne fet una tesina. Vaig tenir entrevistes amb gent molt interessant: Buero Vallejo, Alberti…

Com ha estat el seu treball a A little night music, l'obra on ara treballa?

El treball com a interpretació ha estat rigorós però no especialment dur, perquè és un personatge d'un bloc: és d'una manera i es desenvolupa durant tota l'obra segons la seva manera de ser. Per mi, la dificultat, afegida i traumàtica, ha estat el fet de cantar en un musical. El meu fort no ha estat mai la cançó, encara que sembla que m'ha perseguit com una maledicció, perquè quan vaig debutar a Madrid cantava una cançoneta, que el meu personatge cantava asseguda en un racó molt espantada. I com jo estava realment molt espantada la cançoneta va anar molt bé. Però mai havia cantat en un musical, amb una orquestra, amb una gent que són professionals de la cançó i canten molt bé. Se'm feia una muntanya. Vaig estar tres mesos dient al Mario Gas, el director, que no. I aleshores el Mario i el Manolo Gas van dir 'farem una prova'. I van dir que sí, que ho feia tan bé. I vaig pensar: "No lluitis més, fes-ho". Jo tenia terror, pànic a la cançó, potser perquè he estat envoltada de gent que ha cantat sempre molt bé. Però en aquest món (això m'ho ha anat ensenyant la vida) allò que et proposes seriosament i hi poses tot l'esforç és molt difícil que no ho acabis aconseguint. I defenso la feina de cantar amb dignitat.

L'obra entra una mica pels porus. Jo crec que és el musical del Sondheim més directe, en té de meravellosos però en aquest els personatges, allò que els passa, és tan proper a tots nosaltres… És una obra que va lliscant, és el cercle de la vida: la il·lusió de la neta que comença a viure, de la filla que està en plena vida, i de l'àvia, la vida de la qual ja declina. La gent s'hi sent com acombaiada en aquesta obra.

Creu que Mario Gas ha obert nous camins per al musical a Barcelona?

El Mario Gas, a part de tenir una gran sensibilitat i ser un boig pel teatre, té tot el vessant musical que li ve de família: el seu pare era cantant, ell devia estar molt acostumat a escoltar música. Això completa molt la seva faceta com a director, explica les històries i no ho fa de manera de superficial, aprofundeix en la temàtica i en la conflictivitat dels personatges. Él que ell ha aportat al musical ha estat el rigor, el coneixement. I l'entusiame.

Vostè també ha fet personatges molt durs, com a "La reina de la bellesa de Leenane", on escenificava una terrible relació mare filla junt amb Vicky Peña, la seva filla a la vida real. S'hi va trobar còmode?

Com a actriu no m'hi vaig trobar mai còmode, com a personatge va arribar un moment que vaig pensar que l'havíem dominat. Haig de dir que em va ajudar molt el Mario Gas perquè va arribar un moment que jo vaig dir que no el podia fer. Tot anava en contra meu, era un personatge que m'agredia com a persona: la seva manera de ser, de sentir, de manifestar-se, de caminar… Fins i tot vaig haver de canviar la veu, perquè el Mario Gas em deia que era massa civilitzada. Quan començo una obra la llegeixo, veig per on va, entenc el contingut, estudio els personatges, especialment el que he de fer, i generalment el veig clar. Però després, quan l'intento reproduir, és com si anés veient un fantasma que vull agafar i ficar-me a dins i que no es deixa. Això m'acostuma a passar una mica, però és que amb la Mag Folan(el meu personatge) no hi havia manera, tot anava contra la meva sensibilitat. Quan era a l'escenari no recordava que treballava amb la meva filla. Si no, no ho hagués pogut fer. Si jo sortia del meu personatge pensava: "Què li passa a la Vicky, amb aquesta mirada tan horrorosa que m'ha engegat?" I era el personatge que ella interpretava.

Aquesta obra era d'un autor jove. Creu que se'ls ha de potenciar?

És indiscutible que s'ha de donar una importància màxima als autors joves perquè estan parlant dels problemes d'avui. Jo recordo que fa uns anys parlava amb un autor d'aquí que aleshores era jove i li vaig dir: "No m'ha agradat aquest text, m'estàs tornant a parlar d'Isabel la Catòlica; parla'm dels problemes que passen avui, de les relacions entre homes i dones, de la droga… Alguna cosa que ens inquieti". Aquests autors joves ens parlen dels problemes que tenim al voltant, que és el que fa que es moguin societats. S'ha d'apostar pels autors novells del país, corrent el risc que no arribin al públic o no agradin, però quan anem separant el gra de la palla segurament veurem que hi ha alguna cosa que val la pena. Al Teatre Nacional hauria d'haver-hi una sala exclusivament per a autors joves, on les obres duressin vuit, deu dies, el mínim, però on es pogués ensenyar què ens diuen i com ens ho diuen. I segurament tindríem sorpreses. Han de tenir el costum d'escriure teatre, de quina manera s'ha d'escriure, que és un mètode diferent. Fem una escola d'autors, que consisteix en posar la seva obra a l'escenari.

Vostè treballa en les populars telenovel·les de TV3. Què els diferencia d'altres sèries d'aquest tipus en altres indrets?

Jo crec que primer la mentalitat del país, la manera de ser, el nostre tarannà. A la nostra història del teatre tenim sainet però no pas massa. Després, la capacitat tècnica dels nostres directors, guionistes, que a vegades busquen uns problemes absolutament artificials, com s'ha demostrat, però que no fan les coses de manera barata. Els serials d'aquí no són barats. Seran més o menys encertats però no barats. I després hi ha la qualitat dels actors, aquí n'hi ha de molts bons. Si el que fa el casting no s'equivoca aquests bons actors, en els personatges que realment poden realitzar, fan que la qualitat en general, més els altres factors que he dit, sigui bona. Jo crec que l'actor ajuda als dramàtics de la televisió amb la seva bona interpretació i la televisió el compensa donant-li una popularitat que en molts casos li serveix també per actuar en altres àmbits: en el cinema, en el teatre.

Quin llibre està llegint?

El viaje de Baldassare, d'Amin Maalouf

Alguna vocació no acomplerta?

La que jo tenia era ser actriu i afortunadament la he acomplerta.

I els seus autors teatrals de referència?

Valle Inclán, tot el teatre shakespearià, els grecs, una part de teatre francès, Bertold Brecht… .